PARA LA BUENA VIDA

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

divendres, 30 de novembre de 2018

RESSENYA DELS REFUGIS DEL PENSAMENT


Ressenya del meu llibre publicada al diari digital Malarrassa, escrita per Fèlix Pardo.

En aquests enllaç.

diumenge, 18 de novembre de 2018

EL DILEMA DE LA VAGONETA


FUENTE: Martin Cohen, 101 dilemas éticos. Madrid, Alianza, 2012

EL MITE DEL CARRO ALAT, VERSIONS DE 2n ESO

AINA

ALBA

DALIA

GALA

PAU

SABRINA

SEBASTIÁN

SENSE NOM

dissabte, 3 de novembre de 2018

SOCIOLOGIA DE L'ACCIÓ


Aquest paradigma dóna importància, no als aspectes macro sinó a les experiències quotidianes que són el punt de partida de les reflexions sociològiques. L’orientació aquí és micro i s’estudien les interaccions entre les persones en diferents contexts socials.
Des d'un punt de vista epistemològic, el paradigma de l'acció està lligat a una perspectiva humanista del coneixement. La realitat humana és molt diferent de la física, la biològica o la material. La sociologia no ha de buscar l’explicació dels fets, sinó del significat que les persones donen al fets. La investigació té un punt de partida empíric, com el positivisme, però es tracta de saber com les  persones interpreten (donen significat) als fets.
L’origen del paradigma es troba en Max Weber. Les accions dels individus i el significat que se’ls dóna van configurant la societat. Weber acceptava també la importància de fenòmens no purament subjectius, per exemple l’impacte de les tecnologies, i compartia algunes de les idees de Marx sobre els conflictes; però dóna molta més importància a les idees (creences i valors) que orienten les accions dels individus i dirigeixen el desenvolupament social, deixant de banda la força de les estrcutures materials de la societat (sistema productiu). La societat moderna seria, sobre tot, el producte d’una nova manera de pensar. Weber va utilitzar molt el mètode comparatiu, comparava societats a traves dels temps i amb altres societats: política, societat, economia.
Una altra teoria vinculada a aquest paradigma l'interaccionisme simbòlic, desenvolupat a partir de l’obra de George H. Mead (1863–1931). Explica com les persones van construint la seva pròpia identitat i definint-se a elles mateixes mitjançant les experiències socials i les interaccions amb altres persones: una societat és el producte o resultat de les interaccions quotidianes de les persones, que van definint o dotant de significat el món que les envolta.
Un enfocament proper és el “dramàtic”: les persones són com actors o actrius que desenvolupen papers socials.
Un altre enfocament és el de la negociació: els individus interaccionen arribant a acords que els reporten algun benefici.
La crítica que es pot fer a aquests tipus de teories de l'acció és que hi ha el perill de perdre de vista la influència de les variables estructurals. Cal tenir present que la societat consisteix bàsicament en individus que estan en contacte i interactuen, i que els enfocaments micro ajuden a entendre com els individus creen i recreen la societat, però no podem oblidar el component macro.


LA SOCIOLOGIA DEL CONFLICTE


Agrupa diferents teories sociològiques que analitzen la societat des del punt de vista de la desigualtat, el conflicte i el canvi social. No es tracta d’explicar ni l’equilibri ni la cohesió social sinó la fragmentació social i el conflicte, que són conseqüències de la desigualtat. S’expliquen causes i efectes de les desigualtats econòmiques, de gènere, ètnia, etc.
Les estructures socials no fan que la societat funcioni com un tot harmònic, més aviat perpetuen la desigualtat. A la sociologia del conflicte es ressalten les relacions de dominació entre països, grups socials i persones i les estratègies amb les quals els dominadors mantenen la seva posició. Si la sociologia del conflicte estudiés, per exemple, la universitat, es fixaria si segueixen existint i perquè carreres femenines i masculines, la relació jeràrquica entre les diferents estructures de poder intern, la relació de poder entre docnets i estudiants, la procedència social de l’alumnat per saber quants estudiants procedeixen de famílies amb pocs recursos o minories, etc. Alguns dels sociòlegs d’aquestes escoles tenen com a objectiu reduir o fer desaparèixer les desigualtat socials.
Un pioner de la sociologia del conflicte és Karl Marx.
Des d'un punt de vista epistemològic, el paradigma del conflicte està lligat al realisme i a la pràctica (en Marx es pot apreciar a les Tesis sobre Feuerbach, sonbre tot la I, II i XI: enllaç). La ciència és un conjunt de teories desenvolupades per entendre un problema determinat. L’evidència empírica no és determinant ja que els fets poden tenir diferents significats. Segons aquesta perspectiva, cal construir explicacions sòlides a partir de conceptes teòrics. La creació per Marx del concepte Mode de Producció (la forma en què una societat està organitzada per a produir béns i serveis) li va servir per explicar el funcionament real (estructures profundes) del capitalisme i de l’ economia en general.
La crítica que se li pot fer al paradigma del conflicte rau en què oblida els mecanismes que afavoreixen la integració i la pau social: valors compartits, interdependències; també que la seva objectivitat està contaminada per les seves idees polítiques. Els sociòlegs del conflicte han respost a aquesta última crítica dient que és impossible una ciència lliure en absolut de valors i que qualsevol paradigma sociològic té implicacions polítiques, encara que no ho reconegui, particularment les de Spencer i el mateix Comte. Tota activitat científica està carregada d'ideologia.


FUNCIONALISME EN SOCIOLOGIA


La societat és un sistema complex, en el qual les diferents parts encaixen produint equilibri i estabilitat social. Les nostres vides estan orientades segons la direcció de determinades estructures socials (pautes relativament estables de relacions socials): relacions familiars, professionals, educatives, etc., que són comportaments predecibles. Les estructures socials compleixen unes determinades funcions socials (com els òrgans en un cos). El paradigma estructural-funcionalista busca identificar dins la societat noves estructures i funcions, per explicar l'ordre i l'estabilitat. També s'aplica a la psicologia (gairebé tota la psicologia empirista és funcionalista).
Des d'un punt de vista epistemològic, el funcionalisme està lligat al positivisme. La ciència és un sistema d’afirmacions sobre el món, lligades lògicament i construïdes a partir de l’observació. En sociologia això vol dir trobar proposicions generals sobre aspectes de la realitat social que es puguin contrastar observant els fets. La investigació de Durkheim sobre el suïcidi seria un exemple d’aquest tipus de sociologia, ja que les estadístiques sobre suïcidi (dades objectives) permetien  contrastar la validesa de la hipòtesi.
Utilitza un mètode similar al de les ciències naturals. El positivisme té com a ideal l’objectivitat: deixar de banda els valors propis i estudiar les coses des d’una posició neutral. La neutralitat i l’objectivitat s’obtenen seguint normes i procediments per la investigació de manera que el resultat sigui fiable. L’objecte de la investigació pot ser triat d’acord amb preferències o experiències; però el que no seria lícit és que aquestes experiències o valors influïssin en els resultats, que han de reflectir la realitat tal i com és, i no tal i com hauria de ser. Per tal de controlar l’objectivitat, s’exigeix als sociòlegs que expliquin els passos que han donat en la investigació, de manera que altres sociòlegs puguin controlar-la i comprovar-la. D’aquesta manera la comunitat científica s’apropa a la veritat.
El funcionalisme està molt lligat a Comte, qui davant els canvis socials de la seva època, buscava mecanismes d’integració social.
També és notable la influència d’Spencer, les idees del qual van donar a lloc al “darwinisme social” o teoria de la supervivència dels millors: si es deixa les persones competir lliurement, sense traves ni ajuts, els més intel·ligents, ambiciosos i esforçats acabaran destacant sobre els altres, i el predomini dels millors farà millorar els conjunt de la societat. Els que hi són al damunt de la piràmide, doncs, hi són perquè s’ho mereixen, i els pobres també es mereixen ser pobres. La idea social va associada a la idea econòmica del funcionament del mercat sense cap control polític, ja que la distribució de la riquesa o la creació de benestar impliquen desviar recursos cap als més dèbils i impedir el progrés social. Des del punt de vista estrictament sociològic, Spencer, d’una banda, comparava la societat amb el cos humà (organicisme), format per part interdependents, cadascuna amb la seva funció. D’altra banda, aplicava de forma interessada la teoria darwiniana sobre l’evolució de les espècies. Ara se sap que les espècies, i particularment l’espècie humana, es va desenvolupar i va tenir èxit gràcies a la cooperació entre els membres del grup, no de forma individual.
Durkheim no acceptava el darwinisme social ni les conclusions que se’n treien, però el seu objectiu s’assemblava al del funcionalisme ja que volia trobar els mecanismes de solidaritat social que mantenien la societat unida. Les idees d’ Spencer i Durkheim han tingut i tenen encara molta influència en la sociologia dels EUA.
Per exemple, Talcott Parsons (1902–1979), que va ser un important representant d’aquest paradigma als EUA, entenia que la societat com un sistema que tendeix a l’equilibri i la supervivència i es va proposar descriure les tasques o requisits bàsics que tots els sistemes socials han de satisfer per sobreviure: funcions política (aconsegueix les finalitats que la societat es marca), econòmica (organitza la producció i distribució de béns escassos), cultural (renova i transmet pautes de comportament, llengua, religió, ideologies) i integradora (manté l’ordre social i consolida la situació social que correspon a cada individu).
Sobre aquest paradigma es pot fer una crítica: la seva visió de la societat com una totalitat comprensible, ordenada i estable, és construida des d'un punt de vista macro tot i que afecta les vides dels individus. Els mètodes científics que utilitza van encaminats a esbrinar què és el que produeix aquest funcionament ordenat, sense qüestionar la seva estabilitat en el temps. El paradigma funcionalista va perdre influència des dels anys 60 perquè lls seus crítics deien que no era possible parlar de l’ordre “natural” de la societat quan les societats varien tant al llarg del temps i l’espai. La insistència en l’ordre i l’equilibri, amés, fa oblidar l’altra cara de la moneda: la desigualtat i els conflictes socials.


Auto Cad Tutorials