PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dilluns, 20 de novembre de 2017

LES LLEIS DE LA GESTALT

Per a la Gestaltpsychologie, el cervell no agafa elements separats i els agrupa segons determinades lleis, sinó que organitza la percepció en forma de configuracions o totalitats, on els elements queden integrats sense poder considerar-se per separat. Aquesta mena d'organització de la percepció, previa a la formació de les idees, es desenvolupa segons les lleis de la gestalt.
És important tenir present que en la percepció, el cervell transforma les dades dels sentits per acomodar-les a les seves exigències, encara que el resultat alteri la correspondència entre l'objecte percebut i la imatge generada pel cervell en la ment de l'observador.
Bàsicament, el cervell:
  • Organitza la percepció de manera que sigui estable, senzilla i consistent.
  • Identifica contorns o perfils, que resalta per generar figures. Una figura és un element que destaca respecte dels elements que l'envolten.
  • Separa la figura del fons. El fons és tot allò que no constitueix una figura. El fons sosté i emmarca la figura, fins al punt de arribar a ser omès.
  • Agrupa elements per semblança, continuitat i destí comú (cosa que sembla associacionisme).
  • Compara elements per contrast.
  • Destaca elements per importància.
  • Omple buits per aconseguir coherència en la figura.
  • Evita la manca de perfils, la boira o la foscor generen malestar perceptiu.

Les lleis de la Gestalt van ser formulades per Wertheimer en 1923:
  • Llei de la figura/fons.
  • Llei de la bona forma o pregnància: la percepció busca la millor figura, la més senzilla, simètrica, regular i estable, i que exigeixi la menor quantitat de despesa d'energia per part del subjecte observador.
  • Llei de proximitat: els estímuls pròxims tendeixen a agrupar-se. Tres persones juntes i una allunyada provoquen una percepció d'un grup de persones i una de sola.
  • Llei de semblança: els estímuls semblants en forma, color o tamany tendeixen a ser agrupats.
  • Llei de continuïtat: tendència a percebre units els estímuls que semblen tenir una continuïtat o que estan propers els uns amb els altres, i quan apareixi una discontinuïtat, la imaginació aporta el que cal per reconstruir-la.
  • Llei del contrast: allò que resalta del conjunt tendeix a percebre's com a figura en un fons, o de manera que afecta a la percepció del seu tamany.
  • Llei del tancament o completud: tendim a percebre els objectes com a entitats acabades, encara que se'ns presentin incompletes. Les formes tancades i acabades són més estables, així que tendim a afegir amb la imaginació les formes que falten. Passa el mateix amb frases inacabades, melodies inacabades, rumors i prejudicis, etc.
  • Llei de la simetria: les imatges que contenen una certa simetria, tendeixen a ser percebudes com un sol objecte.
  • Llei del moviment comú o destí comú, o de la comunitat: els elements que semblen desplaçar-se en la mateixa direcció, tendeixen a ser agrupats.
  • Llei de la similaritat: transformem uns elements desconeguts en coneguts, per exemple, les paraules.
Sgeun un estduio de una unviersdiad inlgesa, no ipmotra el odren en el que las letars etsan esrcitas, la uncia csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima lerta esetn ecsritas en la psiocion corcreta. El rsteo peuden etsar tatolemnte mal y aun pordas lerelo sin pobrleams. Etso es prouqe no lemeos cada lerta por si msima snio la paalbra en un tdoo.




INTRODUCCIÓ A LA GESTALT

Ch. Ehrenfels
És una escola psicològica vinculada a la noció d'estructura. El seu nom deriva de l'alemany gestalt, que vol dir “figura”. 
El primer a fer servir aquest nom va ser Christian Ehrenfels (1859-1932), filòsof austríac que en 1890 va fer servir aquest terme per referir-se a dades complexes dels sentits que no poden ser sentides immediatament: per exemple, una recepció aïllada de so no ens dóna una idea de cap melodia, que necessita quelcom més per ser captada, és a dir, que cal captar tots els components per esdevenir una gestalt o estructura completa. Ehrenfels també va aplicar aquesta teoria a la lògica i els nombres. A més, va desenvolupar l'anomenada teoria de valor, aplicada a la psicologia com a funció del desig: les persones assignen valor a certs objectes que esdevenen així els eixos de la seva vida social i ètica.
La gestalt és una teoria de la percepció: no accepta que la percepció sigui el producte de la unió de sensacions o impressions aïllades (com formules els associacionistes, com Hume, per a qui les impressions són elements separats que el cervell pren separadament i després associa per convertir-los en idees simples o complexes, com si es tractés d'un puzzle), sino que tendim a percebre una totalitat amb elements que no es poden separar (en la nostra percepció). Percebem totalitats, no conjunts de sensacions. Per això fan la distinció entre fons i forma.
En aquest sentit, la gestalt és una formulació estructuralista de la percepció, on “el tot és més que la suma de les seves parts” (Köhler). Percebem totalitats, o el cervell força la percepció per considerar totalitats allà on no n'hi ha, encara que sigui al preu que cada part perdi el valor i les qualitats pròpies en ser integrada en la totalitat de la figura. En un puzzle complet només veiem la imatge i ignorem les peces i les línies que les separen.
Recordem que aquesta teoria s'oposa a les teories dels associacionistes anglesos: segons la gestalt, no percebem sensacions separades i després la nostra ment les agrupa, sinó que ja les percebem juntes, formant una estructura. També critica l'associacionisme fisologista de Wundt.
Un derivat de l'escola de la Gestalt serà la Teràpia Gestalt, desenvolupada per la psicologia humanista als Estats Units (Perls, Horney, etc.), i que més endavant podrem analitzar. D'altra banda, encara que inicialment va ser una interpretació de la percepció humana, com ho va ser també l'associacionisme, actualment els seus estudis tenen una extensa aplicació: publicitat, grafisme, fotografia, cinema, arquitectura, psicologia social, topologia, etc.
La Gestalt va ser iniciada per psicòlegs experimentals alemanys a principis del segle XX, no gaire allunyats de l'experimentalise de Wundt. Com ell, van estudiar procesos psicològics vinculats a manifestacions físiques. Inicialment se centra en la percepció visual, però després es va aplicar sobre la percepció auditiva.


EDWARD TITCHENER (1867-1927)

Deixeble americà de Wundt, aposta per la primacia de la fisiologia en la investigació psicològica. Per això obre un laboratori a la Universitat de Cornell, d'orientació experimentalista, on estudia els procesos perceptius, com les sensacions, així com els pensaments, entesos com a estructures de la ment (categories organitzades que ens fan possible la comprensió de la realitat).
Vol estudiar la ment com a estructura, però no tant com a fluxe sinó com a manifestació de conductes que es poden predir.

Fa servir el mètode introspectiu per fer conscients els estats de la ments (però el plaer d'escoltar una música es dilueix quan hom intenta captar-lo).


dissabte, 18 de novembre de 2017

MONISME I DUALISME METAFÍSICS

A partir d'aquí podem combinar les opcions segons un criteri més quantitatiu:
  • Monisme: aquelles metafísiques on la realitat s'expressa només d'una manera, que exclou qualsevol altra possibilitat: o la realitat és material o és immaterial.
  • Dualisme: aquelles metafísiques on la realitat conté dues formes diferenciades, totes dues en el mateix pla de realitat, és a dir, que totes dues són reals, que l'una no exclou l'altra. El millor exemple d'aquest tipus de teoria de la realitat és el dualisme de Descartes (però no Plató) (ampliació).

MATERIALISME I IDEALISME

Les diverses teories sobre la realitat que trobem a la història de la filosofia es poden diferenciar en dos branques principals:
  • Materialisme: la nostra experiència del món remet a una realitat material, externa i objectiva (encara que les sensacions siguin subjectives). La realitat són els cossos (corporeitat), amb forma, límits, extensió, fets de matèria (cada corrent filosòfic materialista especificarà com és aquesta matèria i quina relació té amb nosaltres); amb això, el materialisme ha d'explicar què és la ment, quelcom immaterial, en relació amb la materialitat, que generalment s'interpreta com a fruit de la matèria. Problema: problema ment-cos segons Nagel (la xocolata), i un cas real.
  • Idealisme o espiritualisme: la nostra experiència del món és una aparença, dades dels sentits en la nostra ment, però que no corresponen a la realitat. Si neguem la realitat material, només ens queda l'opció de les idees, és a dir, que no n'hi ha una realitat exterior, objectiva, sinó que el que veritablement existeix és quelcom immaterial, la nostra ment o ànima, que té idees o connecta amb un món on existeixen només les idees. Textos de PlatóDescartes i Russell sobre Berkeley.

QUÈ ÉS EL QUE EXISTEIX?

És una de les qüestions fundadores de la filosofia occidental. D'una banda teni el que és o està, que es caracteritza per la seva permanència; d'altra tenim la necessitat de fer compatible aquesta permanència amb el canvi o moviment que caracteritza el món físic. Com compatibilitzar aquests dos elements ha estat un dels primordials afanys de la filosofia, considerant que el seu punt de partida fou una noció senzilla del canvi: pas del ser al no-ser. Les possibles respostes a aquesta pregunta han condicionat tota la filosofia posterior.
Qualsevol teoria sobre la realitat implica haver de respondre a aquestes qüestions:
  • Què existeix és el mateix que què és real, el que és, allò que és alguna cosa.
  • Les condicions de l'existència de quelcom hand e satisfer dues condicions:
    • Alguna forma de permanència.
    • Alguna possibilitat de canvi.

És la primera pregunta metafísica. En definir el que existeix, estem dient què és la realitat, quina és la seva naturalesa, l'essència, i com es manifesta, o si potser no es manifesta i el que se'ns manifesta no correspon veritablement al que existeix. Les respostes a aquesta pregunta constitueixen les diverses teories sobre la realitat que trobem a la història de la filosofia.
Auto Cad Tutorials