PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dilluns, 30 de novembre de 2015

QUÈ ÉS VIURE BÉ

  • Quina és la millor forma de viure? Dit d'una altra manera: creus que vius bé? Com definiríem viure bé? És suficient assegurar-se un “viure bé” individual o hauríem de comptar amb els altres per gaudir més del bé? Les opinions podem ser molt diverses, així que convé trobar algunes idees comunes. De cada grup farem un llistat dels elements que penseu que ens ajuden a viure bé:
    • GRUP A (artistes plàstics): tenir un treball que t'agradi, no tenir preocupacions, no haver de fer classe, viure en l'abundància, ser ric, tenir, els diners suficients per mantenir-se, tenir salut, aconseguir els teus somnis, viatjar, sortir a la televisió, estar amb la gent que t'estima, fer el que vols, sentir-se bé amb un mateix, gaudir dels amics i la família, aprendre dels errors (equivocar-se), ser positiu i fort, tenir temps per fer el que t'agrada.
    • GRUP D (científics i humanistes): gaudir de la música, gaudir del silenci, gaudir de la felicitat, evitar el mal, fer esport, tenir wi-fi per tot arreu, tenir amics i família, tenir sexe, tenir salut, gaudir de la soledat, gaudir de l'amor, tenir una vida digna, gaudir dels petits moments, tenir llibertat, superar les preocupacions, tenir distraccions, aconseguir les nostres fites, ser creatius.

diumenge, 29 de novembre de 2015

VIVIR SIN FILOSOFÍA

Artículo mío publicado en la revista Libre Pensamiento, nº 84 (otoño 2015, pendiente de publicación) (en esta web: Libre Pensamiento), a propósito del sentido que tiene la filosofía como cuerpo de conocimientos teóricos y como reflexión sobre la realidad social, el poder, el ser humano, etc. ¿Qué futuro tiene la filosofía si deja de estar en los planes de estudio del sistema educativo? Un fragmento de Michel Onfray nos aporta una pista: 

Podéis pasar una gran parte de vuestra vida, o bien toda vuestra existencia, evitando la filosofía, pues se puede vivir sin ella. Como se puede vivir sin amistad, sin amor, sin arte, sin música. Es posible, aunque siniestro (M. Onfray, Antimanual de filosofía. Madrid, EDAF, 2005, pág. 314).



Acceso al texto del artículo: enlace a drive.



dijous, 26 de novembre de 2015

VIVIR, O VIVIR BIEN

ARGUMENTO DE ARISTÓTELES

Si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado todo el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien (pues en otro caso, habría también ciudades de esclavos y de los demás animales, pero no las hay porque no participan de la felicidad ni de la vida de su elección) (Política III 9, 5).




ARGUMENTO DE EDMUND BURKE

En esta corporación todos los hombres tienen los mismos derechos; pero no a cosas iguales. El que sólo aporta cinco chelines a la entidad tiene tanto derecho a ella, en proporción, como el que aporta quinientas libras. Pero no tiene derecho al mismo dividendo del producto del capital común (Reflexiones sobre la Revolución francesa, 1790).










dissabte, 21 de novembre de 2015

APROXIMACIÓ A L'ÈTICA DE PLATÓ

El concepte de l'ànima i la teoria ètica de Plató
La teoria de l'ànima és el centre de gravetat de la teoria de les idees de Plató, permet entendre el coneixement de la realitat i té implicacions essencials en la teoria política platònica, que és l'objectiu final de la reflexió platònica. Però el bon govern de la ciutat no s'entén sense l'ètica, perquè la ciutat està habitada per individua, i de l'estructura de l'àima d'aquests individus dependrà que l'estructura de la ciutat sigui justa.
Per entendre tot això cal tenir presents els mites de l'ànima (carro alat i dels metalls). Els tres llinatges no són només tres funcions socials o polítiques, sinó també tres formes de personalitat individual, fruit de l'estructura tripartita de l'ànima, que pot respondre a les diferents combinacions o predominis d'uan part sobre les altres:
  • Raó (or), orientada al Bé i l'amor de les idees i el coneixement (reflexió, filosofia). La seva virtut serà la prudència (fronesis).
  • Voluntat (plata), fogositat, coratge, valentia, amor pels que protegeix (andreia).
  • Desig (bronze), apetit, plaers; la seva virtut és la temprança, la moderació (sofrosine).
Cada part té la seva virtut, que és l'expressió del control per la raó. Cada ànima particular té una determinada proporció de cadascuna de les seves parts. Si l'ànima ha estat educada adequadament, aleshores sobresurt la virtut de la part dominant. Si aquest equilibri es trenca, l'ànima pateix la temuda corrupció. I si l'ànima dels ciutadans està desequilibrada, aleshores la ciutat mateixa pateix aquella corrupció dels ciutadans.
No es pot separar l'ètica de la política. Una ciutat amb ciutadans equilibrats és una ciutat orientada al bé, amb les virtuts ben repartides, cadascuna en mans de les classes socials o llinatges que exerceixen les funcions que els pertoca.
Es tractarà, a més, d'una ciutat plena de ciutadans feliços (eudemonia), és a dir, la felicitat en la justa proporció de les parts de l'ànima, és a dir, el domini d'un mateix mitjançant la raó.


dimecres, 18 de novembre de 2015

CREENÇA I RACIONALITAT

És possible una confusió entre creença i veritat, perquè estan vinculades a sensacions similars: la seguretat de tenir la veritat. La creença, però, podria no ser vertadera. La creença és opinió, coneixement comú que s'accepta sense un examen acurat dels seus fonaments. La creença, des del punt de vista filosòfic, esdevé dubte inseguretat i incertesa. Només amb la reflexió crítica i racional podem considerar la creença com una font de saber.

Una creença racional és una idea que ha estat qüestionada amb criteris racionals, posada en dubte, comparada, deliberada, i justificada amb raons suficients, però sempre sotmesa al procés intel·lectual del dubte.


Hi ha certs criteris per acceptar una idea o creença:


  • Coherència lògico-matemàtica. Proposicions analítiques.
  • Per deducció lògica des d'axiomes. Proposicions matemàtiques.
  • Per experiència, comprovació i verificació: proposicions científiques.


No obstant, la racionalitat no exclou l'error, perquè la veritat pot dependre de molts factors que no sempre són al nostre abast. En suma, el coneixement és un conjunt racional de creences justificades i fonamentades en una coherència interna: teories científiques o sistemes filosòfics.




COM ES DEFINEIX LA VERITAT

  • Definició lògica: resultat d'una inferència correcta, a partir de proposicions correctes. Equival a coherència lògica, resultats no contradictoris, etc. Una pressuposició és vertadera si es dedueix d'altres proposicions vertaderes. El problema de la deducció és que obtenim veritats formals, indubtables, en relació a un conjunt de proposicions també veritables. Però ja havíem dit que no podem decidir si el conjunt de proposicions vertaderes és vertader com a totalitat (Gödel). Ens tornem a trobar amb el problema de les garanties lògiques del coneixement.
  • Definició empírica: correspondència de les proposicions amb els fets. És el criteri més antic, coherent amb el sentit comú. Però, què són els fets? Que el Sol dóna voltes a la Terra? El cert és que els humans construïm els fets amb el nostre llenguatge. De manera que la correspondència de les proposicions amb els fets és també una correspondència de proposicions amb proposicions, cosa que pot ser un cercle viciós. Les proposicions són llenguatge i són comparades amb fets, que també són llenguatge, o no són independents del llenguatge amb què els descrivim.
  • Criteris d'evidència: allò de què no es pot dubtar, una proposició és vertadera si no presenta cap possibilitat de dubte. Però aquestes veritats són molt limitades. A més , l'evidència pot ser molt subjectiva. Si hi ha algun indici de correspondència amb els fets, podem arribar a l'evidència, però sense garanties: podríem no tenir dubtes sobre el fet que el Sol gira al voltant de la Terra.
  • En conclusió, no hi ha una veritat absoluta més enllà de nosaltres, els humans, perquè de fet la veritat és una possibilitat de la racionalitat, del llenguatge, és una creació humana.
  • És possible assolir la veritat? És a mateixa pregunta sobre què podem conèixer, si és possible arribar a saber: tot depèn de la veritat, de com podem saber la veritat d'alguna cosa.

  • Dogmatisme: hi ha una veritat absoluta a l'abast dels humans, tot i que pot ser molt costós arribar-hi.
  • Escepticisme radical (nihilisme): no és possible assolir cap veritat ferma, res no és segur, ni hi ha certeses.
  • Escepticisme moderat (relativisme): és possible assolir alguna veritat parcial, provisional, relativa (relativa a un marc determinat, de tipus cultural, històric, subjectiu, etc.).




dilluns, 16 de novembre de 2015

PLATÓN: LA ENSEÑANZA DE LA DIALÉCTICA

FUENTE: Platón, República 535a-541b









PLATÓ: la dinàmica dels règims polítics

En la política de Plató també hi ha una reflexió sobre la dinàmica dels règims polítics. És un esquema semblant a la realitat i el coneixement, és a dir, un procés de gradació, de degradació des de la perfecció fins a la corrupció, que té a veure amb el tipus d'ànima que governa la ciutat:
  • CIUTAT IDEAL, governen els reis-filòsofs
  • ARISTOCRÀCIA (governen els millors)
  • TIMOCRÀCIA (thymus, governen els guerrers)
  • OLIGARQUIA (governen els rics, plutocràcia)
  • DEMOCRÀCIA (governen les classes populars, extrema llibertat)
  • TIRANIA (govern d’un de sol, basat en la satisfacció dels seus propis desitjos, i extrem esclavatge, màxima degradació)

No obstant, la tirania és el lloc adequat per fer el pas a la ciutat ideal, si eduquem un tirà en la filosofia podem revertir el procés i fer-lo filòsof-rei. Per això Plató va anar tres vegades a Sicília.

PLATÓ: LA CRÍTICA A LA DEMOCRÀCIA

Per a la crítica a la democràcia en Plató hi ha dos fragments interessants:



PLATÓN: LOS DEFECTOS DEL ALMA DEMOCRÁTICA




PLATÓN: DE LA OLIGARQUÍA A LA DEMOCRACIA


LES IDEES POLÍTIQUES DEL PLATÓ

Ja des dels inicis de la República (II, 368c-376c) es parla de la necessitat que l’ordre social estigui estructurat segons l’estructura de l’ànima, que és el resultat de tres parts:
  • Raó, reflexió, govern de la persona (govern deriva del grec kybernan, que vol dir timoner d’un vaixell, o del carro alat)
  • Voluntat, fogositat
  • Desig, apetits del cos
No oblidem, però, que cada persona amaga una estructura anímica determinada, fruit de la combinació d’aquests factors, en la qual sobresurt un d’ells que marca la seva tendència. Aleshores, cada persona pertany a una classe d’homes (or, plata, bronze). I cada classe ocupa un lloc en la societat.
Important: ordre social equival també a ordre econòmic.
Cada classe té assignat en la ciutat un espai propi que no és compartible amb les altres classes. Una de les principals idees del text esmentat és que ningú ha de dedicar-se a allò que no li pertoca d’acord amb la seva inclinació natural.
Aquesta compartimentació és el que garanteix l’ordre i l’estabilitat: només si els filòsofs governen pot haver justícia i estabilitat:
  • Orientació de la ciutat vers el BÉ
  • Estabilitat social i política
Precisament és el que no tenen ni la democràcia ni la resta de règims polítics.
D’acord amb això, podem llegir els següents fragments:



PLATÓN: EL GOBIERNO PERFECTO



dissabte, 14 de novembre de 2015

LA DIALÈCTICA DE PLATÓ

El procés de reminiscència és més complicat del que sembla, en tant que esdevé un ascens des del món material al món intel·ligible, des de les imatges (còpies de còpies) fins a les FORMES PURES. Això és el procés dialèctic, un mètode d'aproximació a les formes per arribar a allò que cada cosa és en sí, sense passar pels sentits i només per mitjà de la raó.
l      El procediment dialèctic és descrit al llibre VII de la República, 532b-535a (fragment de lectura obligatòria). També es referit en el Fedó i el Fedre.
l      El procediment dialèctic també és referit al Parmènides 135c-137b, pel que fa a la fase descendent del procés, fruit de la revisió platònica de la seva teoria.
El procés dialèctic té dues fases, una ascendent i una altra descendent:
PRIMERA FASE: Reprenem la qüestió de la reminiscència (record del món de les idees): les coses imiten les idees, de manera que el coneixement sensible serveix d'ocasió per al record, de manera que els successius records que les coses ens proporcionen serveixen per anar de la multiplicitat de les sensacions a la unitat de la Idea, en un procés d'anàlisi i síntesi, de divisió i composició, els objectes semblants s'agrupen en classes estables, les idees. Cal tenir present que el món de les aparences no esdevé coneixement sinó opinió (doxa), que aquest no s'adquireix fixant-se en les aparences, sinó pensant en l'ordre de les idees. Es tracta de passar de la multiplicitat de les coses a la unitat de la Idea (síntesi), per així mostrar la Unitat com a fonament de la multiplicitat, i no pas al contrari.  Eros és l'impulsor d'aquesta dinàmica (Fedó 250a i ss).
A partir de la formulació de la República, el procés pren un caire socràtic: preguntes i respostes que segueixen un procés discursiu ascendent, basat en la hipo-tesis (la idea és a sota), un procés d'anàlisi (trencar la Idea en parts per definir-la racionalment, fent servir l'oposició de contraris, la successió dicotòmica, per separar una idea inicial composta en parts més simples). Hom parteix de la Idea per ascendir fins a la Idea Suprema (Bé), passant per tota la jerarquia d'idees per distingir-la de la resta de les idees, sense imatges ni exemples particulars. Conèixer (contemplar) la Idea Suprema serveix per conèixer les altes idees i copsar l'encadenament de totes elles, la seva subjecció a la idea de Bé.
Dos apunts:
l      No hem de confondre això amb el procediment deductiu matemàtic, que es descendent: les demostracions matemàtiques parteixen de l'axioma i són descendents: parteix de supòsits que dóna per bons. La dialèctica te en aquest moment un moviment diferent, ascendent, que cancel·la aquells supòsits, parteix de la ignorància. El model matemàtic és totalment abstracte, però encara depèn del món sensible. No obstant, les matemàtiques són un bon entrenament per al futur filòsof, i això explica el gran desenvolupament de la geometria a la Acadèmia.
l      Aquesta part és d'inspiració socràtica i, a la vegada, deriva d'Heràclit. També remet al procediment antilògic dels sofistes, i amb això té molta cura Plató, advertint del risc de convertir la dialèctica en un joc de llenguatge, a la manera sofista, si es posa en mans del joves, de manera que recomana que aquesta part del procés sigui adreçada a persones madures, majors de trenta anys (República 537d i ss). Plató no vol que la dialèctica sigui només un mètode erístic, de disputa o de raonament formal.
SEGONA FASE: Una vegada assolida la Idea Suprema (Bé), comença el camí descendent per enllaçar la resta de les idees i aconseguir una visió sinòptica del món intel·ligible. Ara es tracta de classificar les idees, de forma deductiva i intuïtiva, habilitat que no és tan fàcil d'adquirir, perquè no es pot ensenyar, com deia Sòcrates. Es tracta de trobar el lloc que correspon a cada Idea en una jerarquia dominada pel Bé, amb la dificultat afegida que les idees no es poden definir amb paraules, llenguatge imperfecte dels mortals, ni es poden mostrar amb exemples particulars. Les idees han de separar-se entre sí per evitar tota confusió, i una vegada discriminades o classificades es tracta de veure com es poden combinar. El problema és, segon Ferrater Mora, que les Idees no són totes clarament distintes (et aquí un problema que Descartes també haurà d'afrontar), sinó que generalment estan lligades unes amb altres i no remeten fàcilment a una sola Idea suprema _el tema de la Unitat de l'Ésser, tant del gust de Parmènides. Per això, Plató proposa una jerarquia de les Idees sota la idea de Bé, per poder fer de la dialèctica una “ciència de la realitat com a tal” (Ferrater Mora).
El camí serà més fàcil si partim de tres idees importants: Bellesa, Amor i Mort:
l      La Bellesa genera Amor, només cal pensar en l'atracció que generen les coses belles, per desprendre's de la part sensible i empírica i arribar a la bellesa de la idea de Bé, i l'atracció que genera (amor platònic).
l      La Mort genera por, però si s'entén que la mort és el camí fins al món de les idees pot servir per superar aquest temor.

El cert és que Plató no arriba a descriure clarament ni detalladament com es desenvolupa el coneixement del món de les idees, llevat per la teoria de la reminiscència i el concepte de participació.



SETMANA DE LA CIÈNCIA AL GARRAF (2015)



Aquest tríptic ha estat dissenyat amb la col·laboració del meu alumne Pablo Bondia.

PLATÓ: QUADRE COMPARATIU IDEES-COSES


dimecres, 11 de novembre de 2015

FILOSOFIA CRÍTICA (introducció)

Filosofia crítica o idealisme crític o trascendental (Kant): síntesi de les anteriors línies de pensament, de fet és una crítica al dogmatisme racionalista (Leibniz) i a l'escepticisme radical de l'empirisme (Hume), que havien tancat el camí per poder explicar el coneixement d'acord amb les noves pautes introduïdes per la ciència experimental des de Newton. Per a Kant, el coneixement no es fonament en l'experiència exclusivament, sinó que l'experiència és interpretada per l'enteniment d'acord amb categories innates: temps, espai, causa, etc. La ment humana posa les condicions prèvies per interpretar l'experiència de forma en forma de lleis universals.

EL RACIONALISME (introducció)

Racionalisme: si l'experiència és dubtosa, cal explicar l'origen de les idees que no poden ser empíriques (Déu, causa, etc.).
  • El racionalisme considera que la raó és la instància adequada per assolir el coneixement. La raó és font i també garantia de coneixement. El mètode dels racionalistes és preferentment la deducció lògica, la filosofia geomètrica, el sil·logisme, etc. Per això ha arribat a tenir conflictes amb la ciència i el seu mètode experimental, basat en la inducció lògica.
  • Generalment, el racionalisme epistemològic va acompanyat de racionalisme metafísic, és a dir, que la realitat té un caràcter racional (per la qual cosa la raó és el millor instrument per conèixer-la. Tot i això, aquestes dues formes de racionalisme es poden presentar una independentment de l'altra.
  • El empiristes no rebutgen la raó, ans al contrari, en algun sentit són racionalistes perquè fan servir la raó per fonamentar algunes conclusions. El principi d'individuació, per exemple, és racional, no empíric.
  • Als racionalistes se'ls pot retreure el seu excés de confiança en la raó, que els porta a un dogmatisme lluny dels inicis cartesians del racionalisme, com és el cas de Leibniz.
  • És típic del pensament grec associar el llenguatge amb la realitat (connexió lògico-ontològica), és a dir, que el llenguatge la reprodueix veritablement.
  • El pensament antic ja presenta formulacions racionalistes, com és el cas de Parmènides (si no puc pensar el no-ser, aleshores el canvi no és possible, encara que els sentits m'indiquin que sí). El corrent eleàtic és d'aquest tarannà, i la seva influència arriba fins a Plató, que és també un racionalista metafísic (la realitat és el món de les idees); en el coneixement, Plató admet graus, és a dir, que un coneixement empíric correspon al que passa en el món de les aparences, però sempre sotmès a l'àmbit de la opinió.
  • D'Aristòtil es pot dir que és un empirista i materialista que encara manifesta un alt component de racionalisme en els seus plantejaments, fruit de l'herència platònica.
  • Amb Descartes s'inaugura el racionalisme modern. El seu és un intent de racionalitzar la realitat des de la primacia de la teoria del coneixement. Per això, l'epistemologia és el tema central de la modernitat fins a Kant i la Il·lustració.
  • Spinoza, Leibniz i Hegel són exemples de racionalisme epistemològic i metafísic. A més, en Hegel, la raó serveix per interpretar també la història humana com a procés de progrés i emancipació. Marx, en aquest sentit, també és racionalista.
  • Entre els racionalistes comptem amb Husserl (fenomenologia), el positivisme lògic, el primer Wittgenstein i fins i tot Popper i el seu racionalisme crític. 

APROXIMACIÓ A L'EMPIRISME

  • L'empirisme epistemològic afirma que tot coneixement deriva de l'experiència (bàsicament sensorial).
  • L'experiència també és garantia del coneixement: tot el que coneixem ha de poder ser verificat per la informació dels sentits (proves empíriques).
  • Hi ha la convicció que tota idea (per racional que pugui semblar) ha de referir-se a alguna experiència sensorial per ser acceptada com a idea vàlida. Si no trobem el referent empíric d'una idea, aleshores podem dubtar de la seva veritat.
  • La confiança en l'experiència també esdevé metafísica: no hi ha cap altra realitat que no sigui l'empírica, accessible pels sentits. Això és compatible amb el materialisme (Aristòtil), el mecanicisme (Hobbes), i l'idealisme (Berkeley). El problema d'aquesta postura és el concepte de substància, que per definició es troba al darrere de les qualitats sensorials d'un cos. Hi és realment, la substància?
  • Representants: Aristòtil, Sext Empíric, Francis Bacon, Hobbes, Locke, Berkeley, Hume, etc. L'empirisme és un corrent essencialment modern, tot i que entre els autors antics hi trobem trets empiristes. En la modernitat hi ha una separació entre l'empirisme anglès i el racionalisme continental, que en certa forma ha arribat fins al present de la metafísica i l'epistemologia.

LES POSSIBILITATS DEL CONEIXEMENT

Caldria recordar que hi ha diversos enfocaments sobre la possibilitat del coneixement:
  • Nihilisme: no podem conèixer res, ni tan sols l'ésser (que és). Per exemple, Gòrgies, que en les seves obres (Sobre la natura o Sobre el no ser) formula la seva famosa sentència: res no es; res no es pot conèixer; res no es pot comunicar. Més informació sobre Gòrgies en aquest enllaç: introducció a Gòrgies.
    • Res no és: es tracta de la mateixa afirmació d'Heràclit, és a dir, que tot és sotmès a canvi i tot deixa de ser immediatament.
    • Res no es pot conèixer: llenguatge i realitat són àmbit diferents que els homes no poden lligar; el pensament fa servir conceptes, però no pot anar més enllà dels conceptes, del llenguatge.
    • Res no podem dir amb significació que tothom pugui compartir; el llenguatge només transmet paraules, que són els sons, però el significat des quals és privat, subjectiu.
  • Escepticisme: no és possible conèixer la veritat, fins i tot si hi ha veritat. Hi ha una versió moderada, que és relativista: és possible definir alguna veritat en relació a un marc comú, de caire cultural, històric o subjectiu.
  • Subjectivisme: la veritat depèn del subjecte, és relativa a la persona. Berkeley és un exemple de subjectivisme extrem, de tarannà idealista: “esse est percipi”. Més informació sobre Berkeley en un text de Russell: Berkeley i l'idealisme subjectivista.
  • Relativisme: la veritat depèn del punt de vista d'emissor i receptor del missatge: personal o cultural. Per exemple, Protàgores. La base del seu relativisme és l'anomenada homomensura, és a dir, que l'home és la mesura de totes les coses, l'home és el criteri de totes les realitats (sense arribar a negar la realitat, no és un nihilista o escèptic radical). Per això es diu que el relativisme de Protàgores és subjectivista, perquè posa l'accent en la mesura humana, la mesura de cada ésser humà. Més informació sobre Protàgores en aquest enllaç: introducció a Protàgores.
  • Dogmatisme: existeix la veritat objectiva, és possible el coneixement, tot allò independent dels punts de vista culturals o subjectius. Plató i Aristòtil son dogmàtics, l'un és racionalista (el coneixement objectiu només és possible de forma conceptual) i l'altre empirista (coneixem el món sensible, que és real). Racionalisme i empirisme moderns deriven d'aquestes concepcions.



LES GARANTIES DEL CONEIXEMENT

Com garantim el coneixement? Això té relació amb la idea de certesa o de veritat. Necessitem un coneixement que sigui cert, proper a la veritat, lluny del dubte. Per això disposem de la lògica:
  • Mètode inductiu: recull les dades de l'experiència i les vincula a regularitats observades; central en el mètode experimental de la ciència. 
  • Mètode deductiu: desplegament des d'axiomes a partir dels quals hom arriba a conclusions. La matemàtica és el típic exemple de construcció deductiva. Representa el més alt grau de certesa que es pot aconseguir en el coneixement, al preu, però, de no proporcionar-nos un coneixement del món, sinó més aviat abstracte. Tot i això, la matemàtica no ens dóna una certesa absoluta. El teorema de Gödel n'és un exemple (més informació sobre els teoremes de Gödel).




LA PRIMERA FONT DEL CONEIXEMENT

  • Conèixer és saber, i saber té relació amb sabor, és a dir, amb l'experiència: sabem el sabor d'una taronja quan la tastem, mai abans. La primera forma de saber és experiencial.
  • Coneixement directe: la nostra experiència directa del món, mitjançant la percepció, amb el raonament que permet considerar els fets i altres característiques que la realitat presenta davant els nostres ulls. No oblidem, però, que la nostra experiència directa del món ens pot conduir a errades: veiem que el Sol es mou al cel, i tanmateix sabem que és la Terra qui es mou al seu voltant.
  • Coneixement per referència: és el que ens permet saber més enllà de la nostra experiència directa de les coses. Sabem que la Terra es mou al voltant del Sol perquè comptem amb els coneixements que altres han desenvolupat; sabem que Napoleó va morir al 1821 perquè altres van tenir l'experiència directa d'aquest fet, i la van transmetre als altres, i ha arribat fins a nosaltres per mitjà dels diferents sistemes de conservació i transmissió del coneixement. Aquest tipus de coneixement depèn de l'autoritat de la font d'informació i del grau de confiança que ens doni: no és el mateix una font escrita propera als fets, que tot el que torbarem a Internet.



dilluns, 9 de novembre de 2015

LOS TEOREMAS DE GÖDEL (1931)

Desarrollados por Kurt Gödel (1906-1978) en 1931 (en su tesis doctoral). Son dos los llamados teoremas de la incompletud.

El primero afirma que en un sistema aritmético completo (capaz de responder a todas las preguntas), aunque los axiomas que lo fundamentan no sean contradictorios, habrá enunciados que no puedan probarse ni refutarse a partir de ellos (indecidibilidad).

El segundo dice que la consistencia del sistema aritmético en cuestión depende de una de esas sentencias indecidibles.

En conclusión: nunca se podrá encontrar un sistema axiomático que sea capaz de demostrar todas las verdades matemáticas y ninguna falsedad.

Einstein y Gödel


diumenge, 8 de novembre de 2015

PLATÓ: l'ànima i el coneixement

El concepte de l'ànima en la teoria platònica del coneixement
Per a Plató, el coneixement de les idees (FORMES) és possible perquè ja el tenim en la ment, en la raó, en la nostra ànima, sota la forma de conceptes. El procés d'aprenentatge és necessari perquè en néixer ho oblidem tot (anámnesis), i en el món de les aparences hem de ser capaços de recordar allò que hem oblidat (reminiscència).
Hem de tenir present que per a Plató, el coneixement de cap manera és sobre el món de les aparences (com s'ha vist en el símil de la línia), sinó de les coses eternes i perfectes, immutables i per això reals, les idees com a FORMES. Això és un procés de reminiscència perquè recordem quelcom que ja hem vist abans, però no amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de l'intel·lecte. I hem vist les formes perquè en algun moment hem estat allà, en el món de les idees, abans de néixer, i després d'haver mort.  En altres paraules: l'ànima és immortal, viatja del cos material a un món immaterial, on té l'ocasió de contemplar les formes, i torna a un altre cos (transmigració), però en arribar-hi oblida el que ha vist i ha de recordar-ho novament per un procediment anomenat dialèctic.
Tot això pot passar perquè l'ànima humana participa del món de les idees d'una manera especial: l'ànima té una natura propera a la divina (mite de Zagreu i la teoria de la transmigració dels pitagòrics). Enllaç a textos pitagòrics sobre l'ànima
Quant a Zagreu: l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat. Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se; la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible. D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.
Per fer entendre aquest aspecte de l'ànima humana, Plató recorre novament als mites, a més d'altres arguments:
  • Mite del carro alat: Fedre 246a-249b; quadre de les implicacions polítiques de les parts de l'anima: racional, irascible i apetitiva.
  • La raó com a element principal: Fedre 249b-250c.
  • Mite dels metalls: República 414d-415d. Aquesta divisió també tindrà conseqüències en la teoria política de Plató: els governants estan fets d'or, de plata els guardians, i de bronze els productors, artesans i comerciants. És molt important remarcar que per a Plató, aquesta divisió no és racial, sino que l'ànima dels humans és una barreja dels metalls, només que predomina un sobre els altres, de manera que d'un pare de bronze podria sortir un fill d'or. Els governants no són una casta, sinó que qualsevol que tingui les qualitats per ser governant ho pot ser, d'acord amb el que predomini en la seva ànima.
  • Immortalitat de l'ànima: Gòrgies 523a-526b i ss, relacionat amb el mite del judici dels morts; Fedó 107d-108c.
  • Les passions de l'ànima: Gòrgies 493a-494a.
  • Sobre el concepte de reminiscència (l'esclau que sap geometria): Menó 81c-86a, fragment de l'esclau.
  • Etapes dels graus del saber: Fedó 72e-76a.
  • Vessants ètico-política i epistemològica del concepte d'ànima platònica: coneixement de la realitat i política.
En definitiva, conèixer és re-conèixer quelcom que ja s'havia vist abans. Plató recorre a aquesta idea per poder explicar l'aprenentatge dels conceptes i l'ús lingüístic que en fem:


  • Sabem que la paraula blau es refereix al color del mar, per exemple; sabem que ens referim al color.
  • Com podem definir, però, la qualitat color, si només sabem els colors per comparació? Assenyalant un color, ja donem per suposat que ens referim a un color, blau, però només coneixem el blau quan l'assenyalem.
  •  Aleshores, això és un cercle lingüístic, i nomé en podem sortir si fem un salt: ja tenim aquests conceptes en la nostra ment, i per això els podem fer servir sense un aprenentatge empíric que és impossible.
  • Són idees innates que Plató interpreta com a recordades perquè les hem vist en el món de les idees.
  • Plató inaugura així la línia epistemològica de l'idealisme: Descartes (idees innates), Kant (categories transcendentals), tots dos autors faran servir aquest concepte per identificar elements presents en la nostra ment, amb què interpretem el món extern, l'experiència, i sense els quals no hi hauria experiència (això vol dir transcendental, com a condició de possibilitat). Sense la presència de les idees en la nostra ment, recordades en primera instància per l'experiència del món sensible, no podríem identificar els elements d'aquesta experiència: necessitem saber què és color abans d'identificar un color particular.
  • Arran d'això, l'impacte de la teoria de les idees de Plató, passant per Aristòtil, la filosofia medieval va recollir el problema dels universals, els noms comuns: són veritablement entitats separades del món sensible, o són simplement idees d'una ment, o simplement els noms que posem a les coses, és a dir, només llenguatge, com havien suggerit els sofistes?


PLATÓN: LA INMORTALIDAD DEL ALMA Y EL JUICIO A LOS MUERTOS

FUENTE: Platón, Gòrgies 523a-526b




PLATÓN: LAS PASIONES DEL ALMA

FUENTE: Platón, Gorgias 493a-494a


dissabte, 7 de novembre de 2015

PLATON: LA CAVERNA EN EL FEDON

FUENTE: Platón, Fedón 108d-111a



PLATÓN: INMORTALIDAD DEL ALMA

FUENTE: Platón, Fedón 107d-108c

PARTES DEL ALMA Y DIVISIÓN SOCIAL Y POLÍTICA EN PLATÓN


PLATÓN: EL ALMA RACIONAL


PLATÓN: EL MITO DEL CARRO ALADO

FUENTE: Fedro 246a-249b









PLATON, LA PARTICIPACIÓN EN EL PARMÉNIDES


FUENTE: Platón, Parménides 130c-132a





Auto Cad Tutorials