PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

divendres, 1 de desembre de 2017

J. B. WATSON (1878-1958)

Fundador del conductisme americà, inspirant-se en les primeres formulacions de Pavlov (estudis sobre animals), cap al 1913. Per a Watson, la psicologia només pot investigar allò que podem observar: la conducta, o les aleracions físiques de l'organisme. Els procesos mentals no són d'interès per a la psicologia conductista, ja que no són observables (caixa negra), només poden veure l'ambient, els estímuls i les respostes, no la conciència (no admet la validesa de la introspecció), però la psicologia ha d'anar més enllà de la fisiologia, atès que investiga conductes i l'adquisició de conductes.
En 1908 ensenya psicologia animal, i treballa amb experimentació amb animals. Per a Watson, no hi hacap línia divisòria entre animals i humans, en tant que la psicologia no estudia estats mentals, sinó només conductes, segons un model determinista de causa-efecte.
És partidari de l'ambientalisme davant l'herència genètica (crítica a Galton); no cal fer eugenèsia, per milorar els humans cal millorar l'ambient. Qualsevol persona pot assolir qualsevol posició intel·lectual si compta amb l'ambient adequat. Per això diu:
“Deixeu-me un grapar de nens sans, ben formats, perquè els eduqui, i jo em comprometo a escollir un d'ells a l'atzar i ensinistrar-lo perquè es converteixi en un especialista del tipus que sigui, metge, advocat, pidolaire o lladre, al marge del seu talent, inclinacions, tendències, aptituds, vocacions i la raça dels seus avantpassats.”
El seu conductisme estricte el porta a rebutjar formulacions com l'efecte del plaer com a reforç de l'hàbit (Thorndike), perquè fa referència a estats mentals. Creu que l'aprenentatge és una qüestió de freqüència i novetat: les respostes més freqüents i més recents són les que s'aprenen.
Certament, avui és sabut que el plaer és un estat mental que té una traducció quimica detectable, en l'àmbit de la fisiologia cerebral. No obstant, els conductismes radicals, como Watson, no podien pensar que la fisiologia (la neurociència actual) arribaria a convertir en dades els estats mentals. Avui, el conductisme no pot prescindir d'aquestes dades.
Un altra àrea de la seva investigació va ser la relació entre pensament i llenguate:
  • Llenguatge és articulació de sons, contraccions musculars, aprenentatge per condicionament.
  • Pensament és llenguatge sense so, pensem parlant en silenci, sense articular res, sense moure musculatura, només fem connexions neuronals, però el pensament no és un estat mental.
Aquesta postura és molt problemàtica. Per exemple, les idees són pensament, però fins a quin punt són llenguatge? Aleshores, poden ser un estat mental?
De fet, negar l'existència dels estats mentals és anar més enllà del conductisme. La caixa negra no permet afirmar res sobre què hi ha a dintre, és a dir, ni sí ni no. El conductisme pot prescindir-ne, pero no negar els estats mentals, perquè no pot obrir la caixa.
En el fons, tots els suposats estats mentals poden ser reduïts a connexions neuronals, però avui la frontera entre allò físic i allò mental és molt prima, per exemple arran de les investigacions de Georges Penrose (els estats mentals són procesos físics però en nivells de física quàntica, és a dir, sotmesos a la indeterminació: la consciència és un estat quàntic del nostre procesador analític, els cervell).
En 1920 entra en el món de la publicitat.

Watson amb el petit Albert



IVAN PAVLOV (1849-1936)

IVAN PAVLOV

Investigador rus, va portar a terme estudis sobre fisiologia animal i humana (era metge de formació). En 1885 va ser professor de fisiologia a Alemanya, especialitzat en procesos digestius. En 1890 dirigeix un laboratori de fisiologia a l'Institut de Medicina Experimental de Sant Petersburg.
Pavlov vol estudiar les lleis que governen l'organisme viu a través de la seva interacció amb el medi. El resultat d'aquesta interacció és la conducta, que es pot observar, mesurar, etc. La conducta és un mecanisme adaptatiu orientat a la supervivència (funcionalisme).
Investiga sobre els procesos digestius de gos, concretament la secreció salivar provocada pel contacte o la proximitat del menjar, i després per elements diferents del menjar. Aquests estudis serviran per establir les lleis del condicionament clàssic).


  • Reflex incondicionat: respostas automàtiques de l'organisme davant un estímul propi del medi (menjar), que es poden mesurar (salivació). Estan relacionats amb els instints, són innats. En l'ésser humà es tracta d'actividats de caràcter superior, com la imaginació, la memòria, el llenguatge, que poden reduir-se a reflexos incondicionats. Segons Pavlov, els reflexos innats (instints) són suficients per a l'adaptació al medi d'un animal, i per seguir la conducta adequada al seu lloc en la natura (depredador, potencial víctima de depredadors, etc.). En el reflex incondicionat no n'hi ha aprenentatge de noves conductes.
  • Reflex condicionat: respostes que es donen en un organisme quan l'estímul natural (menjar) és associat a un estímul neutre, que no té res a veure amb l'anterior (campana, o els passos de l'experimentador acostant-se amb el menjar), i acaba lligat amb el primer, de manera que acaba provocant per sí sol la mateixa resposta que l'estímul natural (salivació).
       El reflex condicionat pot exhaurir-se, és a dir, l'estímul neutre pot deixar de provocar la resposta si no hi ha un reforç (repetir l'associació amb el menjar).
       Un conjunt d'estímuls neutres semblants pot provocar l mateixa resposta (generalització). Podria tractar-se de diferents tons de la campana.
       Es produeix una discriminació: associem un estímul a una resposta, però la relació natural d'aquest estímul pot no ser equivalent. Per exemple, aprenem a associar el vermell al perill, tot i que en realitat  no sempre el vermell està relacionat amb el perill ni té una relació directa amb el perill.
       El reflex condicionat és una forma d'aprenentatge, d'adaptació a nous estímuls, i és una adaptació flexible que es generalitza a estímuls semblants, i pot diferenciar uns dels altres, així com exhaurir-se si els estímuls condicionats (neutres) no es repeteixen.
       La capacitat d'adquisició del condicionament és proporcional al grau de complexitat de l'espècie. L'ésser humà és el més capacitat per aprendre. A partir d'aquí, el conductisme desenvoluparà màquines d'aprendre.
       El condicionament clàssic analitza la conducta en relació a fets anteriors o causes. Serà Skinner qui faci l'anàlisi des del punt de vista de les conseqüències (condicionament operant).

 
PAVLOV OPERANT UN GOS AL SEU LABORATORI

dilluns, 20 de novembre de 2017

LES LLEIS DE LA GESTALT

Per a la Gestaltpsychologie, el cervell no agafa elements separats i els agrupa segons determinades lleis, sinó que organitza la percepció en forma de configuracions o totalitats, on els elements queden integrats sense poder considerar-se per separat. Aquesta mena d'organització de la percepció, previa a la formació de les idees, es desenvolupa segons les lleis de la gestalt.
És important tenir present que en la percepció, el cervell transforma les dades dels sentits per acomodar-les a les seves exigències, encara que el resultat alteri la correspondència entre l'objecte percebut i la imatge generada pel cervell en la ment de l'observador.
Bàsicament, el cervell:
  • Organitza la percepció de manera que sigui estable, senzilla i consistent.
  • Identifica contorns o perfils, que resalta per generar figures. Una figura és un element que destaca respecte dels elements que l'envolten.
  • Separa la figura del fons. El fons és tot allò que no constitueix una figura. El fons sosté i emmarca la figura, fins al punt de arribar a ser omès.
  • Agrupa elements per semblança, continuitat i destí comú (cosa que sembla associacionisme).
  • Compara elements per contrast.
  • Destaca elements per importància.
  • Omple buits per aconseguir coherència en la figura.
  • Evita la manca de perfils, la boira o la foscor generen malestar perceptiu.

Les lleis de la Gestalt van ser formulades per Wertheimer en 1923:
  • Llei de la figura/fons.
  • Llei de la bona forma o pregnància: la percepció busca la millor figura, la més senzilla, simètrica, regular i estable, i que exigeixi la menor quantitat de despesa d'energia per part del subjecte observador.
  • Llei de proximitat: els estímuls pròxims tendeixen a agrupar-se. Tres persones juntes i una allunyada provoquen una percepció d'un grup de persones i una de sola.
  • Llei de semblança: els estímuls semblants en forma, color o tamany tendeixen a ser agrupats.
  • Llei de continuïtat: tendència a percebre units els estímuls que semblen tenir una continuïtat o que estan propers els uns amb els altres, i quan apareixi una discontinuïtat, la imaginació aporta el que cal per reconstruir-la.
  • Llei del contrast: allò que resalta del conjunt tendeix a percebre's com a figura en un fons, o de manera que afecta a la percepció del seu tamany.
  • Llei del tancament o completud: tendim a percebre els objectes com a entitats acabades, encara que se'ns presentin incompletes. Les formes tancades i acabades són més estables, així que tendim a afegir amb la imaginació les formes que falten. Passa el mateix amb frases inacabades, melodies inacabades, rumors i prejudicis, etc.
  • Llei de la simetria: les imatges que contenen una certa simetria, tendeixen a ser percebudes com un sol objecte.
  • Llei del moviment comú o destí comú, o de la comunitat: els elements que semblen desplaçar-se en la mateixa direcció, tendeixen a ser agrupats.
  • Llei de la similaritat: transformem uns elements desconeguts en coneguts, per exemple, les paraules.
Sgeun un estduio de una unviersdiad inlgesa, no ipmotra el odren en el que las letars etsan esrcitas, la uncia csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima lerta esetn ecsritas en la psiocion corcreta. El rsteo peuden etsar tatolemnte mal y aun pordas lerelo sin pobrleams. Etso es prouqe no lemeos cada lerta por si msima snio la paalbra en un tdoo.




INTRODUCCIÓ A LA GESTALT

Ch. Ehrenfels
És una escola psicològica vinculada a la noció d'estructura. El seu nom deriva de l'alemany gestalt, que vol dir “figura”. 
El primer a fer servir aquest nom va ser Christian Ehrenfels (1859-1932), filòsof austríac que en 1890 va fer servir aquest terme per referir-se a dades complexes dels sentits que no poden ser sentides immediatament: per exemple, una recepció aïllada de so no ens dóna una idea de cap melodia, que necessita quelcom més per ser captada, és a dir, que cal captar tots els components per esdevenir una gestalt o estructura completa. Ehrenfels també va aplicar aquesta teoria a la lògica i els nombres. A més, va desenvolupar l'anomenada teoria de valor, aplicada a la psicologia com a funció del desig: les persones assignen valor a certs objectes que esdevenen així els eixos de la seva vida social i ètica.
La gestalt és una teoria de la percepció: no accepta que la percepció sigui el producte de la unió de sensacions o impressions aïllades (com formules els associacionistes, com Hume, per a qui les impressions són elements separats que el cervell pren separadament i després associa per convertir-los en idees simples o complexes, com si es tractés d'un puzzle), sino que tendim a percebre una totalitat amb elements que no es poden separar (en la nostra percepció). Percebem totalitats, no conjunts de sensacions. Per això fan la distinció entre fons i forma.
En aquest sentit, la gestalt és una formulació estructuralista de la percepció, on “el tot és més que la suma de les seves parts” (Köhler). Percebem totalitats, o el cervell força la percepció per considerar totalitats allà on no n'hi ha, encara que sigui al preu que cada part perdi el valor i les qualitats pròpies en ser integrada en la totalitat de la figura. En un puzzle complet només veiem la imatge i ignorem les peces i les línies que les separen.
Recordem que aquesta teoria s'oposa a les teories dels associacionistes anglesos: segons la gestalt, no percebem sensacions separades i després la nostra ment les agrupa, sinó que ja les percebem juntes, formant una estructura. També critica l'associacionisme fisologista de Wundt.
Un derivat de l'escola de la Gestalt serà la Teràpia Gestalt, desenvolupada per la psicologia humanista als Estats Units (Perls, Horney, etc.), i que més endavant podrem analitzar. D'altra banda, encara que inicialment va ser una interpretació de la percepció humana, com ho va ser també l'associacionisme, actualment els seus estudis tenen una extensa aplicació: publicitat, grafisme, fotografia, cinema, arquitectura, psicologia social, topologia, etc.
La Gestalt va ser iniciada per psicòlegs experimentals alemanys a principis del segle XX, no gaire allunyats de l'experimentalise de Wundt. Com ell, van estudiar procesos psicològics vinculats a manifestacions físiques. Inicialment se centra en la percepció visual, però després es va aplicar sobre la percepció auditiva.


EDWARD TITCHENER (1867-1927)

Deixeble americà de Wundt, aposta per la primacia de la fisiologia en la investigació psicològica. Per això obre un laboratori a la Universitat de Cornell, d'orientació experimentalista, on estudia els procesos perceptius, com les sensacions, així com els pensaments, entesos com a estructures de la ment (categories organitzades que ens fan possible la comprensió de la realitat).
Vol estudiar la ment com a estructura, però no tant com a fluxe sinó com a manifestació de conductes que es poden predir.

Fa servir el mètode introspectiu per fer conscients els estats de la ments (però el plaer d'escoltar una música es dilueix quan hom intenta captar-lo).


dissabte, 18 de novembre de 2017

MONISME I DUALISME METAFÍSICS

A partir d'aquí podem combinar les opcions segons un criteri més quantitatiu:
  • Monisme: aquelles metafísiques on la realitat s'expressa només d'una manera, que exclou qualsevol altra possibilitat: o la realitat és material o és immaterial.
  • Dualisme: aquelles metafísiques on la realitat conté dues formes diferenciades, totes dues en el mateix pla de realitat, és a dir, que totes dues són reals, que l'una no exclou l'altra. El millor exemple d'aquest tipus de teoria de la realitat és el dualisme de Descartes (però no Plató) (ampliació).

MATERIALISME I IDEALISME

Les diverses teories sobre la realitat que trobem a la història de la filosofia es poden diferenciar en dos branques principals:
  • Materialisme: la nostra experiència del món remet a una realitat material, externa i objectiva (encara que les sensacions siguin subjectives). La realitat són els cossos (corporeitat), amb forma, límits, extensió, fets de matèria (cada corrent filosòfic materialista especificarà com és aquesta matèria i quina relació té amb nosaltres); amb això, el materialisme ha d'explicar què és la ment, quelcom immaterial, en relació amb la materialitat, que generalment s'interpreta com a fruit de la matèria. Problema: problema ment-cos segons Nagel (la xocolata), i un cas real.
  • Idealisme o espiritualisme: la nostra experiència del món és una aparença, dades dels sentits en la nostra ment, però que no corresponen a la realitat. Si neguem la realitat material, només ens queda l'opció de les idees, és a dir, que no n'hi ha una realitat exterior, objectiva, sinó que el que veritablement existeix és quelcom immaterial, la nostra ment o ànima, que té idees o connecta amb un món on existeixen només les idees. Textos de PlatóDescartes i Russell sobre Berkeley.

QUÈ ÉS EL QUE EXISTEIX?

És una de les qüestions fundadores de la filosofia occidental. D'una banda teni el que és o està, que es caracteritza per la seva permanència; d'altra tenim la necessitat de fer compatible aquesta permanència amb el canvi o moviment que caracteritza el món físic. Com compatibilitzar aquests dos elements ha estat un dels primordials afanys de la filosofia, considerant que el seu punt de partida fou una noció senzilla del canvi: pas del ser al no-ser. Les possibles respostes a aquesta pregunta han condicionat tota la filosofia posterior.
Qualsevol teoria sobre la realitat implica haver de respondre a aquestes qüestions:
  • Què existeix és el mateix que què és real, el que és, allò que és alguna cosa.
  • Les condicions de l'existència de quelcom hand e satisfer dues condicions:
    • Alguna forma de permanència.
    • Alguna possibilitat de canvi.

És la primera pregunta metafísica. En definir el que existeix, estem dient què és la realitat, quina és la seva naturalesa, l'essència, i com es manifesta, o si potser no es manifesta i el que se'ns manifesta no correspon veritablement al que existeix. Les respostes a aquesta pregunta constitueixen les diverses teories sobre la realitat que trobem a la història de la filosofia.

QUÈ ENTENEM PER REALITAT?

Primer de tot hem de definir la realitat, què entenem per realitat, per diferenciar-lo d'allò que no considerem real. D'entrada no val a dir que hi ha una oposició clara entre realitat i aparença, perquè encara que pensem que les aparences són subjectives podem dir que són una manifestació de la realitat en els nostres sentits. Podem admetre que hi poden haver dificultats per accedir a la realitat, però sense negar el paper clau dels sentits per interpretar-la. Tanmateix, podem dir que no hi ha una realitat objectiva més enllà de la nostra ment, i que la informació sensorial no es correspon amb cap realitat, però de cap manera podem negar l'existència de les aparences, sinó que les haurem de contemplar com a part inevitable de l'engany. Les aparences són, doncs, un intermediari entre la nostra ment i el món, encara que no tinguem clar què és allò real, si la nostra ment o el món.
Definirem la realitat com “la totalitat d'allò que existeix” (sigui el que sigui). Allò a què atribuïm existència serà la realitat. Segons què, haurem de justificar la nostra atribució i explicar perquè l'altra part queda relegada a ser complementària de la realitat, o a no ser realitat. Ja ens ho trobarem.

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA I HISTÒRIA DE LES IDEES

Roger Scruton distingeix entre història de la filosofia i història de les idees:
Una idea puede tener una historia compleja e interesante, aun cuando carezca de valor para cualquier filósofo. Por ejemplo, la idea de que hay más de un dios. De la misma manera, una idea puede tener un denso contenido filosófico pero no debe su influencia a su verdad, sino al deseo de los hombres de creen en ella. Por ejemplo, la idea de redención. Para formar parte de la historia de la filosofía una idea debe poseer una significación filosófica intrínseca, capaz de despertar el interés del hombre contemporáneo y de representar algo discutible y hasta verdadero. Para formar parte de la historia de las ideas sólo se requiere que una idea en cuestión tenga influencia histórica en los asuntos humanos. […] Sin duda, procede adecuadamente el historiador de la filosofía que se ocupa de la ética de Kant e ignora Sobre la voluntad sometida de Lutero, aun cuando, desde el punto de vista histórico, la primera habría sido imposible si no se hubiera escrito la segunda.
  • Font: Roger Scruton, Historia de la filosofía moderna. Barcelona, Península, 1983, pág. 17.



S. RAMANUJAN LA PELÍCULA






SRINIVASA RAMANUJAN

RAMANUJAN I LALITHA


GODFREY HAROLD HARDY
JOHN EDENSOR LITTLEWOOD

PERCY MACMAHON



BERTRAND RUSSELL
WITTGENSTEIN EN CAMBRIDGE

dijous, 16 de novembre de 2017

WILLIAM JAMES (1842-1910)

Antecedent o pioner de l'estructuralisme, des d'una perspectiva filosòfica anomenada pragmatisme (o utilitarisme), segons la qual, la veritat deriva de l'ús o la utilitat. Germà del novelista Henry James, era un tipus interessat per tot: filosofia, lingüística, ètica, ciència, fenòmens paranormals, etc.
El seu interès per a psicologia (compartit amb altres disciplines i àmbits del pensament) data de 1872, quan va ocupar un lloc de professor de la fisiologia a Harvard, i va començar a ensenyar psicologia fisiològca, en comptes de ciència mental, en referència a la filosofia de la ment (o fins i tot a la teologia de la ment, que era el que es feia en les universitats americanes en aquell moment). De fet, James va ser pioner en la nova psicologia americana: “la primera conferència sobre psicologia a què vaig assistir la vaig donar jo”, va dir. James va fer passar la psicologia des de la reflexió pura al laboratori (1875, a Cambridge, Mass.), en el mateix estil que Wundt, com una mena d'aventura metodològica.
Amb el temps, es va comprometre en la redacció d'un textbook sobre la matèria, que va aparèixer en 1890, tot i que no com a manual sinó com a obra monumental. Es tracta dels Principis de psicologia, que van ser reconeguts com a innovadors en el seu camp i va ser llibre de consulta durant 50 anys.
Les seves idees psicològiques es poden resumir així:
  • La psicologia com a ciència de la ment ha d'estar assimilada a la biologia i a la teoria de l'evolució (funcionalisme): el pensament huma i el coneixement són instruments en la lluita per la supervivència de l'espècie. Per al funcionalisme, l'adaptació al medi és la clau explicativa de les funcions biològiques i la conducta de qualsevol organisme. Això és una mena de pragmatisme: redueix tota explicació a la utilitat, i condiciona tota veritat a la seva utilitat: les idees no són veritables o falses, sinó útils o inútils. Allò que no s'adapta a un medi concret, esdevé fals en relació a aquest medi concret. I a més, mor. En tant que parem de la relació d'un ésser amb el seu entorn que el condiciona, aleshores ja tenim una primera formulació estructuralista.
  • No és experimentalista, però defensa els principis de la psicofísica (fisiologia) com a punt de partida de la investigació psicològica: l'efecte dels procesos físics sobre els procesos mentals.
  • Però, contra les idees dels psicòlegs alemanys (Wundt), no era determinista, sinó voluntarista. Si els humans són capaços de tenir voluntat, aleshores cal pensar que són lliures, tot i que no vol caure en la il·lusió espiritualista de l'ànima lliure del cos (dualisme cartesià).
  • La conciència (el jo) és una mena de fluxe mental continu, no pot dividir-se en unitats més simples sense deixar de ser el que és.
  • La conciència és una estructura: només podem estudiar la seva utilitat pràctica, la seva funció, però no podem indagar el seu interior (caixa negra).
  • La conciència no és quelcom independent, separabe del cos, que es pugui aïllar. No és una substància, com diria Descartes, sinó una funció. Així que no té sentit distingir entre ment i matèria.
  • Estudia la memòria a llarg i curt temini.
  • Els hàbits humans són conductes adaptatives (darwinisme). James va introduir la pauta de 21 dies per consolidar hàbits.
  • Proposa una teoria de les emociones molt innovadora: “somriure et farà feliç”. Podem parlar d'autosugestio, de conductisme babau, però respon coherentment al funcionalisme: primer de tot, l'alegria és un estat del cos, i després esdevé emoció. Aquesta teoria es coneix també com a teoria James-Lange (Carl Lange va ser un metge danès).
  • Emocions: són causades per estímuls que alteren els òrgans i els procesos fisiològics, i causen efectes visibles en les persones: ens posem nerviosos perquè s'accelera el nostre cor; no plorem perquè ens posem tristos, sinó que ens posem tristos perquè plorem. Tot és reductible a fisiologia.


QUÈ ÉS UNA ESTRUCTURA?

Segons Piaget, “una estructura és un sistema de transformacions que comporten lleis en tant que sistema”, en oposició a les propietats dels seus elements constitutius, en tant que elements.
Aquesta definició és tan genèrica que serveix per aplicar-se a diversos tipos d'estructures:
·        Materials
·        Lògiques
·        Físiques
·        Biològiques
·        Psicològiques
·        Socials
·        Lingüístiques
 Tota estructura pot suportar canvis sense alterar-se el seu sistema intern. Pero les estructures no són objectes, realitats tangibles, sinó formes a través de les quals s'articules les realitats.
Una estructura és una entitat composta per elements analitzables, però que no poden ser considerats en sí mateixos separadament, sinó en relació entre sí i amb l'estructura.
  • No és un atomisme, on els elements són unitats en sí.
  • No és un organicisme, on les unitats són els organismes i no poden dividir-se.
  • L'estructuralisme és intermig: admet que hi ha elements que formen conjunts de manera que els conjunts només es poden entendre a partir dels elements, pero els elements no es poden entrendre sense els conjunts que formen.
  • On parlem d'estructura parlem de relació, equilibri, predomini, etc.
  • És estructuralista el concepte de classe social (marxisme).


CARL WERNICKE (1848-1908)

Estudia pacients que poden articular paraules, però són incomprensibles per als altres, i tenen dificultats per entendre el que diuen els altres. És l'afàsia sensorial. Wernicke va veure que presentaven una lesió en el lòbul temporal esquerre, però darrere de l'àrea de Broca. Aquesta zona és ara coneguda com a àrea de Wernicke.
Aquestes investigacions han permès començar a establir amb seguretat determinades zones cerebrals associades a funcions mentals. Avui és possible veure en viu tot això, gracies a les noves tècniques de radiodiagnòstic (TAC, resonància magnetica, etc.).


dimarts, 14 de novembre de 2017

PAUL BROCA (1824-1880)

Fa servir el mètode d'anàlisi clínica del cervell de pacients morts que haurien patit alguna malaltia mental diagnosticada previament. Això és molt diferent de provocar danys en un cervell normal. La idea va venir pel fet que Broca va trobar-se amb un malalt que presentava greus problemes de parla, tot i que entenia el que li deien. Quan va morir, Broca va trobar en el seu cervell una lesió en el lòbul temporal esquerre. Aquesta lesió és típica en aquests casos, i la zona afectada es coneix actualment com a area de Broca; la dolència s'anomena afàsia de Broca o motora.


PIERRE FLOURENS (1794-1867)

Estableix un nou mètode d'observació del cervell: l'ablació en viu, que consisteix a extirpar una part de teixit cerebral per després observar les conseqüències d'aquesta eliminació. Si després de l'operació, el subjecte manifesta alguna dificultat, problemes per caminar, per exemple, podem pensar que aquesta zona està relacionada amb les funcions motores.
Aquest mètode és problemàtic: ja que no es pot aplicar sobre éssers humans, serà sobre animals (coloms), però no tenim la certesa que hi hagi equivalència entre les zones dels animals i les zones humanes. A més, en treure teixit, en realitat no estem segurs de no haver danyat zones adjacents. No obstant, Flourens va descobrir indicis significatius:
  • Els coloms sese cerebel no poden volar.
  • Els coloms sense cortex poden volar i moure's, pero queden en un estat vegetatiu, no volen volar.
Aquests resultats mostren que hi ha zones relacionades amb funcions, pero desmenteixen la frenologia, que considerava el cerebel una zona amatòria (impuls sexual).


FRANZ GALL (1758-1828)

Va relacionar les zones cerebrals amb funcions mentals, a partir de l'estudi sistemàtic de l'anatomia cerebral. Gall era cirurgià, i va desenvolupar noves tècniques de dissecció del cervell. Les seves propostes van ser atrevides i controvertides:
  • Descobreix la funció col·lateral, es a dir, que cada hemisferi cerebral controla la part oposda del cos.
  • Els hemisferis cerebrals estan connectats (cos callós).
  • Les circumvolucions cerebrals són peculiars en cada espècie, i semblants en tots els subjectes d'una mateixa espècie. D'aquí surt la idea que hi ha zones concretes associades a determinades funcions mentals.
  • Frenologia, moviment pseudocientífic que proposa que es poden identificar les capacitats mentals i el caràcter d'una persona mitjançant la palpació del seu crani, perquè les funcions cerebrals tenen una localització exacta que es manifestarà en un desenvolupament físic del teixit cerebral, que afectarà a la forma del crani. La Frenologia va tenir molts seguidors, pero no responia a criteris científics ni experimentals, i aviat va quedar desmentida.


WILHELM WUNDT (1832-1920)

Al 1879, Wilhelm Wundt (1832-1920) funda el primer laboratori de psicologia experimental, a la Universitat de Leipzig, segons el model de les ciències naturals de l'època. Wundt és fisiòleg, estudia els procesos biològics de l'organisme. Ha treballat amb el fisiòleg Helmholtz, amb qui va aprendre tècniques de treball en laboratori sobre sensació i percepció. La seva carrera universitària, condicionada per aspiracions acadèmiques fallides, el porta a dedicar-se a l'experimentació sobre les reaccions del cos humà davant determinats estímuls, que intenta mesurar amb màquines dissenyades a propòsit. I l'associacionisme britànic li resulta molt adient.
Vol fer una ciència exacta, una psicofísica, basada en l'experiència immediata mesurable, allò que el subjecte rep directament del món exterior sense una elaboració mental, i que podem observar i quantificar: temps de reacció a estímuls sonors, visuals, tàctils, etc. De manera que només pot atendre a fenòmens conscients o relacionats amb la psicofisiologia (ritme cardíac, ritme respiratori i altres marcados físics, com la temperatura).
Segueix el mètode instrospectiu, també anomenat percepció interna, que té a veure amb l'anàlisi no elaborat de les sensacións: no veig un full de paper, sinó un reflex de llum blanca amb una determinada textura; és després que identifico aquesta sensació amb un objecte anomenat full de paper. Aquestes dades de la percepció interna només són fiables si són repetits vàries vegades.
Els seus resultats tenen aquesta limitació: només pot aconseguir resultats científics en un determinat aspecte de l'àmbit psicològic, allò conscient i a la vegada bàsic, fisiològic, però no pot anar més enllà, té vedat l'àmbit dels procesos superiors del pensament, la consciència, la vivència del jo, etc., tot i que s'interessa per aquests temes.
Entre els treballs que realitza trobem experiments de cronometria mental, per determinar la velocitat dels procesos mentals (a partir d'estudis anteriors sobre els impulsos nerviosos).
Va introduir la voluntat com a factor important en l'estudi dels procesos mentals, considerant que intervé en l'organització d'aquests a nivell superior. Aquest voluntarisme el diferencia dels associacionistes clàssics, que en prescindeixen.
A partir d'aquí considera el pes de sensacions i sentiments com a elements de la conciencia humana, que també centren el seu inerès.
  • Les sensacions són rèpliques cerebrals dels estímuls externs, imatges anàlogues al món exterior, que poden ser estudiades sota paràmetres científics: modalitat sensorial, intensitat i duració.
  • Els sentiments seran situats en tres eixos cartesians que serveixen per localitzar-los: tensió-relaxació, plaer-displaer i excitació-depressió.

Un altre àmbit de la investigació de Wundt va ser la psicologia social o cultural, a través de las eva obra en 10 volums Psicologia dels pobles.

PIONERS DE LA PSICOLOGIA CIENTÍFICA

Fins al segle XIX no es pot parlar d'un desenvolupamet científic en la psicologia, tenint present el punt de partida dels associacionistes britànics. Aquests estudis estaven condicionats per les limitacions dels seus resultats a la suposada relació de causa-efecte entre estímuls i respostes, és a dir, que es dedicaven a mesurar temps i intensitats de reaccions en les persones observades, sota control de màquines. Aquestes investigacions responen al que es coneix com a model caixa negra.
A meitat del segle XIX trobem els estudis de l'anatomista alemany Ernst Weber (1795-1878), que els dedica a la relació entre intensitat i estímul en la percepció, la fisiologia dels òrgans sensorials. Va estabir el concepte d'umbral, és a dir, el punt a partir del qual podem advertir els estímuls externs o podem distingir entre estímuls semblants: per exemple, la distància mínima que cal per distingir entre dos punts de pressió sobre la pell, o la diferència entre dos pesos molt semblants (mínima diferència perceptible), que varia segons les zones del cos i entre cada persona. El cas és que aquesta relació pot arribar a expressar-se com una funció matemàtica. És la primera llei matemàtica de la psicologia experimental. Weber descobreix que l'experiència subjectiva es pot examinar experimentalment i descriure's matemàticament.

Un altre investigador important és Gustav Fechner (1801-1887), que s'inspira en Weber. Està interessat en establir alguna relació matemàtica entre el mon físic i el món de la sensació, per resoldre el problema ment-cos en termes físics. Per exemple, va advertir que les sensacións que tenim del món no sempre són proporcionals a la seva intensitat: sentir dues campanes a la vegada sembla ser més intens que sentir-ne una només, pero no notem tante diferència entre sentir dotze i catorze. És una mena d'umbral a la inversa. La major dificultat és la mesura de les sensacions, ja que quantificar les propietats dels estímuls externs és més fàcil.

LAS LEYES DE LA GESTALT

DOS DOCUMENTOS SOBRE LAS LEYES DE LA GESTALT

PDF 1

PDF 2


dilluns, 13 de novembre de 2017

Auto Cad Tutorials