PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

diumenge, 20 de novembre de 2016

QUÈ VA SER DE LES OBRES ORIGINALS D'ARISTÒTIL

La mort d’Aristòtil arribà en un moment crític per al món grec: l’any 323 havia mort Alexandre, després d’haver conquerit bona part dels territoris bàrbars a l’est i al sud de Grècia. Les circumstàncies d’aquest fet no es coneixen amb precisió, i els cronistes parlen tant de malaltia com d’enverinament. Ni tan sols els contemporanis ho sabien amb certesa, perquè les noticies arribaven a poc a poc, i pel camí quedaven emmetzinades per rumors incontrolables. Dos anys enrere, una conspiració interna havia estat a punt d’acabar amb Alexandre, en la qual estigué implicat Cal·lístenes, nebot i deixeble d’Aristòtil, de manera que la sospita d’enverinament era absolutament versemblant per als habitants d’Atenes. I ara els rumors apuntaven novament a Aristòtil: deien que Alexandre havia estat víctima d’una conspiració encapçalada pel regent, Antípatros, que podria haver ordenat l’enverinament i reclamat l’ajuda d’Aristòtil, bon coneixedor de la botànica, perquè li proporcionés el verí.[1]
A més, la mort d’Alexandre va propiciar l’inici de revoltes contra els macedonis, i durant un temps Atenes va recuperar la seva independència política sota el liderat de Demòstenes. Foren breus moments de democràcia, suficients per acusar Aristòtil d’impietat a partir de l’himne dedicat a la mort del tirà Hèrmies, amic dels macedonis. Aristòtil no tenia, ni de bon tros, el tarannà de Sòcrates, i va aprofitar la primera ocasió per fugir d’Atenes i així estalviar-li a la ciutat la comissió d’un nou crim contra la filosofia. Es refugià a Calcis, a la finca de la seva mare, i allà passà l’últim any de la seva vida, trist i solitari, fins que una malaltia digestiva se’l va endur a l’altre món, la tardor del 322 a. C.
En morir el mestre, la direcció del Liceu passà a mans de Teofrast, possiblement el més preparat de tots els seguidors d’Aristòtil. Amb el càrrec, el nou director va rebre la custòdia dels manuscrits del mestre. De fet, es tractava d’una cadena que no havia de trencar-se mai, perquè malgrat que els directors arribaven i tard o d’hora se’ls emportava la Parca, el Liceu havia de ser sempre a Atenes, com la Biblioteca d’Alexandria. Aquells homes confiaren uns papers per a ells sagrats dins un lloc també sagrat.
Però pel que explica Plutarc, el pla no va sortir bé: en morir, Teofrast va fer testament, i hi establí les disposicions necessàries per conservar l’escola i el material.[2] Segons Laerci, s’havia de fer càrrec del Liceu un tal Neleu, i li deixà la biblioteca en propietat, però a més aconsellava de seguir un règim comunitari pel que feia a la propietat i les instal·lacions de l’escola.[3] Tanmateix, el successor de Teofrast va ser un altre, un tal Estrató, i de Neleu no se’n parlà mai més.[4] Què va passar? Probablement, la inicial elecció de Neleu no va ser ben rebuda per altres membres de la comunitat peripatètica, i la van revocar en una mena de cop d’estat, i escolliren Estrató. Neleu, ofès, abandonà l’escola, sense renunciar, però, al llegat de Teofrast: els llibres de la biblioteca amb els originals de les obres que Aristòtil havia escrit mentre va ser alumne de l’Acadèmia; precisament textos on es pot intuir un jove que segueix al peu de lletra el dictat de la doctrina platònica. Plutarc afegeix que Neleu probablement deixà el llegat en mans d’homes ignorants, el que equival a dir que no eren de l’escola i que, per tant, no podien valorar-lo.
Els manuscrits acabaren en una cova per evitar de ser interceptats pels bàrbars, i finalment foren custodiats a Atenes per Atelycó de Teio, un funcionari de Mitrídates, rei de Pontus al segle I a. C. Tanmateix, aquest amagatall tampoc no va resultar segur. El general romà Sul·la, havent conquerit Atenes, es va quedar la biblioteca com a botí de guerra, i la va fer traslladar a Roma, on Tiramió el Gramàtic se’n va fer càrrec, va corregir els textos i va permetre que Andrònic de Rodes en fes còpies i les publiqués.[5] Aquesta cadena d’esdeveniments va permetre que les obres d’Aristòtil arribessin fins al nostres dies a partir de diverses edicions medievals  musulmanes.
Andrònic va restaurar la cadena de custòdia que havia estat trencada per Neleu, dos-cents anys enrere. Aquest detall, de cap manera atzarós, no explica, però, per què només s’han conservat les notes que els alumnes d’Aristòtil prengueren durant les seves classes. La informació que donen els cronistes no permet aclarir: a) si en trencar la cadena de custòdia, Neleu va fer perillar la conservació de tots els textos aristotèlics o només d’una part; b) si a la biblioteca d’Atelycó encara hi eren tots els textos d’Aristòtil o només una part, i c) si finalment Andrònic només va publicar els tractats escolars perquè els textos exotèrics no li interessaren o simplement perquè no els va recuperar. Només una cosa és evident: la cadena de custòdia es va trencar per una lluita de poder, per una qüestió successòria.
El paper d’Andrònic en aquest afer tampoc no és casual: es trobava a Roma perquè el Liceu havia estat destruït. Sul·la era un home perillós, ansiós de poder i procliu a l’abús. Segons explica Plutarc, va conquerir Atenes i la seva regió a sang i foc; arribat a les portes de la ciutat i necessitat de fusta per establir el campament, va talar tot l’arbrat dels voltants d’Atenes, els jardins de l’Acadèmia, i a més arrasà el Liceu.[6] A primers de març de l’any 86 entrà a la ciutat per una escletxa entre els murs, i va donar als seus soldats llicència per rapinyar i matar sense mesura ni límit.
La sort del Liceu va ser curta si la comparem amb la de l’Acadèmia. I és per aquesta raó que Andrònic, aleshores cap dels peripatètics, es trobava a Roma i no a Atenes: la ciutadella de l’aristotelisme havia estat enderrocada per la força d’un bàrbar genocida. No hi ha massa informació sobre Andrònic: sembla que es va fer càrrec de l’escola peripatètica romana entre el 78 i el 47 a. C., temps que va dedicar a l’estudi del llegat del mestre, l’ordenació dels escrits i la publicació. Enderrocada la ciutadella física, Andrònic dirigí la ciutadella del pensament i l’esperit aristotèlic i va fer tot el necessari per preservar el llegat del mestre.



[1]              Plutarc, Alexandre LXXVII.
[2]              Plutarc, Sul·la XXVI.
[3]              Laerci, Vides, V 52-53.
[4]              Laerci, Vides, V 58-64.
[5]              Plutarc, Sul·la XXVI.
[6]              Plutarc, Sul·la XII.

Auto Cad Tutorials