PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

FILOSOFIA 1r BATX

CURS 2016-2017


Llibres recomanats

Michel Onfray, Antimanual de filosofía
Ferrater Mora, Diccionario de Filosofía

Aquests dos llibres es troben al moodle del centre, en versió pdf que es pot descarregar a l'ordinador, tablet, etc. Ens serviran de guia, per aclarir conceptes i per gaudir de la lectura.


Lectures complementàries

Els continguts temàtics de cada trimestre es complementaran amb lectures. Per a cadascun, proposem uns llibres dels quals heu d'escollir un, a partir del qual fareu un treball que reflecteixi el resultat de la vostra lectura:


PRIMER TRIMESTRE

Vincent van Gogh, Cartes a Théo (enllaç a pdf)
Voltaire, Micromegas (enllaç a pdf)
Xavier de Maistre, Viaje alrededor de mi cuarto (enllaç a pdf)
Woody Allen, Com acabar d'una vegada amb la cultura (enllaç a pdf)


SEGON TRIMESTRE

Imre Kertész, Un instante de silencio ante el paredón
Lev Tolstoi, La mort d'Ivan Illich
Danilo Kis, Consejos a un joven escritor
Primo Levi, Si esto es un hombre
Alexandr Soljenitsin, Un día en la vida de Ivan Denisovich
Art Spiegelman, Maus, relat d'un supervivent (enllaç a més info)


TERCER TRIMESTRE

Sade, La filosofía en el tocador
Simone de Beauvoir, ¿Es necesario quemar a Sade?
Thomas de Quincey, Los últimos días de Kant
Nietzsche, El crepúsculo de los ídolos (enllaç a pdf)


La major part d'aquests llibres es trobarà al moodle del centre en format pdf, tot i que alguns s'hauran de cercar en paper en biblioteques o llibreries.


TÈCNIQUES FILOSÒFIQUES

La dissertació
Com trobar les idees en un text

____________________________________________

PROGRAMA DEL CURS


UNITAT 1: APROXIMACIÓ A LA FILOSOFIA
UNITAT 2: ELS PROBLEMES DE LA FILOSOFIA
UNITAT 3: REALITAT I CONEIXEMENT
UNITAT 4: L'ÉSSER HUMÀ
UNITAT 5: LA CULTURA
UNITAT 6: EL LLENGUATGE
UNITAT 7: L'ACCIÓ HUMANA
UNITAT 8: L'ÈTICA, LLIBERTAT I RESPONSABILITAT
UNITAT 9: LA POLÍTICA, DEMOCRÀCIA I CIUTADANIA







UNITAT 1 
APROXIMACIÓ A LA FILOSOFIA


LES COMPETÈNCIES DE LA FILOSOFIA

L'activitat filosòfica posa en marxa una sèrie de competències intel·lectuals que li són essencials:


  • Problematitzar: detectar problemes o conflictes en la nostra percepció del món i de nosaltres mateixos, i en la relació entre nosaltres i el món. Aquesta competència forma part essencial de l'actitud filosòfica (i científica).
  • Conceptualitzar: definir conceptes o idees, justificar-les dintre d'un marc lògic i de coherència conceptual, aportar raons i exemples per sostenir una idea, mostrar quines idees no són part del problema i quines serveixen per sustentar la seva formulació i fins i tot la seva possible solució, etc.
  • Competències creatives: pensar alternatives, què pot passar si..., donar exemples en contra, presentar objeccions, etc.
  • Competències acuratives: tenir presents totes les possibilitats, els matissos, descobrir forats argumentatius, forats conceptuals, etc.
  • Competències expressives i argumentatives: eines com ara la redacció d'exposicions, l'assaig, la dissertació, etc.

La filosofia és una activitat intel·lectual que té uns trets específics, fonamentats en les anteriors competències. El pensament filosòfic va més enllà del pensament comú i del llenguatge comú, tot i que sense allunyar-se'n massa. Intenta allunyar-se del llenguatge comú per poder parlar de problemes que tothom es planteja alguna vegada. Però no pot fer-ho del tot, el lligam amb el llenguatge es inevitable. Tanmateix, la filosofia pot inventar nous significats per a paraules que fem servir en la nostra vida quotidiana, o genera d'altres que tenen un caràcter més tècnic. Per exemple, la paraula substància, que él que volem que hi hagi en el caldo de pollastre, però que Aristòtil fa servir amb un altre significat.


Pensar filosòficament vol dir definir conceptes d'una manera específica: buscar els seus límits i les seves possibilitats, què pot ser i què no pot ser quelcom: home, Déu, ànima, taula, etc. Vol dir posar aquests conceptes en relació i establir les conseqüències d'aquesta relació, i vol dir també generar nous conceptes o noves idees, potser paraules que ja existeixen, pero dotades d'un nou significat. Els filòsofs són creadors de conceptes.
Pensem aquesta frase:



Los locos se precipitan donde los ángeles no se atreven a pasar
(Alexander Pope, correspon a un vers del seu An Essay on Criticism,
escrit en 1711; citat també per Edmund Burke en
Reflexions sobre la Revolució francesa, escrit en 1790;
cadascú ho va dir per raons ben diferents)



Què som els filòsofs: bojos o àngels?


QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?
  • La filosofia és una activitat (què és activitat) intel·lectual (què és intel·lectual). No és una activitat manual, ni tècnica, sinó mental, intel·lectual: el seu material de treball són les idees o conceptes, les paraules, el llenguatge. 
  • Aquesta activitat sembla un joc, juguem amb les paraules, convertim les paraules en objectes que podem manipular, deformar, combinar amb altres, etc. Es tracta de buscar totes les possibilitats de definir un concepte, no quedar-se amb la seva primera expressió. La filosofia és un intent de pensar la totalitat.

  • La filosofia és una actitud, és a dir, posar en marxa diferents accions de caràcter intel·lectual, reflexiu i crític; tanmateix, per fer filosofia cal tenir també una aptitud adequada; l'aptitud filosòfica és un conjunt de condicions prèvies a l'activitat, components de l'ésser humà pero no compartits en el matexi grau per tots els humans; per ser apte per a la filosofia cal tenir un cert gau de curiositat i interès per saber, gust pel pensament, que és una activitat solitària, per la lectura i l'escriptura, solitàries també, així com una certa capacitat per activar la imaginació i el nostre potencial creatiu (bojos o àngels?). L'aptitud i l'actitud són complementàries.

  • L'impuls per saber condueix vers la confrontació amb el món i el plantejament de problemes: què és això, de què esta fet, què soc jo, etc., allò que direm les preguntes de la filosofia. Fer preguntes implica buscar respostes a uns problemes específics, els problemes de la filosofia (que són especials). Y aquestes s'han de respondre d'una determinada manera: amb racionalitat, mitjançant la reflexió, guiats per la lògica. El resultat serà la formulació de conceptes, idees i teories filosòfiques, que després poden ser sotmeses a diàleg argumentatiu amb altres teories, idees i conceptes, de manera que poden manifestar-se nous problemes en els conceptes que hem fet servir pensant que eren els adequats per resoldre el problema plantejat. Ampliació.
  • Això fa que la filosofia sigui una forma especial de coneixement, i que les teories filosòfiques no siguin equiparables a les científiques, tot i compartir filosofia i ciència molts aspectes. Es poden fer diferències i similituds entre ambdues.
  • Com es pot aprendre a fer filosofia? Posant en marxa aquesta activitat de jugar amb els conceptes. Text de Arthur C. Danto: (enllaç).
  • Sobre la dinàmica entrellaçada de la curiositat i l'interès, tenim un text molt interessant en aquest enllaç. Aquí es fa palès que aquests dos factors operen successivament, la curiositat desferma l'interès per quelcom, i la necessitat de satisfer la curiositat genera l'interès per indagar sobre aquest quelcom, i com a resultat d'aquesta indagació acaben obrint-se nous camins que la curiositat vol trepitjar, per saber què hi ha a la volta de la cantonada.
La curiositat és un impuls imparable que es mou de forma semblant al riu, que no pot evitar anar a parar al mar (Dante, Paradís X). Seguim: tots els éssers humans tenen per naturalesa el desig de saber (Aristòtil, Metafísica 980a 21). Aquesta aptitud humana és representada en figures com Eva, Pandora, Ulisses, etc., víctimes d'aquest ardore per saber més del que està a la vista, fruit de la insatisfacció. N'hi ha més interrogants que respostes, i de les respostes, molt poques són segures, diu Agustí d'Hipona. Ens fem preguntes _curiositat_ perquè quelcom no encaixa _insatisfacció_, quelcom que ens porta al per què perquè no entenem quelcom i necessitem una raó o una causa per explicar o intentar explicar allò que no entenem o que no encaixa on esperem que encaixi. Tot això és un cercle, un cercle virtuós, evidentment: satisfer una pregunta amb una resposta no acaba de tancar el procés, tot i que hi ha el risc que passi, sinó que obre pas a nous interrogants perquè es respostes, tard o d'hora, presenten zones fosques, nous elements que no encaixen. Hume també teoritza sobre la relació entre curiositat i insatisfacció: no tot desperta en nosaltres la curiositat, sinó només allò que causa dubte o insatisfacció arran de la seva inconsistència amb nosaltres, a una manca de encaix en el nostre cap que, en conseqüència, ha de causar cert dolor (Hume, Tractat de la naturalesa humana). “La curiositat, diu, neix de la consciència de la nostra pròpia ignorància” davant una manifestació del món que no encaixa en les nostres expectatives o la nostra experiència, perquè és evident que podem saber moltes coses sobre el món, però precisament en tant que sabem podem arribar a ser conscients de la nostra ignorància, més aviat que per ser ignorants.
Per això es parla de la paradoxa de la curiositat (Manguel, Una historia natural de la curiosidad, pàgs. 70 i 74):
Cada uno de nuestros logros genera nuevas dudas y nos tienta con nuevas búsquedas, condenándonos para siempre a un estado de indagación y de estimulante incomodidad [...]. El arte avanza a través de la derrota y la ciencia aprende mayormente de los errores. Lo que no logramos define nuestras ambiciones tanto como lo que sí, y la inconclusa Torre de Babel no es tanto el símbolo de nuestras deficiencias como un monumento a nuestro exultante descaro.
L'aventura de la curiositat exigeix precisament una bona dosi de descaro, de valentia, com es vulgui dir, “tratando de ver a cada paso no sólo la respuesta posible a nuestras preguntas _en otras palabras, las preguntas que aparecerán a continuación en nuestra búsqueda_ sino también las consecuencias aleatorias y a veces trágicas de hollar paisajes inexplorados” (Manguel, op. cit., pàg. 75).


EL SENTIT DE LA FILOSOFIA (PER A QUÈ FEM FILOSOFIA?)
  • Utilitat teòrica o filosofia especulativa: el filòsof es planteja problemes sobre el món i cerca respostes que sap que no són definitives, per aconseguir una mena de saber que és valuós per sí mateix, en tant que s'ha obtingut per procediments reflexius i racionals. El filòsof valora aquest saber perquè l'acosta a una certa veritat amb sentit crític, li assegura una certa prevenció davant creences no justificades i l'ajuda a sortir a sortir de la confusió derivada de les opinions acceptades sense una revisió racional. Tot això constitueix un model de racionalitat teòrica.
  • Utilitat pràctica o filosofia pràctica: la filosofia no pot oblidar la recerca de la veritat, així com la recerca del bé, tant en sentit ètic com polític, tenint com a objecte l'ésser humà i les seves relacions amb els altres i amb el món. La seva orientació es vers la millora de la vida dels humans, i gairebé totes les construccions filosòfiques tenen com a rerefons la convicció, no sempre proposada, de la perfectibilitat de la vida humana i la societat, ètica i política.
  • Sentit crític o filosofia crítica: constitueix la reflexió sobre els instruments del pensament i del coneixement (lògica i epistemologia), i les seves garanties de funcionament, la qüestió de la certesa, la confiança en els sentits, etc. Són temes en què la filosofia pren per objecte el pensament mateix, és la filosofia que pren consciència de sí mateixa i qüestiona l'estatut dels seus procediments i resultats, igual que qüestiona l'estatut dels procediments i resultats científics. També rep el nom de metafilosofia.


BRANQUES DE LA FILOSOFIA
  • Metafísica: estudi del problema de la realitat, els primers principis i fonaments d'allò real, de l'ésser i del no-ésser, així com del problema de l'existència, quin és el sentit d'allò real, si és objectiu o merament subjectiu, si podem anar més enllà de la nostra ment. Tradicionalment es coneix com a filosofia primera. El nom metafísica correspon al lloc que un filòsof grec va atorgar als llibres on Aristòtil s'ocupava d'aquesta disciplina, és a dir, després de la física.
    • Ontologia: branca de la metafísica que estudia els ens, les coses que són.
    • Cosmologia: branca que estudia el món com a totalitat, com a concepció del món sobre la que es fonamenta una construcció metafísica.
  • Lògica: estudi formal del raonament i els seus models, de la demostració, la inferència vàlida (els arguments i les formes d'argumentació) i l'evidència de les sentències. La lògica actual té un important component matemàtic. S'ocupa de les formes que utilitza la nostra raó per organitzar la informació que obtenim del món.
    • General: lògica formal.
    • Especial: aplicada a la matemàtica y les ciències.
  • Epistemologia o teoria del coneixement, o gnoseologia: estudi del coneixement humà, les seves formes, condicions i límits. Intenta establir l'estatut de la veritat, la certesa, l'opinió, la creença i el dubte.
    • Filosofia de la ciència: important branca de l'epistemologia, centrada en el coneixement científic, els objectius de la ciència i els seus mètodes d'investigació, així com els seus límits.
  • Filosofia natural: antiga branca de la filosofia molt vinculada a la metafísica, avui reconvertida en ciència experimental. Estudia el temps, l'espai, el canvi i les seves causes, etc., considerant aquests problemes en sentit abstracte i qualitatiu, mentre que la ciència experimental ho fa en sentit quantitatiu.
  • Ètica: estudi de la vida pràctica, del comportament humà i la seva orientació vers el bé, així com els diversos valors que poden influir sobre aquest comportament. Té en compte aspectes com la consciència personal, la possibilitat de decidir, la llibertat, el deure, la responsabilitat, així com la felicitat i la bona vida. La moral és una part de l'ètica que es refereix als costums que estableixen la correcta conducta (codis morals), i té un caire col·lectiu més que individual.
    • Deontologia: és l'ètica aplicada a diferents activitats humanes, com la medicina; la bioètica és la seva manifestació més rellevant actualment.
  • Estètica: estudi filosòfic de les manifestacions de la bellesa, generalment mitjançant l'art i la creació humana. Neix al segle XVIII com a disciplina independent, tot i que filòsofs anteriors la van conrear. Un dels seus principals iniciadors va ser Edmund Burke.
  • Filosofia política: estudi de les formes d'organització col·lectiva  i les relacions de poder que s'hi estableixen entre els homes, les condicions de la ciutadania, el concepte de nació, els règims polítics i la seva orientació moral. Desenvolupa teories sobre l'Estat, el dret, la justícia, la ciutadania, etc.
    • Filosofia del Dret: es pot considerar una branca de la filosofia política, avui molt independent. Estudia el sentit, la legitimitat i les formes de les lleis, la relació entre les formes jurídiques i la justícia. Cal tenir present que hi ha una diferència substancial entre allò legal i allò legítim, tot i que ambdós han d'estar en correspondència amb la idea de justícia.
  • Filosofia del llenguatge: estudi filosòfic sobre la natura i l'estructura essencial del llenguatge com a sistema de comunicació humana.
  • Filosofia de la Història: estudi de les formes del discurs històric i del concepte d'història que hi ha darrere d'aquest discurs, com els homes han vist i interpretat els esdeveniments i com els han formulat per escrit. També s'ocupa de suposat propòsit o finalitat del moviment històric, si la història té etapes, i un final o no. Vincles amb la filosofia política.
  • Antropologia filosòfica: estudi filosòfic de l'ésser humà com a totalitat, del concepte de persona i del lloc de l'home en l'Univers, en vistes a definir la condició humana. Vincles amb les altres antropologies (cultural, biològica, prehistòrica).
  • Filosofia de les religions: estudi de les formes variades de la creença religiosa i la vida espirituals dels humans. Vincles amb la teologia i amb l'antropologia cultural.
  • Axiologia: estudi dels valors ètics (bondat) i estètics (bellesa), tot allò que és valuós i desitjable per als éssers humans; té un marcat caire pràctic, i com a especialitat va ser creada durant els segle XIX per filòsofs alemanys. El concepte axioma, que pertany a la lògica, també té un component axiològic: el valor de veritat, la validesa lògica, però no s'ha de confondre amb el terreny propi de l'axiologia, perquè és un terreny que va més enllà de la validació dels mètodes de coneixement (Ferrater Mora).
  • Metafilosofia: anàlisi de la filosofia com a discurs reflexiu sobre la realitat, l'home i altres problemes anomenats filosòfics, així com de les condicions en què aquesta reflexió es desenvolupa i quines exigències ha de satisfer per diferenciar-se d'altres tipus de discursos, és a dir, de les relacions entre la filosofia i altres formes de interpretar el món (coneixement ordinari, ciència, art, religió).

És important tenir present que les especialitats de la filosofia no són disciplines separades, sinó que estan implicades les unes amb les altres. No es poden separar la metafísica de la epistemologia, ni aquestes de l'ètica ni de la política. La filosofia és un saber orgànic que no es pot fragmentar, i per això totes aquestes branques estan íntimament relacionades, això que ara es diu interdisiciplinarietat.





LA FILOSOFIA I ALTRES FORMES DE CONEIXEMENT


  • Tècnica: aplicació dels coneixement científics per desenvolupar tasques concretes que tenen una utilitat immediata per als éssers humans.
  • Ciència: recerca de coneixement sobre el món natural, humà, social, etc., a partir de l'experiència i seguint un mètode acurat d'investigació. Els seus descobriments poder iniciar un procés tecnològic, i a la vegada inspirar noves vies de reflexió filosòfica.
  • Filosofia: recerca de coneixement en sentit general, de caràcter abstracte, per un procediment de reflexió i anàlisi racionals. Pot tenir una orientació pràctica: ètica i política, i alguns filòsofs pensen que pot tenir aplicacions a l'empresa, la medicina, l'auto-ajuda, etc. Altres comparen l'activitat filosòfica amb la recerca d'un gat negre dintre d'una habitació a les fosques.
  • Religió: dir que és una forma de coneixement va més enllà de la veritat, de fet, la religió és la pretensió de tenir un coneixement sobre un ésser que no es deixa atrapar, tot i que de vegades segueix procediments racionals per intentar trobar-lo. Alguns comparen la religió amb la recerca d'un gat negre dintre d'una habitació a les fosques, dir que l'has trobat i intentar convèncer els altres que hi és encara que no el vegin.
Hi ha altres enfocaments que el filòsof no segueix, tot i que es veu obligat a afrontar, perquè tots trepitgen uns marges que arriben a ser comuns:

  • Coneixement comú o ordinari: "Així com el poeta és necessari perquè ens salva de l'ús i la degradació del llenguatge, el filòsof és necessari perquè qüestioni el que tothom ja sap i tanmateix no és veritat" (Xavier Rubert de Ventós). La filosofia és diferent del coneixement ordinari, que s'alimenta de les dades dels sentits, de l'experiència subjectiva i de les opinions col·lectives. Aquest saber serveix per moure's per la vida, en un entorn on tothom sembla estar d'acord amb tot, però està mancat de sentit crític i no té fonaments racionals, no és un coneixement ben fonamentat. Dos textos de Savater i Russell ens ajudaran a entendre tot això, en aquest enllaç.
  • Coneixement científic. Compta amb elements comuns amb la filosofia, com el sentit crític per torbar problemes i el procediment racional per cerca respostes ben fonamentades, però en aquest cas el procediment científic és el mètode experimental en la recerca i la matematització dels resultats, per tal de garantir la verificabilitat de tot el procés, la qual cosa no concorda amb els procediments filosòfics ni els resultats, que no són verificables i romanen en un entorn de constant discussió i desacord. Text de Hartnack sobre la relació, sempre complexa, entre filosofia i ciència, en aquest enllaç.
  • Mitologia i pensament religiós, espiritualisme. Savater diu que l'ètica recerca idees per a una millor vida, mentre que la religió diu que hi ha quelcom millor que la vida. La religió i les seves derivacions (inclosa la moda de l'auto-ajuda) manquen de sentit crític, fonamenten els seus resultats en la fe, encara que facin servir argumentacions racionals per desenvolupar doctrines religioses.
  • Creació artística. L'art és una mena d'interpretació i representació del món i dels seus enigmes, conflictes, etc. És una recerca semblant a la filosòfica, tot i que amb un llenguatge diferent, més subjectiu encara, no necessàriament racional, sovint massa abstracte i no figuratiu. De totes, la literatura és la forma artística més propera a la filosòfica, i sovint es conjuguen al llarg de la història: Plató, Nietzsche, Sartre, Kundera, són autors que realitzen magistralment aquesta simbiosi.


Lectures complementàries:

________________________


UNITAT 2


ELS PROBLEMES DE LA FILOSOFIA




Comencem el tema amb les preguntes que els alumnes han proposat, atès que el punt de partida de la reflexió filosòfica són els problemes que ens fan pensar.



  • Preguntes dels alumnes de 1r A (artístic plàstic): enllaç.
  • Preguntes dels alumnes de 1r E (científic-tècnic-humanístic-social): enllaç.
Algunes preguntes més:

Què és la justícia?
És acceptable la mandra?
És possible la utopia social? És desitjable la perfecció social?
Per a què eduquem?


Preguntes sobre la realitat

Introducció: definir conceptes

Què és el que existeix?
Existeix Déu? Introducció i Xenòfanes. L'argument d'Anselm de Canterbury, tot i que és més fàcil de veure en l'argument ontològic de Descartes. Les Cinc vies de Tomàs d'Aquino (segle XIII), amb una explicació. L'aposta de Pascal. Un argument en contra: Epicur.




Preguntes sobre el coneixement

Què podem conèixer i com?
Què podem conèixer
Com podem conèixer

Què és la veritat?
Introducció
Concepcions de la veritat 
Concepció empirista: la correspondència 
Concepció lògica: la coherència (ampliació: el rei de França és calb)
La idea d'evidència: ampliació.
Els tipus de proposicions: taula.


Preguntes sobre l'acció humana
Preguntes dels alumnes
Esquema dels conceptes ètics que treballarem
Texts de Kant sobre la mentidal'imperatiu categòric i el respecte com a valor moral.
Principis ètics o conseqüencialisme
Text sobre la responsabilitat moral (i un altre la llibertad, inseparable)

Què és l'ètica (textos i definicions)
Diferents teories ètiques i les seves famílies.

La política: compte amb el que diu Maquiavel sobre la mentida, res a veure amb el que deia Kant.

Ens plantegem què és la democràcia i què la caracteritza. Partirem d'una definició general:


Règim o sistema polític que es fonamenta en el govern del poble pel poble mateix, mitjançant diversos sistemes de participació de la ciutadania, en un entorn legal que garantitza determinats drets civils.
Què suposa tot això? Ampliació.

Tal vegada ens convé saber la seva definició etimològica i la seva problemàtica.

El primer element important és el de la participació: en la democràcia, el poble participa dels mecanismes organitzatius de a vida política i social, en tant que decideix o escull representants que decideixen per ell. Ja hem vist que no és el mateix població que ciutadania, cosa que necessita una explicació:


El tema de la participació política és molt complex. En sentit estricte, només una democràcia directa és plenament participativa, pero no necessàriament popular, perquè cal definir abans quin nombre i qualitat de persones que són població són també ciutadania, és a dir, persones amb drets participatius. A més, tots aquests elements han anat variant al llarg de la història. La democràcia atenesa permetia el vot i la paraula a tots els varons adults amb títol de ciutadania (excloent les dones, els esclaus i els estrangers, que eren la majoria); a més, va anar obrint la participació en el govern a persones per sota del nivell de l'aristocràcia. Les democràcies modernes són representatives, tot i que primer van ser molt restrictives del dret de vot (sufragi), i només van ampliar aquest dret de forma universal quan els poders econòmics van estar segurs que el poble no significava cap perill per als privilegiats socials i econòmics. La democràcia representativa, al contrari que la directa, és restrictiva de la participació del poble, estableix barreres entre el poder i el poble, tant per escollir o decidir com per ser escollit, mitjançant el sistema de partits polítics. Per això la democràcia representativa pot ser popular, perquè en realitat no posa el poder en mans del poble.

Si comparem la participació en la democràcia directa atenesa i la representativa moderna, trobarem aquestes característiques en cadascuna:

ATENES                                                                                   DEMOCRÀCIA MODERNA

Els ciutadans poden decidir i escollir                                Els ciutadans poden escollir 
                                                                                                   Només ocasionalment poden decidir
Rotació, sorteig                                                                      Sufragi universal (abans, censitari)
Accés directe a l'Assemblea                                                 No hi ha accés directe a l'Assemblea
Accés als òrgans de poder: censitari                                  Accés als òrgans de poder:
                                                                                                   partits polítics, actuen com a filtres


Quant a la llibertat: hi ha una gran diferència entre la manera antiga d'entendre la llibertat i la manera moderna.

  • Antics: ser lliure és participar, intervenir, poder fer servir els drets participatius, ser ciutadà. Però encara no és la llibertat individual de pensar i expressar el pensament propi. Atenes és una societat molt més tancada del que sembla, on no s'accepta l'individu sense la referència del grup, del clan, de la ciutat com a totalitat que el determina.
  • Moderns: llibertat individual com a dret natural, sense implicacions polítiques implícites. Llibertat per fer, moure's, pensar, expressar-se, etc., pero fer no és el mateix que participar.
Comentari: a propòsit de Benjamin Constant.


Quant a la igualtat:

  • Antics: isegoria, isonomia, isocratia, etc., fan referència a drets participatius dels ciutadans.
  • Moderns: compartim amb els antics la necessitat d'una igualtat de drets com a ciutadans, però hi hem afegit un tarannà social.


Estudiarem la democràcia grega com a exemple de democràcia directa, però no és aquest l'únic assaig de vida democràtica en temps antics: els indis Pueblo. Un resum de l'evolució del sistema atenès: reformes de Soló, quadre explicatiu, ClístenesPericlescontext

Les bases ideològiques de la democràcia atenesa estan explicitades en el discurs de Pericles conegut pel títol d'Oració fúnebre (text complet).

La progressiva obertura del poder polític a les classes inferiors va ser analitzada per Tucídides en el cas de Cleó i l'afer de Mitilene (text de Tucídides).

Aristòtil fa un resum dels diferents líders de la democràcia atenesa.











_______________________










Auto Cad Tutorials