PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

divendres, 29 de desembre de 2017

ANAXÍMENES Y EL ALMA COMO ALIENTO

Anaxímenes compara el aire cósmico, como esencia de todas las cosas, con el concepto de pneuma o aliento, es decir, una de las primitivas ideas sobre el alma, asociada a la fuente de la vida. Por lo visto, esta idea primitiva le pudo servir para considerar al aire como origen de todas las cosas.

Aecio I, 3, 4 (frag. 163 de Kirk & Raven): "Y así como nuestra alma, que es aire, dice [Anaxímenes], nos mantiene unidos, de la misma manera el viento (o aliento) envuelve a todo el mundo."

Es una concepción arcaica que Anaxímenes recoge, pero hay razones filológicas para dudar de la interpretación que hace el doxógrafo Aecio, demasiado moderna. Kirk  Raven sugieren que hay que equiparar el aire como esencia tanto en relación con la materia humana como en relación con la materia del mundo, de modo que sería mejor interpretar el texto así: "el aire nos mantiene unidos desde dentro, y al mundo desde fuera". El mundo, aquí, es como un hombre o un animal a escala amplificada. Además, el alama como aliento o fuerza motriz que anima a los seres animados (pneuma), equivale en el mundo al viento, y ambas cosas responden igualmente a la misma esencia o sustancia de todas las cosas, el aire (Kirk & Raven, págs. 228-229).

Kirk & Raven sostienen que de todas formas, esta concepción no tiene paralelismos entre los presocráticos y sólo se puede seguir a partir de los estoicos, por lo que, en cualquier caso, la formulación de Aanxímenes debió ser mucho más sencilla, basándose simplemente en el paralelismo entre hombre y mundo a través del aire, que posee y ordena a ambos. Pero también es conjetura si Anaxímenes consideraba el mundo como un enorme ser animado, porque en algunas de sus formulaciones aún se vislumbra, entre los elementos racionales, parte de las ideas populares acerca de les estructura del mundo, ideas prefilosóficas, primitivas y fronterizas con el animismo. No obstante, la concepción del alma como alento. que se adscribe a la tradición popular, tiene en Anaxímenes una connotación de orden psicológico, que ya pertenece a un desarrollo estrictamente filosófico (Kirk & Raven, págs. 229-230).




UNA REFLEXIÓN SOBRE LA UNIVERSIDAD

Pitágoras fue el primero en erigir una ciudadela verdaderamente corporativa, que será la simiente de lo que luego habrá de conocerse como ‘universidad’, con todas las virtudes y los defectos que la caracterizan, entre la erudición y el sectarismo. La ciudadela de Pitágoras fue fortaleza, prisión y recinto sacro a la vez, y las universidades también han desarrollado esos tres papeles a lo largo de su historia, en ocasiones simultáneamente. Sólo hay que recordar el ofrecimiento de la Universidad de Heidelberg a Spinoza, que el filósofo declinó para permanecer libre y ajeno a los dictados de los jerarcas. De hecho, desde sus inicios las universidades nunca quedaron exentas de vigilancia externa, y aún hoy sería discutible el grado de flexibilidad o disensión interna que se permite a quienes habitan el interior de sus claustros protectores. Como dice Arendt, con cierto escepticismo, "las universidades no podrían sobrevivir si desaparecieran el distanciamiento intelectual y la desinteresada búsqueda de la verdad", que descansan en su "imparcialidad y en su independencia de la presión social y del poder político. El poder y la verdad, ambos perfectamente legítimos por sus propios derechos, son esencialmente fenómenos distintos y su prosecución determina estilos de vida existencialmente diferentes", pero debe admitirse, y de ahí su escepticismo, que la politización que se achacaba a los estudiantes rebeldes de Berkeley, a finales de los 60, "fue precedida por la politización de las universidades por los poderes establecidos" y que sus consecuencias a largo plazo pueden ser nefastas, pues la colaboración entre el poder político y el tecnológico llevarán a "una época de tiranía y de profunda esterilidad."[1]
Más aún, Arendt dibuja un panorama muy pesimista sobre la situación de la universidad como sede del pensamiento libre: la universidad se ha plegado a las exigencias de una tecnología que ya no puede retroceder en sus más desastrosas consecuencias, de manera que, como reconoce un investigador del MIT, citado por Arendt, "no hay una maldita cosa que hacer que no pueda ser dedicada a la guerra".[2] Y sigue: las universidades "han traicionado la confianza pública al tornarse dependientes de los proyectos de investigaciones patrocinados por el Gobierno", y si se resistieran a aceptar esos proyectos, asistirían a "una retirada general de los fondos federales" aunque el Gobierno no puede permitirse abandonar a la universidad ni la universidad puede permitirse no aceptar los fondos del Gobierno. De manera que puede plantearse la duda sobre el derecho de la universidad a "denominarse a sí misma una institución especial, divorciada de pretensiones mundanas, mientras que interviene en especulaciones inmobiliarias y ayuda a planear y evaluar proyectos para los militares en Vietnam."[3]




[1] H. Arendt, Sobre la violencia. Madrid, Alianza, 2005, Apéndice V, págs. 125-126.
[2] H. Arendt, Sobre la violencia, op. cit., pág.s. 27-28, con referencia a Jerome Lettvin, New York Times Magazine, 18 de mayo de 1969.
[3] H. Arendt, Sobre la violencia, op. cit., pág. 28 y Apéndice V, págs. 126-127.

dijous, 28 de desembre de 2017

CARL ROGERS (1902-1987)


La seva importància en la psicologia humanista radica en la introducció d'un nou mètode de pràctica clínica, l'anomenada teràpia centrada en el client. Considerava que qualsevol pacient és capaç de recuperar la seva salut psíquica per si sol (com Freud), i per aconseguir-ho només calia donar-li confiança en ell mateix, segons el mètode de deixar-lo parlar i preguntar només a partir de la informació donada.

En relació amb la teoria de Maslow, que comparteix, afegeix que l'autorealització ha d'entendre's més aviat com a procés que com a resultat, que és quelcom que s'aconsegueix constantment si es donen les condicions òptimes.

ABRAHAM MASLOW (1908-1970)


Psicòleg interessat en el tema de la motivació i la personalitat. Per a ell, els éssers humans tenen una sèrie de necessitats que cal satisfer en una escala d'exigència fins a arribar a l'autorealització de la persona (una mena de realització del seus potencials o capacitats personals, en un sentit que Aristòtil acceptaria).
En aquest sentit, Maslow estableix una piràmide, una organització jeràrquica dels motius humans (el que ens mou a actuar), on l'autorealització ocupa el punt més alt. Les quatre necessitats inferiors són aquelles que exigeixen una satisfacció primària, satisfan una mena de necessitats de carència, que condiciona les següents: no em preocupa la meva autoestima si em persegueix un lleó, però arriscaré la meva seguretat per buscar menjar. La necessitat superior és anomenada de creixement.


Segons Maslow, només un 1% de la població satisfà la necessitat de l'autorrealització, la resta dels humans es troben en un punt més baix de la piràmide. En aquest excepcional cas, Maslow observa que els persones que aconsegueixen arribar-hi disposen de:
  • Una percepció objectiva, clara i efecient de la realitat.
  • Interès per alguna tasca satisfactòria.
  • Total acceptació de si mateix, sense vergonya o culpa.
  • Conducta natural i senzilla, espontània i oberta a noves experiències.
  • Necessitat d'autonomia, privacitat i independència, estima de la solitud.
  • Intenses experiències místiques.
  • Caràcter liberal i democràtic.
  • Inconformisme.
  • Capacitat empàtica i interpersonal.
  • Creativitat, originalitat.
  • Sentit de l'humor i capacitat amorosa.
  • No és un idiota moral, distingeix el bé del mal.
La conseqüència de tot això és: la salut mental, l'equilibri vital, la felicitat.


GORDON ALLPORT (1897-1967)


Planteja una alternativa no freudiana a la teoria de la personalitat (com es configura la personalitat). Per a Allport, només els neuròtics estan dominats per les forces de l'inconscient, i només ells responen bé a la teoria psicoanalítica de la personalitat. Les persones sanes són diferents, i el que fa Freud és extrapolar el coneixement derivat de l'estudi dels neuròtics a la resta de la població. Per a Allport, les experiències infantils no necessariament condicionen la nostra vida adulta, la personalitat està sotmesa a una evolució relacionada amb les circumstàncies de cada moment. La personalitat humana és dinàmica.

Per a Allport, la part central de la personalitat és el propium, una instància molt semblant al Jo freudià, però més autònoma i independent de pressions inconscients. Allò que ens fa éssers individuals i únics forma part del propium, que evoluciona a partir de les relacions establertes desde la infantesa fins l'adolescència. Allport reconeix la importancia de figures com la mare, pero no a partir d'experiències traumàtiques, com proposava Freud.


diumenge, 24 de desembre de 2017

ANIMISMO EN TALES DE MILETO

La concepción del alma en tales es cercana a un animismo prefilosófico, más elaborado que el animismo primitivo y vinculado a la concepción del alma como humedad natural (Aecio, I 7, fragmento 95 de Kirk & Raven. Su concepción responde a la idea de que el mundo está de algún modo vivo y experimenta un cambio espontáneo, natural, como un organismo vivo (hilozoísmo).

Algunos fragmentos apoyan esta interpretación:

"Y algunos afirman que [el alma] está mezclada en el todo [universo], por lo que tal vez Tales creyó que también todas las cosas están llenas de dioses" (Aristóteles, De anima 411 a 7).

"Parece que también Tales, a juzgar por lo que cuentan, supuso que el alma era algo cinético [movimiento], si es que afirmó que la piedra [magnética] posee alma porque mueve el hierro" (Aristóteles, De anima 405 a 19).

"Algunos pensadores menos rigurosos, como Hipón, declararon que el alma era de agua. Esta creencia parece tener su origen en el hecho de que el semen de todos los animales es húmedo" (Aristóteles, De anima 405 b 1; se refiere a Hipón de Samos, pensador del siglo V que usó reintrodujo el tema del agua siguiendo la vía de Tales).

"Tales hizo partícipes de alma incluso a los inanimados [sin alma], deduciendo sus conjeturas de la piedra magnética y el ámbar" (Diógenes Laercio, Vidas de los filósofos..., I 24).


Fuente: Kirk & Raven, Los filósofos presocráticos. Madrid, Gredos, 1981.

dimecres, 20 de desembre de 2017

ERIS, DIOSA DE LA DISCORDIA


Eris (Discordia entre los romanos), es hija de Nyx (Noche) y hermana de Ares (Marte romano). Hay que tener en cuenta que Nyx es una divinidad de la segunda diferenciación, es decir, situada en niveles cosmogónicos y teogónicos primarios. 

Eris es diosa de la lucha, la disensión, la contienda, el desacuerdo; como su hermano, que es dios de la guerra; la encontaremos en el vestíbulo del Averno, junto a Ares y Euménides (Furias o Erinias, divinidades infernales encargadas de ejecutar la sentencia de los jueces sobre aquellas almas culpables, y también ministras de la venganza de los dioses; aunque en unas versiones son hijas de Urano, por la acción de Cronos, y en otras son hijas de Cronos, por la acción de Zeus, Hesíodo también las hace hijas de Eris). 

Es representada montada a caballo, rodeada de serpientes y de lazos sangrantes, el rostro lívido, ojos asustados, espuma en la boca y lengua rezumante de veneno; en sus manos lleva una antorcha o un puñal, y un cilindro o rollo con las palabras “guerra, confusión, querella”. 

Eris es una divinidad maléfica, apresada por Zeus a causa de los conflictos que generaba en el Olimpo, y luego enviada entre los mortales, donde Discordia se entregó al criminal placer de sembrar conflictos entre los estados, las familia y las personas. Hijos de Eris son la Fatiga, el Olvido, el Hambre, los Dolores, los Combates, Guerras, Matanzas, Masacres, Odios, Mentiras, Discursos, Ambigüedades, Desorden y Destrucción y el Juramento, “el que más dolores proporciona a los hombres de la tierra siempre que algún perjura voluntariamente”. Estas atribuciones, bajo la forma de abstracciones personificadas, son muy importantes porque los mortales van a estar muy influidos por ellas; más aún, el espíritu erístico es también inseparable del espíritu filosófico, en tanto que para hacer filosofía hay que dejarse llevar por el espíritu crítico, esto es, la voluntad de cuestionar todo aquello que los otros dan por bueno, el gusto por llevar la contraria. 

Está implicada en el inicio de la guerra de Troya, a partir del episodio en que Paris ha de escoger entre las tres Gracias, cosa que supuso la ruina de Troya: Eris es la única divinidad que no es invitada a las bodas de Tetis y Peleo, por lo que, en venganza, lanza entre las tres diosas la manzana de la discordia con la inscripción “a la más hermosa”. Paris (Alejandro) ha de escoger entre Hera, Atenea y Afrodita, a quién corresponde la manzana; cada una le promete a cambio un premio: soberanía total, la victoria en la guerra y la mano de Helena, respectivamente. Paris elige a Afrodita, y luego zarpa hacia Esparta y se instala en la corte del rey Menelao, marido de Helena. Al décimo día huye de la ciudad con Helena, a quien ha convencido para que le acompañe hasta Troya; la acción es interpretada como un rapto, y tal cosa provoca el ataque de los griegos unidos contra Troya.


FUENTES:

Apolodoro, Epístomes 3, 2.
Commelin, P., Mythologie grecque et romaine. Paris, Garnier, 1960.
Homero, Ilíada XXIV 25 ss.
Hesíodo, Teogonia 227-234.

diumenge, 17 de desembre de 2017

DETACHMENT / EL PROFESOR


BURRHUS F. SKINNER (1904-1990)


Estudia les lleis de l'aprenentatge, on el subjecte té un paper actiu (a diferència del condicionament clàssic). És la conducta adequada la que provoca l'aparició de l'estímul reforç; si la conducta torna a produir-se, es veu reforçada novament.








Estudi del condicionament operant o instrumental en quatre tipus:
  • Reforç positiu: premi després d'una resposta desitjable, que incrementa la possibiitat que la conducta torni a donar-se.
  • Càstig: reforç que té com a objectiu extingir certes conductes (indesitjables).
  • Omissió: mena de càstig que consisteix a eliminar el reforç positiu, per extingir la resposta.
  • Reforç negatiu: estímul desagradable i constant que provoca el canvi de conducta (el jugador que juga malament i és escridassat pel públic). L'acabament de l'estímul aversiu reforça la conducta que condueix a evitar aquest estímul.
Respecte del càstig, Skinner no el veia com el millor mètode d'aprenentatge, en tant que no ofereix una conducta alternativa. En tot cas ha de ser proporcionat perquè rebi una resposta controlable.
Afegeix uns programes parcials de reforç:
  • De raó: quan el premi ve després de complir uns mínims (treball-sou, estudiar-aprovar). Té relació amb l'assoliment d'objectius.
  • D'interval: quan el premi està associat al temps, atès que de vegades el premi ha de ser a un termini curt perquè sigui estimulant de la conducta (notes trimestral, no anuals; setmanada setmanal).


EDWARD LEE THORNDIKE (1874-1959)

La seva investigació connecta amb l'enfocament biològic evolucionista (funcionalisme) i ambientalista. Com Pavlov, va investigar sobre animals.
Obres:
1898            Intel·ligència animal
1903            Psicologia educativa
Estudis sobre la conducta de gats, tancats en gàbies des de les quas veuen el menjar a fora, al qual poden accedir si aprenen a pitjar un mecanisme que obre la porta. En el moment que casualment el gat pitja el mecanisme i obre la porta, s'activa el seu aprenentatge i acaba fent servir el mecanisme per arribar al menjar en noves ocasions, i cada vegada més ràpid. Thorndike va arribar a la conclusió que el mètode de l'assaig i l'error és adequat per aprendre en animals i humans.
Estableix la llei de l'efecte: un hàbit (pitjar un mecanisme per obrir una porta) s'anirà refermant si va seguit d'un reforç (menjar). Considera que l'adquisició de l'hàbit és una conducta adaptativa, un aprenentatge.


A diferència del condicionament clàssic (estímul-resposta), en aquest cas tenim que l'estimul es posterior a a conducta adequada. Skinner va ampliar aquestes investigacions. Però a més, estableix que la consolidació de l'hàbit no s'assegura per la repetició, sinó que ha d'haver un resultat final que satisfaci les necessitats que han generat la conducta (menjar). Introdueix així el principi del plaer, tan important en Freud.


dissabte, 16 de desembre de 2017

PRESENTACIÓN DE CARTOGRAFÍAS EN LA RADIO



Enlace al audio del programa "Que volin les paraules", de Canal Blau Radio, donde Ester Astudillo y Josep Pradas presentan la revista Cartografías (13 de diciembre de 2017): audio mp3.

divendres, 1 de desembre de 2017

J. B. WATSON (1878-1958)

Fundador del conductisme americà, inspirant-se en les primeres formulacions de Pavlov (estudis sobre animals), cap al 1913. Per a Watson, la psicologia només pot investigar allò que podem observar: la conducta, o les aleracions físiques de l'organisme. Els procesos mentals no són d'interès per a la psicologia conductista, ja que no són observables (caixa negra), només poden veure l'ambient, els estímuls i les respostes, no la conciència (no admet la validesa de la introspecció), però la psicologia ha d'anar més enllà de la fisiologia, atès que investiga conductes i l'adquisició de conductes.
En 1908 ensenya psicologia animal, i treballa amb experimentació amb animals. Per a Watson, no hi hacap línia divisòria entre animals i humans, en tant que la psicologia no estudia estats mentals, sinó només conductes, segons un model determinista de causa-efecte.
És partidari de l'ambientalisme davant l'herència genètica (crítica a Galton); no cal fer eugenèsia, per milorar els humans cal millorar l'ambient. Qualsevol persona pot assolir qualsevol posició intel·lectual si compta amb l'ambient adequat. Per això diu:
“Deixeu-me un grapar de nens sans, ben formats, perquè els eduqui, i jo em comprometo a escollir un d'ells a l'atzar i ensinistrar-lo perquè es converteixi en un especialista del tipus que sigui, metge, advocat, pidolaire o lladre, al marge del seu talent, inclinacions, tendències, aptituds, vocacions i la raça dels seus avantpassats.”
El seu conductisme estricte el porta a rebutjar formulacions com l'efecte del plaer com a reforç de l'hàbit (Thorndike), perquè fa referència a estats mentals. Creu que l'aprenentatge és una qüestió de freqüència i novetat: les respostes més freqüents i més recents són les que s'aprenen.
Certament, avui és sabut que el plaer és un estat mental que té una traducció quimica detectable, en l'àmbit de la fisiologia cerebral. No obstant, els conductismes radicals, como Watson, no podien pensar que la fisiologia (la neurociència actual) arribaria a convertir en dades els estats mentals. Avui, el conductisme no pot prescindir d'aquestes dades.
Un altra àrea de la seva investigació va ser la relació entre pensament i llenguate:
  • Llenguatge és articulació de sons, contraccions musculars, aprenentatge per condicionament.
  • Pensament és llenguatge sense so, pensem parlant en silenci, sense articular res, sense moure musculatura, només fem connexions neuronals, però el pensament no és un estat mental.
Aquesta postura és molt problemàtica. Per exemple, les idees són pensament, però fins a quin punt són llenguatge? Aleshores, poden ser un estat mental?
De fet, negar l'existència dels estats mentals és anar més enllà del conductisme. La caixa negra no permet afirmar res sobre què hi ha a dintre, és a dir, ni sí ni no. El conductisme pot prescindir-ne, pero no negar els estats mentals, perquè no pot obrir la caixa.
En el fons, tots els suposats estats mentals poden ser reduïts a connexions neuronals, però avui la frontera entre allò físic i allò mental és molt prima, per exemple arran de les investigacions de Georges Penrose (els estats mentals són procesos físics però en nivells de física quàntica, és a dir, sotmesos a la indeterminació: la consciència és un estat quàntic del nostre procesador analític, els cervell).
En 1920 entra en el món de la publicitat.

Watson amb el petit Albert



IVAN PAVLOV (1849-1936)

IVAN PAVLOV

Investigador rus, va portar a terme estudis sobre fisiologia animal i humana (era metge de formació). En 1885 va ser professor de fisiologia a Alemanya, especialitzat en procesos digestius. En 1890 dirigeix un laboratori de fisiologia a l'Institut de Medicina Experimental de Sant Petersburg.
Pavlov vol estudiar les lleis que governen l'organisme viu a través de la seva interacció amb el medi. El resultat d'aquesta interacció és la conducta, que es pot observar, mesurar, etc. La conducta és un mecanisme adaptatiu orientat a la supervivència (funcionalisme).
Investiga sobre els procesos digestius de gos, concretament la secreció salivar provocada pel contacte o la proximitat del menjar, i després per elements diferents del menjar. Aquests estudis serviran per establir les lleis del condicionament clàssic).


  • Reflex incondicionat: respostas automàtiques de l'organisme davant un estímul propi del medi (menjar), que es poden mesurar (salivació). Estan relacionats amb els instints, són innats. En l'ésser humà es tracta d'actividats de caràcter superior, com la imaginació, la memòria, el llenguatge, que poden reduir-se a reflexos incondicionats. Segons Pavlov, els reflexos innats (instints) són suficients per a l'adaptació al medi d'un animal, i per seguir la conducta adequada al seu lloc en la natura (depredador, potencial víctima de depredadors, etc.). En el reflex incondicionat no n'hi ha aprenentatge de noves conductes.
  • Reflex condicionat: respostes que es donen en un organisme quan l'estímul natural (menjar) és associat a un estímul neutre, que no té res a veure amb l'anterior (campana, o els passos de l'experimentador acostant-se amb el menjar), i acaba lligat amb el primer, de manera que acaba provocant per sí sol la mateixa resposta que l'estímul natural (salivació).
       El reflex condicionat pot exhaurir-se, és a dir, l'estímul neutre pot deixar de provocar la resposta si no hi ha un reforç (repetir l'associació amb el menjar).
       Un conjunt d'estímuls neutres semblants pot provocar l mateixa resposta (generalització). Podria tractar-se de diferents tons de la campana.
       Es produeix una discriminació: associem un estímul a una resposta, però la relació natural d'aquest estímul pot no ser equivalent. Per exemple, aprenem a associar el vermell al perill, tot i que en realitat  no sempre el vermell està relacionat amb el perill ni té una relació directa amb el perill.
       El reflex condicionat és una forma d'aprenentatge, d'adaptació a nous estímuls, i és una adaptació flexible que es generalitza a estímuls semblants, i pot diferenciar uns dels altres, així com exhaurir-se si els estímuls condicionats (neutres) no es repeteixen.
       La capacitat d'adquisició del condicionament és proporcional al grau de complexitat de l'espècie. L'ésser humà és el més capacitat per aprendre. A partir d'aquí, el conductisme desenvoluparà màquines d'aprendre.
       El condicionament clàssic analitza la conducta en relació a fets anteriors o causes. Serà Skinner qui faci l'anàlisi des del punt de vista de les conseqüències (condicionament operant).

 
PAVLOV OPERANT UN GOS AL SEU LABORATORI

dilluns, 20 de novembre de 2017

LES LLEIS DE LA GESTALT

Per a la Gestaltpsychologie, el cervell no agafa elements separats i els agrupa segons determinades lleis, sinó que organitza la percepció en forma de configuracions o totalitats, on els elements queden integrats sense poder considerar-se per separat. Aquesta mena d'organització de la percepció, previa a la formació de les idees, es desenvolupa segons les lleis de la gestalt.
És important tenir present que en la percepció, el cervell transforma les dades dels sentits per acomodar-les a les seves exigències, encara que el resultat alteri la correspondència entre l'objecte percebut i la imatge generada pel cervell en la ment de l'observador.
Bàsicament, el cervell:
  • Organitza la percepció de manera que sigui estable, senzilla i consistent.
  • Identifica contorns o perfils, que resalta per generar figures. Una figura és un element que destaca respecte dels elements que l'envolten.
  • Separa la figura del fons. El fons és tot allò que no constitueix una figura. El fons sosté i emmarca la figura, fins al punt de arribar a ser omès.
  • Agrupa elements per semblança, continuitat i destí comú (cosa que sembla associacionisme).
  • Compara elements per contrast.
  • Destaca elements per importància.
  • Omple buits per aconseguir coherència en la figura.
  • Evita la manca de perfils, la boira o la foscor generen malestar perceptiu.

Les lleis de la Gestalt van ser formulades per Wertheimer en 1923:
  • Llei de la figura/fons.
  • Llei de la bona forma o pregnància: la percepció busca la millor figura, la més senzilla, simètrica, regular i estable, i que exigeixi la menor quantitat de despesa d'energia per part del subjecte observador.
  • Llei de proximitat: els estímuls pròxims tendeixen a agrupar-se. Tres persones juntes i una allunyada provoquen una percepció d'un grup de persones i una de sola.
  • Llei de semblança: els estímuls semblants en forma, color o tamany tendeixen a ser agrupats.
  • Llei de continuïtat: tendència a percebre units els estímuls que semblen tenir una continuïtat o que estan propers els uns amb els altres, i quan apareixi una discontinuïtat, la imaginació aporta el que cal per reconstruir-la.
  • Llei del contrast: allò que resalta del conjunt tendeix a percebre's com a figura en un fons, o de manera que afecta a la percepció del seu tamany.
  • Llei del tancament o completud: tendim a percebre els objectes com a entitats acabades, encara que se'ns presentin incompletes. Les formes tancades i acabades són més estables, així que tendim a afegir amb la imaginació les formes que falten. Passa el mateix amb frases inacabades, melodies inacabades, rumors i prejudicis, etc.
  • Llei de la simetria: les imatges que contenen una certa simetria, tendeixen a ser percebudes com un sol objecte.
  • Llei del moviment comú o destí comú, o de la comunitat: els elements que semblen desplaçar-se en la mateixa direcció, tendeixen a ser agrupats.
  • Llei de la similaritat: transformem uns elements desconeguts en coneguts, per exemple, les paraules.
Sgeun un estduio de una unviersdiad inlgesa, no ipmotra el odren en el que las letars etsan esrcitas, la uncia csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima lerta esetn ecsritas en la psiocion corcreta. El rsteo peuden etsar tatolemnte mal y aun pordas lerelo sin pobrleams. Etso es prouqe no lemeos cada lerta por si msima snio la paalbra en un tdoo.




INTRODUCCIÓ A LA GESTALT

Ch. Ehrenfels
És una escola psicològica vinculada a la noció d'estructura. El seu nom deriva de l'alemany gestalt, que vol dir “figura”. 
El primer a fer servir aquest nom va ser Christian Ehrenfels (1859-1932), filòsof austríac que en 1890 va fer servir aquest terme per referir-se a dades complexes dels sentits que no poden ser sentides immediatament: per exemple, una recepció aïllada de so no ens dóna una idea de cap melodia, que necessita quelcom més per ser captada, és a dir, que cal captar tots els components per esdevenir una gestalt o estructura completa. Ehrenfels també va aplicar aquesta teoria a la lògica i els nombres. A més, va desenvolupar l'anomenada teoria de valor, aplicada a la psicologia com a funció del desig: les persones assignen valor a certs objectes que esdevenen així els eixos de la seva vida social i ètica.
La gestalt és una teoria de la percepció: no accepta que la percepció sigui el producte de la unió de sensacions o impressions aïllades (com formules els associacionistes, com Hume, per a qui les impressions són elements separats que el cervell pren separadament i després associa per convertir-los en idees simples o complexes, com si es tractés d'un puzzle), sino que tendim a percebre una totalitat amb elements que no es poden separar (en la nostra percepció). Percebem totalitats, no conjunts de sensacions. Per això fan la distinció entre fons i forma.
En aquest sentit, la gestalt és una formulació estructuralista de la percepció, on “el tot és més que la suma de les seves parts” (Köhler). Percebem totalitats, o el cervell força la percepció per considerar totalitats allà on no n'hi ha, encara que sigui al preu que cada part perdi el valor i les qualitats pròpies en ser integrada en la totalitat de la figura. En un puzzle complet només veiem la imatge i ignorem les peces i les línies que les separen.
Recordem que aquesta teoria s'oposa a les teories dels associacionistes anglesos: segons la gestalt, no percebem sensacions separades i després la nostra ment les agrupa, sinó que ja les percebem juntes, formant una estructura. També critica l'associacionisme fisologista de Wundt.
Un derivat de l'escola de la Gestalt serà la Teràpia Gestalt, desenvolupada per la psicologia humanista als Estats Units (Perls, Horney, etc.), i que més endavant podrem analitzar. D'altra banda, encara que inicialment va ser una interpretació de la percepció humana, com ho va ser també l'associacionisme, actualment els seus estudis tenen una extensa aplicació: publicitat, grafisme, fotografia, cinema, arquitectura, psicologia social, topologia, etc.
La Gestalt va ser iniciada per psicòlegs experimentals alemanys a principis del segle XX, no gaire allunyats de l'experimentalise de Wundt. Com ell, van estudiar procesos psicològics vinculats a manifestacions físiques. Inicialment se centra en la percepció visual, però després es va aplicar sobre la percepció auditiva.


EDWARD TITCHENER (1867-1927)

Deixeble americà de Wundt, aposta per la primacia de la fisiologia en la investigació psicològica. Per això obre un laboratori a la Universitat de Cornell, d'orientació experimentalista, on estudia els procesos perceptius, com les sensacions, així com els pensaments, entesos com a estructures de la ment (categories organitzades que ens fan possible la comprensió de la realitat).
Vol estudiar la ment com a estructura, però no tant com a fluxe sinó com a manifestació de conductes que es poden predir.

Fa servir el mètode introspectiu per fer conscients els estats de la ments (però el plaer d'escoltar una música es dilueix quan hom intenta captar-lo).


dissabte, 18 de novembre de 2017

MONISME I DUALISME METAFÍSICS

A partir d'aquí podem combinar les opcions segons un criteri més quantitatiu:
  • Monisme: aquelles metafísiques on la realitat s'expressa només d'una manera, que exclou qualsevol altra possibilitat: o la realitat és material o és immaterial.
  • Dualisme: aquelles metafísiques on la realitat conté dues formes diferenciades, totes dues en el mateix pla de realitat, és a dir, que totes dues són reals, que l'una no exclou l'altra. El millor exemple d'aquest tipus de teoria de la realitat és el dualisme de Descartes (però no Plató) (ampliació).

MATERIALISME I IDEALISME

Les diverses teories sobre la realitat que trobem a la història de la filosofia es poden diferenciar en dos branques principals:
  • Materialisme: la nostra experiència del món remet a una realitat material, externa i objectiva (encara que les sensacions siguin subjectives). La realitat són els cossos (corporeitat), amb forma, límits, extensió, fets de matèria (cada corrent filosòfic materialista especificarà com és aquesta matèria i quina relació té amb nosaltres); amb això, el materialisme ha d'explicar què és la ment, quelcom immaterial, en relació amb la materialitat, que generalment s'interpreta com a fruit de la matèria. Problema: problema ment-cos segons Nagel (la xocolata), i un cas real.
  • Idealisme o espiritualisme: la nostra experiència del món és una aparença, dades dels sentits en la nostra ment, però que no corresponen a la realitat. Si neguem la realitat material, només ens queda l'opció de les idees, és a dir, que no n'hi ha una realitat exterior, objectiva, sinó que el que veritablement existeix és quelcom immaterial, la nostra ment o ànima, que té idees o connecta amb un món on existeixen només les idees. Textos de PlatóDescartes i Russell sobre Berkeley.

QUÈ ÉS EL QUE EXISTEIX?

És una de les qüestions fundadores de la filosofia occidental. D'una banda teni el que és o està, que es caracteritza per la seva permanència; d'altra tenim la necessitat de fer compatible aquesta permanència amb el canvi o moviment que caracteritza el món físic. Com compatibilitzar aquests dos elements ha estat un dels primordials afanys de la filosofia, considerant que el seu punt de partida fou una noció senzilla del canvi: pas del ser al no-ser. Les possibles respostes a aquesta pregunta han condicionat tota la filosofia posterior.
Qualsevol teoria sobre la realitat implica haver de respondre a aquestes qüestions:
  • Què existeix és el mateix que què és real, el que és, allò que és alguna cosa.
  • Les condicions de l'existència de quelcom hand e satisfer dues condicions:
    • Alguna forma de permanència.
    • Alguna possibilitat de canvi.

És la primera pregunta metafísica. En definir el que existeix, estem dient què és la realitat, quina és la seva naturalesa, l'essència, i com es manifesta, o si potser no es manifesta i el que se'ns manifesta no correspon veritablement al que existeix. Les respostes a aquesta pregunta constitueixen les diverses teories sobre la realitat que trobem a la història de la filosofia.

QUÈ ENTENEM PER REALITAT?

Primer de tot hem de definir la realitat, què entenem per realitat, per diferenciar-lo d'allò que no considerem real. D'entrada no val a dir que hi ha una oposició clara entre realitat i aparença, perquè encara que pensem que les aparences són subjectives podem dir que són una manifestació de la realitat en els nostres sentits. Podem admetre que hi poden haver dificultats per accedir a la realitat, però sense negar el paper clau dels sentits per interpretar-la. Tanmateix, podem dir que no hi ha una realitat objectiva més enllà de la nostra ment, i que la informació sensorial no es correspon amb cap realitat, però de cap manera podem negar l'existència de les aparences, sinó que les haurem de contemplar com a part inevitable de l'engany. Les aparences són, doncs, un intermediari entre la nostra ment i el món, encara que no tinguem clar què és allò real, si la nostra ment o el món.
Definirem la realitat com “la totalitat d'allò que existeix” (sigui el que sigui). Allò a què atribuïm existència serà la realitat. Segons què, haurem de justificar la nostra atribució i explicar perquè l'altra part queda relegada a ser complementària de la realitat, o a no ser realitat. Ja ens ho trobarem.

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA I HISTÒRIA DE LES IDEES

Roger Scruton distingeix entre història de la filosofia i història de les idees:
Una idea puede tener una historia compleja e interesante, aun cuando carezca de valor para cualquier filósofo. Por ejemplo, la idea de que hay más de un dios. De la misma manera, una idea puede tener un denso contenido filosófico pero no debe su influencia a su verdad, sino al deseo de los hombres de creen en ella. Por ejemplo, la idea de redención. Para formar parte de la historia de la filosofía una idea debe poseer una significación filosófica intrínseca, capaz de despertar el interés del hombre contemporáneo y de representar algo discutible y hasta verdadero. Para formar parte de la historia de las ideas sólo se requiere que una idea en cuestión tenga influencia histórica en los asuntos humanos. […] Sin duda, procede adecuadamente el historiador de la filosofía que se ocupa de la ética de Kant e ignora Sobre la voluntad sometida de Lutero, aun cuando, desde el punto de vista histórico, la primera habría sido imposible si no se hubiera escrito la segunda.
  • Font: Roger Scruton, Historia de la filosofía moderna. Barcelona, Península, 1983, pág. 17.



S. RAMANUJAN LA PELÍCULA






SRINIVASA RAMANUJAN

RAMANUJAN I LALITHA


GODFREY HAROLD HARDY
JOHN EDENSOR LITTLEWOOD

PERCY MACMAHON



BERTRAND RUSSELL
WITTGENSTEIN EN CAMBRIDGE

Auto Cad Tutorials