PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dimecres, 27 de maig de 2015

RECORDANT LA JACQUELINE DE ROMILLY

ELS VINCLES DE L’OBLIT
 Josep Pradas



Resenya del llibre de Jacqueline de Romilly, El tresor dels sabers oblidats. Barcelona, Edicions 62, 1999.










Jacqueline de Romilly (1913-2010) va començar a redactar aquest llibre quan ja havia perdut la vista gairebé del tot i la seva activitat intel·lectual, lluny de veure’s limitada, va obrir-se a noves experiències en encetar un viatge interior farcit de descobriments inesperats. El resultat és aquest escrit tan personal, que sembla dedicat al paper del record i la memòria _i el seu contrapunt, l’oblit_ en l’aprenentatge i la formació de la persona, però que és principalment una reflexió sobre la memòria com a refugi, l’indret on qui esdevingui cega pot revisar la seva vida i la seva concepció del món per trobar noves connexions que li passaven desapercebudes quan gaudia de la vista.
Un passeig pel món interior d’una persona que ha perdut la vista però no la memòria, i que en la ceguesa troba estímuls suficients per recuperar el contacte amb el món que abans podia contemplar amb els ulls. Un passeig on, com li passà al viatger solitari que fou Xavier de Maistre tancat a la seva cambra, hi trobarem un jo escindit, un jo que busca el record oblidat i prova d’encetar-lo, i un altre que sap si l’aposta és bona o no. “Una cosa dins nostre ho sap, mentre que nosaltres, nosaltres, no ho sabem”, sentencia l’autora.
Resulta inevitable referir-se a la relació entre memòria i coneixement, basada en una frontera força delicada perquè coneixem a partir de la pràctica continuada del contacte amb els objectes i els conceptes, de manera que convertim la memòria en quelcom inconscient, hàbit assolit que serveix de fonament per a altres nous aprenentatges. Hem oblidat com vàrem aprendre a caminar, a sumar, però aquest oblit no equival a ignorància, només representa que uns aprenentatges han quedat atrapats en un racó de la nostra ment, amagats, però no perduts.
Al cap i a la fi, es tracta d’hàbits intel·lectuals, que són diferents dels hàbits mecànics. Si aquests ens permeten reproduir conductes sense parar esment en tot el que fem, com quan conduïm un cotxe sense haver de pensar en tots els moviments que hem de fer i així dedicar la nostra atenció a la circulació i els vianants, els altres ens permeten anar més enllà de la conducta inicial, ja que poden fer créixer els nostres coneixements. Per això no hem de marginar aquest aspecte, la conversió de la memòria en hàbit intel·lectual, de la consideració general sobre les relacions entre ensenyament i aprenentatge. Qüestió cabdal, perquè generalment aquest aspecte queda velat per l’excessiva fixació dels procediments pràctics de l’ensenyament en la memorització de continguts. Es tracta de coses diferents.
Per a que la memòria pugui construir a sobre d’ella nous coneixements calen algunes condicions. No és suficient memoritzar, tot i que pot ser convenient; si no mantenim, però, un contacte continu amb els elements memoritzats, acabarem oblidant-los, sobre tot perquè la nostra memòria de treball necessita espai i desplaça tot allò que no fa servir a un calaix més fondo, on afegeix una etiqueta. He llegit que Napoleó va morir el 1821. Si no torno a tenir aviat un retrobament amb aquesta informació, la meva ment la desplaçarà cap al fons de tot, i potser serà oblidada per a sempre més, si no m’ha deixat alguna empremta emocional. És per això que els nostres infants obliden de seguida tot el que han memoritzat per a l’examen de l’endemà. És per això mateix que tal vegada conservin alguna fracció del record del conjunt, seleccionada per la ment a partir sobretot d’emocions i records relacionats.
Així doncs, la memòria arrelada és una mena d’hàbit fruit del tracta habitual amb determinats continguts. Si encara recordo que Napoleó va morir el 1821 és perquè durant un temps aquest senyor ha viscut amb mi, m’he despertat amb ell al cap, i me anat a dormir també amb la seva presència als ulls. Ha estat part de la meva existència i el seu record està lligat a algun vincle emocional i afectiu. L’interès per un tema genera aquests vincles emocionals, de la mateixa manera que les emocions poden fer que ens interessem per algun assumpte que quedaria al marge si no fos perquè ens ha afectat en algun sentit, i a l’hora desplaça de la memòria immediata tot allò que ha perdut el nostre interès perquè un assumpte nou s’hi instal·la davant nostre, i esdevé centre d’atracció dels nostres sentits, perquè l’interès no és racional sinó emocional.
Les emocions són el factor discriminatori dels nostres records i dels nostres oblits. Fins i tot Freud va remarcar el caràcter afectiu del l’oblit. I no podem desentendre’ns d’aquest condicionament, del paper de l’afectivitat i les emocions en els processos d’ensenyament i aprenentatge: l’afectivitat afavoreix la persistència del record, tot i que d’una forma poc controlable perquè està vinculat a la vida del subconscient. De fet, no sempre podem escollir allò que recordarem, perquè d’alguna manera la memòria ens enganxa abans de ser conscients d’haver caigut en la seva trampa. L’essencial de tot això és que les petites troballes experiencials i afectives són molt importants per a la formació de la persona, tot i desenvolupar-se al marge _fins i tot en contra_ de la seva formació escolar. Fins i tot un mal estudiant arreplega al llarg del seu pas per l’escola un grapat de records que serviran de referències en el seu futur. Potser quedaran amagats del tot, si la seva vida emocional no els rescata.
I sens dubte tot això remet, continua l’autora, a Plató, un dels primers que van analitzar els sabers oblidats, coneixements que duem a dins nostre i que crèiem ignorar, tot i que no cal pensar que els hem après en una altra vida anterior, com suposava Plató, i els hem oblidat. El bon ensenyament hauria d’adreçar-se, doncs, a estimular en els joves la construcció del seu tresor de records i la seva posterior gestió mental; d’aquesta manera l’ensenyament seria una veritable formació de la persona, una construcció a base d’idees que esdevindran records, bona part d’ells oblidats però no per això descartats del conjunt que conforma la persona.
Per a la Jacqueline de Romilly, els sabers oblidats són fonamentals en la formació intel·lectual de les persones perquè constitueixen una experiència imprecisa que permet fer valoracions, encara que sense saber d’on venen les referències que permeten fer les comparacions entre un fet present i els records evocats. Els sabers oblidats formen un background del que no som plenament conscients, però que actua en determinats moments de la nostra vida quotidiana i intel·lectiva. Potser podríem dir que són prejudicis acumulats, però l’autora vol anar més enllà d’aquest concepte tan estimat pel romanticisme: un gran tresor acumulat de sabers oblidats, un gran conjunt de referències amagades, permetrà més fàcilment establir relacions entre els estímuls presents i la informació que roman amagada en la nostra ment.
Sembla que la proposta de Jacqueline de Romilly va per aquí: formar-se consisteix a adquirir un gran abast de referències que segurament oblidarem amb el pas del temps, però que romandran amagades al nostre cap, preparades per fer-se notar en el moment adequat, quan les necessitem, si el nostre cap està entrenat per aquesta tasca. En resum: hem de llegir molt, omplir aquest pou sense fons que és la nostra memòria profunda per què la nostra memòria de treball sigui eficaç.
Aquest llibre reivindica, doncs, la memorització escolar com a instrument enriquidor en la formació intel·lectual de qualsevol alumne, però plantejat el procés a llarg termini. Això vol dir que no hauria de semblar tan absurd estudiar un tema per memoritzar-lo i després repetir-ne el contingut en una prova escrita, encara que una setmana després n’haguem oblidat gairebé tot. No serà absurd si a llarg termini comptarà en el nostre background i ens ajudarà en el nostre creixement intel·lectual. Però serà estúpid fonamentar els aprenentatges en el fet simple i efímer de repetir el contingut après en un examen, i considerar així que s’han assolit els continguts previstos. El veritable aprenentatge serà el que omple el magatzem dels trastos vells a què es refereix Jacqueline de Romilly, que habitualment no fem servir però que ens resistim a desfer-nos-en.
La seva reivindicació de la memorització no és, doncs, una defensa de la memòria com a eina d’avaluació a curt termini. Però aquest llibre no és un tractat de didàctica, sinó una reflexió sobre la vida particular dels nostres records. La seva reivindicació de la memòria i dels records perduts en la inabastable trama neuronal del nostre cervell no és pas un recurs per repetir el que hem après, sinó una palanca per activar noves relacions d’idees i obtenir una visió de conjunt que ens permeti de situar-nos en el món. És com el mapa que portem a la butxaca quan ens endinsem en una ciutat desconeguda. Quan cal, el despleguem i tractem d’orientar-nos a partir d’un nombre limitat de referents o coordenades, però sense pretendre abastar la totalitat del plànol.

Aquests referents de què parla Jacqueline de Romilly serveixen no només per a la vida acadèmica, sinó també per a la vida en general, perquè augmenten l’experiència personal amb experiències d’altres, amb les històries i els arguments dels altres. Les lectures fetes són part de la nostra experiència vital, són viatges que hem fet, amors que hem viscut, dolors que hem patit i que ens influeixen tant com les experiències pròpiament viscudes. Tot això suma en la formació de l’esperit i també del pensament crític; tot això és la cultura, que en aparença no serveix per a res: la cultura és el que queda quan tot el que hem après a l’escola se’ns ha oblidat, però no perdut per a sempre. Els records s’acumulen formant capes, sediments, de manera que els més profunds semblen més difícils de recuperar. Hi són, però formant els fonaments de tota una construcció experiencial no del tot conscient sobre la que s’erigeixen els records conscients, els coneixements que tenim a mà, cosa que no té res a veure amb l’erudició.

dimecres, 6 de maig de 2015

LUIS LANDERO Y LA FILOSOFÍA

Mis queridos filósofos

EL PAÍS, 28 de abril de 2015


En la filosofía canjeamos por ideas claras y distintas nuestras perplejidades. Sirve para defendernos de la banalidad y desenmascarar los discursos baratos, tramposos y fatuos de la mayoría de nuestros políticos.
















Ocurre a veces que uno necesita reconciliarse formalmente con la razón, días en que el mundo se vuelve opaco y el alma se siente huérfana de conceptos y anhelosa de armonía y claridad. Es el momento entonces de regresar a la filosofía. Y es que a veces el conocimiento intuitivo y emocional del arte y de la literatura empacha y cansa, quizá porque su empeño no es tanto esclarecer las cosas como enriquecerlas y, valga la paradoja, iluminarlas con nuevos enigmas, de modo que en la filosofía descansamos de ese oscuro entender y, por decirlo así, canjeamos por ideas claras y distintas nuestras perplejidades y vislumbres, como quien convierte su incierta mercadería en letras de cambio bien acreditadas.

Siempre he sido aficionado a la filosofía, y nunca me ha faltado un filósofo de cabecera. Cada momento ha tenido el suyo. Ha habido épocas de Nietzsche, de Ortega, de Spinoza, de Berkeley, de Heidegger, de Benjamin y Adorno, de Sartre y de Camus, y de tantos otros, y siempre de Schopenhauer, de quien nunca me canso, y por supuesto de Montaigne. De Montaigne me admira la suave y amena indagación que hace de sí mismo y de las cosas sencillas de su alrededor. Pocas veces nos dice nada que el lector no creyera haber pensado antes. La obviedad se convierte sin saber cómo en un hallazgo y en un don. Los pensamientos de siempre cobran en él el resplandor del primer día, y hasta sus muchas citas clásicas se nos revelan con toda la fuerza repentina de la novedad. De pronto descubrimos que todo en el mundo está por descubrir.

Así que uno es una especie de trotaconceptos, un vagabundo que en cualquier parte (un tratado de lo más sesudo, un artículo de periódico, una sentencia, hasta un refrán) encuentra hospedaje: es decir, encuentra el consuelo, y hasta la caricia maternal, de una idea que de pronto, como un relámpago en la noche, pone luz en el mundo. En cuestión de ideas, soy nómada. Apenas he conocido el placer de la creencia, y aún menos el de la militancia. Soy un viajero que hoy hace fonda aquí, y pide siempre el menú degustación, y que mañana continúa alegremente su camino. 

Como mero aficionado a la filosofía, me gusta además mi irresponsabilidad de lector, cosa que en la literatura me ocurrió solo en mis primeros años de juventud, cuando leía de todo, sin ley ni canon, y tenía tan buen apetito que no había libro o cómic al que le hiciera ascos. Por otra parte, yo suelo leer los textos filosóficos con cierto ánimo novelero, como si me contasen una historia cuyos personajes, héroes y malvados, son las ideas, y donde hay un argumento, un conflicto, una trama, una intriga, y hasta un desenlace desdichado o feliz. De filosofía, entiendo poco, y no aspiro a más, y en mis lecturas hace tiempo que renuncié a obtener cualquier botín teórico, lo cual me ofrece una levedad de lo más placentera. Vivo desde siempre en una alocada soltería filosófica.

Luego, otro día, resulta que te cansas y hasta reniegas de ese lenguaje y de esa luz, de esas pretensiones de alzar una torre de conocimiento tan alta como la de Babel, y regresas a la penumbra del arte y la literatura, y así vas, de los filósofos a los poetas, del razonamiento a la revelación, del no entender entendiendo al alivio, y acaso también al espejismo, de entender algo de una vez para siempre, y de reposar al fin en esa Ítaca tan inalcanzable que es la ilusión de la verdad. De las palabras que te guían a las palabras que te pierden.

Uno no sería ni la persona, ni el ciudadano, ni el lector y el escritor que es, sin la filosofía, sin esa fina lluvia de ideas, de pálpitos, de querellas intelectuales, de ecos dialécticos, que nos vienen del pasado y que se filtran en nuestra inteligencia y en nuestro corazón y que nos dotan de la clarividencia y el carácter necesarios para enfrentar críticamente el mundo y construir nuestra visión propia de la realidad, y que solo ahí, en ese gran río de conocimiento que es el legado de nuestros mayores, podemos encontrar. Esa es nuestra herencia, y no tenemos otra. En la filosofía (y, si se quiere, también en la literatura, que no es otra cosa que el patio de vecindad de las humanidades) está la llave de nuestra salvación como personas libres, lúcidas y mayores de edad.

Porque ocurre que del mismo modo que las facciones de nuestro rostro o las huellas de nuestros dedos son distintas, así también nuestro mundo interior y nuestra visión de la realidad son por fuerza exclusivos. Somos irrepetibles. Estamos condenados a ser originales. O mejor: en nosotros está la semilla de la originalidad, y de nosotros depende que caiga en buena tierra o que se agoste sin remedio. Pero para saber lo que valemos, y para lograr ser nosotros mismos, nos lo tenemos que ganar, y para eso es necesario un poco de soledad, de recogimiento, de esfuerzo, de lentitud… y de la ayuda de nuestros filósofos, de los de antes y de los de ahora, de los densos y de los ligeros, de los ceñudos y de los festivos, porque sin ellos estaremos condenados a la ignorancia y a la palabrería: carne de cañón.

Y he aquí que ahora, nuestros actuales gobernantes, no contentos con haber menoscabado la literatura en las escuelas, los libros en las bibliotecas y el teatro y el cine en las taquillas, han decidido también arrinconar a la filosofía, haciéndola meramente optativa, lo cual equivale a su extinción. ¿Qué muchacho, o qué padres de muchacho, van a elegir o a animar a elegir como asignatura la filosofía, que al fin y al cabo no sirve para nada, cuando se puede optar por otra materia más técnica y práctica, que acaso pueda servir para aspirar a un puesto de trabajo, por mísero que sea?

Triste país el nuestro. Trabajando cada cual para obtener sus pequeñas ventajas, nos estamos labrando entre todos la desdicha colectiva. Hoy sabemos ya que, en asuntos de educación, de ciencia y de cultura, el sueño de la Transición produjo, si no monstruos, sí figuras grotescas. Al cabo del tiempo, al cabo de tantos proyectos y sueños de regeneración, uno contempla el panorama social y comprueba que, tras la apariencia y el barniz de la modernidad, seguimos siendo el mismo país ignorante y atrasado de siempre. Queda una gran minoría ilustrada, cómo no, pero se antoja poco logro para las oportunidades históricas que tuvimos y que una vez más desperdiciamos. Diríase que hay una conjura para que estas cosas sean así. No de otro modo se puede interpretar el desprecio y la saña con que nuestros gobernantes persiguen a las humanidades en las escuelas y a la ciencia y a la cultura allá donde se encuentren. Como si hubieran recibido de ellas una afrenta que hay que vengar y reparar.

Seguimos, pues, como siempre en nuestra desdichada historia, a la espera de un Gobierno ilustrado, que crea de verdad en esa gran evidencia de que el progreso y la grandeza de un país se construyen por fuerza desde la educación. Algo que todo el mundo dice pero que nadie hace, quizá porque tampoco ellos, los mandatarios y demás malandrines, son amigos de la lectura y el estudio. Basta leer un par de horas a Montaigne, o cultivar el hábito de alternar, aunque sea solo de pasada, con nuestros queridos filósofos, para defendernos de la banalidad y desenmascarar y ponernos a salvo de los discursos baratos, tramposos, fatuos y hasta ridículos de la mayoría de nuestros políticos. Más que nunca, ante la ristra de elecciones que se nos avecinan, quizá esta sea la hora de regresar a la filosofía.


Luis Landero es escritor. 
Su último libro es El balcón en invierno (Tusquets).

dilluns, 4 de maig de 2015

SPINOZA I LA FELICITAT

Avui, que s’imposa la cultura de l’esforç i l’esperit emprenedor, potser Spinoza no podria ser presentat com a model a imitar, perquè el seu exemple no és precisament modèlic: treballa poc, el suficient per mantenir-se, i la resta del temps gaudeix del que vol, en el seu cas, ser filòsof i amant del saber. Des d’un punt de vista estrictament econòmic, avui diríem que Spinoza era un “gandul” que desaprofitava les “energies” que la societat hi havia invertit: la repercussió econòmica de l’activitat d’Spinoza fou efectivament molt minsa. És un exemple clar que il·lustra la manera com la societat, ahir i avui, demana a la filosofia un rendiment econòmic immediat a canvi de “mantenir” els filòsofs. Spinoza fins i tot rebutjà la possibilitat d’obtenir una ciutadella més robusta on arrecerar-se quan, l’any 1673, la Universitat de Heidelberg li oferí una càtedra que ell no acceptà perquè li hauria exigit manifestar públicament una fe religiosa que no compartia. Prefereix mantenir la seva llibertat intel·lectual al marge de totes les pressions mundanes. Efectivament, la universitat ofereix una protecció molt benvinguda per la filosofia, però condicionada, i Spinoza decideix no pagar cap taxa addicional per tal de mantenir la seva independència.
Des d’un punt de vista ètic, les decisions personals d’Spinoza deriven de la seva concepció de la vida intel·lectual com a camí vers la felicitat i el creixement personal. La vida no és una empresa de la qual hàgim d’obtenir rendiment crematístic, sinó felicitat i llibertat. I Spinoza creu fermament que un dels camins per ser feliç s’obre pas lluny de les coses materials, i exigeix en canvi el coneixement d’un mateix, com també Sòcrates havia dit. A la part cinquena del seu principal llibre, l’Ètica demostrada geomètricament, es poden trobar moltes de les seves creences existencials. Spinoza s’afanya a transformar-ho tot en pensament perquè l’ordre mental es pot controlar totalment, atès que se sotmet a la voluntat de l’ànima. Com havia dit Descartes, podem disposar totalment del nostres pensaments, i encara que la resta se’ns escapi, almenys ens queda això, que, a més, pot ser font de felicitat.
No es tracta, però, de fugir del món i cercar la felicitat en el més enllà com a compensació per algun tipus d’incapacitat. No hi ha negació de la matèria en l’afirmació spinoziana de la felicitat espiritual. A l’inici del seu Tractat de l’esmena de l’enteniment, que és una mena de discurs del mètode, escrit també en primera persona i publicat pòstumament, fins i tot amb una moral provisional potser més atrevida que la cartesiana, Spinoza pren en consideració els possibles camins vers la felicitat, i en troba tres: la riquesa, els honors i el plaer (incloent-hi el sexual). Són tres camins a l’abast dels éssers humans dins dels dominis de la vida material, però Spinoza hi troba un inconvenient: que no són segurs per massa contingents, depenen de molts factors externs que no estan sempre a l’abast de la voluntat. No diu pas que siguin denigrants, ni inferiors, ni immorals, sinó que no són segurs i que, per tant, la promesa de felicitat és, com a poc, incerta. Per obtenir-los cal invertir-hi temps i esforç sense cap certesa que la inversió serà rendible. És per això que els humans acabem patint: perquè no tots els nostres afanys es veuen compensats totalment amb la dosi suficient de felicitat. I quan n’aconseguim una mica, alguna altra força terrenal ens amenaça de desposseir-nos-en.
 Tanmateix, hi ha una altra via molt més segura: la recerca del coneixement. Tampoc no diu Spinoza que aquesta via sigui superior (com sí que ho van dir Parmènides i Plató, entre d’altres), sinó que és més segura perquè la consecució només depèn de nosaltres mateixos. Sigui com sigui, cal escollir: o bé ens llancem al món, a veure què en surt, o bé ens retirem a l’estudi; no podem triar les dues vies alhora perquè són divergents.
Assolir la felicitat, tant en el món material com a través del coneixement, demana temps; el camí del món exigeix tant de temps que no en deixa gens per a l’altre; per contrapartida, el món li fa nosa a l’esperit que vol volar. D’altra banda, val a dir que resulta força difícil conciliar el gaudi del món amb l’ànsia filosòfica: a voltes una idea t’obliga a llevar-te a mitja nit per deixar-la per escrit i t’esvaeix la son, per més que a l’endemà t’hagis de llevar d’hora.



FONT: 

  • Spinoza, Tractat de l’esmena de l’enteniment, Paràgrafs 1 al 17, segons l’edició catalana d’Edicions 62, Barcelona, 1991, pàgs. 59-66.




Auto Cad Tutorials