PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dijous, 31 de març de 2016

NIETZSCHE I LA CRÍTICA DE LA CULTURA

La crítica de la cultura en El naixement de la tragèdia (1872)
“La història racional d’Occident és un acte de traïció a la unitat vital que representava la tragèdia grega”, diu Nietzsche.
En la tragèdia clàssica (Sòfocles, Esquil) hi havia una unitat basada en l’equilibri de dues forces antagòniques:
  • La força apol·línia: equilibri, ordre harmonia, serenitat, raó, límit, virtuts (Apol·lo).
  • La força dionisíaca: embriaguesa, excés, passió, fecunditat, matèria indiferenciada, caos, intuïció, vida (Dionisos).
L’evolució de la tragèdia grega condueix fins a la separació d’aquestes forces i el predomini d’una d’elles, l’apol·línia, en mans d’Eurípides: dóna prioritat a l’ordre sobre el caos, etc. La tragèdia mor quan la dialèctica Apol·lo-Dionisos no es desferma entre l’obscè i l’escenari (cor), sino entre l’escenari i el públic, quan s’expressa el que el públic necessita sentir, quan el cor deixa de cantar les veritats profundes.
Per a Nietzsche, Sòcrates és el primer a fer aquest pas: va dir que hi havia una veritat, i que aquesta només podia ser racional, i que era preferible la mort a la vida.
Però la historiografia europea no ha recollit aquest canvi, la imatge que hi havia de Grècia en temps de Nietzsche era com si l’apol·lini hagués estat sempre: harmonia, serenitat, racionalisme, jovialitat, etc. Aquesta idea estava basada en l’anàlisi de l’escultura i l’arquitectura de les restes arqueològiques, que presenten aquests trets d’harmonia i equilibri, dels quals els investigadors havien deduït que la vida dels homes grecs havia de tenir aquests mateixos trets. Per això Nietzsche diu que la imatge tradicional de la cultura grega és apol·línia.
La seva obra El naixement de la tragèdia és un intent de restaurar la veritable imatge de la cultura grega, de mostrar el fet d’aquell trencament en temps de Sòcrates. Al llarg del text, Nietzsche explica el significat dels conceptes d’Apol·lo i Dionisos com a figures que representen els instints artístics i vitals, relacionats amb la vida dels homes.
Nietzsche estableix una relació dels conceptes vinculats a cadascun dels dos elements antagònics (caps. 1-4 del Naixement):
            APOL·LO                                                     DIONISOS
            son (dormir)                                               embriaguesa
            caminar                                                       ballar
            ritme                                                            melodia pura
            concepte                                                      cosa
            èpica (Homer)                                           lírica (Arquíloc)
            art plàstic                                                   música
            ordre                                                           caos
            mesura                                                       excés
            artista                                                         obra d’art
            jovialitat                                                    pessimisme
            benestar                                                    alegria
            actor                                                          cor
            escenari                                                    obscè
            il·lusió                                                       veritat pura (Silenos)
            imatge                                                       gest
            decadència                                               fortalesa
            raó                                                              instint
            ressentiment                                            sentiment
            bondat                                                       noblesa
            conservació                                              creació
            senilitat                                                    joventut
            lògica                                                        entusiasme
            pràctic                                                      estètic
            democràcia                                             aristocràcia
            religió                                                      ateisme
            dona                                                        home
            Lluna (llum reflectida)                        Sol (llum emesa)

És important tenir present que Nietzsche no proposa haver d’escollir entre un o l’altre, sinó que denuncia que la cultura occidental ho ha fet, i ha deixat de banda aquella síntesi pre-socràtica que permetia superar la polaritat entre ambdós elements antagònics, amb l’exemple de la tragèdia clàssica, en la que es representava individualment, en un actor (Apol·lo) el dolor primigeni (Dionisos), aconseguint així una transformació d’aquell dolor en bellesa, que situava l’espectador davant aquest dolor des d’una nova perspectiva.
El que Nietzsche critica és la negació total del dolor (la negació d’una part essencial de la vida), l’afirmació d’Apol·lo sobre Dionisos, la transformació de la tragèdia en comèdia en mans d’Eurípides.

El sentit tràgic de la vida
A partir d’aquí s’entén la necessitat d’una reafirmació del sentit tràgic de la vida, des d’una perspectiva dionisíaca que vingui a compensar l’excés de l’apol·lini. I afirma que aquesta concepció ha de ser important també per als seus contemporanis, encara que no siguin grecs, per als homes de qualsevol època.
La vida és un misteri tràgic, sotmesa a la llei del naixement i la mort. El cristianisme ofereix el consol i la resignació mitjançant la fe. Nietzsche proposa afirmar la vida, el valor de la vida, l’acceptació del món com el que és (el misteri del naixement i la mort) en la seva manifestació immediata (els sentits) sense promeses d’un ideal o d’un més enllà. Això permet gaudir plenament de la vida i l’acceptació de les seves misèries, que no són cap prova moral de res, ni tenen cap tipus de transcendència.
Es tracta de sintetitzar la veritat dura de la vida-mort-dolor amb la il·lusió apol·línia de la bellesa, i ser capaços de mantenir aquest ideal estètic sense oblidar les veritats, sense deixar de ser conscients del dolor, afirmar l’ideal de la vida malgrat la mort, que li treu tot sentit, ser conscients d’allò terrible.
La perspectiva del dolor ennobleix, mentre que la comoditat és la decadència. Deixar de mirar la veritat ens lliura a un idealisme inútil, a la idea d’una comoditat no amenaçada, com si pogués ser eterna. Això és la jovialitat que Nietzsche critica davant el pessimisme.



DOS PELÍCULAS IMPRESCINDIBLES SOBRE LOS NAZIS

El hundimiento (2004), en versión original subtitulada.

La solución final (Conspiracy, 2001), doblada al castellano. 

VERITAT I MENTIDA

RESUM DEL TEXT
Veritat i mentida en sentit extramoral, de Nietzsche (1873)
  • Aquest llibre relativament curt és una descripció i anàlisi de la formació de la cultura humana, presentada com a muntatge imaginari, construcció humana (antropològica), una boira que ens fa pensar que coneixem el món i podem tenir una visió transcendental del que som i fem, encara que només coneixem formes creades per nosaltres en comptes de veritats pures. 
  • El llenguatge disfressa la realitat, mitjançant una convenció (pacte) que ratifiquen els homes febles per viure en pau, mentre que els forts són capaços d’assumir que la realitat i la veritat són inaccessibles, perquè estan per sota del llenguatge i tota subjectivitat; la majoria de nosaltres ens conformem amb aquestes il·lusions de veritats inventades. 
  •  Actuem com si en la realitat hi haguessin les formes, com si la fulla concepte fos la causa de les fulles, i no a l’inrevés; només podem conèixer exemples particulars de fulles. La veritat, doncs, només és un conjunt de metàfores que han quedat fixades en la cultura i el seu ús roman obligatori per a tothom, perquè la societat ens obliga a assumir aquestes metàfores com si fossin veritats, inventem assignacions vàlides i les fem obligatòries per aconseguir alguna forma de veritat comuna que superi l’inevitable subjectivisme d’un estat natural (i hem d’oblidar que hem mentit en fer servir el llenguatge), a escollir el concepte en comptes de la immediatesa de les intuïcions sensorials dels éssers particulars. 
  • Dir que el camell és un mamífer (és a dir, que s’ajusta a la definició de mamífer) és una veritat limitada, antropomòrfica, construïda amb un mètode fal·laç: “si algú amaga una cosa darrera d’un arbust, fins i tot la torna a buscar allí mateix i la hi troba, aleshores en aquesta recerca i en aquest trobament no hi ha molt a lloar: això és el que succeeix, però, en cercar i trobar la veritat dins la circumscripció de la raó” (frag. I.8). 
  • Per això, a la segona part de l’escrit Nietzsche fa una critica del cienticisme, és a dir, de l’excés d’optimisme en el coneixement científic, exemplificat pel neopositivisme de la seva època. La ciència vol regular la vida dels homes per donar-los seguretat (pacte). Però l’intel·lecte cega l’ésser humà, el fa creure que podrà assolir la veritat. 
  • Nietzsche planteja una alternativa a la veritat del coneixement racional: que allò real sigui la vida disfressada de bellesa, que el món del somnis introdueixi la irregularitat en la regularitat imposada en el món de la vigília racional, que el somni admet la presència del mite, com feien els antics grecs, que l’art pot fer parlar a la natura sota la forma de la bellesa, que és la contrapartida de la necessitat: un gerro de ceràmica no és un objecte necessari, sinó bonic. Com diu, citant Pascal, “si un artesà estigués segur de somiar totes les nits durant dotze hores seguides que era rei, crec que seria justament tan venturós com un rei que somiés totes les nits durant dotze hores que era artesà” (frag. II.12). 
  • Aquest ésser que disfressa la realitat amb bellesa no fa res de diferent de l’altre, crea una disfressa, però aquesta disfressa irracional, irregular, intuïtiva, li permetrà sortir ben lliurat del món perquè podrà assumir millor que l’home racional i científic, tot allò que la vida té d’imprevist i atzarós. És el que Nietzsche anomena una existència heroica.



dilluns, 28 de març de 2016

RESUM DE LA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ DE DARWIN

Primer cal fer un repàs als antecedents de la teoria de l'evolució, perquè Darwin no va ser el primer a suggerir-la.
  • Empèdocles, que va introduir el concepte d’evolució en quatre estadis, referint-se als éssers vius, i una teoria de la supervivència dels éssers adaptats, que es pot considerar com a precedent del darwinisme (Kirk & Raven, fragments 442-447, especialment aquest últim, que pertany a la Física d’Aristòtil (II 8, 198 b 29).
  • Charles Bonnet (1720-1793): ampliació.
  • Positivisme i Herbert Spencer (1820-1903). A partir de les idees de Comte, Spencer va posar en circulació en Anglaterra una versió de l’historicisme positivista que enllaça amb el concepte d’evolució biològica, avançant fins i tot la idea de supervivència dels més aptes.
  • Jean Baptiste Lamarck (1744-1829) ha via estat l’autor de la Filosofia zoològica (1809), on va separar els regnes vegetal i animal en dues formes que havien sortit de la mateixa matèria per generació espontània, però que després segueixen línies evolutives separades i impulsades per la necessitat d’adequar-se al medi, desenvolupant canvis que després es transmeten per herència. Aquesta teoria va ser vigent fins a l’establiment del darwinisme.
Darwin va reformular la teoria lamarckiana amb dades empíriques fruit dels seus viatges, i aporta un element clau: el concepte de selecció natural, complement necessari perquè l’adaptació al medi sigui motor de l’evolució, ja que només amb l’adaptació no es pot explicar tot el procés: la selecció permet descartar de la línia evolutiva aquells canvis que no són adaptatius.
Els elements principals de la teoria de l’evolució de Darwin són:
  • Tots els éssers vius participen d’un avantpassat comú.
  • La variabilitat és present en totes les formes de vida (principi expansiu).
  • L’herència transmet les formes orgàniques similars d’una generació a la següent (principi conservador).
  • En el món orgànic, la lluita per la supervivència en un entorn ple de canvis genera alteracions orgàniques d’adaptació als canvis (variabilitat), que permeten la supervivència dels individus que han patit aquestes alteracions exitoses, per la qual cosa, els fills d’aquests que s’han adaptat hereten aquells canvis que han tingut èxit (conservació). Això, i no una altra cosa, és la selecció natural. La selecció determina les variacions que suposen avantatges als subjectes en un determinat entorn, avantatges sobre els subjectes que no han variat. D’aquesta manera s’alteren les espècies per una reproducció selectiva natural.

La posició de Darwin respecte de l’ésser humà es pot concretar en aquest fragment:

"L’ésser humà i tots els altres animals vertebrats foren construïts segons el mateix model general, passen a través dels mateixos estadis primitius de desenvolupament i conserven certs trets en comú. En conseqüència, hem d’admetre amb franquesa que tenen un origen comú. Únicament el nostre prejudici natural i aquella supèrbia que dugué els nostres avantpassats a declarar-se descendents de semidéus, ens indueixen a dubtar d’aquesta conclusió."




divendres, 25 de març de 2016

NIETZSCHE: UN PUNT DE PARTIDA

La figura de Nietzsche s’emmarca en la crisi dels valors il·lustrats de mitjans dels segle XIX, com a reacció davant l’excés d’optimisme del positivisme i liberalisme en la societat industrial. Aquest corrent crític posa en qüestió la validesa de la idea de progrés i altres conceptes centrals en la modernitat: subjecte, consciència, objectivitat, món, realitat, raó, racionalitat i llibertat, veritat, ciència, Estat. Si aquests conceptes no són vàlids, potser la història del pensament occidental és la història d’un error.
En tant que Nietzsche s’incorpora a aquesta línia de reflexió, se’l considera part de l’anomenada “escola de la sospita” junt a Marx i Freud (més informació, en aquest enllaç a escola de la sospita).
Quins són els principals elements del pensament de Nietzsche? Quins són els problemes que es planteja? Es podria dir que per a Nietzsche, el principal problema és que la filosofia ja no és planteja els veritables problemes de la vida: la mort, la solitud; més aviat, els amaga sota un munt de conceptes que són il·lusions i esperances irreals. La veritable tasca de la filosofia ha de ser recuperar la realitat, desemmascarar-la, treure-li el vel, deixar a la vista totes les ficcions amb què el subjecte conviu.

Vitalisme i nihilisme
La filosofia de Nietzsche és una reflexió sobre la pèrdua de valor de la vida sota el pes de la moral cristiana. L’autor es mou entre vitalisme i nihilisme. Per a Nietzsche, la cultura occidental ha menyspreat els impulsos vitals per por de la vida mateixa, els ha tapat amb idees de transcendència, com la raó, el món de les idees, Déu, el progrés, l’Estat. Són elements que s’han fet servir per desvalorar la vida.
La vida, però, és el valor màxim, res no té més valor que la vida. Això és el vitalisme. Però la cultura occidental ho ha amagat durant el seu desenvolupament històric, des de Sòcrates. Tanmateix, quan la modernitat entra en crisi, aquests valors que han servit per tapar la realitat cauen en descrèdit i el resultat és aquest: no es pot recuperar el valor de la vida, amagat durant segles, així que no hi queda res sinó negació i consciència de l’artificialitat de tot. Això és el nihilisme, avançat pel romanticisme i rematat per Schopenhauer.
Aquest nihilisme és, segons Nietzsche, reactiu: menysprea la vida, creu en el no-res, s’obstina en la mort (ja des de Sòcrates).
Nietzsche proposa una sortida necessàriament nihilista, però activa: una crítica radical dels valors morals, de les grans veritats que són ficcions (sospita). Ja no podem creure en això, sinó en:
  • La realitat de les coses materials.
  • L’afirmació de la vida. La vida és un valor autèntic, amb les seves contradiccions.
Aquests són els puntals ontològics del pensament de Nietzsche.
Cal considerar, a més, els següents aspectes importants, que desenvoluparem més endavant:
  • Nietzsche té formació com a filòleg clàssic, cosa que no és incompatible amb la reflexió filosòfica sinó que permet donar una nova llum a la qüestió.
  • Fa també una reflexió crítica sobre la cultura. Postula la idea del sentit tràgic de la vida. Ho relacionem amb el llibre El naixement de la tragèdia (1872).
  • Nietzsche realitza una crítica del llenguatge, de l’ús del llenguatge, per arribar a la sospita que la racionalitat és una ficció lingüística. Ho relacionem amb el text Sobre veritat i mentida en sentit extra-moral (1873).
  • Nietzsche engega una crítica de la moral, considerant no només el descrèdit de la moral judeo-cristiana en el seu temps, sinó el fet de la caiguda dels valors morals occidentals fruit de la Il·lustració. Proposa una transvaloració dels valors morals. Ho relacionem amb el text Genealogia de la moral (1887), però també amb un anterior, Així parlà Zarathustra (1885).


dimecres, 23 de març de 2016

CRONOLOGIA DE LES OBRES DE NIETZSCHE


1869   Homer i la filologia clàssica
1870   Sòcrates i la tragèdia
1872   El naixement de la tragèdia
1873   Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (comentari)
1878   Humà, massa humà
1881   Aurora
1882   La gaia ciència
1882-1885    Així parlà Zarathustra
1887   La genealogia de la moral
1888   L’Anticrist
1889   Ecce homo


dilluns, 21 de març de 2016

BREU BIOGRAFIA DE NIETZSCHE (1844-1900)

Nietzsche va néixer en la casa parroquial de Röcken, un poble de Sajonia, fill del pastor protestant. Això va condicionar la seva educació: un ambient severament religiós, purità i provincià.
El pare va morir quan Friedrich només comptava amb cinc anys, i aleshores va quedar sota la tutela de la mare, filla també d’un pastor protestant, la seva germana gran, Elisabeth, l’àvia, una tieta i una serventa. Aquest ambient familiar tan feminitzat condicionarà la vida del infant Nietzsche i explica bona part del tarannà del Nietzsche madur.
Nietzsche en 1861

El jove Nietzsche va ser un estudiant model, aplicat, tranquil i disciplinat. Va seguir estudis superiors en Bonn, on va cursar teologia i filologia clàssica. Va seguir cursos d’aquesta darrera en Leipzig, sota el magisteri de Ritschl. A aquesta època, al voltant de 1865 i 1869, pertanyen les seves primeres amistats intel·lectuals: s’identifica amb Schopenhauer, Schumann i Wagner, i coneix Erwin Rohde, amb qui mantindrà una relació constant.

De la seva vida d’estudiant haurà d’arrossegar les conseqüències d’haver mantingut relacions de prostíbul, on segurament va adquirir la sífilis, malaltia que finalment el va abocar a la bogeria i la mort prematura.



Soldat d'artilleria, 1868

Nietzsche va ser un cas excepcional: a partir d’uns estudis sobre Homer publicats a la revista filològica de la Universitat de Leipzig, se li va concedir el títol de doctor, sense haver fet la tesis doctoral, i després se li va donar una càtedra a Basilea, que va ocupar a l’abril de 1869. Hi romandrà fins 1876, per tancar un període acadèmicament controvertit. A Basilea coneix gent important: Wagner, amb qui arriba a intimar, Jackob Burkhard, Franz Overbeck. Entre mig, esclata la guerra amb França, on Nietzsche va participar com a infermer, però breument perquè va caure malalt i va haver de retirar-se fins i tot de la docència a principis de 1871, per traslladar-se a Lugano (Itàlia).
Mentrestant, ha estat preparant el seu primer llibre (el que els seus col·legues docents consideren deute acadèmic, la seva veritable tesi doctoral per la qual mereix la càtedra que ocupa): El naixement de la tragèdia, que és publicat a finals de 1871. El text és acollit fredament des de l’acadèmia. Nietzsche ha escrit un assaig molt lliure, molt al marge dels paràmetres universitaris, ha decebut els seus mentors i ha exasperat els filòlegs de primera fila, com Wilamovitz-Möllendorf, que escriurà: “si Nietzsche vol fer metafísica, que vagi de l’Índia a Grècia si vol, però que baixi de la càtedra, des de la qual s’ha d’ensenyar ciència”. Sembla que fins al 1876 Nietzsche no va entendre aquest missatge.
 A partir de 1876, Nietzsche inicia la conversió del filòleg en filòsof, mitjançant una vida errant que rebutja la docència com a forma de vida. Rebutja la filologia com a mer exercici lingüístic en comptes de ser un coneixement del passat; també rebutja la filosofia, embolicada en disputes acadèmiques en comptes d’ocupar-se dels problemes de la vida humana: el dolor, la solitud, la mort.

Ha trobat un lloc on se sent còmode: Sils-Maria, als Alps suïssos; allà passa l’estiu, mentre que l’hivern el passa a Frankfurt. Durant aquests temps escriure obres de caràcter menor: Humà, massa humà, El viatger i la seva ombra, Aurora, La gaia ciència, per acabar amb la redacció de la seva segona gran obra, Així parlà Zarathustra (1882).
Atès l’escàs èxit editorial del Zarathustra, comença per a Nietzsche un moment de dificultats econòmiques, que intentarà resoldre publicant articles en la premsa, on intenta connectar amb el públic que no va entendre el missatge del Zarathustra, amb un llenguatge més accessible i un tarannà més polèmic. A aquest període correspon també la redacció del famós Anticrist (1888), publicat pòstumament per la seva germana (després de manipular l’escrit).
Elisabeth, la germana


En 1889 es produeix l’episodi del cavall: a la sortida d’un teatre, Nietzsche, víctima de la sífilis en fase terminal, s’abraça a un cavall, confonent-lo amb Ariadna. Els següents 11 anys els passarà en sanatoris i cases de salut, fins que finalment quedarà a cura de la seva mare i la seva germana Elisabeth, que aprofitarà l’ocasió per manipular els manuscrits que Nietzsche encara no havia enviat a premsa. Nietzsche mor el 25 d’agost de 1900.

Nietzsche boig

dissabte, 19 de març de 2016

BREU BIOGRAFIA DE CHARLES DARWIN



Charles Darwin (1809-1882) és el principal formulador de la teoria evolucionista moderna. Aquesta teoria implica un canvi en la concepció de l’ésser humà, abans condicionada per la idea d’una creació directa, obra de Déu. L’home, com a fill de Déu, adquiria un estatus ben diferent si en realitat esdevenia fill de la natura, fill d’un mico.
Seguidament exposem alguns elements biogràfics importants. Darwin va ser estudiant de medicina, carrera que va abandonar per manca de vocació, i aleshores els seus interessos van orientar-se vers les ciències naturals.
El jove Darwin

En 1831 s’embarca en el Beagle, un vaixell d’exploració que havia de fer la volta al Món. Durant aquest viatge recollirà dades i materials que farà servir per formular, anys després, la seva teoria de l’evolució. És en aquest viatge, però, que comença a pensar-hi. D’aquest viatge ha quedat el seu diari, Journal and Remarks (1832-1836), més conegut com Viatge d’un naturalista al voltant del Món.









A aquest diari correspon el següent fragment, on podem apreciar el tarannà ideològic de Darwin:

Este lugar es notorio porque durante mucho tiempo fue refugio de esclavos evadidos que cultivaron tierras cerca de la cumbre y consiguieron con ello subsistir. Al cabo de cierto tiempo fueron descubiertos y fue enviado un pelotón de soldados que los apresó a todos, salvo a una anciana que prefirió arrojarse desde el pico de la montaña antes que volver a la esclavitud. En Roma esto podría haberse llamado noble amor a la libertad, pero tratándose de una pobre negra lo llaman obstinación.

Alfred R. Wallace
De tornada a Anglaterra, Darwin va treballar durant els següents 20 anys en l’afinament de les seves idees, gràcies a la gran quantitat de dades i mostres recollides durant el viatge. En 1856 va comença a escriure una detallada exposició de les seves idees, però en 1858 va rebre una carta del jove naturalista Alfred Russel Wallace (1823-1913), on exposava idees semblants, a las que havia arribat pel seu compte. Aquest mateix any, tots dos presenten una comunicació conjunta davant la Linnean Society (encara existeix i té pàgina web: Linnean Society of London), on exposen el seu treball i conclusions. Darwin havia planejat presentar la seva teoria en un text voluminós on inclouria totes les dades en favor de les seves conclusions, però el coneixement del treball Wallace el va condicionar a presentar el seu treball abans de tenir tot enllestit. No obstant, les idees de Wallace van servir per donar més suport a la teoria de Darwin.
En 1859 publica el seu famós llibre Sobre l’origen de les espècies, que és un gran èxit de vendes.
Després de la formulació de la teoria de l’evolució, Darwin va continuar dedicat als estudies naturalistes, com ara temes de taxonomia, fototropisme, fertilització, etc.



LA FILOSOFIA DE LA SOSPITA

Es tracta d’una especial actitud filosòfica, així anomenada pel filòsof francès Paul Ricoeur (1913-2005), on es fa palesa la crítica als valors de la modernitat i la Il·lustració, com ara la noció de subjecte, la raó, la llibertat, el progrés, etc. A partir de mitjans del segle XIX, un grup de filòsofs adopta aquesta postura davant la crisi dels valors moderns, malgrat l’èxit aparent de la societat industrial que, no obstant, comporta un alt preu social, algun tipus de misèria que cal denunciar. Paul Ricoeur va introduir la denominació “escola de la sospita” per referir-se precisament a aquest grup de pensadors, el mestres de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud.
Òbviament, de qualsevol filòsof es pot dir que hi pertany, a l’escola de la sospita, atès que la funció de la filosofia passa essencialment per qüestionar les veritats i els valors acceptats sense una anàlisi prèvia, racional i crítica, sota la sospita que puguin ser un parany, o que amaguin discursos diferents, etc. El que tenen en comú aquests tres darrers pensadors, no directament relacionats entre si, és que critiquen precisament el valor mateix de la raó, amb la intenció de posar al descobert tot el que la racionalitat amaga, les seves ombres que passen desapercebudes sota l’enlluernament dels discursos filosòfics fonamentals, com ara l’idealisme alemany, representat en Hegel.

  • Marx és la primera figura de la sospita. Sota la disfressa de la industria i el progrés (ideologia) s’amaguen els interessos ocults de la classe dominant, que tenen arrels econòmiques (estructura) i polítiques, però també es desenvolupen en la cultura (superestructura). Dintre del marxisme, la variant crítica de Frankfurt també és un bon exemple de sospita, per exemple en l’obra de Adorno i Horkheimer, La dialèctica de la Il·lustració, que pretén precisament això, desemmascarar la ideologia com a cortina on s’amaguen les relacions de poder. 
  • Nietzsche, des d’una perspectiva ben diferent, considera que sota la disfressa de la ideologia i la moral burgesa i cristiana s’amaga la decadència de la civilització europea.
  • Freud: la racionalitat i la consciència, exaltades des dels temps de Descartes, no són els únics factors explicatius de la conducta humana i les seves produccions socials, polítiques i culturals. Hi ha elements del fet humà que s’escapen a la nostra consideració intel·lectual, perquè no en som conscients, sinó que pertanyen a un món que no controlem, i romanen ocults en el subconscient.


dimecres, 16 de març de 2016

LA FILOSOFIA HA MORT, VISCA L'EDUCACIÓ FINANCERA

El meu alumne de 1r de batxillerat, Martí S., m'ha fet arribar aquest enllaç a un article molt interessant sobre la fi de l'assignatura de filosofia a secundària. Ja veurem què passa, però potser em preocupa més la implantació a primària de la matèria "educació financera".

L'article, signat per Coralí Pagès, ha estat publicat en un diari digital, Crítica. Periodisme d'investigació: La filosofia ha mort... a les escoles catalanes.



dilluns, 14 de març de 2016

GIORDANO BRUNO Y GALILEO

LOCKE I EL DRET A LA REBEL·LIÓ POPULAR

En el capítol 19 del Segon tractat, Locke considera la qüestió de la dissolució del pacte i el risc de rebel·lió (al cap i a la fi, un dret).
Qualsevol alteració unilateral del pacte, des d’un govern o una nova instància de poder (un poder invasor, per exemple), equival a una dissolució del pacte inicial. Hi ha, amés, altres formes de dissolució del pacte:
  • Per dissolució del poder legislatiu per la força d’un poder no escollit, que és l’ànima de la societat política, designada pel poble. També pot passar que el poder executiu (monarca) vulgui ocupar el legislatiu i legislar de forma personal, o imposar-li condicions o treure-li atribucions que li corresponen, o lliurar-lo en mans d’un poder estranger. Finalment, podria haver negligència del monarca en les seves funcions, de manera que la societat cau en l’anarquia. En aquests casos, generalment responsabilitat del monarca, els homes queden lliures d’una autoritat que ja no els representa.
  • Una segona forma de dissolució deriva del fet que executiu i legislatiu actuïn de forma contrària al pacte, per exemple atemptar contra la llibertat i la propietat, en comptes de protegirla.
En aquests casos, la dissolució del govern implica que el poble queda en llibertat per escollir un altre poder legislador. De fet, aquest dret no es perd mai, cap govern autoritari pot anul·lar el dret del poble a desfer-se de la tirania.
Podríem pensar que hi ha un risc implícit en deixar en mans del poble la responsabilitat de controlar els governs, perquè el poble és ignorant i vol tenir més propietats. Aquesta desconfiança platònica en el poder popular i la democràcia no encaixa en l’esquema de Locke: la gent és més conservadora del que ens pensem, i voldrà protegir les formes originàries. Aquesta resposta només s’entén des de la perspectiva de qui representa el discurs de Locke: la petita i mitjana burgesia comercial anglesa, que aspira a tenir veu en la política del seu país.
És evident que un poble maltractat estarà disposat a la rebel·lió, però cal que el maltractament sigui intens i colpegi el poble perquè aquest s’aixequi contra el poder polític. El poble sol perdonar els errors dels governants, sorprenentment. Però la probabilitat de rebel·lió es redueix si el poble disposa de mecanismes per substituir el legislatiu en cas de fallida del govern en la seva tasca de mantenir el pacte. De fet, el recurs a la força és més propi dels que tenen el poder quan actuen contra el poble.
En definitiva, la rebel·lió del poble contra el poder abusiu dels governs és un dret i no és cap doctrina radical ni provocadora. Seria com admetre que un home honrat no pot plantar cara als lladres. El bé de a comunitat és incompatible amb la voluntat incontrolada dels governants, i el poble te dret a aixecar-se contra aquests.


LOCKE I EL PACTE SOCIAL, AMPLIACIÓ

En el capítol 8 del Segon tractat, Locke analitza l’inici de les societats polítiques mitjançant el pacte o contracte social (teoria contractualista).
  • El punt de partida és l’estat natural, on els homes són lliures, iguals i independents, i poden tenir propietats.
  • Pacte entre els homes per unir-se en comunitats, on estableixen uns límits per conviure i protegir-se d’aquells que pretenguin amenaçar-los, sense perdre a llibertat i la resta de drets individuals.
  • D’aquest pacte deriva un cos polític que actuarà sempre amb el consentiment dels homes, d’acord amb la voluntat de la majoria.
  • El poder de la majoria es el poder de la totalitat i s’imposa a tots els membres de la comunitat.
  • Els homes accepten acatar el decrets d’aquest cos polític, és a dir, que accepten cedir a la majoria tot el poder necessari per garantir el funcionament de la comunitat política (com passa en el cas de Hobbes), però sense deixar de ser lliures i mantenir els seus drets naturals (que és el que no passa en el cas de Hobbes).
Sobre aquesta teoria del pacte, Locke recull dues objeccions:
  1. No hi ha exemples històrics d’un pacte original (igual que no tenim exemples històrics de l’estat de natura previ a l’estat social). Locke respon que els inicis de les societats polítiques són anteriors al desenvolupament de la història, els governs són anteriors als documents, les comunitats no recorden el seu naixement. Només tenim l’exemple dels inicis de Roma o Venècia, a més dels testimonis dels exploradors d’Amèrica (aquí és fa palesa la identificació entre estat natural i estat primitiu). De tota manera, segueix, tampoc no tenim exemples pre-històrics de governs basats en monarquies absolutes, tot i que sembla que les primeres comunitats solien ser governades per un sol home que exercia la seva autoritat des del punt de vista del pare, i transmetia el seu poder per herència o en morir era escollit un altre per ser pare de tots. Aristòtil, afegim, accepta aquesta relació entre monarquia i paternalisme. De tota manera, l’important de l’inici d’una comunitat no és si governa una persona o una assemblea, sinó si els individus han cedit el seu poder per consentiment i no per la força. D’aquí no podem derivar que els governs hagin de ser per natura monarquies, com pretén l’absolutisme. És la figura de l’autoritat paterna la que facilita l’acceptació d’aquest règim com a bo i que sembli una conseqüència natural del pacte entre homes lliures. No desconfiaven del poder en mans d’una persona perquè les comunitats eren senzilles i no estaven malmeses les relacions socials i polítiques pel poder i l’ambició derivats d’una societat complexa i rica, perquè en un principi no n’hi havia grans acumulacions de propietats. Els membres de les comunitats eren, entre ells, amics. Afegim que Aristòtil també associa l’amistat amb un règim polític, la democràcia; i aquesta consideració sobre la innocència de les primeres societats tal vegada va tenir algun pes en el desenvolupament de les idees de Rousseau. Més informació sobre el tema del primitivisme, associat a l’estat natural: primitivisme.
  2. No es pot posar en qüestió el pacte a cada generació d’homes d’una comunitat. Cap home ha tingut ocasió d’escollir lliurement si vol ser membre d’una comunitat (ratificar el pacte), perquè ja neix dintre d’una comunitat ja feta, ni pot erigir-ne una de nou. Locke afirma que sí, perquè en cas contrari només hi hauria un governant a tot el món: tots els diferents governs són fruit d’un inicial govern, separat d’alguna comunitat anterior, d’un nou pacte o d’un pacte no ratificat. De fet, la història n’és plena, d’episodis de desvinculació de l’autoritat superior per formar comunitats independents, de nova planta, de manera que el traspàs de l’autoritat política de pares a fills no és tan natural i per això inqüestionable com els monarques volen fer-nos creure, sinó més aviat fruit dels acords, pactes i contractes lliurement acceptats. I això també val pel present: no hi estem sotmesos de manera natural a cap poder pel fet d’haver nascut sota un determinat govern. És a dir, el pacte no es ratifica de forma automàtic o natural generació rere generació. Un pot estar obligat a complir les promeses que hagi fet, però cap mena de pacte no pot obligar els seus descendents.
Aquestes qüestions que Locke posa aquí en discussió seran enormement estimulants en la filosofia política posterior. El contractualisme acabarà enfrontat a si mateix quan entrin en joc les classes socials que voldran prendre el poder a la burgesia que s’empara en el liberalisme lockià, a finals del segle XVIII. Davant els inicis de la Revolució francesa, Burke defensarà la impossibilitat de revocar el pacte original, que compromet a totes les generacions posteriors. La resposta de Thomas Paine serà que els morts no poden hipotecar el futur dels vius. Tots dos són contractualistes, però aquest últim es manté més fidel al discurs de Locke, mentre que Burke ha transformat el pacte en un fet orgànic, natural, immutable, irrevocable; per a ell, la societat és un tot que no es pot alterar sense córrer greus perills. Aquest tema és tractat extensament en el meu llibre Los huesos de nuestros ancestros.
En efecte, Locke sembla ser partidari d’una ratificació periòdica del pacte. Si la condició per poder participar de la societat és acceptar el pacte signat pels altres, això ens lliga de peus i mans. En realitat, però, hauríem de poder ratificar el pacte original cada vegada que accedim a la majoria d’edat. No és vàlid el consentiment tàcit, només val el consentiment explícit.
Locke només admet l’automaticitat de la renovació del pacte si hom forma part del govern o es gaudeix d’una propietat. Si la perds, però, ets lliure de seguir en la societat o marxar, pots anar-te’n a buscar un lloc buit en qualsevol lloc del món, com les ara colònies americanes. Però ocupar un lloc nou envoltat de gent que ja hi era, i acceptar la seva presència en pau no et converteix en súbdit de ningú, encara que hagis d’obeir les lleis d’aquest lloc, llevat que acceptis el pacte expressament. Encara que no en sigui conscient, Locke està posant sobre la taula el proper desplegament colonial sobre les terres a l’oest de les colònies americanes, que s’independitzaran setanta anys després de la seva mort.


Auto Cad Tutorials