PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dimarts, 17 de gener de 2017

CRITERI DE CORRESPONDÈNCIA

  • Definició empírica: correspondència de les proposicions amb els fets (allò observat, dades dels sentits que podem verificar empíricament). És el criteri més coherent amb el sentit comú. Però, què són els fets? Els fets són equivalents a a realitat? És cert que el Sol dóna voltes a la Terra, ja que és el que tothom pot verificar desde casa seva? Com podem verificar des de casa que la Terra dóna voltes al Sol?
    • El cert és que els humans construïm els fets amb el nostre llenguatge. De manera que la correspondència de les proposicions amb els fets és també una correspondència de proposicions amb proposicions, cosa que pot ser un cercle viciós. Les proposicions són llenguatge i són comparades amb fets, que també són llenguatge o no són independents del llenguatge amb què els descrivim.
    • Això vol dir que pode tenir proposicions que no es poden considerar verificables, perquè no hi ha cap manera de provar la seva correspondència amb fets. Per exemple:
      • Déu existeix.”
      • El rellotge que veig a la classe existeix.”
    • El tema de la verificació empírica és a més complicat: la verificació potser pública o privada, segons la referència de la proposició, si es refereix a experiències públiques o privades. En qualsevol cas, la verificació és una comparació entre una proposició i les dades de l'experiència. Per exemple:
      • Veig un rellotge (verificació privada)
      • El rellotge marca les cinc (verificació pública)
      • Aquesta taula té quatre potes (púbica)
      • Crec que la Maria m'estima (privada)
      • He somiat que volava (privada)

CONCEPCIONS DE LA VERITAT

  • Coherència lògica: resultat d'una inferència correcta, a partir de proposicions correctes. Aquí estem parlant de les condicions formals de la veritat: quines exigències ha de satisfer una proposició o un grup de proposicions per adquirir el valor de veritat, l'únic que de dedò ens interessa (atès que les proposicions només poden tenir dos valors, veritat o fals; si en algun moment ens interessa el valor fals és perquè ens pot conduir a l'oposat, la veritat, no?).
  • Definició empírica: correspondència de les proposicions amb els fets (allò observat, dades dels sentits que podem verificar empíricament). És el criteri més coherent amb el sentit comú. Però, què són els fets? Els fets són equivalents a a realitat? És cert que el Sol dóna voltes a la Terra, ja que és el que tothom pot verificar desde casa seva? Com podem verificar des de casa que la Terra dóna voltes al Sol?
  • L'evidència: la veritat és allò de què no es pot dubtar; una proposició és evidentment vertadera si no presenta cap possibilitat de dubte. Però aquestes veritats són molt limitades. A més, l'evidència pot ser molt subjectiva. Si hi ha algun indici de correspondència amb els fets podem arribar a l'evidència, però sense garanties: podríem no tenir dubtes sobre el fet que el Sol gira al voltant de la Terra, i a les persones de l'època medieval els semblava absolutament evident això.

LA VERITAT, UNA INTRODUCCIÓ

Els periodistes han de mostrar sempre la veritat”. Aquesta sentència ens obre certs interrogants. I els pintors? I els novelistes? I els historiadors? I els polítics? En una societat com la nostra, on es demana la implementació de la societat de la transparència (què és això, que els actes polítics siguin transparents, que estiguin a la vista de tothom, fins a quin punt...?), veritat i transparència són equivalents? La veritat es mostra, es veu, es capta, s'intueix, se sent? Com definirem la veritat, què vol dir mostrar, sempre podem mostrar el que volem?
Com podem apreciar, el tema de la veritat és retorçut. Abans de definir la paraula veritat, considerem el seu àmbit d'aplicació com a problema, és a dir, a quins tipus de problemes filosòfics afecta la qüestió de la veritat?
  • Lògics o axiològics: quines són les condicions formals de la veritat?
  • Metafísics: la veritat i la realitat, són equivalents? En quin sentit allò vertader és també real?
  • Epistemològics: volem conèixer amb certesa, volem tenir la veritat sobre el món, allunyar-nos del dubte, però això és possible?
  • Ètics: dir la veritat és un valor moral, però hem de dir la veritat sempre?
  • Polítics: quina relació té el poder polític amb la veritat? Què és més important, el bé dels ciutadans o la veritat?
Tornem a la idea d'abans: “Els periodistes han de mostrar sempre a veritat”. Podem discutir sobre aquesta frase, sobre si han de fer-ho sempre o hi ha excepcions, o més, encara que vulguin, poden mostrar la veritat?, etc.
Quin tipus de proposició és aquesta? Sembla ser una mena de norma, ens diu què hem de fer, o què han de fer determinades persones en determinades circumstàncies. Manifesta un ús imperatiu del llenguatge. Manifesta també un cert compromís amb la realitat (metafísic), perquè aquesta pugui ser coneguda (epistemològic), perquè és una obligació moral mostrar-la tal i com és (ètic) perquè sigui possible canviar-la si s'escau, o el mal del món quedi en evidència davant els ulls dels observadors (polític). A la vegada, manifesta el fet que la veritat és un valor (axiològic), semblant a la bellesa, la valentia, el bé, ja que els humans donem valor a les proposicions que són vertaderes i adquireixen així el valor de veritat. La veritat ens agrada igual que ens agrada la bellesa. Sempre, però?
Amb tot, així s'explica que la nostra frase inicial sembli correcta, indubtable, i si li posem un interrogant, tendim a respondre afirmativament, com ha de ser d'una altra manera? Sí, els periodistes han de mostrar sempre la veritat, faltava més!!



diumenge, 15 de gener de 2017

LA CLASSE (ENTRE LES MURS, 2008)

PEL·LÍCULA PELS ALUMNES DE CULTURA I VALORS DE 2n D'ESO

VERSIÓ ORIGINAL SUBTITULADA:




VERSIÓ DOBLADA AL CASTELLÀ:





dimarts, 10 de gener de 2017

diumenge, 8 de gener de 2017

VIATGE AL VOLTANT DE LA MEVA CAMBRA, DE XAVIER DE MAISTRE

Ressenya d'Anna M.


Viatge al voltant de la meva cambra és un recorregut de quarante-dos capítols, que equivalen als quaranta-dos dies que el filòsof passa a la seva habitació, i en el qual relata les seves experiències. És un recorregut físic, però també espiritual.

De Maistre parla de dos conceptes: l'ànima i la bèstia (a qui sovint anomena "l'altra"). L'ànima és capaç de viatjar per tots els racons, mentre la bèstia, sense ser-ne pròpiament conscient, fa de les seves. Crec, o almenys així ho interpreto, que l'autor està descrivint la major part de l'estona el recorregut que fa l'ànima en travessar la seva habitació d'un lloc a l'altre. Com l'ànima és capaç de ser tan lluny i tan externa, i alhora tan capaç d'entretenir-se amb un pensament i deixar-lo volar, gairebé perds la noció de l'espai i el temps, i et trobes en un lloc aliè a l'habitació on el filòsof s'hi passa quarante-dos dies.

Aquest llibre m'ha semblat molt interessant i m'ha dut a pensar. Hi havia parts que eren molt certes, que quan hi pensava trobava un sentit, i potser són idees que mai m'havia plantejat abans però que de cop apareixen i et capgiren la manera de veure les coses. És un llibre que cal llegir amb calma per entendre'l bé i saber-ne interpretar tots els matissos. El recomano a les persones que els agradi viatjar, no només amb avió o vaixell, o tren, sinó també amb la seva ànima.


L'ànima i la bèstia, per Agustín G.



Ressenya d'Albert H.

La meva part preferida del llibre és on parla sobre l'ànima i la bèstia. Explica que hi ha dues parts en un home, però que a diferència de la separació entre ànima i cos (que només és un recipient de l'ànima), la bèstia és un altre individu, amb els seus gustos, inclinacions i voluntat, però unida a l'ànima per algun lligam (Déu?).

M'ha agradat la seva semblança amb la idea de Thomas Nagel sobre la ment i el cervell, on els dos estan connectats i on ment/ànima no estan lligats a la realitat (des d'un punt de vista materialista), però sí lligats a la bèstia de forma física. Encara va més enllà, dient que cadascuna d'aquestes parts són un individu, i que de vegades, tot i formar un tot més gran, poden contradir-se.



Ressenya de Laia A.

Pienso que es un libro muy interesante pues al leerlo no te deja indiferente. Y para mí eso es un buen libro, uno que te hace pensa, sentir y percibir cosas distintas a antes de leerlo. Por decirlo de algún modo, a mi parecer un buen libro es aquél que al terminarlo dices: "¡uau!"

El autor consigue meterte muchas cosas en la cabeza para hacerte pensar. Él piensa y nosotros pensamos por él (por lo menos eso es lo que yo he sentido leyendo); me he sentido identificada con algunas partes, en algunos momentos he comprendido al autor y lo que éste decía, y en otras (siendo sincera) no comprendía demasiado. A lo largo de todos estos capítulos he ido sintiendo varias cosas: algunos capítulos me han dejado totalmente indiferente, algunos sorprendida, otros me han hecho tirarme de los pelos de la rabia que me daba leerlos, no comprendo cómo alguien que en algunos momentos puede ser tan coherente de repente se pone a hablar (a mi parecer) sin coherencia.

Tengo que decir que antes de empezar el libro creía que trataría sobre un personaje que nos contaría sus aventuras imaginarias. Ahora al terminarlo veo que en cierto modo no iba mal, pero un poco sí, pues los viajes no eran de aventuras, eran más como episodios morales, viajes de reflexión y pensamiento. No es lo que me esperaba, pero, como suele pasar a menudo, el libro ha superado mis expectativas.

Me gustaría recomendar este libro a todo aquél que encuentre en la lectura un lugar donde relajarse y descansar, pues si no sabes encontrar el placer en leer toda lectura te desagradará.

Dos capítulos me han impresionado, el 24 y el 25. En el primero comienza contándonos que cree sus escritos, aunque empiezan llenos de alegrías siempre terminan mal. Para parar esto decide disertar sobre pintura. Hasta ahí todo me parece correcto, pero de repente el autor hace una comparación que en mi opinión es errónea. Compara el arte de la pintura con el de la música. Dice que la música va sujeta a la moda y que la pintura no. Discrepo profundamente.

¿Acaso la pintura no tuvo, al igual que la música, sus épocas? Romanticismo, impresionismo, cubismo. Varios estilos que llegaron por moda de país a país. Tengo que darle la razón al autor en que ahora los adolescentes quizás no sientan la misma devoción por lo pasado, pero, ¿acaso lo pasado no fue nuevo en algún momento? Tengo que añadir, ya para terminar, que tango yo como muchos de mis compañeros que estudiamos música y los que ya son músicos profesionales sí nos emocionamos con una buena zarzuela, o con un vals, o con cualquier tipo de buena música, del mismo modo que o me gusta sólo un cuadro o una canción sino que me gustan los buenos cuadros y las buenas canciones. ¿Y qué es lo bueno para cada uno?

En cuanto al capítulo 25, cabe decir que mientras lo leía mi cuerpo se iba poniendo poco a poco en tensión hasta que al llegar al final he podido relajarme. Sinceramente, creo que un arte no se puede hacer sólo con el cuerpo (la bestia), un buen arte tiene que tener alma para poder transmitir. Coincido con el autor en que la pintura requiere concentración y sentimiento a la vez que destreza, pero me duele que diga que la música no. ¿Acaso no ha escuchado nunca una fuga? Verdaderas obras de ingeniería musical. En cuanto a que con una buena digitación se es un buen músico... ¡Por favor! Un tango tocado sin alma no sería nada, la música sin alma no es nada. Sólo una secuencia infinita de notas que se persiguen unas a otras sin un porqué. Finalmente, me gusta que diga que todo acaba en la duda, pues quizás se pone a pensar en sus palabras y descubre que algo falla en ellas.









dissabte, 24 de desembre de 2016

MICROMEGUES, DE VOLTAIRE

Il·lustració d'Amanda O.

Il·lustració de Joana D.


Ressenya de Júlia A.


Aquest conte tracta d'un gegant que viatja per l'univers i observa la Terra des de més a prop. És curiós com en l'època de l'autor veien i valoraven la humanitat igual com ho fem actualment, plena de temptacions, desgràcies, guerres i injustícies. El que m'ensenya el conte és que si no observem bé les coses, i des de diferents punts de vista, no veiem realment com són ni podem observar l'essència de a cosa, com si no existís.

M'han fet pensar molt les reflexions sobre l'ànima que fan els filòsofs de la Terra. En realitat cap d'ells sap exactament què porta a dins. Quan es tracta d'ànima o esperit és tot molt més complex i subjeciu. Cada un dels filòsofs ha donat resposta concreta i coherent a la pregunta, com per exemple el que diu que la seva ànima la controla Déu, però només un d'ells s'ha limitat a dir que pensava amb els sentits, i que observava sense limitar els conceptes i l'existènia de les coses.

I el final és desconcertant i impactant a la vegada. Em demostra que en realitat la filosofia no és res i ho és tot a la vegada, que no es pot escriure sobre paper perquè cada persona porta la seva pròpia filosofia a l'interior.

Il·lustració de Laia M.

Il·lustració de Marc C.

Il·lustració de Maria F.

Il·lustració de Maria M.



Ressenya de Paulo D.

Aquest conte filosòfic m'ha sobtat positivament. Tot decorat amb llenguatge tècnic i amb ddes de distància i quantitat que fan que el lector faci volar la seva imaginació per recrear la situació que Voltaire ens proposa: la idea que sempre hi ha alguna cosa més gran o més petita (substància pensant), l'apreciació de la vida de manera homogèia independentment de l'extensió cronològica de cadascuna, el menyspreu dels gegants davant d'éssers tant deminuts i la posterior sorpresa en comparar la seva intel·ligència, la discusió entre els gegants i els filòsofs humans sobre què és la realitat i què és un mateix, la filosòfica resposta d'un mariner que diu que ell no pot creure el que els sentits li transmeten, només a ell com a substància pensant (l'únic existent amb certesa).

Aleshores, què és la realitat?
Les següents situacions i preguntes del text m'ha fet al·lucinar i fer volar la ment. Recomanaria el libre per a totes es edats, però especialment als més petits, lliures de tota influència de la societat, de tots els conceptes preconcebuts, quan el pensament no filosòfic encara no s'ha imposat en ells. Jo els hi llegiré als meus fills, això els obrirà moltes portes i podria ser la solució dels problemes filosòfics dels humans.


Il·lustració de Núria A.

Il·lustració d'Oriol E.


Il·lustració de Paula N.

Il·lustració de Xavi R.

Il·lustració de Noa B.






dimarts, 20 de desembre de 2016

dijous, 15 de desembre de 2016

PROBLEMA MENT-COS: UN CAS REAL


CARTAS A THÉO (de Vincent Van Gogh)

Reseña de Miriam M. M.



Estamos todavía muy lejos de que la gente comprenda las curiosas relaciones que existen entre un trozo de la naturaleza y otro, y que no obstante se explican y se hacen valer uno al otro.
Vincent Van Gogh





Este libro lleva por título Cartas a Théo, y ha sido escrito por Vincent Van Gogh. Parte de los treinta y siete años que duró su vida se refleja en estos escritos que son, como bien desvela el título, una recopilación de cartas cuyo destinatario era Théo, el hermano del autor.

Esta obra ha sido considerada como una de las mejores obras testimoniales que se han escrito. En ella el autor emplea un lenguaje sencillo, melancólico y en parte poético para describir un período de diecisiete años. En este libro hay muchas verdades, tanto a nivel artístico, referidas a la pintura de Van Gogh, como relativas a la vida más íntima del autor. Al leer sus cartas, tienes la oportunidad de conocer las técnicas de su pintura, cómo empleaba los diversos colores, etc. Pero además se puede decir que, siendo un gran pintor, es también un buen escritor que ha trabajado duro y se ha esforzado en crear su propio sello.

Una de las cosas que mejor se aprecian en el libro es el hecho de que te demuestra que Van Gogh ponía su alma en aquello que hacía, independientemente de las circunstancias por las que pasara en aquellos momentos. Es un libro que inspira a quien lo lee en el esfuerzo por conseguir aquello que desee, y dejar una parte de sí mismo en aquello que realice. En definitiva, es un libro que hace que el lector se plantee la manera de ver las cosas y las personas que le rodean. Un libro que incita a dejar parte de tu alma en aquello que amas, y a valorar más aquellos pequeños detalles del paisaje que te rodea, que hasta ese momento habían pasado desapercibidos pero que no volverán a ser olvidados nunca más.


Ilustración de Marina H.













Auto Cad Tutorials