FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

Iniciem un estudi més detallat de la institució familiar. En totes les societats conegudes s'ha trobat algun tipus d'institució de parentiu, fins al punt que es considera que la família és una institució social universal, tot i que presenta múltiples formes segons el temps i el lloc (cultura) on es manifesta. La família, en termes generals, assumeix certes funcions, tot i que aquestes funcions poden veure's desplaçades vers altres institucions, segons els canvis culturals i econòmics que pateixi una societat. Podem parlar de: Funció reproductiva Funció de socialització bàsica o inicial (aprenentatge de rols en pares, fills, etc.) Funció de suport social i afectiu Funció econòmica: consum, producció, propietat, etc. Els canvis que algunes funcions familiars han patit es manifesten en les societats occidentals industrials, i en aquelles que han rebut la seva influència. Per exemple: Socialització bàsica: ha passat a tenir el centre de g

LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE LA REALITAT L'assumpció de rols associats als estatus són uns indicadors de la posició de cada persona en la societat. Ajuden a definir la realitat social. El coneixement dels rols propis i aliens ens permet moure'ns per un terreny conegut, però cal aclarir que aquest terreny, l'anomenada realitat social , és una construcció feta entre les persones que formen l'entramat social. La vida social exigeix saber de què va tot això, què fan els altres al nostre voltant, en quina direcció en mouen per poder saber què hem de fer nosaltres i encaixar en el conjunt, per la necessitat d'una conformitat social que ens fa acceptar les normes establertes i fins i tot allò que els altres fan de forma majoritària. No captar els rols dels altres, ni els propis, és un gran obstacle per a la normal interacció social. Un exemple d'això el tenim en l'experiment de Mann sobre  la cua de l'autobús . Quan les persones interactuen van definint

Són elements de l'estructura social amb la funció d'imposar pautes de conducta (rols), normes, regles i restriccions, que són recurrents i estables, als membres que hi pertanyin. Exemples: Escola Presó Tribunals Família Matrimoni Institució sanitària Església Exèrcit Policia Empresa Funcionariat Professorat Les institucions socials tenen un caràcter material i a la vegada simbòlic. Una institució no és una persona ni un grup, ni l'edifici on funcionen aquestes persones, ni les màquines que fan servir, però tot això serveix per aconseguir les seves funcions, és a dir, establir unes pautes de conducta per als seus membres. Característiques generals Les institucions són exteriors als subjectes, i es mantenen amb independència dels subjectes particulars al llarg del temps. Són objectives, són coses reals que ens determinen, que estan en el món. Son coactives: ens determinen, ens obligu

Tota persona ocupa un estatus social determinat, que comporta el seguiment d'un rol o paper, és a dir, el conjunt de pautes, conductes o formes de comportament associades a cada estatus, conductes que s'esperen de la persona d'acord amb el seu estatus. El rol és social, en tant que té un seguiment col·lectiu, compartit per tots els qui l'han d'exercir, i per tots aquells que interactuen amb aquesta persona que posseeix l'estatus corresponent. Un pacient ja compta amb determinades conductes del seu metge, ja se les espera. Per això els rols es poden estudiar científicament, perquè presenten certa uniformitat i una expectativa compartida per tots els membres de la societat. Aquestes formes de fer, de jugar el paper social, es poden manifestar de diverses formes: Accions Actituds visibles Deures (normes, regles de funcionament) Privilegis, drets (latents o manifestos) Aquests continguts es posen en marxa sempre en relació amb els alt

Atès que la societat és una estructura ordenada i no un simple conglomerat fruit de l'atzar, l'estatus és el lloc de tota persona ocupa en aquesta estructura, i que es manifesta en la seva interacció amb els altres membres de la societat o el grup. De fet, cada cultura, subcultura, grup o subgrup, genera un estatus intern. Això vol dir que una persona pot tenir diversos estatus a la vegada, però entre els diversos estatus hi haurà una jerarquia valorativa (segons perspectives objectives i subjectives): un director d'empresa té un estatus elevat de caràcter objectiu, però aquesta persona potser s'estima més el seu estatus com a gran jugador de golf en el club de directius del qual és membre fundador. En tot cas cal parlar de l' estatus principal , el més alt de la jerarquia i que situa a la persona en l'estructura social, lloc que dependrà del tipus de societat concreta. D'altra banda, l'estatus és bidireccional: La persona ocupa un lloc

Estructura social: és la forma en què estan disposades les diferents parts d'una societat, a la manera d'un edifici, que té uns determinats elements (parets, terra, sostre, etc.) i estan ordenats d'una forma particular diferent d'altres edificis, per la qual cosa té un aspecte singular. Elements que compten en l'estructura d'una societat: en general, territori, població, estatus, rol, grups, institucions, classes socials, comunitats, organitzacions i normes socials. Tots aquests elements es combinen d'una determinada forma en una societat concreta. La forma en què es doni aquesta combinació ens diu molt de com és una societat. Aquests elements depenen els uns dels altres, però es poden relacionar de dormes diverses, segons cada societat, tot i que no responen a l'atzar. Segons A. Giddens, “les societats humanes s'han d'entendre com a edificis que s'estan reconstruint a cada moment amb els matei

Com és possible que els judicis imperatius categòrics siguin un mandat, tinguin força per conduir-nos a l'acció moral, quan l'acció representada en ells no pot fonamentar-se en un supòsit previ, com sí passa en els judicis hipotètics (on la finalitat actua com a punt previ, i manen perquè si es desitja la finalitat, es desitgen també els mitjans i les accions necessàries per aconseguir-la). El problema és que no podem donar un exemple concret d'imperatiu categòric, perquè qualsevol exemple pot ser secretament hipotètic. No s'ha de prometre en fals , per exemple, pot ser categòric, però pot amagar inclinacions subjectives. La forma de l'imperatiu no pot ser concreta ni exemplar. A partir de la formulació de l'imperatiu categòric podem esbrinar com obliga a l'acció, com pot l'imperatiu ser un mandat sobre la voluntat, sense cap mecanisme impulsiu sinó només per deure? Aquest mandat, diu, no depèn de la naturalesa humana en sentit particular, perqu

L'imperatiu categòric és una llei pràctica, una llei de la voluntat que manifesta la necessitat de l'acció per si sola, com a mandat incondicionat. No podem donar exemples, sinó la fórmula de l'imperatiu, la forma en què es pot aplicar per construir les proposicions o judicis concrets d'aquest tipus, segons cada situació. L'imperatiu és únic: Obra només segons la màxima tal que puguis voler que sigui llei universal . O bé: Obra com si la màxima de la teva acció s'hagués de tornar, per la teva voluntat, llei universal de la natura . Aquestes formulacions es troben en la Fonamentació de la metafísica dels costums (secció II). Kant no diu com s'ha d'obrar per fer el bé, no escriu un seguit de normes ni consells, ni parla de finalitats. Només formula una manera de saber què he de fer quan hagi de decidir com obrar, i considera que el valor moral de les meves accions dependrà del fet que jo apliqui aquest imperatiu sense altres intencionalitats

Kant distingeix entre dos tipus d'imperatius: Hipotètics: representen una acció possible com a mitjà per aconseguir quelcom que es desitja. Categòrics: representen una acció com a necessària per si mateixa, sense cap referència a una posterior finalitat, sense referència a cap propòsit, sense finalitat. Mostra que l'acció és necessària en si, incondicionalment. Són mandants immediats sobre la voluntat, sense haver considerat cap condició o propòsit.

La voluntat és la capacitat humana, racional, de representar-se les lleis com si fossin lleis de la natura, i derivar les accions d'aquestes lleis representades, com sotmeses a una causalitat necessària. La voluntat, seguim, és la capacitat de no escollir una altra cosa que allò que la raó, independent de tota inclinació, coneix com a pràcticament necessari, és a dir, bo incondicionalment. Però la voluntat no obeeix la raó de forma necessària: les lleis morals són contingents en sentit subjectiu, encara que els fonaments d'aquestes lleis siguin objectivament necessaris. És a dir, podem trobar un fonament racional per escollir una acció, però no per això la seguirem. Tota llei pràctica o moral representa una acció possible com a bona, és a dir, com a necessària per a un subjecte de voluntat racional. Però no per això la seguirem. Com és possible que un imperatiu tingui força per convertir-se en un mandat efectiu davant una voluntat racional? Kant es pregunta això al ll

Quan atenem a un propòsit tan general com la felicitat, aleshores se'n deriven imperatius que representen la necessitat pràctica de l'acció com a mitjà per aconseguir la felicitat, on l'acció no és formulada en sentit absolut, sinó com a fi per a un altre propòsit, el de la felicitat.  Però és molt difícil formular un concepte determinat de la felicitat, encara que tothom la vol assolir, ningú no pot especificar el que desitja, en què consisteix sense excepcions. Això passa perquè tots els elements que intervenen en l'assoliment de la felicitat són empírics, però el que s'espera de la felicitat sembla ser un absolut, inabastable.  Ningú no és capaç de determinar amb plena certesa què és allò que el faria veritablement feliç. De manera que els imperatius hipotètics de sagacitat no poden formular-se amb certesa, perquè si no és possible determinar la forma de la seva finalitat, aleshores molt més difícil serà determinar la forma dels mitjans per aconseguir-la.

Kant distingeix entre les coses bones i allò veritablement bo, i troba que només la bona voluntat és indiscutiblement allò bo, sense restriccions ni o objeccions. Totes les bones qualitats humanes poden conduir al mal si no van acompanyades de bona voluntat. La bona voluntat és bona per si mateixa, és bona simplement pel fet de voler, al marge d'allò que es pugui aconseguir o no. Si amb bona voluntat no aconseguim el que volem, el que queda té valor per si mateix, el fet de voler fer el bé, quelcom que val per si amb independència d'aconseguir fer el bé perquè altres circumstàncies ho hagin impedit. El concepte de bona voluntat va lligat al concepte de deure: es tracta de voler actuar per deure, pel deure d'actuar bé. En aquest punt, Kant estableix dos tipus d'accions: Aquelles que podem considerar bones pels seus resultats. Aquelles que tenen valor moral per si soles, perquè conjuguen la bona voluntat amb el deure. Què és el deure? No és allò pel

Kant distingeix entre: Coneixements purs de l'enteniment, és a dir, aquells vinculats a l'experiència, amb els quals es pot construir el coneixement natural. Coneixements transcendentals de la raó, és a dir, que no es donen en l'experiència ni poden ser contradits per l'experiència. Són aquells que entren en l'àmbit de la raó pura, que juga només amb els conceptes. Per exemple, la idea d'ànima, de la qual, en tant que totalment aliena a l'experiència, no podem obtenir un coneixement sobre la seva naturalesa, sobre si és un ens simple o compost, per exemple. De fet, la raó ens conduirà a pensar tant que l'ànima pot ser un ens simple com un ens compost. Aleshores, per a què serveixen aquestes idees? No per fer de la metafísica una ciència, però sí en un terreny diferent, el de la raó pura pràctica. Quan la metafísica, com a intent de la raó de conèixer, vol posar-se per sobre de l'experiència, aleshores no pot competir amb la

Kant es refereix a la relació entre subjecte i objecte, és a dir, també, la relació entre experiència i realitat. Els objectes són components dels coneixement. Fora del coneixement no hi ha res que es correspongui amb un objecte. No hi ha objectes independents de la facultat de la representació, a partir de la qual construïm tot coneixement, però no podem constatar cap realitat. Quin és el problema que se'n deriva, d'això? Descartes ja ho va constatar: sospito que les representacions venen de fora de mi, perquè jo no les controlo i, a més, tenen un cert ordre, una regularitat. Per això sembla que hi hagi una realitat exterior, que es manifesta a través dels meus sentits. Kant no accepta aquesta conclusió, una idea de realitat en si oposada al subjecte. Per a Kant, aquesta regularitat no és la manifestació de una realitat externa i independent, sinó que forma part del coneixement, és la manifestació de la forma humana de estructurar el coneixement, una exigència que ve

L'espai és una categoria transcendental de la intuïció: possibilita l'experiència, però no forma part de l'experiència, sinó que és un ingredient que posem nosaltres per percebre el món. Nosaltres situem els objectes en unes coordenades (espai, temps) creades per nosaltres. L'espai és una representació, però no forma part de l'experiència, sinó que és a priori , abans que l'experiència, és l'escenari de l'experiència, de les representacions dels sentits, condició de possibilitat dels fenòmens. En aquest sentit sembla una idea innata cartesiana, però només en tant que marc de coordenades matemàtiques. No podem representar-nos l'absència d'espai, però sí l'absència d'objectes en l'espai. L'espai no és un concepte racional, que es pugui definir racionalment, sinó que és una intuïció pura, una: Unitat Indivisible Infinita Continent d'una infinitud de representacions possibles El temps és també una

Judicis analítics: són explicatius però no afegeixen informació nova sobre el subjecte de la proposició. No diuen en el predicat res que no estigui prèviament present en el subjecte, tot i que de forma aclaridora o explicativa, i manifestant una necessitat que no es pot eludir. Per exemple: Tots els cossos són externs : és necessari que els cossos siguin externs per tal de ser cossos, en tant que només són cossos si estan separats de l'observador. Potser s'entén millor si parlem de cossos com a necessàriament extensos , en el sentit cartesià: no podem separar la qualitat extensió de la noció de cos, atès que el defineix essencialment. Trobaríem certes equivalències amb la noció cartesiana d'idees innates (veritables i indubtables), però no totes les idees que Descartes acceptaria com a innates serien acceptades per Kant, que veu aquí com la raó es pot perdre en especulacions. En canvi, el judici els cossos són pesats no és analític