PARA LA BUENA VIDA

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dilluns, 31 de desembre de 2018

LOCKE I LA PROPIETAT PRIVADA


La teoria de Locke sobre la propietat privada està formulada en detall en el capítol V del Segon assaig sobre el govern civil (seccions 26-27, 31-34 i 42-51, lectures PAU). Al capítol II ja n'havia fet referència, però aquí s'explicarà de forma més detallada. Cal dir que és una teoria justificativa de la propietat privada com a dret natural, necessària per donar fonament a les aspiracions polítiques i socials de la classe emergent que Locke representa, els squires.
Cal afegir també que la Revolució anglesa del 1688 ja havia sancionat aquestes idees sobre la propietat, que fins i tot són anteriors al propi Locke, i es poden referir a Aristòtil, Sant Tomàs, etc. Com és que Locke en veu en la necessitat de defensar la propietat privada com a dret natural, quan gairebé tothom ho accepta? El cas és que a mitjans del segle XVII, un grup d'activistes comunistes, els diggers, varen qüestionar els fonaments de la propietat privada des de la llei natural, acceptant només com a natural la propietat col·lectiva o comunal. Les seves activitats polítiques, malgrat ser de poc recorregut, van espantar els terratinents. D'alguna manera, Locke es va veure en la necessitat de reprendre el camí des de l'estat natural per legitimar sobre bases més fortes la propietat privada de la terra.
La seva argumentació, pas per pas, segueix aquest fil:
  • En l'estat natural (i entre els pobles primitius), els fruits de la natura (els rius, l'aigua, la fauna, la vegetació, els minerals, el territori) són compartits per tot el gènere huma: tot és de tots, en tant que els recursos naturals són essencials per sobreviure (seccions 24-25).
  • Tanmateix, deu haver alguna manera de justificar que algú en particular pugui gaudir de forma particular d'allò que li permet sobreviure, però sense haver de demanar permís a la resta del gènere huma (si aquest permís fos necessari, moriríem tots de gana) (secció 26).
  • Aquesta forma de justificar la propietat particular com a dret natural serà el treball humà com a forma d'apropiació dels fruit de la natura: els animals estan a disposició dels humans en conjunt, però qui caça un cèrvol, aleshores el fa seu, perquè ha invertit una part del seu esforç, de la seva persona, que és pròpia d'un mateix. Amb el treball, l'humà afegeix a la cosa natural alguna cosa seva, i per això la fa seva en particular, de forma privada i no compartida amb la resta dels humans, mentre n'hi hagi per a tothom d'aquesta cosa (seccions 26-27).
  • Quins límits té aquesta forma d'apropiació? Sí, que allò que l'home fa seu sigui acumulat en la mesura que pugui ser aprofitat raonablement, no es faci malbé, i quedi per als altres. Si arriba el cas, cal que ho puguin aprofitar els altres (secció 30).
  • Podem prendre qualsevol troç de terra comú, lliure, i fer-lo nostre si hi cultivem alguna cosa. Els fruit de la terra seran nostres perquè nosaltres hi hem posat el nostre esforç i treball. I mai no podrem acumular massa terra perquè no tenim massa capacitat de treball, ni podem aprofitar per a nosaltres massa producció (de fet, una persona pot produir més del que necessita) (seccions 31-33 i 35).
  • Ara bé, ja no ho podem fer en les terres comunals actuals, perquè estan sotmeses a la llei civil vigent, que no ho permet. Aquesta és una resposta als diggers, que reclamaven la propietat col·lectiva en comptes de la privada (seccions 34).
  • D'altra banda, Locke no oblida que en el seu temps ja no es pot parlar de propietats individuals, sinó de terratinents. Com es pot legitimar aquest tipus de propietat, que és més extensa del que una persona pot conrear, i dóna més fruits del que una família necessita? Locke sap que en aquest punt cal parlar del valor de la terra en relació amb els diners (secció 36).
  • A partir d'aquí engega una reflexió sobre la complexitat creixent de les comunitats humanes, l'augment de la producció agrícola i artesanal, així com dels intercanvis entre les diferents comunitats humanes, sobre tot quan deixen de ser nòmades. La seva reflexió és molt semblant a la que fa Aristòtil quan parla del pas de la casa a l'aldea i a la ciutat (Política I 2).
  • En resum, a partir de la secció 42 defensa la idea que el valor dels productes humans depèn del treball implicat en la seva producció, i que l'augment de la producció implica la necessitat de compartir-la perquè no se'n faci malbé. Cosa que condueix a l'aparició de l'intercanvi (el trueque) i després de la moneda. Aquí, el valor de les coses ja no depèn només del treball invertit en produir-les, sinó que serà cosa acordada pels implicats en l'intercanvi, és a dir, que supera les condicions de l'estat natural per entrar directament en el pacte, pel qual els homes renuncien a la propietat de les terres comunes al gènere humà, que pertanyen des de llavors a la seva comunitat, polis, imperi, etc. (seccions 42-45).
  • El valor de la moneda no es natural, sinó establert per un pacte entre els humans, per assegurar l'intercanvi: un objecte que mai es fa malbé però no és essencial per a la vida, serveix per canviar-lo per productes que sí es fan malbé però són essencials per a la vida. Val perquè permet aquesta operació. Val allò que permet adquirir, per conveni (seccions 46-47).
  • Perquè no es fa malbé, la moneda adquireix el seu propi valor: no té sentit acumular patates indefinidament, perquè mai no les podré aprofitar, però l'or no es fa malbé mai, i es pot acumular sense límits. Això va fer augmentar en els homes el desig de tenir més (seccions 48-49).
  • Finalment, l'acumulació de moneda comporta també l'acumulació de terres més enllà de l'ús que una persona pugui fer-ne, ja que l'excedent de producció es pot canviar per més diners i no es perd. El treball de la terra, en aquest sentit, ja no serveix directament per produir aliments, sinó per produir més diners. Sense la moneda no tindria sentit treballar més, sinó el suficient i necessari per assegurar el menjar de cada dia (seccions 50-51).
Les lleis fruit del pacte per a la constitució de la societat civil han de protegir els drets naturals, entre els quals el de la propietat privada i, per extensió, el dret a l'acumulació de la riquesa. Sembla evident per a qui pensa i escriu Locke.


dimecres, 26 de desembre de 2018

LOCKE Y LA PROPIEDAD PRIVADA

FUENTE: George Sabine, Historia de la teoría política. Madrid, FCE, 1986.





LOCKE SEGÚN SALVADOR GINER

FUENTE: Salvador Giner, Historia del pensamiento social. Barcelona, Ariel, 1975.









diumenge, 23 de desembre de 2018

LOCKE, TEXTOS SOBRE LA PROPIEDAD PRIVADA

Textos correspondientes al libro V de su Segundo ensayo sobre el gobierno civil, según edición de Orbis, Barcelona, 1983, colección Biblioteca de Política, Economía y Sociología.















divendres, 7 de desembre de 2018

dijous, 6 de desembre de 2018

dilluns, 3 de desembre de 2018

Auto Cad Tutorials