PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dimecres, 18 d’octubre de 2017

LA PSICOLOGIA D'EPICUR DE SAMOS

Epicur és atomista, és a dir, pensa que l'ànima és material, formada d'àtoms també, només que més subtils que els del cos, però materials al cap i a la fi, i depenents del cos. L'ànima no el sobreviu, de manera que es disol en arribar la mort física, a la qual no cal esperar amb temor, perquè en vida no se sent la mort, i en la mort no se sen res de res.
Els atomistes i Epicur se'n desfan així del problema ment-cos, en considerar que amdues coses són materials. No obstant, en Epicur hi ha una doctrina de l'ànima i del seu estat ideal: la calma, l'autarquia, la serenor o ataraxia. La vida tranquil·la, fins i tot allunyada dels afers públics, és l'objectiu, la recerca de la felicitat en els plaers de la vida, no només els materials (satisfacció de les necessitats), sinó sobre tot els espirituals (l'amistat). L'ànima tranquil·la ha suprimit l'ansietat, ha allunyat el dolor físic, ha assolit la serenor i gaudeix de la vida.
Sens dubte aquest ideal de vida no ens és estrany, en el context del nostre temps. Vivim en una societat accelerada, que ens demana satisfer necessitats sovint artificials, que esn fa depenents dels bens de consum. L'ideal d'Epicur es troba a les antípodes de tot això, però per això es converteix en un referent dels moviments alternatius al consum capitalista, a la cultura del treball i de l'esforç, a la mentalitat de l'eficàcia i el rendiment, etc.


LA PSICOLOGIA EN ARISTÒTIL

Aristòtil, autor del llibre Peri psyché (De anima en llatí), el primer tractat de psicologia en Occident. En aquest llibre Aristòtil intenta explicar la natura de l'ànima i com funciona el pensament humà en tant que base del coneixement. És un primer intent seriós de tractar analíticament el pensament i les seves funcions (sobre tot les sensorials), però en Aristòtil tenim carències importants en biologia i fisiologia.
L'ànima, per a Aristòtil, no és quelcom separable del cos, tot i que no és material, sinó potència pura, igual que els conceptes o idees. Aquí es distancia del seu mestre, Plató. Vol dir que l'ànima és un principi de vida, que es materialitza en la vida del cos. Tot és una unitat: ànima i cos han d'anar junts, i no són independents: l'ésser humà no és la seva ànima, sinó la unitat del seu cos i la seva ànima.
Com funciona el pensament? El punt de partida és també la seva crítica a la teoria de les idees de Plató: ha trobat conflictes en l'entramat de les clsses o etiquetes que Plató havia dissenyat i organitzat de forma jerarquitzada. Per exemple:

                                                                              ANIMAL
                                                                  GOS                              GAT
                                                            gos concret                    gat concret

L'etiqueta ANIMAL inclou les dues següents, GOS i GAT, en tant que aquestes en formarien part del conjunt dels animals. Potser podem trobar o definir l'etiqueta GOS com a “exemplar de gos ideal”, aixó com la de gat, podríem definir el gat ideal, igual que la taula ideal o universal, la definició de taula que inclou totes les taules pensables i possibles. Però, pensa Aristòtil, si GAT i GOS formen part de la classe ANIMAL, podríem definir igualment l'animal ideal?
Aristòtil pensa que aquestes etiquetes situades en un nivell superior a les coses naturals estan mancades de referència, no es corresponen a objectes concrets però tanmateix les apliquem a objectes concrets. Plató diria que són innates, però no podria definir-les ni aplicar entre elles i els objectes concrets la teoria de la semblança: en què es pot semblar un gos concret a la idea o etiqueta d'ANIMAL, tot i que sí se sembla a la idea o etiqueta de GOS? Si anem pujant de nivell d'abstracció, cada vegada és més difícil considerar la semblança entre l'etiqueta i l'objecte concret, perquè l'etiqueta està cada vegada més lluny de l'onjecte particular, i cada vegada la semblança o a participació és més metafòrica o poètica, com retreu Aristòtil.
Davant els problemes que comporta l'innatisme platònic, Aristòtil proposa una teoria contrària: construïm les etiquetes a partir dels objectes. Els conceptes o idees universals es refereixen sempre a objectes comuns que pode assenyalar, però que no existeixen fora de la nostra ment. En realitat són paraules, llenguatge.
Aleshores, com funciona la ment?
  • Obtenim les idees de l'experiència del món de les coses concretes.
  • El concepte de gos es format a partir dels nombrosos exemples concrets i particulars de gos.
  • La ment passiva rep l'experiència dels objectes del món.
  • La ment activa estableix associacions entre objectes semblants i després crea l'etiqueta que els agrupa en classes. Però les classes no són objectes reals, com pensava Plató.
  • Les associacions també es poden produir entre objectes que apareixen seguits, en continuitat temporal o contigüitat en l'espai.
  • Semblança i continuitat-contigüitat sí són elements innats en la ment, són capacitats nostres que regulen el nostre coneixement del món, amb l'ajuda de la memòria. De manera que Aristòtil admet, tot i dir que la ment és una tabula rasa, que tenim elements previs al coneixement, que permeten el coneixement. Aquestes capacitats són potències de la ment o ànima intel·lectiva,
  • Aquests dos elemets seran molt importants en els inicis de la psicologia de l'aprenentatge, dintre del marc de l'associacionisme modern.



dijous, 12 d’octubre de 2017

L'ANIMA SEGONS PLATÓ

A partir de Plató assistim a la formulació de problemes filosofics que tenen implicacions psicològiques, en tant que intervé en ells el concepte d'ànima:
  • Quin és el fonament del coneixement?
  • Són diferents la ment i el cos?
Aquests problemes ja s'havien insinuat en filosofies anteriors, però a partir d'ara seran més presents. Plató es fa ressò de tots dos.
Quant al problema del coneixement, podem dir que:
  • Observem el món i identifiquem els seus objectes, que agrupem en conjunts d'objectes semblants, les classes, a les quals posem noms: ocells, taules, cotxes, humans.
  • Tots els objectes que pertanyen a aquesta classe tenen assignat el nom de la classe, com una etiqueta que recull tot un conjunt de característiques semblants, que fan que l'objecte pugui pertànyer a la classe.
  • Aquesta etiqueta és un nom, amb el qual podem assenyaler l'objecte concret.
Fins aquí podem dir que aquest és el procés normal pel qual lliguem les coses del món amb el llenguatge. Tanmateix, hi ha dos possibilitats molt oposades:
  • Innatisme: podem identificar els objectes perquè nosaltres ja tenim a dintre l'etiqueta que els agrupa segons característiques comunes, amb la qual comparem els diferents objectes que veiem i els classifiquem adequadament. Aquesta és la teoria platònica del coneixement, i serà la base de les diverses teories racionalistes (totes elles necessiten algun element que sigui innat: potser no cal suposar que portem a dintre totes les etiquetes de totes les classes, però si algunes d'essencials per comença a establir classificacions, com ara l'associació d'objectes que se semblen tot i no ser exactament iguals).
  • Ambientalisme: en la nostra ment no hi ha res previ a tota experiència de les coses (tabula rasa), però l'experiència dels objectes va omplint la ment de coses, idees que podem agrupar per semblança. Aristòtil ja enceta aquesta línia epistemològica, que és portada a la seva màxima expressió per l'empirisme anglès, en mans de Locke.
Per a Plató, l'experiència no és suficient per explicar com podem conèixer el món, les coses del món. Per això postula que les etiquetes les tenim a dintre nostre:
  • L'etiqueta (nom) gos s'aplica a tots els objectes que concorden amb el seu significat i s'assemblen a la idea de gos, tot i que els objectes particulars són tots ells diferents entre sí i de la idea de gos que fem servir com a etiqueta, que és el gos ideal, el que manifesta l'essència de ser gos.
  • Aquesta etiqueta existeix malgrat que tots els objectes gos deixessin d'existir.
  • Podem aplicar-la a nous objectes gos que descobrim en el món, per exemple, qual ens trobem un gos com els chou-chou.
  • L'etiqueta ideal no es correspon amb cap objecte particular.
Tenim un problema: què passa quan trobem un animal amb característiques que no ens permeten dir a quina classe d'animals l'adscribim? Per exemple, l'ornitorrinc.
En la teoria de les idees de Plató, aquestes etiquetes són innates i romanen a la nostra ment. La relació entre les idees i els objectes és jeràrquica: les etiquetes són reals, els objectes són aparences i entre ambues coses s'estableix una relació de participació o semblança. Per explicar com funciona el coneixement i conciliar la seva teoria amb els fets de l'aprenentatge del nom de les coses, Plató explica que l'ànima s'incorpora al cos i oblida el que ha vist al món de les idees (contemplació), i aleshores cal l'experiència per recordar-les (reminiscència, anàmnesi). Això implica que l'ànima és una entitat immaterial separable del cos i que sobreviu a la mort d'aquest, que torna al món de les idees i després s'incorpora a un altre cos.

Quant al problema de la ment i el cos, cal afrontar la quëstió de les seves diferents natures, almenys en primera instància. En tant que Plató necessita les idees com a etiquetes que posem als objectes del món, i les idees són objectes de la ment (ànima, en el seu sentit racional), ha d'idear algun mecanisme perquè l'ànima pugui explicar com funciona el coneixement, atès que sembla que aprenem sense saber-ne res i Plató sosté que ja ho coneixem tot. Plató ha de lligar el fet que l'ànima ja coneix les etiquetes i pot transmetre al cos aquesta informació, atès que l'ànima és la seu de l'intel·lecte, de la racionalitat. En aquest punt, Plató té al seu abast les idees dels òrfics i pitagòrics, i dels homèrics també. D'alguna manera no ha de fer front a una radical diferència entre cos i ànima, que sempre s'han suposat en connexió. Però aquest problema generarà més tensions més endavant, quan el racionalisme i l'innatisme arribin a separar aquestes instàncies, psyché i sóma sota la forma de substàncies.
L'ànima en Plató és un element per explicar la realitat, el coneixement, i la ciutat ideal. Tot està lligat al voltant de l'ànima platònica: l'ànima connecta amb l'ésser, coneix la realitat, i la transmet a l'ésser que habita, i en tant que aquest ésser pot desitjar conèixer la veritat, és fa millor i s'apropa a la idea de bé, cosa que el predisposa a la bona acció, ètica i política.
Plató recull la versió puritana de l'ànima, reelaborada a través del pitagorisme i l'orfisme:
  • L'ànima és quelcom independent del cos.
  • Té una vida anterior al cos, i tindrà una vida posterior a laseva mort.
  • És la seu de l'estructura psíquica de l'humà, però considerant només la part racional.
  • El cos (soma) és material, es disol i corromp; és la seu de la vida irracional i emocional.

Aquesta concepció és complementa amb la idea tripartita de l'ànima, que és un repartiment dels impulsos humans en el cos:

Raó                                Intel·lecció                  Cognició           Cap
Voluntat                       Afectes                                                     Pit
Desig                             Apetits                                                     Ventre

Plató ho explica mitjançant el mite del carro alattextos i il·lustració, i quadre amb implicacions polítiques.
A efectes psicològics, la concepció platònica suposa que la part racional de l'ànima controla les altres dues. La raó es converteix en una instància superior sobre la vida mental del ésser humà. Aquesta concepció serà molt important per al cristianisme i el racionalisme modern.
En la psicologia empirista moderna (l'associacionisme britànic) trobarem una primera reivindicació dels elements emocionals, com a instànciues indispensables per a una vida psíquica i moral adequades.
Més endavant, Nietzsche denunciarà el predomini de la raó sobre l'emoció com a causa de la decadència de la cultura occidental, fonamentada en quelcom tan contrari a la natura humana.

Per ampliar aquesta informació: enllaç.


PRESENTACIÓN DE CARTOGRAFÍAS, REVISTA DE PENSAMIENTO





EDITADA POR GRUPO DE FILOSOFÍA DEL GARRAF

ENLACE  AL PRIMER NÚMERO DE CARTOGRAFIAS













diumenge, 8 d’octubre de 2017

ALTERACIONES DE LA MENTE: ABULIA

Significa en griego "falta de voluntad" o iniciativa. La persona que sufre este trastorno es incapaz de actuar o tomar decisiones de forma independiente. También es conocida como "enfermedad de Blocq".

Los síntomas que presenta son:
  • Dificultad para iniciar y mantener movimientos voluntarios.
  • Ausencia de movimiento espontáneo.
  • Reducción del movimiento espontáneo.
  • Aumento del tiempo de respuesta.
  • Pasividad.
  • Reducción de la capacidad de respuesta emocional y la espontaneidad.
  • Reducción de la interacción social.
  • Reducción del interés en pasatiempos habituales.
  • Alteración de la deglución (durante horas).
  • Falta de apetito.


Judith Huguet (Optativa de Psicología)


dijous, 5 d’octubre de 2017

ORIGEN MITOLÒGIC DE LA PSICOLOGIA

Cal diferenciar els inicis de l'interès pel coneixement del món interior o mental de l'ésser humà, del desenvolupament de la psicologia com a ciència. El primer correspon a èpoques antigues, arcaiques, i el segon correspon a temps més recents, des de mitjans del segle XIX. Per això, Hermann Ebbinghaus diu que “la psicoogia té un ampli passat i una història curta”.
L'origen de la psicologia té una relació directa amb el seu nom: psico-logia:
                                    psyché                                     logos
                                    ànima                                       coneixement
                                    alè
                                    vida
El nom es va assignar modernament, però que reflecteix l'interès per les coses del món interior és tan antic com l'humà mateix. Així, la consciència d'aquest món interior és mitològica, la convicció que tenim a dintre una cosa que és nosaltres mateixos que sembla diferent del cos, en tant que sembla ser la seu de procesos no materials (no pròpiament procesos psíquics).
Això ens obliga a revisar algunes idees mitològiques sobre l'ànima, la psyché. Primer de tot, anem a algunes paraules molt relacionades amb la mitologia de l'ànima grega (inicialment dintre de l'antropologia homèrica, una de les primeres interpretacions sobre l'ànima):
  • Psyché equival a allò que té l'home viu, animat, és a dir, ànima. És el jo vivent, que té voluntat. Per a la concepció homèrica, és la seu de les emocions (valor, passió, compassió, ansietat, apetit animal), que componen el jo emocional.
  • Soma, és a dir, allò corporal. En aquest moment no n'hi ha massa contradicció entre cos i ànima, en tots dos resideix el jo, fins i tot en relació amb el cadàver i la seva ànima, que mai no s'acaben de separar. Es pot rastrejar en Píndar i els himnes homèrics, entre els segles VI i V a. C.
  • Thymós, és a dir, l'ànim o força vital, l'excitació, la fogositat, la força muscular, els impulsos que caracteritzen la vida.
  • Phrénes, membrana, és a dir, les entranyes, vísceres, el diafragma. Relacionat amb prapídes.
  • Ker, Kardíe, Kradíe, el cor. També étor.
  • Nóos (noús), o raó. En realitat, la relació entre psyché i raó (nóos) només s'esmenta clarament a partir de Plató.


Concepció homèrica de l'anima (original grega)

En la concepció pre-platònica, l'ànima connota “quelcom misteriós i estrany” que ocupa un lloc profund en el cos humà, des d'on parla al jo corporal “amb una veu que li és pròpia”. Però no hi ha cap separació essencial entre una i l'altre.
En la concepció homèrica (jònica, també), abans del segle V a. C., la paraula psyché no té cap connotació metafísica, no és una entitat independent i presonera del cos, sinó simplement la vida del cos, i en ell es troba perfectament, com a casa.
  • Sobreviu a la mort del cos, però no li agrada deixar-lo: “y el alma, de los miembros volando, al Hades marchóse, su destino llorando...” (Homer, Ilíada 16 855-875; 22 361-363).
  • En la concepció homèrica no s'indica on es troba l'ànima, tot i que semba connectada amb la respiració (alè), però no reduïda a aquesta funció vital.
  • Està connectada amb el thymós, energia vital, ànim que abandona a la persona ferida de mort.
  • Connexió amb el diafragma (phrénes), a sota del cor i els pulmons. Una ferida profunda aquí pot provocar la pèrdua de la psyché.
  • Ànima com a imatge dels cossos morts, els cadàvers; els morts se'ns apareixen en somnis sota la forma de cadàver-ànima.
  • Les ànimes van a parar a l'inframon.



Concepció òrfico-apol·línia de l'ànima

Dodds diu que la versió puritana de l'ànima va entrar molt aviat en la cultura grega, i és d'origen indoeuropeu, nòrdic, d'Àsia Central i Sibèria, “una gota de sang aliena en les venes dels grecs” de Jònia.
Vinculada a la cultura xamànica, que es pot restrejar fins arribar a Indonèsia (Eliade també en parla). El xaman és un tipus que, per diverses causes pot arribar a manifestar una mena de dissociació entre cos i ment, un estat de tràngol (trance) o èxtasi, o el que podríem anomenar viatges psíquics. Aquestes idees no-gregues entren en Grècia pel nord, per la Tràcia. Per això hi ha una gran víncle amb els hiperboris, un poble del nord, mític, que representa una visió idealitzada o paradisíaca pels grecs.
  • El culte a Apol·lo està vinculat als hiperboris. Apol·lo és una divinitat tràcia (nord de Grècia) caracteritzada per la seva puresa sexual, poders musicals y capacitat profètica (Kirk & Raven). 
  • Els hiperboris són xamans, viatgen sobre fletxes (símbol d'Apol·lo), cosa que també fan les ànimes entre els xamans siberians. És el cas d'Abaris.
En el món grec trobem el xamanisme representat en el cas de la Pítia, sacerdotessa de l'Oracle de Delfos, dedicat al culte d'Apol·lo, un deu vinculat també al xamanisme nòrdic. La Pítia fa de medium entre el déu i l'humà que demana consell, i per realtzar aquesta connexió, pren una poció que la transporta a un d'aquests viatges o deliris pítics.
Com és aquesta ànima:
  • L'ànima és una mena de jo ocult d'origen diví, estrany al cos, que es manifesta quan el cos dorm (somnis), perd la consciència, entra en èxtasi o és a prop de la mort. Curiosament, aquesta concepció també apareix en Homer (Ilíada 5 655).
  • Cos i ànima són natures contràries:
      Cos és matèria, brut.
      Ànima, immaterial, pura, divina.
L'orfisme és la culminació grega d'aquestes idees d'origen nòrdic. Antropogonies vinculades a Cronos, i després vinculades als posteriors desenvolupaments de la filosofia grega (Pitàgores i Plató), com per exemple les castes humanes que, en Plató, fan plena referència a les primeres races humanes (or, plata, bronze, ferro, etc.).
Què és, però, l’orfisme? Es tracta d’una perspectiva molt més moderna que la jònica, vinculada a rituals iniciàtics que combinen el culte a Apol·lo amb creences tràcies sobre la reencarnació. Apol·lo és pare d'Orfeu, engendrat d'una dona hiperbòria.
Segons aquesta tradició, que no presenta un cos doctrinal homogeni, l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n derivà té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat.
Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se; la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible.
D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.



Fonts: Dodds, Los griegos y lo irracional; Alfonso Ortega, “Homero. Primeras representaciones griegas sobre el alma”, en Myrtia 23, 2008, pp. 9-15 (Universidad de Murcia).

dilluns, 2 d’octubre de 2017

HOMO POLITICUS

Lo que hace de un hombre un ser político es su facultad de acción; le permite unirse a sus iguales, actuar concertadamente y alcanzar objetivos y empresas en los que jamás habría pensado, y aun menos deseado, si no hubiese obtenido este don para embarcarse en algo nuevo. Filosóficamente hablando, actuar es la respuesta humana a la condición de la natalidad. Como todos llegamos al mundo por virtud del nacimiento, en cuanto recién llegados y principiantes somos capaces de comenzar algo nuevo; sin el hecho del nacimiento, i siquiera sabríamos qué es la novedad, toda acción sería bien mero comportamiento, bien preservación. Ninguna otra facultad, excepto la del lenguaje, ni la razón ni la conciencia, nos distingue tan radicalmente de todas las demás especies animales. Actuar y comenzar no son lo mismo pero están íntimamente relacionados.” 

(Hannah Arendt, Sobre la violencia, cap III, 
págs. 111-112 de la edición de Alianza, Madrid, 2005).

diumenge, 1 d’octubre de 2017

ELS MÈTODES DE LA PSICOLOGIA

És evident que la psicologia no és una ciencia semblant a la física, però també que no és pur espiritualisme ni autoajuda, ni és una reflexió puerament teòricacom la filosofia. En tot cas, la psicologia, si vol ser ciència o estar propera a la ciència, ha d'assumir la seva metodologia, que consisteix a:
  • Observar fenòmens, recollir dades de forma sistemàtica per poder identificar un fenomen (en aquest cas, un procés psicològic, o un problema en un procés psicològic, o les seves manifestacions observables, els símptomes).
  • Formular una hipòtesi per explicar el fenomen i predir què ha de passar sí...
  • Contrastació de les hipòtesis, si d'acord amb les dades les hipòtesis es verifiquen o no es compleixen.
  • Formulació de lleis: explicació dels fenòmens i la seva possible predicció.
  • Formulació d'una teoria: o marc general explicatiu, on diverses lleis s'han de conjugar per donar explicacions generals en un àmbit de la realitat, considerant que les teories no tenen una coherència absoluta i es renoven contínuament. Per exemple, la teoria de l'evolució, la relativitat i, en psicologia, la teoria conductista, la psicoanàlisi, etc.
A partir d'aquest marc general, podem parlar de diversos mètodes d'investigació:
INTROSPECCIÓ: mètode propi dels primers psicòlegs moderns (associacionisme britànic), que consisteix a mirar cap a dintre d'un mateix i fer les observacions pertinents que després es generalitzen.
MÈTODE DESCRIPTIU: Es fonamenta en l'observació naturalista i acurada de la conducta, per poder registrar i descriure el que es manifesta i obtenir una informació sistematitzada.
MÈTODE CORRELACIONAL: Relaciona dues conductes que es manifesten una amb l'altra, per tal de veure en quina mesura una prediu l'altra. Si es parla de correlació positiva vol dir que la relació entre dos fets es directament proporcional (calor, consum de gelats); una correlació negativa vol dir que l'augment d'un fet implica la disminució de l'altre (depressió, autoestima).
MÈTODE EXPERIMENTAL: un experiment és una observació controlada, introduïnt una variable controlada per l'experimentador (independent) per veure de quina manera afecta a una altra variable que es vol mesurar (dependent). La variable dependent reflecteix els efectes de la indepedent.
Per exemple, es vol considerar la influència de la temperatura en el rendiment escolar. La temperatura la podem controlar, i volem saber els seus efectes sobre el rendiment, mitjançant una prova escrita. La puntació en la prova serà la conducta observada en relació als canvis de temperatura.
Dues hipòtesis:
  • Hipòtesi nul·la: els canvis de temperatura no afecten els resultats de l'examen.
  • Hipòtesi alternativa: els canvis de temperatura afecten els resultats de l'examen.
Per poder comparar i verificar alguna de les des hipòtesis, cal establir tres grups en l'experiment:
  • Grup de control: fa la prova sotmès a una temperatura normal, i serveix per controlar variables estranyes a l'experiment (el diferent nivell acadèmic dels individus del grup, per exemple).
  • Grup experimental A: se li aplica una temperatura baixa.
  • Grup experimental B: se li aplica una temperatura alta.
Tots els resultats s'han de contrastar amb el grup de control; per saber si la temperatura afecta el rendiment acadèmic cal que hi hagi diferències entre els grups experimentals i el de control. Però cal tenir molta cura en l'elecció dels grups per a l'experiment, és a dir, la mostra: a l'atzar, o de forma estratificada (subgrups que representen una o diverses parts de la població total).
Finalment, l'experiment ha de tenir validesa interna (que les variables tinguin efectivament una relació) i validesa externa (que l'experiment es pugui reproduir i les seves conclusions es puguin generalitzar). Això permetria establir una relació de causa-efecte entre la variable indepedent i la dependent.


EL ALMA GRIEGA







FUENTE: E. R. Dodds, Los griegos y lo irracional.

BRANQUES DE LA PSICOLOGIA

 PSICOLOGIA BÀSICA O TEORICA
  • Psicologia general: estudia la naturalesa i funcionament dels procesos psicològics basics: condicionament, memòria, cognició, percepció, llenguatge, etc.
  • Psicologia experimental: estudia els procesos psicològics mitjançant el mètode experimental, en laboratori.
  • Psicologia evolutiva: estudia els canvis que al llarg de la vida de les persones es produeixen en els procesos psicologics:
    • Desenvolupament de la intel·ligència
    • Adolescència
    • Pèrdua d'habilitats amb la edat
    • Envelliment
  • Psicobiologia: estudia la relació entre els factors biològics i els procesos psicològics:
    • Lesions cerebrals
    • Neurotransmissors
    • Genètica i conducta
    • Anatomia i conducta...
    • Bases biològiques de la conducta
  • Psicologia social: estudi de la relació del subjecte amb el grup, des d'un punt de vista psicològic (conducta i procesos psicològics):
    • Atracció sexual
    • Lideratge
    • Generació de prejudicis
    • Conducta de grups
    • Psicologia de masses
  • Psicologia de la Personalitat: estudi de la personalitat i el caràcter, caracterologia o tipologia del caràcter, autoimatge, factors de la personalitat (introversió-extraversió, etc.).
  • Psicologia de l'aprenentatge: estudi dels procesos de l'aprenentatge humà (i animal).
  • Psicologia diferencial: estudi estadístic de la posició d'un subjecte en relació al conjunt, i en relació amb algun procés psicològic concret (intel·ligència, creativitat, etc.).
  • Psicologia de gènere: estudi de les diferències psicològiques entre homes i dones, a causa de factors biològics, educatius, culturals, etc.
  • Psicologia cultural: estudi de la cultura com a factor que incideix en els procesos psicològics i la conducta humana: els desenvolupament psicològic de la persona és també una construcció social.
    • Analitza el poder de la cultura per modificar la ment humana al llarg del temps, sense negar els factors biològics.
    • Això implica que l'ésser humà no pot ser vist com una criatura psicològica sense els elements culturals que la puguin corformar, i que la perspectiva adequada per considerar els assumptes de la psicologia no pot ser només l'empírica, sinó interdisciplinàriament: antropologia, sociologia, història, etc.
    • Si canvia una cultura, canvien les formes de comprendre el món i les experiències psicològiques.

PSICOLOGIA APLICADA
És la part de la psicologia orientada a l'anàlisi de la funcionalitat dels procesos psicològics allà on els individus actuen, de forma individual o col·lectiva:
  • Psicologia Educativa: millorar l'aprenentatge, creativitat, inclusió de la diversitat (endarrerits, superdotats), educació emocional, etc.
  • Psicologia Clínica: problemes emocionals i de conducta, autoestima, timidesa, etc.
  • Psicologia del Treball i Organitzacions: selecció de treballadors i relacions humanes en l'àmbit laboral.



dissabte, 30 de setembre de 2017

QUADRE "QUÈ ÉS LA FILOSOFIA"


FER DEFINICIONS (2)

Definir és delimitar, identificar els límits d'una cosa o d'una paraula o concepte, cosa que permet assolir la seva essència de forma intel·lectual, tot i que de vegades cal contrastar-ho tot amb dades empíriques, per exemple, perquè no es pot parlar del món d'esquenes al món; però això és una altra operació diferent de definir, això és comprovar, verificar, comparar, discernir, etc., segons el Diccionari de filosofia de Ferrater Mora.
Finalment, cal saber quins tipus de definicions poder fer servir (alguns d'aquests tipus són semblants, només es diferencies subtilment):
  • Definicions operatives: consisteix a assenyalar les diferents accions que condueixen a la realització de una cosa. Per exemple, poder definir enginyer com aquell que ha cursat enginyeria; soldat com aquell que forma part de l'exèrcit; filòsof com aquell que ha estudiat filosofia i practica una sèrie d'activitats que pertanyen a l'àmbit d'aquesta disciplina.
  • Definicions causals: semblants a les operatives, ja que es fa servir la causa de la cosa com a element definitori. Per exemple: Tuberculosi, malaltia provocada pel bacil de Koch. Pot arribar a quedar molt lluny d'explicar-nos què és una cosa, que és més aviat funció de les definicions essencials.
  • Definicions tautològiques: aquelles on a cosa definida i la definició són equivalents de forma absoluta: solter és aquell que no està casat. La definició no ens diu més del que ens diu la paraula que volem definir. És pot pensar que els judicis aritmètic són tautologies: 2 + 2 = 4; el cas és que no resulta tan senzill pensar-ho si considerem l'operació 344554 + 687979 = 1032533.
  • Definicions ostensives, denotatives o exemplars: aquelles on per tal de definir la paraula cal exhibir-ne un exemple. Aquesta no és la millor manera de definir res, i és particularment oposada a la definició essencial, com es fa palès als diàlegs platònics. Per exemple: llibre és el tipus d'objecte que el lector té a les seves mans quan llegeix aquestes línies. No obstant, aquest tipus de definició és l'única possible en determinats casos: vermell és el color de la rosa vermella; blau és el color del mar. Això passa perquè mai no podem donar una definició essencial dels colors, sabors i altres qualitats que són subjectives.
  • Definicions essencials o universals: deriven de considerar la classe a què pertany la cosa definida, per tal de situar-la en un determinat nivell o jerarquia en relació amb altres coses de la mateixa classe, o amb altres classes. Amb la definició universal donem el gènere i la diferència de la cosa definida. Per exemple: l'ésser humà és animal racional; diem animal com a gènere i racional com a diferència respecte d'altres animals. Per tal que la definició sigui bona, cal que els elements de la definició exhaureixin totes les possibilitats de l'essència de la cosa definida, perquè si en falta alguna, la cosa pot ser confosa amb una altra. Aquesta mena de definicions és la més important en l'activitat filosòfica des que Sòcrates va introduir el seu mètode, tot i que la filosofia no exclou altres maneres de definir les coses i els conceptes (el mètode socràtic per definir conceptes). També en Descartes podem trobar un mètode d'anàlisi de les idees que serveix per cercar definicions universals indubtables (aquest text ens ho explica amb les seves paraules: Descartes i les definicions).
  • Definicions reals: quan el que es vol és definir una cosa del món: per exemple, home, com a animal racional.
  • Definicions nominals: quan el que es vol és definir el significat d'una paraula, d'un mot: per exemple, el mot home, que vol dir animal racional. És molt important distingir aquests dos vessants, l'ontològic i el lògic o lingüístic, perquè la filosofia navega entre aquestes dues ribes que, de vegades, formen un pas molt estret.
  • Definicions verbals: són les definicions pròpies d'un diccionari, com ara piròscaf, que és un vaixell de vapor.
  • No oblidem que en totes les definicions s'ha de complir la premissa què allò definit no ha de sortir en la definició.



QUÈ ÉS LA FILOSOFIA

  • La filosofia és una activitat (què és activitat) intel·lectual (què és intel·lectual). No és una activitat manual, ni tècnica, sinó mental, intel·lectual: el seu material de treball són les idees o conceptes, les paraules, el llenguatge.
  • Aquesta activitat sembla un joc, juguem amb les paraules, convertim les paraules en objectes que podem manipular, deformar, combinar amb altres, etc. Es tracta de buscar totes les possibilitats de definir un concepte, no quedar-se amb la seva primera expressió. La filosofia és un intent de pensar la totalitat.
  • La filosofia és una actitud, és a dir, posar en marxa diferents accions de caràcter intel·lectual, reflexiu i crític; tanmateix, per fer filosofia cal tenir també una aptitud adequada; l'aptitud filosòfica és un conjunt de condicions prèvies a l'activitat, components de l'ésser humà pero no compartits en el matexi grau per tots els humans; per ser apte per a la filosofia cal tenir un cert gau de curiositat i interès per saber, gust pel pensament, que és una activitat solitària, per la lectura i l'escriptura, solitàries també, així com una certa capacitat per activar la imaginació i el nostre potencial creatiu (bojos o àngels?). L'aptitud i l'actitud són complementàries.
  • Els filòsofs són éssers especials o tal vegada qualsevol persona pot fer filosofia?
  • L'impuls per saber (la curiositat humana, compartida amb alguns animals) condueix vers la confrontació amb el món i el plantejament de problemes: què és això, de què esta fet, què soc jo, etc., allò que direm les preguntes de la filosofia. Fer preguntes implica buscar respostes a uns problemes específics, els problemes de la filosofia (que són especials). Y aquestes s'han de respondre d'una determinada manera: amb racionalitat, mitjançant la reflexió, guiats per la lògica. El resultat serà la formulació de conceptes, idees i teories filosòfiques, que després poden ser sotmeses a diàleg argumentatiu amb altres teories, idees i conceptes, de manera que poden manifestar-se nous problemes en els conceptes que hem fet servir pensant que eren els adequats per resoldre el problema plantejat. Això és el cicle de la filosofia.
  • Això fa que la filosofia sigui una forma especial de coneixement, i que les teories filosòfiques no siguin equiparables a les científiques, tot i compartir filosofia i ciència molts aspectes. Es poden fer diferències i similituds entre ambdues.
Hi ha un grapat de problemes que el filòsof no abandona malgrat saber que no n'hi ha una solució definitiva, no els abandona perquè necessita trobar alguna solució encara que sigui parcial, alguna resposta i alguna via de sortida per a la seva necessitat de saber i entendre. I aquesta necessitat està arrelada en l'ésser humà des del principi. Quan comença l'ésser humà a plantejar-se aquests problemes?
Sovint la nostra capacitat analítica està altament desenvolupada abans que posseïm un gran coneixement del món i, al voltant dels catorze anys, molta gent comença a pensar pel seu compte sobre problemes filosòfics: sobre el que realment existeix, si podem saber alguna cosa, si alguna cosa és realment bona o dolenta, si la vida té algun significat, si la mort és el final. S'ha escrit sobre aquests temes durant milers d'anys, però la matèria prima filosòfica prové directament del món i de la relació que hi tenim, no pas dels criteris del passat. Aquesta és la raó perquè, una vegada o una altra, qui mai no hagi llegit res sobre aquests problemes se'ls acabi plantejant (Thomas Nagel, Qué significa todo esto?)(versió digital en aquest enllaç).

Una altra lectura interessant sobre com encarar problemàticament el món, que és el principal tret de la filosofia com a activitat intel·lectual: fer filosofia segons MartinCohen.
Un text de Nietzsche ens permet una perspectiva de la contradicció que suposa fer filosofia i viure, malgrat la qual els pensadors "són els éssers més feliços": fer filosofia segons Nietzsche.












FER DEFINICIONS



A més de tot això, cal tenir present alguns aspectes més:


  • Cal veure totes les possibilitats d'aplicació del concepte, la seva extensió o denotació (allà on es pot aplicar el concepte, la seva semàntica, allò que podem assenyalar) i la seva intensió o connotació (possibles significats derivats del l'ús pragmàtic del concepte). Pensem en exemples més complexos que el de bicicleta, per exemple, mare, que té una significat denotatiu evident (dona que té un fill o més), i altres significats connotatius, tot el que la paraula mare ens pot suggerir personalment.
  • Si el concepte que hem de definir està immers en un text, hem d'esbrinar la seva relació amb el text: si parla de la idea d'ànima en un text de Plató, la seva definició segons el text no seria la mateixa que si parlés de l'ànima en un text de Demòcrit o de Descartes.
  • Es tracta de definir idees per descriure i diagnosticar els problemes que detectem, per explicar-los i satisfer totes les qüestions possibles, tapar tots es forats possibles, cobrir totes es possibilitats, experiencials i ideals. Però aquests conceptes no poden aportar-se de qualsevol manera: han de ser racionals, no poètics ni metafòrics. Han de ser el més a prop possible de definicions universals (Sòcrates). És aquí on la filosofia es diferencia de les altres formes de buscar respostes. Per conceptualitzar adequadament cal ser:
    • Creatius, és a dir, saber afegir als conceptes elements nous que els donin un caràcter explicatiu diferent del que trobàvem problemàtic.
    • Acuratius, és a dir, ser capaços de preveure totes les possibilitats de definició del concepte, fins i tot les seves excepcions, i les possibles objeccions que els altres hi puguin trobar. La competència acurativa és potser la més important de les competències filosòfiques. Dos exemples:
      • Respondre a un problema en l'examen de selectivitat de França: una pregunta interessant.
      • Ejemplo: considera la diferencia entre Discriminación y Racismo, relacionando los dos temas. Antes de todo debes clarificar los conceptos que vas a usar. Por ejemplo, podríamos decir que el concepto de discriminación en más amplio que el de racismo, puesto que hay muchas formas de discriminación y una de ellas es por motivos raciales. Por otro lado, el racismo puede operar como una ideología, por lo que potencialmente es más que una forma de discriminación, y puede llegar a justificar actos mucho más violentos. Así que deberías considerar el racismo como forma de discriminación social, económica, etc., justificada por una ideología que puede llegar mucho más lejos. Podríamos hablar de un racismo meramente sociológico, que está en la sociedad, en la cultura y que pervive a pesar de que las leyes protegen a las minorías raciales; y un racismo que puede alcanzar niveles más políticos, y del cual tenemos ejemplos del pasado (el nazismo) y más recientes (el apartheid de Sudáfrica).

AMPLIACIÓ




dijous, 28 de setembre de 2017

APLICACIONS DE LA PSICOLOGIA

La psicologia estudia la conducta humana (teoria), però també serveix per modificar-la, manipular-la, controlar-la, a més de curar-la (pràctica).
Exemples de control de la conducta humana:
  • Publicitat
  • Marketing
  • Convèncer auditoris (política, jurats), mitjançant l'oratòria (emocions, sofistes).

La psicologia té més aplicacions del que pensem:

  • Clínica (salut): curar alteracions o malalties mentals. Psicologia i psiquiatria.
  • Educació (pedagogia, psicopedagogia):
    • Problemes d'aprenentatge
    • Mesura de la intel·ligència
    • Problemes de llenguatge
    • Problemes de conducta i adaptació a l'entorn escolar (normes, autoritat)
    • Tècniques d'aprenentatge
  • Empresa:
    • Selecció de personal
    • Perfils professionals
    • Lideratge d'equips
    • Publicitat
    • Estudi de mercats
  • Justícia: psicologia forense
  • Esport:
    • Lideratge d'equips
    • Entrenament personal
Auto Cad Tutorials