PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dimecres, 27 d’abril de 2016

STUART MILL I LA LLIBERTAT

Sobre la llibertat, el principal llibre de filosofia política de Stuart Mill, tracta dels límits de l’acció humana i els límits del poder polític sobre els individus. Per a Stuart Mill, el problema consisteix a delimitar aquests dos àmbits que es creuen, el de la llibertat individual i el de l’ordre social, que demana límits a la llibertat individual per fer possible la convivència (cap. 4, que és lectura obligatòria).
Com podem veure, es tracta d’un plantejament no gaire distant del que hem trobat en Locke, només que en un context més proper a les lluites socials característiques del segle XIX, que Locke no va viure en el seu segle.
Per a Stuart Mill hi ha uns principis que són punt de partida per a la seva reflexió:
  • Defensa de la llibertat individual. La llibertat no és un concepte abstracte, sinó concret: es tracta de poder fer coses, poder actuar en la mesura que no hi trobem impediments a la nostra voluntat (el que Isaiah Berlin anomenarà llibertat negativa).
  • La llibertat individual suposa certs riscos col·lectius: pràctiques corruptes entre els polítics i administradors públics, dictadures de les majories ideològiques contràries a l’ordre, ignorància dels votants que els portarà a escollir polítics inadequats, etc. No són problemes que ens hi quedin lluny.
Davant aquests riscos, l’opinió de Stuart Mill és que:
  • La llibertat individual no pot ser restringida.
  • La societat pot imposar deures als individus, sigui legalment o per la via de l’opinió pública.
  • Però la societat, en nom de l’ordre, no ha de posar cap limitació allà on només intervenen els interessos individuals i personals, mentre no afectin las interessos d’altres individus.
  • No es pot legislar sobre l’esfera privada, sinó només sobre les conductes que tinguin conseqüències públiques. Això és la llibertat negativa, segons Isaiah Berlin.
Aquí introdueix el principi de la pròpia estimació (egoisme): cadascú obra per obtenir el seu propi content, la seva satisfacció, i som lliures per escollir les nostres pròpies vies per aconseguir-ho. Per això:
  • La societat no pot interferir en els plantejaments individuals i subjectius que cadascú adopti pel que fa a la seva recerca de satisfacció.
  • Només s’accepta aquesta interferència quan la nostra satisfacció pot alterar els afers personals dels altres, és a dir, la llibertat d’acció dels altres.
  • El límit de la llibertat personal és la llibertat dels altres. No cal complicar les coses més, és un criteri molt senzill.
  • Els límits de la nostra acció, en cas de ser contrària als costums socials, serà l’opinió pública, però res més. Els vicis morals només són susceptibles de reprovació moral, si no ultrapassen l’àmbit individual. Els pecats no són delictes. El delicte és una acció sancionable que deriva de l’alteració de la llei, i només això. S’ha de separar l’àmbit legal del moral i religiós. La legislació no pot inspirar-se en la religió.
  • El que anomenen deures envers nosaltres no són socialment obligatoris; l’únic deure en si mateix és l’amor propi, i pel qual no he de rendir comptes davant ningú ni cap autoritat social, política o religiosa.
  • Si algú ens desagrada podem expressar-li el nostre disgust o podem ser-li indiferent, però no li farem la vida impossible.
  • L’opinió pública suposa una mena de correctiu per a qui sigui massa llibertari, sobre tot de cara a preceptes morals col·lectius. Però s’ha d’anar en compte amb l’opinió pública, que de vegades tendeix a sobrepassar el límit de la llibertat individual; de vegades, l’opinió pública no distingeix la frontera entre la part privada i la pública en relació a la moral.
    • Per exemple, el tema de la prohibició de l’alcohol. Per a Stuart Mill, l’acte de beure alcohol és privat, mentre que l’acte de vendre alcohol és públic, però la prohibició i la sanció moral van contra el primer, el privat, en comptes de controlar el segon , que és públic.
    • Un altre exemple, modern: la llei de Reagan contra els actes sexuals contra-natura.
    • Un altre, de l’autor: els mormons, que han patit intolerància pel seu costum de la poligàmia (vigent en l’època de Stuart Mill). Podem desaprovar aquest costum, però com que es tracta d’una relació voluntària no cal dir res més. Faríem el mateix amb els costums culturals-religiosos dels musulmans.
    • Cap comunitat té dret a forçar una altra a civilitzar-se.
  • El drets socials no poden ser drets absoluts contra la llibertat de les persones. Protegir la societat no pot ser excusa per limitar conductes que no ultrapassen l’àmbit privat.
Stuart Mill proposa una sèrie de mesures perquè tot això funcioni sense posar en risc la llibertat individual i alhora mantenir l’ordre social i polític.
  • Establir un sufragi universal progressiu (inclòs el femení).
  • Foment de l’educació per evitar els riscos de la ignorància combinada amb el sufragi universal (cal que els obrers votin adequadament).
  • L’educació és el fonament de l’ordre social i de la participació política. Això suposa una concepció de l’educació que mira vers l’adaptació de l’infant al medi, força vigent en aquests moments.
  • Respectar la llibertat de les minories.
  • Separació entre govern i religió.
  • La llibertat individual només té com a límit el benestar col·lectiu, protegir la llibertat de tots.
  • Defensa del relativisme cultural, no hi ha cultures superiors i inferiors.
  • Principis ètics universals: tots els pobles respecten un certs principis bàsics (una ètica mínima universal, tema molt actual).
  • Però no totes les conductes poden ser acceptables: algunes són contràries a la llibertat individual.


diumenge, 24 d’abril de 2016

ANTECEDENTS EN EL PENSAMENT DE JOHN STUART MILL

Empirisme, radicalisme i utilitarisme són les tradicions intel·lectuals que Stuart Mill recull:
  • El contractualisme polític anglès, des de Hobbes a Locke.
  • L’escepticisme empirista de Hume (1711-1776), que desenvolupa una actitud antimetafísica i antiespeculativa basada en l’experiència com a límit del coneixement. En ètica, Hume és un pragmatista de les emocions (no s’admeten conceptes morals essencialistes, com ara un bé superior, sinó que cada subjecte desenvoluparà una vida emocional concreta que el conduirà a determinades actituds ètiques, i només hi ha un criteri moral compatible amb aquest egoisme: la utilitat.
  • Jeremy Bentham (1748-1832), filòsof utilitarista i fundador del radicalisme polític: llibertat de premsa, reformisme polític i jurídic davant l’autoritarisme monàrquic del primer terç del segle XIX. Exposa els principis de l’utilitarisme moral: el principi de l’interès i l’egoisme, el principi de la felicitat (plaer, evitació del dolor) i el principi de l’hedonisme social.
  • James Mill (1773-1836), amic i seguidor de Bentham. Iniciador de la psicologia dels fenòmens mentals (associació, dissociació i altres processos mentals, sota la inspiració de la psicologia de Hume).
A més d’això, el pensament de Stuart Mill es desenvoluparà en un lloc i una època caracteritzats per la rigidesa moral i el puritanisme victorià:

  • Rígid convencionalisme.
  • Llibertats individuals limitades per criteris religiosos i de classe social.
  • Societat paralitzada des de dalt per garantir un ordre social nou, el burgés de la societat industrial davant una nova classe social, e proletariat.
  • Record proper de la Revolució francesa, que va provocar en Anglaterra una gran por al contagi i va fer que l’ordre públic s’imposés de forma molt dura (la massacre de Peterloo, en 1819, per exemple).

STUART MILL, VIDA I OBRA

John Stuart Mill (1806-1873)
Fill del filòsof, historiador i economista, fundador de l’utilitarisme, James Mill, va ser educat sota els rigorosos principis de la filosofia utilitarista, que remet en primera instància a Jeremy Bentham. Potser a causa del rigor rebut, Stuart Mill va voler donar a l’utilitarisme un to més humanista.
En 1823 va passar l’examen per entrar a la India House, de la que va arribar a ser cap en 1856.
Ve escriure per a diverses publicacions angleses, de les quals destaca la London Review. Un recull d’aquests escrits periodístics va ser publicat sota el títol de Dissertations and Discussions, en 1859. Reflecteixen l’afinitat de Stuart Mill vers la filosofia radical.
En 1851 es va casar amb Harriet Hardy, amb qui compartia interessos intel·lectuals. Va ser diputat al Parlament durant un temps, i en 1867 va ser escollit rector  de la Universitat de St. Andrews (Escòcia), però l’any següent va renunciar per viatjar a França, on es va instal·lar definitivament, a prop d'Avignon, on va morir.


De les seves obres destaquem:

  • A System of Logic (1843)
  • Principis d’Economia Política (1848), publicat el mateix any que el Manifest de Marx i Engels.
  • Sobre la llibertat (1859).
  • Consideracions sobre el govern representatiu (1861).
  • Utilitarisme (1861).
  • Sobre l'esclavatge femení (1869).
  • Autobiografia (edició pòstuma en 1873).
  • Tres assajos sobre religió (edició pòstuma en 1874).

NIETZSCHE Y UNA MUJER, LOU ANDREAS SALOME (sin palabras)



dimecres, 20 d’abril de 2016

NIETZSCHE I LA REVOLTA DEL SUPERHOME

La revolta del Superhome és la proposta de Nietzsche per superar la decadència de la cultura europea. Aquesta revolta compta amb una sèrie de conceptes que han anat sortit al votant de la crítica de la moral:
El concepte de voluntat de poder: voluntat de ser més, de viure més, passió per la vida, afirmació del present i de l’atzar. Aquestes són les coses que valen. Aquesta voluntat és salvatge, bàrbara; és una altra caracterització de l'ésser noble, que es mou en la selva (Genealogia, part. I, cap. 11).
En la segona part del Així parlà zarathustra Nietzsche torna a tractar aquest tema. En essència, afirma que l'home, per poder crear una nova moral, necessita tenir la intenció de fer-ho, la voluntat de poder, de crear quelcom de nou.
Aquesta nova moral deriva del nou missatge: la mort de Déu. Si Déu ha mort, no té cap sentit la distinció entre el bé i el mal, que lliga l'home des de dalt a la por al càstig. Això serà un alliberament que permetrà el naixement d'un nou home.
Això suposa també una nova revelació sobre el món: allò que semblava ordre no era més que la projecció en el caos de la necessitat desesperada de l'home de creure en un ordre i una finalitat.
La mort de Déu suposa, a més, la destrucció de la consciència dels valors representats en ell, aquells valors que semblaven enterns i universals. Els valors als que Nietzsche es referirà són, doncs, finits i intrascendents.
Això comporta l’afirmació de l’etern retorn davant la immortalitat del més enllà que prometen les morals religioses. Nietzsche afirma la immortalitat del present, la força de l’etern retorn: desig de la repetició de l’instant present que s’ha gaudit i que es torna a cercar una i altra vegada. Cal viure de manera que desitgis torna a viure, no morir, perquè el teu present ja és immortalitzable.
La teoria de l'etern retorn expressa l'absurd d'aquest món, sense propòsit ni raó de ser (és a dir, l'assumpció del sentit tràgic de la vida, formulat al Naixement de la tragèdia). De fet, la perspectiva ètica de l'etern retorn és horrible, llevat que s'assumeixi el paper del superhome per afirmar-se per sobre d'aquest absurd del món. Això vol dir assumir el caràcter cíclic de la vida (no en el sentit històric sinó simplement vital), l'absència de progrés individual (ser sempre el mateix, un nen). El futur és nou, però no millor, perquè es repeteixen totes les circumstàncies.
Des del punt de vista cristià, l'acció present només té sentit de cara a un futur, de manera que nega el present mateix, nega la vida perquè pensa en la mort. Pel contrari, des del punt de vista de l'etern retorn, l'acció present cobra valor per si mateixa, en la seva pròpia condició tràgica que pot ser ridícula etèrnament repetida. Si la vida és així, mancada de sentit, només es pot valorar el present, que torni una  i una altra vegada.
Ser capaç de viure així, envoltat de gent que pensa en els valors tradicionals, suposa tenir una naturalesa preparada per a una existència heroica. Ens trobem, doncs, amb el superhome de Nietzsche. Aquest ésser és capaç de:
  • Exaltar els valors afirmatius de la vida, com la innocència natural dels homes (nens).
  • Manifestar una activitat desbordant en l’afirmació d’un mateix i la creació de valors propis, més enllà del bé i del mal (voluntat de poder).
  • Assumir una vida en solitud.
Com s'arriba a ser un superhome?
Nietzsche estableix una mena d'evolució moral i cultural:
  • El camell: és l'home de la cultura cristiana: realitza accions per obtenir mèrits de cara al més enllà, perquè creu en una altra vida millor i es sotmet a proves per demostrar la seva bondat. No l'importa ser un desgraciat perquè hi ha una altra vida.
  • El lleó: quan el camell descobreix que Déu ha mort es transforma en lleó, que és una figura nihilista. ja no hi ha moral, ni valors, de manera que ja no es sotmet a res, però encara no afirma els seus propis valors (voluntat de poder), només nega sense crear.
  • El nen: tornada a aquell estat natural primigeni. El nen pot crear nous valors atès que no té por de l'abisme de l'absència de sentit. Sent la nàusea davant l'abisme, perquè és humà, però la supera perquè no és massa humà. Passa del pessimisme a l'afirmació, gaudeix de la seva voluntat de poder i creativitat, opera sense normes establertes, des de zero.
Figures del Superhome: Alexandre, Juli Cèsar, Napoleó.


dilluns, 18 d’abril de 2016

LA CRITICA A LA MORAL EN NIETZSCHE (2)

La lluita entre nobles i esclaus


Aquesta és la moral de l’esclau: una moral de reacció, de ressentiment, d’acció per als altres, amb virtuts com la humilitat, la paciència (de les vaques), l’obediència, l’acceptació del patiment en vistes a una promesa d’eternitat. La qüestió és que la moral dels esclaus ha vençut al cap dels mil·lennis. Ha vençut el poble, la plebs, el ramat, l’home vulgar, el populus, tots ells han quedat redimits dels antics senyors, els optimates.
Aquesta és la cultura moderna; fins i tot els lliurepensadors i els demòcrates accepten aquest missatge sense Església (Genealogia, part I, cap. 9). Si ens remetem al temps de Nietzsche, la seva crítica va adreçada als valors moderns, de la Il·lustració, punt àlgid de tot aquest procés d’immersió de l’individu en el ramat, en l’esperit de la col·lectivitat (sigui una religió, sigui un moviment polític com el proletariat en marxa). Tot s’adreça vers l’home del ramat, per satisfer les seves necessitats, per dir-li el que vol escoltar, que ell, el pobre, el desgraciat, és l’hereu de la redempció, l’estimat de Déu o de la Història, com es vulgui dir.
Nietzsche deia que tot aquest procés de transvaloració dels valors arcaics tenia una conseqüència que ell veia en el seu present: el resultat era la decadència de la cultura occidental, el mateix que va suposar el canvi de la relació escenari-espectadors en la decadència de la tragèdia. Aquest és el seu missatge profund. Per això Nietzsche forma part de l’escola de la sospita. Si més no, missatge que troba el seu màxim sentit en el nostre present: la decadència del consumidor venut al supermercat, del guerrer dels carros del supermercat, als anuncis que li parlen constantment de com és ell, de tot el bo que representa, dels valors que ha d’assumir dintre d’un ramat cada vegada més subtil, que li permet sentir-se individu lliure i actiu, que li p ermet sentir-se com un superhome. Potser Nietzsche no s’imaginava aquest resultat, però no el desmenteix, tot al contrari. Els filòsofs postmoderns, hereus de Nietzsche, qualifiquen aquest individu que es creu superhome com a subjecte feble.
Continuem, però. La rebel·lió dels esclaus és fruit del ressentiment (reacció, venjança creadora de valors, imaginària) (Genealogia, part I, cap. 10).
  • Els esclaus no actuen, imaginen que actuen.
  • Diuen no als valors afirmatius dels nobles, però no es poden auto-afirmar, només es miren en el mirall dels altres.
  • La diferència entre bo i malvat és relativa (Genealogia, part. I, cap. 11):
    • El noble pensa el bo des de si mateix, de forma directa; i després ho contraposa al dolent.
    • L'esclau pensa el dolent mirant vers el bo (el noble), però el revestexi de maldat, i pensa el bo per oposició al noble.
    • En els febles hi ha una inevitable voluntat de no fer res (perquè no poden escollir ser forts, aleshores ser febles es converteix en ser bons) (Genealogia, part. I, cap. 13).
La transformació dels valors és evident en aquest quadre (Genealogia, part. I, cap. 14):
  • Feblesa                                  mèrit
  • Impotència                           bondat
  • Baixesa                                 humilitat
  • Submissió                            obediència
  • Covardia                               paciència
  • No poder venjar-se             perdó
  
La proposta de Nietzsche és recuperar la moral arcaica, qüestionar els valors i redefinir-los per alliberar l’home dels valors ficticis i tornar als valors de la vida (el vitalisme de què havíem parlat a l’inici). Això és la recuperació de la moral dels nobles, torna a situar els valors en el seu lloc:
  • Acció indiferent vers els altres, els altres no són cap referent moral
  • Creació de valors
  • Afirmació de la pròpia essència
Els nobles actuen per a si, per voluntat de poder: voluntat de ser més, de viure més, passió per la vida, afirmació del present i de l’atzar. Aquestes són les coses que valen. Aquesta voluntat és salvatge, bàrbara; és una altra caracterització de l'ésser noble, que es mou en la selva (Genealogia, part. I, cap. 11):
  • És un animal rapaç, rapinyaire, que es mou en la selva (bàrbar) i en la guerra.
  • Bèstia rossa, monstre que fa bestieses com si fossin trapelleries d’infant, per donar motius d’inspiració als poetes.
  • Audàcia boja, absurda, inversemblant, despreocupada i indiferent, plaer destructiu.
  • Rodamón a la recerca de botí.
  • Herois homèrics, víkings, japonesos, germànics, àrabs i romans.
  • Pèricles n’és un altre exemple, en l’Oració Fúnebre. Contrasta amb els dubtes i titubejos dels atenesos després de la seva mort.

No obstant, l’acció de la civilització-cultura ha fet d’aquest animal de rapinya un animal domèstic, mitjançant la reacció i el ressentiment, instruments de cultura. Per això parla Nietzsche de decadència: preferim no sentir temor de la bèstia a canvi de no sentir res, de negar el sentiment: ja no tenim por de l’home perquè l’home és un cuc domèstic que ja no afirma la vida.
En aquest procés de decadència s’entén el nihilisme a què Nietzsche es refereix: en perdre la por a l’home cada vegada més petit (cada vegada millor), es perd també l’amor vers ell, la fe en l’home (Genealogia, part. I, cap. 12).
Finalment, Nietzsche es refereix al procés històric de la lluita entre els superiors i els esclaus, que es remunta a mil·lennis. Ell marca una sèrie de moments que serveixen de referència:
Imperi Romà (els forts) enfrontat a Judea (els febles, el ramat). Roma és el darrer gran exemple de poble noble.
Roma va caure sota el cristianisme, però el Renaixement va suposar una resurrecció de l’ideal clàssic; nova derrota amb la Reforma protestant, i després la Revolució francesa va acabar amb la darrera manifestació de la noblesa europea, tot i que va deixar la figura de Napoleó, que tornà a encarnar l’ideal del noble, la primacia dels menys-millors sobre el ramat (Genealogia, part. I, cap. 16).




dimecres, 13 d’abril de 2016

QUÉ ES LA ALIENACIÓN SEGUN MARX

Origen hegeliano del concepto
El origen de este concepto se sitúa en Hegel: hay una fase en el proceso dialéctico en la cual el hombre no se posee a sí mismo, y su conciencia elimina ese momento al experimentarlo como tal.
En este sentido, alienación en Hegel equivale a consciencia infeliz o alma alienada, es decir, separada de la realidad a la que pertenece. En general, el sentido de este concepto remite a la idea de una realidad que está fuera de sí, por lo que no puede realizarse como tal realidad.

Feuerbach y los Jóvenes Hegelianos
La inicial idea hegeliana sufre una transformación al ser adoptada por las corrientes materialistas del hegelianismo: ya no es el producto de una mera conciencia sino que son las condiciones sociales inherentes a la existencia del individuo real las que conducen al sujeto a esa condición en que no se posee a sí mismo, se halla fuera de sí.
Según Feuerbach, la religión sería una forma de enajenación, una proyección más allá del hombre de sus propias características y actitudes, divinizándolas.
  
La consideración marxista
Marx no acepta la interpretación religiosa que Feuerbach realiza sobre el concepto de alienación. En sus Tesis sobre Feuerbach considera que la proyección de lo humano hacia la divinización es demasiado individualista en manos de Feuerbach, y que la idealización religiosa de la existencia humana no es un mero producto individual y abstracto, sino que es un producto social, en tanto que todo individuo está inmerso en una sociedad, en la que hay numerosos elementos que condicionan al sujeto.
Desde ese punto de vista de las relaciones sociales, Marx considera que la alienación se extiende en diversos ámbitos de la vida social, pero que la causa material de la alienación debe buscarse en la distribución de los bienes y en los modos de producción y consumo de una determinada sociedad.
Por ejemplo, si la morada que habito, las herramientas que uso o los productos que obtengo no me pertenecen, sino que son de otro, mi trabajo, mi actividad y mi vida están alienadas, fuera de mí. Y esto significa que yo mismo y mi conciencia están enajenadas.
Esta consideración es válida para todos los modos de producción, pero si nos centramos en el modo capitalista, el obrero industrial se encuentra a merced del capital, que aparece como un poder anónimo, que crea ciegamente trabajo y lo niega en tiempos de crisis.
Marx usa el concepto de alienación para describir un aspecto muy concreto de la existencia humana: el trabajo. La alienación es el resultado de la separación entre el sujeto que trabaja y la propiedad de los medios de producción, por lo que hay una parte de ese trabajo que no pertenece al trabajador pero genera beneficios al propietario de los medios. El resultado del trabajo no pertenece al trabajador no sólo porque el objeto producido no es suyo, sino también porque el beneficio derivado de ese trabajo tampoco lo será.
Para superar la alienación, el hombre se ha de liberar del encadenamiento al trabajo que no le pertenece, apropiándose de todo el proceso. Pero cara conseguir esto es necesario también que adquiera una conciencia de clase a través de la ideología. Tal condición libera al obrero de la alienación y conduce a la praxis revolucionaria, en tanto que el sujeto se identifica con la colectividad, el obrero con el proletariado, y finalmente con la organización política que lo movilizará. No hay que olvidar que el marxismo es una ideología de masas.


dilluns, 11 d’abril de 2016

RESUM DEL PENSAMENT DE MARX

El punt de partida de Marx és, com en el cas de gairebé qualsevol filòsof del segle XIX, Hegel, hereu d’una concepció de la realitat anomenada idealisme, i vinculada a la idea de progrés històric basat en una dinàmica anomenada dialèctica, per la qual dos elements contraposats i necessaris (tesi-antítesi) estableixen un tipus de relació que genera una resposta de la realitat per tal de resoldre la contradicció (síntesi) que suposa un grau de perfecció en la realitat, fins arribar a un estat superior de qual no es pot passar, i que a nivell històric i social suposa el màxim progrés assolible. Per a Hegel, aquest procés es desenvolupa en un sentit ideal, i el màxim assolit representa la seva societat, la burgesa i l’Estat prussià.
Cal afegir-hi que a partir d’aquí, la filosofia política occidental té dos components derivats de Hegel, un a la dreta (totalitarisme) i un altre a l’esquerra (l’esquerra hegeliana), on trobarem el jove Marx.
Marx pren les idees hegelianes i les transforma:
  • La realitat no és ideal, sinó material.
  • La part ideal de la realitat és la cultura i la ideologia, que assumeix el paper de superestructura, és a dir, d’element legitimador de la forma de la realitat vigent en cada moment. Aquesta superestructura és causada per la part material de la realitat. Aquesta és la reflexió que fa de Marx un filòsof de la sospita: la ideologia vigent acaba sent la interpretació oficial de la realitat per ocultar les contradiccions vigents en l’estructura econòmica i social. Hi ha un vídeo de Zizek molt interessant: la perversió de la ideologia.
  • La part material de la realitat són les relacions econòmiques, que a la vegada suposen unes determinades relacions polítiques.
  • Les contradiccions són entre les relacions materials dels éssers humans, concretament en l’àmbit econòmic, és a dir, les relacions de producció.
  • L’ésser humà, en aquest sentit, només s’entén de forma social, com a ens col·lectiu sotmès a les forces impersonals de l’estructura econòmica.
  • Per a Marx, l’individu es realitza com a persona en el treball, però el treball sota les condicions imposades per l’estructura econòmica (relacions de producció) el condueix a la alienació (ampliació).
  • Aquestes contradiccions són el resultat de l’oposició entre els interessos de les diferents classes socials de cada època (lluita de classes), en relació a les formes econòmiques concretes que els hi pertoquen.
  • La dinàmica històrica és el fruit del resultat de l’oposició entre les classes, i cada etapa és superada per la següent perquè suposa una millora (social i política) en el resultat d’aquella oposició (progrés). Vegeu el següent quadre: la concepció marxista de la història.
  • La història no ha arribat al final en la etapa burgesa, perquè no s’ha acabat el procés d’oposició entre classes socials: el proletariat és la nova antítesi de la qual esdevindrà una nova societat, millor que la present, amb unes relacions de producció, econòmiques i polítiques que suposaran la fi de les classes socials i la neutralització de la dinàmica dialèctica, és a dir, la fi de la història: una societat estable perquè no estarà sotmesa a contradiccions. Això és el materialisme històric o dialèctic.
  • La realitat no és pot canviar a propòsit, els filòsofs no podem modificar el nucli de la realitat, és a dir, no es pot variar la història (determinisme dialèctic i econòmic). Però el coneixement de la realitat permetrà intervenir en la dinàmica dialèctica: accelerar o frenar el procés (materialisme científic, és a dir, una mena de sociologia científica); a diferència dels socialistes utòpics, Marx fa propostes a partir d’un coneixement científic de la realitat.
  • L’acceleració del procés dialèctic és l’equivalent a provocar les condicions adients perquè esclati la revolució: és a dir, intensificar les contradiccions entre les parts oposades de la realitat (burgesia-proletariat), per tensar a dialèctica. D’aquí el lema leninista “quant pitjor, millor”.
  • El resultat de l’acció sobre la realitat és l’assoliment d’una societat utòpica, és a dir, que ja no és perfectible. Arribem a aquí a partir del coneixement de la realitat, no d’aspiracions utòpiques sense fonament en la realitat.
  • Abans de l’assoliment de la societat comunista, on tothom és igual i lliure, on no hi cal l’Estat, s’ha de passar per un període de transició, anomenat per Marx dictadura del proletariat, durant el qual es consolidarien els elements polítics i econòmics necessaris per garantir l’arribada de la societat comunista. Aquest període no queda ben definit en el pensament de Marx, però els seus hereus el van aprofitar al màxim, fins al punt que la Revolució soviètica el va convertir en una fita en comptes d’un mitjà.
  • Però no espot fer la revolució obrera en una societat que no ha passat pels estadis previs, és a dir, no podem fer la revolució socialista es una societat que encara manté estructures econòmiques i superestructures ideològiques pròpies del feudalisme. Això és el que passava a Rússia a principis del segle XX, i tot i això va passar per una revolució burgesa i una de proletària en menys de dues dècades: fruit de l’acceleració (Lenin).
  • Quan va morir Marx, el capitalisme estava passant per un moment que no encaixava en les seves previsions: havia aconseguit un èxit important, i per a evitar la revolució va començar a fer concessions als obrers. Els marxistes van haver de reformular les idees de Marx, per adaptar-les a la nova situació: se’ls coneix com a reformistes o també revisionistes (generalment partidaris de la socialdemocràcia, en comptes de la revolució).  


MARX I LA SEVA CONCEPCIÓ DE LA HISTÒRIA


LA CRÍTICA A LA MORAL EN NIETZSCHE (1)

La transvaloració dels valors

La idea de la mort de Déu no es refereix només al descrèdit de la fe cristiana o jueva després de la Il·lustració, sinó a la caiguda dels valors morals en general: raó, progrés, veritat, ciència, Estat, etc. Aquest tema serà central en dues obres de Nietzsche, Així parlà Zarathustra i La genealogia de la moral.
En La genealogia de la moral, després d’una crítica als moralistes utilitaristes (part I, caps. 1-3), Nietzsche inicia una crítica de la moral vigent (judeocristiana) a partir de l'estudi de l'origen dels principis morals arcaics, i com aquests es van trastocar a partir de l'acció dels sacerdots. De la mateixa manera que ha fet una genealogia de la veritat, Nietzsche fa una genealogia de la moral, és a dir, una anàlisi de l’origen de la moral tradicional des de la moral arcaica:
Els bons arcaics                                         Els dolents arcaics
alegres                                                         febles
forts                                                             malalts
sans                                                              miserables
vigorosos
actius

La genealogia de la moral té una part d’estudi etimològic, que Nietzsche presenta com a prova del canvi de valors que va esdevenir en temps arcaics (Genealogia, part I, caps. 4-5 i també 10). Primer, en referència a l’alemany:
Noble                        Vulgar
Aristocràtic              plebeu
Elevat                        baix
Superior                   inferior
                                   Simple (schlicht)
                                   Dolent (schlecht)
Bo (gut, associat a got, Déu, i als invasors, els godes)

En altres llengües, com el grec:
Noble (esthlós), el que és, el real, el veritable
Poderosos                                        dolent (kakós)
Senyors                                            poruc (deilós)
Els que manen
Els arya
Els rics
Es propietaris
Els veraços                                      els mentiders
Ells bons (agathós)
Els purs (nets)                                els impurs (bruts)

En llatí:
Bons (bonus, guerrer, varó de la disputa)       Dolent (malus, associat al grec melas, negre, niger en llatí); referència als habitants pre-aris d’Itàlia.
Duonus (enfrontament), bellum (guerra), paraules llatines associades a bonus.

Aquest exercici etimològic és necessari, segons Nietzsche, perquè la cultura moderna, democratitzadora, ha separat les paraules que antigament anaven associades i ha oblidat la relació que hi havia (entre popular, simple i dolent, per exemple). La diferència entre bo i dolent era, en aquell moment arcaic, estamental, que no és el mateix que moral. Ha estat a casta sacerdotal qui ha fet aquesta relació moralitzant entre les paraules, invertint els valors (Genealogia, part. I, cap. 6).
Per a Nietzsche, la casta sacerdotal (una mena d’aristocràcia arcaica), va invertir els significats inicials, basats en una relació material amb els fets (una persona pura és aquella que es renta i està sana), per afegir una relació molt més simbòlica (una persona pura és aquella moralment bona). Aquest és l’inici del procés de transvaloració dels valors (que equival a canviar uns valors per uns altres, i no a absència de valors), a causa d’una malaltia dels sacerdots, una neurastènia intestinal que els fa incubar idees insanes i els genera una gran hostilitat vers tot allò material, sensual, etc., així com una afinitat vers el misticisme, la metafísica, la incubació d’idees. En conseqüència, la casta sacerdotal esdevé profunda i malvada, que és també una forma especial de superioritat.
Els valors aristocràtics són:
  • Tenir una constitució física poderosa
  • Salut desbordant
  • Amor per a guerra i l’aventura, la caça i les baralles
  • Estima per la dansa
  • Llibertat de moviment
  • Autoafirmació, el valor és un sí a si mateix
  • Ser bo és ser noble, poderós, bell i feliç (res d’això es pot separar)
  • Ser noble vol dir estimat per Déu

Els valors sacerdotals són:
  • Odiar tot allò aristocràtic, són uns malvats i Déu no els estima
  • Els bons són els plebeus, els miserables, , els malats, els impotents, els que pateixen, els indigents, els deformes, els piadosos
  • Déu estima els bons.

Aquesta és la transvaloració dels valors aristocràtics: els sacerdots, impotents davant la força del arya, els minusvaloren, els odien i desitgen venjar-se; és una mena de ressentiment el que els impulsa, una reacció, un odi creador d’ideals. Aquest canvi de valors va ser iniciat pes sacerdots jueus (Genealogia, part. I, 7).
Les religions monoteistes fan una inversió dels valors arcaics: el sacerdot jueu (i Jesús també) canvia els valors, els bons són ara els mansos, els submisos, els humils, resignats i compassius, que accepten el dolor a canvi d’una promesa d’eternitat després de la mort (i per això esperen la mort). Jesús de Nazaret, tot i haver estat sacrificat pels jueus, és el portador del mateix missatge de redempció dels febles, pobres, malats, pecadors i viciosos. Jesús sacrificat pels jueus no és més que un esquer seductor (Genealogia, part. I, cap. 8).


Auto Cad Tutorials