Entradas

Mostrando entradas de 2016

MICROMEGUES, DE VOLTAIRE

Imagen
Il·lustració d'Amanda O. Il·lustració de Joana D. Ressenya de Júlia A. Aquest conte tracta d'un gegant que viatja per l'univers i observa la Terra des de més a prop. És curiós com en l'època de l'autor veien i valoraven la humanitat igual com ho fem actualment, plena de temptacions, desgràcies, guerres i injustícies. El que m'ensenya el conte és que si no observem bé les coses, i des de diferents punts de vista, no veiem realment com són ni podem observar l'essència de a cosa, com si no existís. M'han fet pensar molt les reflexions sobre l'ànima que fan els filòsofs de la Terra. En realitat cap d'ells sap exactament què porta a dins. Quan es tracta d'ànima o esperit és tot molt més complex i subjeciu. Cada un dels filòsofs ha donat resposta concreta i coherent a la pregunta, com per exemple el que diu que la seva ànima la controla Déu, però només un d'ells s'ha limitat a dir que pensava amb els sentits, i que obser

WOODY ALLEN O COM ACABAR AMB LA CULTURA

Imagen
Il·lustració d'Ona C.

PROBLEMA MENT-COS: UN CAS REAL

Imagen

CARTAS A THÉO (de Vincent Van Gogh)

Imagen
Reseña de Miriam M. M. Estamos todavía muy lejos de que la gente comprenda las curiosas relaciones que existen entre un trozo de la naturaleza y otro, y que no obstante se explican y se hacen valer uno al otro. Vincent Van Gogh Este libro lleva por título Cartas a Théo , y ha sido escrito por Vincent Van Gogh. Parte de los treinta y siete años que duró su vida se refleja en estos escritos que son, como bien desvela el título, una recopilación de cartas cuyo destinatario era Théo, el hermano del autor. Esta obra ha sido considerada como una de las mejores obras testimoniales que se han escrito. En ella el autor emplea un lenguaje sencillo, melancólico y en parte poético para describir un período de diecisiete años. En este libro hay muchas verdades, tanto a nivel artístico, referidas a la pintura de Van Gogh, como relativas a la vida más íntima del autor. Al leer sus cartas, tienes la oportunidad de conocer las técnicas de su pintura, cómo empleaba los diversos colo

FONAMENTS DEL CONEIXEMENT

RACIONALISME, EMPIRISME I FILOSOFIA CRÍTICA Experiència (empirisme): totes les idees tenen un origen empíric. L'empirisme epistemològic afirma que tot coneixement deriva de l'experiència (bàsicament sensorial). L'experiència també és garantia del coneixement: tot el que coneixem ha de poder ser verificat per la informació dels sentits (proves empíriques). Hi ha la convicció que tota idea (per racional que pugui semblar) ha de referir-se a alguna experiència sensorial per ser acceptada com a idea vàlida. Si no trobem el referent empíric d'una idea, aleshores podem dubtar de la seva veritat. La confiança en l'experiència també esdevé metafísica: no hi ha cap altra realitat que no sigui l'empírica, accessible pels sentits. Això és compatible amb el materialisme (Aristòtil), el mecanicisme (Hobbes), i l'idealisme (Berkeley). El problema d'aquesta postura és el concepte de substància , que per definició es tro

QUÈ PODEM CONÈIXER

Què podem conèixer? Caldria recordar que hi ha diversos enfocaments sobre la possibilitat del coneixement: Nihilisme: no podem conèixer res, ni tan sols l'ésser (que és). Per exemple, Gòrgies, que en les seves obres ( Sobre la natura o Sobre el no ser ) formula la seva famosa sentència: res no es; res no es pot conèixer; res no es pot comunicar. Més informació sobre Gòrgies, en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/10/gorgies-una-introduccio.html . Res no és: es tracta de la mateixa afirmació d'Heràclit, és a dir, que tot és sotmès a canvi i tot deixa de ser immediatament. Res no es pot conèixer: llenguatge i realitat són àmbit diferents que els homes no poden lligar; el pensament fa servir conceptes, però no pot anar més enllà dels conceptes, del llenguatge. Res no podem dir amb significació que tothom pugui compartir; el llenguatge només transmet paraules, que són els sons, però el significat des quals és pri

QUÈ VA SER DE LES OBRES ORIGINALS D'ARISTÒTIL

La mort d’Aristòtil arribà en un moment crític per al món grec: l’any 323 havia mort Alexandre, després d’haver conquerit bona part dels territoris bàrbars a l’est i al sud de Grècia. Les circumstàncies d’aquest fet no es coneixen amb precisió, i els cronistes parlen tant de malaltia com d’enverinament. Ni tan sols els contemporanis ho sabien amb certesa, perquè les noticies arribaven a poc a poc, i pel camí quedaven emmetzinades per rumors incontrolables. Dos anys enrere, una conspiració interna havia estat a punt d’acabar amb Alexandre, en la qual estigué implicat Cal·lístenes, nebot i deixeble d’Aristòtil, de manera que la sospita d’enverinament era absolutament versemblant per als habitants d’Atenes. I ara els rumors apuntaven novament a Aristòtil: deien que Alexandre havia estat víctima d’una conspiració encapçalada pel regent, Antípatros, que podria haver ordenat l’enverinament i reclamat l’ajuda d’Aristòtil, bon coneixedor de la botànica, perquè li proporcionés el verí. [1]

EXISTEIX DÉU?

EL CONCEPTE DE DÉU Davant d'aquesta cal separar el seu sentit filosòfic del fet irracional de creure en allò de què no tenim constància. La pregunta, davant l'afirmació del creient, està orientada a la necessitat de trobar un sentit racional que permeti tenir certesa i superar així la part irracional de la creença. Cal constatar, a més, que hi ha força dificultats per trobar una demostració de l'existència de Déu, però també per demostrar el contrari. La idea de Déu és un concepte, quelcom pensable, que no és autocontradictori (no conté contradiccions internes evidents). Això no vol dir que no sigui una idea problemàtica, sobre tot quan passem de la idea a l'existència de la idea.  XENÒFANES La primera formulació del concepte racional de Déu prové de Xenòfanes , un filòsof grec del segle VI a. C. Si considerem els fragments dels seus escrits (en aquest  enllaç ), veurem que segueix uns passos que ja coneixem (problematitzar, conceptualitzar, etc.): Con

EL SÍMIL DE LA LÍNEA EN LA REPÚBLICA DE PLATÓN

Imagen

QUÈ ES LA REALITAT?

Abans de fer preguntes sobre la realitat, cladria definir a què ens referim amb aquesta paraula. En fer preguntes cal tenir cura dels conceptes que fem servir. Si busquem en un diccionari el terme realitat , ens trobem amb aquesta definició: Realitat: allò que té existència efectiva. Problema: ens trobem amb una altra paraula problemàtica, l'existència. Això ens ha de fer pensar que hem d'anar amb compte amb el llenguatge, ple de paranys. Mirem que diu el diccionari del terme existència : Existència: el fet d'existir. Existir: ésser algú o alguna cosa real. Veiem, doncs, que hem acabat en un cercle lingüístic, que per definir una paraula necessitem l'altra, i viceversa. Hi ha significats que compartim sense conflictes perquè es refereixen a coses que podem assenyalar, però de vegades ens trobem amb paraules que no es refereixen a res concret, i no les podem definir com fem amb les paraules que sí es refereixen a coses que veiem. Pe

L'ÀNIMA I EL CONEIXEMENT EN PLATÓ

Per a Plató, el coneixement de les idees (FORMES) és possible perquè ja el tenim en la ment, en la raó, en la nostra ànima, sota la forma de conceptes. El procés d'aprenentatge és necessari perquè en néixer ho oblidem tot, i en el món de les aparences hem de ser capaços de recordar allò que hem oblidat ( reminiscència o anàmnesi ). Hem de tenir present que per a Plató, el coneixement de cap manera és sobre el món de les aparences (com s'ha vist en el símil de la línia), sinó de les coses eternes i perfectes, immutables i per això reals, les idees com a FORMES. Això és un procés de reminiscència perquè recordem quelcom que ja hem vist abans, però no amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de l'intel·lecte. I hem vist les formes perquè en algun moment hem estat allà, en el món de les idees, abans de néixer, i després d'haver mort. En altres paraules: l'ànima és immortal, viatja del cos material a un món immaterial, on té l'ocasió de contemplar les formes, i

CAUSAS DEL RACISMO

Imagen

POLIMORFISME I DISTÀNCIA GENÈTICA

Imagen
El polimorfisme genètic és el resultat de la diversitat de formes que poden presentar les unitats hereditàries, els gens aportats pels dos progenitors. Aquest polimorfisme es manifesta en el nivell cromosòmic, de manera que no sempre és visible . El polimorfisme, doncs, és una diversitat que passa desapercebuda dintre d'una població que pot ser aparentment uniforme (per exemple, la diversitat dels grups sanguinis en la població caucasiana europea, on les proporcions entre els grups A, B, 0 o AB varien en relació a diferents grups i més encara si comparem individualment) ( Cavalli-Sforza,  Genes, pueblos y lenguas.  Barcelona, Crítica, 2000,  pág. 24). L'aparent uniformitat entre individus d'una mateixa raça  (ulls, color de la pell, etc.) no es correspon amb la gran diversitat que es por observar si mirem en el nivell genètic, tant si comparem entre poblacions de races diferents com entre individus d'una mateixa raça . El polimorfisme genètic dilueix totes les uni

LA MENTALIDAD MÍTICA JÓNICO-HOMÉRICA

Enlazado con las tradiciones populares encontramos el pensamiento homérico, que es esencial para entender el desarrollo de la primera filosofía griega. El paso del mito al logos se produce en este contexto, y no en el órfico, porque desde el pensamiento homérico es posible realizarlo, ya que él ya ha realizado los primeros pasos en esa dirección: por un lado, Homero inicia una racionalización de la creencia religiosa; por otro, su concepción del alma, de la vida y de la muerte es también complementaria de tal racionalización, y afianza el materialismo derivado de ella. Homero es, en cierto sentido, un descreído, un incrédulo en comparación con los personajes micénicos protagonistas de su épica. Lo es tanto que llega a ridiculizar a algunos dioses, como hace Arquíloco pero no se atreve Píndaro. Por eso a Homero se le puede considerar como quien da un paso más hacia el racionalismo religioso griego, que conducirá desde el politeismo mitológico al monoteísmo abstracto de Jenófanes, q

COSMOLOGÍA POPULAR HOMÉRICA

  A grandes rasgos, concibe el Cielo como una semiesfera sólida, similar a un cuenco, y bajo el mismo la Tierra plana; entre Tierra y Cielo hay dos estratos o capas, éter ( aither ; brillante o ígneo, se le llama también ouranos ) y neblina ( aer ), de arriba a abajo. La superficie de la Tierra, que se extiende ampliamente hacia abajo, ahínca sus raíces en el Tártaro (Kirk & Raven, pág. 24). Respecto del Tártaro (que puede asociarse a una forma de Infierno, se pueden mezclar ideas de origen no necesariamente homérico (Kirk & Raven, pags. 24-25, frags. 1, 2 y 3). En general se le atribuye profundidad, al situarse bajo el Hades, manteniendo una simetría en relación con los estratos del Cielo: Hades, Erebo y Tártaro en el fondo. No obstante, hay visiones más simplificadas, como a que transmite Jenófanes, donde el Tártaro es una mera prolongación indefinida de la Tierra (Kirk & Raven, pág. 25, frag. 3). En esta concepción destacan la posición del Océano y la Noche; ésta se

ORFISMO (ampliación)

 Era una visión cosmológica concebida en términos morales, de bondad y maldad. Puede verse su desarrollo en la Teogonía Rapsódica , según el neoplatonismo, que era un compendio del corpus doctrinal órfico escrito en un poema de 24 cantos remontable al siglo XII a. C. y conocido por Jenófanes, Esquilo, Empédocles, Aristófanes y Platón. El orfismo es una teogonía y una cosmogonía, es decir, una explicación mitológica del orden divino y universal. El origen está en una unidad primordial e indiferenciada, la Noche, en cuyo seno se originó el huevo del mundo por la acción de Cronos, que lo divide en dos mitades, Cielo y Tierra, padre y madre respectivamente; entre ellos aparece un espíritu alado de luz y vida (Eros, Metis, Ericapeo), cuya función es la de generar vida mediante la proyección de su propio germen ( spermata ), o bien uniendo Cielo y Tierra, antes separados. De tal siembra o unión aparecen las parejas de dioses supremos: Océano y Tetis, Crono y Rea, Zeus y Hera. A partir de