PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

diumenge, 18 de novembre de 2018

dissabte, 3 de novembre de 2018

SOCIOLOGIA DE L'ACCIÓ


Aquest paradigma dóna importància, no als aspectes macro sinó a les experiències quotidianes que són el punt de partida de les reflexions sociològiques. L’orientació aquí és micro i s’estudien les interaccions entre les persones en diferents contexts socials.
Des d'un punt de vista epistemològic, el paradigma de l'acció està lligat a una perspectiva humanista del coneixement. La realitat humana és molt diferent de la física, la biològica o la material. La sociologia no ha de buscar l’explicació dels fets, sinó del significat que les persones donen al fets. La investigació té un punt de partida empíric, com el positivisme, però es tracta de saber com les  persones interpreten (donen significat) als fets.
L’origen del paradigma es troba en Max Weber. Les accions dels individus i el significat que se’ls dóna van configurant la societat. Weber acceptava també la importància de fenòmens no purament subjectius, per exemple l’impacte de les tecnologies, i compartia algunes de les idees de Marx sobre els conflictes; però dóna molta més importància a les idees (creences i valors) que orienten les accions dels individus i dirigeixen el desenvolupament social, deixant de banda la força de les estrcutures materials de la societat (sistema productiu). La societat moderna seria, sobre tot, el producte d’una nova manera de pensar. Weber va utilitzar molt el mètode comparatiu, comparava societats a traves dels temps i amb altres societats: política, societat, economia.
Una altra teoria vinculada a aquest paradigma l'interaccionisme simbòlic, desenvolupat a partir de l’obra de George H. Mead (1863–1931). Explica com les persones van construint la seva pròpia identitat i definint-se a elles mateixes mitjançant les experiències socials i les interaccions amb altres persones: una societat és el producte o resultat de les interaccions quotidianes de les persones, que van definint o dotant de significat el món que les envolta.
Un enfocament proper és el “dramàtic”: les persones són com actors o actrius que desenvolupen papers socials.
Un altre enfocament és el de la negociació: els individus interaccionen arribant a acords que els reporten algun benefici.
La crítica que es pot fer a aquests tipus de teories de l'acció és que hi ha el perill de perdre de vista la influència de les variables estructurals. Cal tenir present que la societat consisteix bàsicament en individus que estan en contacte i interactuen, i que els enfocaments micro ajuden a entendre com els individus creen i recreen la societat, però no podem oblidar el component macro.


LA SOCIOLOGIA DEL CONFLICTE


Agrupa diferents teories sociològiques que analitzen la societat des del punt de vista de la desigualtat, el conflicte i el canvi social. No es tracta d’explicar ni l’equilibri ni la cohesió social sinó la fragmentació social i el conflicte, que són conseqüències de la desigualtat. S’expliquen causes i efectes de les desigualtats econòmiques, de gènere, ètnia, etc.
Les estructures socials no fan que la societat funcioni com un tot harmònic, més aviat perpetuen la desigualtat. A la sociologia del conflicte es ressalten les relacions de dominació entre països, grups socials i persones i les estratègies amb les quals els dominadors mantenen la seva posició. Si la sociologia del conflicte estudiés, per exemple, la universitat, es fixaria si segueixen existint i perquè carreres femenines i masculines, la relació jeràrquica entre les diferents estructures de poder intern, la relació de poder entre docnets i estudiants, la procedència social de l’alumnat per saber quants estudiants procedeixen de famílies amb pocs recursos o minories, etc. Alguns dels sociòlegs d’aquestes escoles tenen com a objectiu reduir o fer desaparèixer les desigualtat socials.
Un pioner de la sociologia del conflicte és Karl Marx.
Des d'un punt de vista epistemològic, el paradigma del conflicte està lligat al realisme i a la pràctica (en Marx es pot apreciar a les Tesis sobre Feuerbach, sonbre tot la I, II i XI: enllaç). La ciència és un conjunt de teories desenvolupades per entendre un problema determinat. L’evidència empírica no és determinant ja que els fets poden tenir diferents significats. Segons aquesta perspectiva, cal construir explicacions sòlides a partir de conceptes teòrics. La creació per Marx del concepte Mode de Producció (la forma en què una societat està organitzada per a produir béns i serveis) li va servir per explicar el funcionament real (estructures profundes) del capitalisme i de l’ economia en general.
La crítica que se li pot fer al paradigma del conflicte rau en què oblida els mecanismes que afavoreixen la integració i la pau social: valors compartits, interdependències; també que la seva objectivitat està contaminada per les seves idees polítiques. Els sociòlegs del conflicte han respost a aquesta última crítica dient que és impossible una ciència lliure en absolut de valors i que qualsevol paradigma sociològic té implicacions polítiques, encara que no ho reconegui, particularment les de Spencer i el mateix Comte. Tota activitat científica està carregada d'ideologia.


FUNCIONALISME EN SOCIOLOGIA


La societat és un sistema complex, en el qual les diferents parts encaixen produint equilibri i estabilitat social. Les nostres vides estan orientades segons la direcció de determinades estructures socials (pautes relativament estables de relacions socials): relacions familiars, professionals, educatives, etc., que són comportaments predecibles. Les estructures socials compleixen unes determinades funcions socials (com els òrgans en un cos). El paradigma estructural-funcionalista busca identificar dins la societat noves estructures i funcions, per explicar l'ordre i l'estabilitat. També s'aplica a la psicologia (gairebé tota la psicologia empirista és funcionalista).
Des d'un punt de vista epistemològic, el funcionalisme està lligat al positivisme. La ciència és un sistema d’afirmacions sobre el món, lligades lògicament i construïdes a partir de l’observació. En sociologia això vol dir trobar proposicions generals sobre aspectes de la realitat social que es puguin contrastar observant els fets. La investigació de Durkheim sobre el suïcidi seria un exemple d’aquest tipus de sociologia, ja que les estadístiques sobre suïcidi (dades objectives) permetien  contrastar la validesa de la hipòtesi.
Utilitza un mètode similar al de les ciències naturals. El positivisme té com a ideal l’objectivitat: deixar de banda els valors propis i estudiar les coses des d’una posició neutral. La neutralitat i l’objectivitat s’obtenen seguint normes i procediments per la investigació de manera que el resultat sigui fiable. L’objecte de la investigació pot ser triat d’acord amb preferències o experiències; però el que no seria lícit és que aquestes experiències o valors influïssin en els resultats, que han de reflectir la realitat tal i com és, i no tal i com hauria de ser. Per tal de controlar l’objectivitat, s’exigeix als sociòlegs que expliquin els passos que han donat en la investigació, de manera que altres sociòlegs puguin controlar-la i comprovar-la. D’aquesta manera la comunitat científica s’apropa a la veritat.
El funcionalisme està molt lligat a Comte, qui davant els canvis socials de la seva època, buscava mecanismes d’integració social.
També és notable la influència d’Spencer, les idees del qual van donar a lloc al “darwinisme social” o teoria de la supervivència dels millors: si es deixa les persones competir lliurement, sense traves ni ajuts, els més intel·ligents, ambiciosos i esforçats acabaran destacant sobre els altres, i el predomini dels millors farà millorar els conjunt de la societat. Els que hi són al damunt de la piràmide, doncs, hi són perquè s’ho mereixen, i els pobres també es mereixen ser pobres. La idea social va associada a la idea econòmica del funcionament del mercat sense cap control polític, ja que la distribució de la riquesa o la creació de benestar impliquen desviar recursos cap als més dèbils i impedir el progrés social. Des del punt de vista estrictament sociològic, Spencer, d’una banda, comparava la societat amb el cos humà (organicisme), format per part interdependents, cadascuna amb la seva funció. D’altra banda, aplicava de forma interessada la teoria darwiniana sobre l’evolució de les espècies. Ara se sap que les espècies, i particularment l’espècie humana, es va desenvolupar i va tenir èxit gràcies a la cooperació entre els membres del grup, no de forma individual.
Durkheim no acceptava el darwinisme social ni les conclusions que se’n treien, però el seu objectiu s’assemblava al del funcionalisme ja que volia trobar els mecanismes de solidaritat social que mantenien la societat unida. Les idees d’ Spencer i Durkheim han tingut i tenen encara molta influència en la sociologia dels EUA.
Per exemple, Talcott Parsons (1902–1979), que va ser un important representant d’aquest paradigma als EUA, entenia que la societat com un sistema que tendeix a l’equilibri i la supervivència i es va proposar descriure les tasques o requisits bàsics que tots els sistemes socials han de satisfer per sobreviure: funcions política (aconsegueix les finalitats que la societat es marca), econòmica (organitza la producció i distribució de béns escassos), cultural (renova i transmet pautes de comportament, llengua, religió, ideologies) i integradora (manté l’ordre social i consolida la situació social que correspon a cada individu).
Sobre aquest paradigma es pot fer una crítica: la seva visió de la societat com una totalitat comprensible, ordenada i estable, és construida des d'un punt de vista macro tot i que afecta les vides dels individus. Els mètodes científics que utilitza van encaminats a esbrinar què és el que produeix aquest funcionament ordenat, sense qüestionar la seva estabilitat en el temps. El paradigma funcionalista va perdre influència des dels anys 60 perquè lls seus crítics deien que no era possible parlar de l’ordre “natural” de la societat quan les societats varien tant al llarg del temps i l’espai. La insistència en l’ordre i l’equilibri, amés, fa oblidar l’altra cara de la moneda: la desigualtat i els conflictes socials.


dilluns, 29 d’octubre de 2018

ALTRES MÈTODES DE RECERCA EN SOCIOLOGIA

Mètode hermenèutic
La paraula hermenèutica fa referència a la tasca interpretativa dels textos, com ara els mitològics, filosòfics, jurídics, literaris, etc. Interpretar vol dir conèixer el context en què va ser escrit un text, i els problemes que afrontava. Quan la sociologia assumeix aquest mètode, el que vol és arribar a comprendre el sentit de les accions humanes, situar-se dins dels fets en comptes d'observar-los des de fora (com fan els mètodes empiricoanalítics). Des d'aquest punt de vista, no hi ha fets, sinó interpretacions condicionades pel context, prejudicis que ens permeten donar sentit a la nostra realitat. No només pel context en què s'han produït aquestes accions, sinó també pel context en què seran interpretades, el context de l'investigador, cosa que permetrà un resultat més ric que si seguim un mètode purament observacional.



Mètodes criticoracionals
Desenvolupat per l'Escola de Frankfurt, a principis del segle XX (Horkheimer, Adorno, Benjamin, Marcuse, Habermas). Es pot anomenar també teoria crítica. Volen aquests autors anar més enllà d'una interpretació i comprensió de la realitat, sinó a més fer-ne una crítica per aconseguir canviar-la, fer una societat més lliure i justa, que permeti alliberar a l'individu. Fan servir els conceptes de racionalitat crítica davant de la racionalitat purament instrumental del capitalisme i de la ciència condicionada per aquest sistema econòmic.

MÈTODES QUALITATIUS EN SOCIOLOGIA

  • Treball de camp o observació participant: qui ha d’ investigar viu amb el grup o comunitat que és objecte d’estudi i pot fins i tot prendre part en algunes de les seves activitats. El treball de camp té determinades exigències, l’investigador o investigadora no pot limitar-se a estar present en una comunitat, ha de justificar i explicar la seva presència i guanyar-se la cooperació i la confiança de la comunitat i mantenir-la durant un cert període de temps. Quan s’estudien cultures molt diferents de la pròpia, això pot generar incomoditats. En alguns casos hi pot haver fins i tot perill. El sexe de qui investiga pot ser determinant, alguns grups acceptaran millor homes que dones, per exemple, però determinats ambient sols estaran a l’ abast d’ una dona. També pot haver observació no participant.
  • Les entrevistes (dirigides o no dirigides). Es tracta d'una conversa sobre el tema  objecte d'investigació entre entrevistador i entrevistat. Les preguntes poden ser obertes i deixar que l'entrevistat respongui com vulgui, o tancades, on es donen vàries respostes a triar. També es pot deixar que l'entrevistat parli lliurement. L'enregistrament es pot fer per escrit, però és millor amb gravadora, encara que després s'ha de transcriure. Cal obtenir el consentiment de la persona entrevistada i crear un ambient de confiança. L’entrevistador no ha de fer ni dir res que pugui condicionar les respostes o relats de l’entrevistat. La persona entrevistada és per a l'investigador representativa d'un grup social determinat, de manera que les opinions, desigs, temors que manifesti no tenen un valor estrictament individual. Quan es redacten els resultats de la investigació es donen les dades dels entrevistats, però no el seu nom real.
  • Discussió en grup. Es tracta de captar les representacions ideològiques, valors i univers simbòlic dominants en un determinat estrat social, classe o societat global. Cal que qui investiga tingui alguna experiència en la conducció de grups i una certa capacitat d'empatia, coneixements del tema que es vol investigar i la major cultura històrica i sociològica possible. Una vegada plantejat el tema deixarà que el grup parli i intervindrà el menys possible. Sols ho farà si el grup resta callat o sorgeixen discussions massa fortes. Si intervé mai dirà la seva opinió, rellançarà l'opinió d'un altre, motivarà els més callats, aclarirà les opinions emeses, no deixarà que el grup canviï de tema i impedirà que ningú monopolitzi la conversa. Durant tot el procés que pot durar una hora o més, el grup hi manifestarà les creences, expectatives, desigs, resistències, temors respecte al tema investigat. Els resultats seran analitzats per l'equip investigador que interpretarà la situació del grup com a reflex de la situació fora del grup. Aquest mètode s'utilitza sovint en estudis de mercat abans de llançar un nou producte, adreçat a un sector social determinat, per tal d'esbrinar la recepció que tindrà i fer si convé modificacions en el producte o en la campanya publicitària.
  • Les històries de vida (una mena d'entrevistes no dirigides): l'investigador treballa amb tota la vida del subjecte des del moment de l'entrevista fins el més antic record. Hi ha històries temàtiques: l'investigador segueix un determinat tema al llarg de tota la vida del subjecte. Aquesta varietat permet comparar temàticament diferents vides. Per últim l'investigador pot seleccionar el material provinent d'una història de vida. En general totes les històries de vida necessiten algun tipus d' ordenació i selecció. El mètode de recollir històries de vida requereix freqüents entrevistes entre l'investigador i el subjecte que es realitzaran preferiblement al domicili d'aquest últim o un restaurant a càrrec de l'investigador de manera que s'estableixi un ambient propici a la comunicació. Sovint altres persones, parents o amics, participen en el relat de la història. Les històries de vida són valuoses ja que permeten observar a un ésser humà confrontat al llarg de la seva vida amb nombrosos factors canviants que influeixen en el seu desenvolupament que, a priori, resultaria difícil de preveure. Així, les històries de vida cobren el seu sentit al considerar l'individu com un agent actiu capaç de construir el seu ambient vital. Les històries de vida presenten diferents problemes relacionats amb la veracitat de la informació. En general, la coherència del relat i la presència de les persones que formen part de l'entramat social del subjecte poden garantir aquest aspecte, i servir tant per controlar la veracitat del relat com per omplir els buits deguts als errors de memòria. La pròpia observació de l'investigador és també una forma de verificació.
  • Treball amb fonts escrites (textos) i visuals: diaris, cartes, notícies, mapes, fotografies, pel·lícules, vídeos, estadístiques, arxius oficials, etc. Ofereixen informació sobre la vida, interessos, relacions i fets significatius de les comunitats.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

MÈTODES QUANTITATIUS EN SOCIOLOGIA

Pretenen poder tractar matemàticament els diversos fenòmens socials observats, trobar les seves causes i fer generalitzacions a partir de les relacions i correlacions observades en les diferents formes de tractar les dades, segons criteris estadístics (enquestes). La interpretació dels estudis de camp i altres mètodes qualitatius presenta normalment problemes de generalització. ¿Com podem estar segurs que el que succeeix en un determinat context es pot aplicar a altres situacions ?
  • L’enquesta no té aquest problema, consisteix a recollir informació per mitjà de qüestionaris que s'envien per correu o es passen directament a un grup de persones seleccionat, o es poden fer per telèfon. Així com el treball de camp és més apropiat per a estudis en profunditat, les enquestes proporcionen una informació menys detallada, però que, amb un marge de confiança, s’aplica a un àrea extensa.
  • Les enquestes s’utilitzen molt pels avantatges que ofereixen, els resultats es poden quantificar i analitzar fàcilment, es poden estudiar grans quantitats de gent i hi ha empreses especialitzades, si se les pot pagar, en fer enquestes.
  • Així i tot, aquest mètode és objecte de crítiques: la quantificació crea una aparença de precisió que pot ser qüestionable, ja que les repostes als qüestionaris són superficials, i si el qüestionari s’envia per correu hi ha molta gent que no respon i així la mostra deixa de ser significativa. Els qüestionaris són molt impersonals i no permeten fer-se una idea correcta dels processos mentals humans. Dues persones poden respondre el mateix a una pregunta per raons molt diferents, les raons no consten al qüestionari. Per aquest motiu es recomana que les investigacions que utilitzen enquestes es complementen amb treball de camp o altres mètodes qualitatius.
  • En les enquestes poden utilitzar-se dos tipus de qüestionaris, tancats i oberts. Els qüestionaris tancats tenen les respostes marcades: si/no/ns.nc o Molt satisfeta, bastant satisfeta, poc satisfeta, insatisfeta, etc. Com que les categories de resposta són limitades les respostes són fàcils de comparar i tabular, per una altra banda, i com que les respostes no es poden matisar, la informació que proporcionen és restringida. Un altre tipus de qüestionari és l’obert, en el qual el personal entrevistat pot expressar-se amb les seves pròpies paraules. Aquests proporcionen més informació que els tancats, però la flexibilitat de les respostes fa que sigui més difícil comparar i tabular.
  • Les preguntes d’una enquesta s’han de formular acuradament per tal que els resultats siguin fiables: no han de ser massa vagues, per exemple, no serviria: Què pensa de l’ESO? També s’han d’evitar les preguntes amb un biaix que indueixen una resposta concreta, per exemple: Li desagrada què...? La pregunta hauria de ser més neutral, com per exemple: Què opina de...? Les preguntes han de ser clares i concises. És important l’ordre de les preguntes, ja que unes poden servir per confirmar les altres.
  • Com que és impossible estudiar tothom (l'univers de població), l’investigador es concentra en una petita mostra de la població. En general es pot confiar que els resultats que es derivin de les respostes de la mostra es poden generalitzar a tota la població. Per exemple, l’opinió de dos mil o tres mil votants pot donar una idea de la intenció de vot del total de la població. Per tal d’aconseguir resultats el mostreig ha de ser representatiu, és a dir, que la mostra ha de tenir en la seva composició les característiques de la totalitat de la població. L’estadística ha elaborat normes per aconseguir mostres de la quantitat i naturalesa adients.
  • Un procediment particularment important és el mostreig aleatori, on tria una mostra en la qual cada membre de la població té les mateixes possibilitats de ser inclòs La forma més sofisticada d’obtenir una mostra  a l’atzar és donar un número a cada membre de la població i utilitzar un ordinador que generi números aleatoris dels qual sortirà la mostra, per exemple triar un número de cada deu. La importància del mostreig és vital: recordeu el cas de l'enquesta d'intenció de vot durant la campanya presidencial de W. Wilson, o el l'enquesta de seguiment del debat Nixon-Kennedy.
  • Els qüestionaris s’han de dissenyar tenint en compte les característiques dels entrevistats, de manera que estiguin redactats en un llenguatge que els sigui intel·ligible, per exemple la pregunta: Quin és el seu estatus marital ? pot resultar desconcertant i seria més útil formular-la de la següent manera: És vostè soltera, casada o divorciada? Abans d’ aplicar un qüestionari es fa un estudi inicial passant-lo a un grup reduït de persones per detectar possibles mancances.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

MARX I LA SOCIOLOGIA


Sota aquest aspecte del pensament de Marx trobem al sociòleg que vol explicar les estructures bàsiques i profundes de la realitat social, com a base de les estructures superficials i més visibles, al llarg de la història humana. Es tracta de fer sortir a la llum aquelles estructures fonamentals amagades (les relacions de producció, l'explotació, l'alienació), emmascarades per les estructures superficials (la ideologia, la cultura, la família, els sistemes polítics, educatius, etc.). Per això Marx és considerat un filòsof de la sospita. Pensa que les idees dominants de cada època han estat sempre les idees de la classe dominant, que imposa la seva ideologia o interpretació del món sobre la resta de les classes inferiors (allò que ell anomena falsa consciència). En el seu temps, els partidaris del capitalisme neguen l’existència del conflicte i veuen tota l’organització social com a “natural” i producte de les diferents aptituds individuals. Des del punt de vista de Marx, el sistema capitalista no és en absolut natural, sinó una construcció social. Per això escriu:
"En el procés de la producció social en què viuen els homes, entren en relacions definides que són necessàries i independents de la seva voluntat; aquestes relacions de producció corresponen a un estadi concret del desenvolupament material de les forces de producció. La totalitat d'aquestes relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, el fonament real sobre el qual s'aixequen les estructures jurídiques i polítiques, i a les quals corresponen formes concretes de la consciència social. El mode de producció de la vida material determina el procés social, polític i espiritual. No és la consciència dels homes la que determina la seva existència, sinó al contrari, és la seva existència social la que determina la seva consciència" (Marx, Contribució a la crítica de l'economia política, citat der Salvador Giner, Historia del pensament social, Barcelona, Ariel, pág. 477).
Per a Marx, les societats estan formades per institucions socials (subsistemes socials encarregats de satisfer diferents necessitats de les persones); pensava que l’estructura econòmica era el subsistema social amb més influència en el conjunt de la societat, i que es pot explicar pràcticament tot el funcionament de les altres institucions socials (família, política, religió, sistema educatiu, etc.) explicant el funcionament del sistema econòmic. Marx pensava que l’economia era la base o infraestructura de la societat, i sobre ella s’assentava la societat, constituïda per les classes socials, i per últim altres institucions socials (família, política, religió), que formaven la superestructura social, sempre al servei de la infraestructura econòmica. Tanmateix, les contradiccions presents en les estructures profundes de la realitat social condueixen a generar forces (conflictes) que poden moure la història cap a noves formes, noves estructures profundes i noves manifestacions superficials d'aquestes noves estructures. En tant que són forces derivades de contradiccions, el motor d'aquest procés de canvi social en el fil de la història s'anomena dialèctic.
Hom discutiex si en la dialèctica marxiana com a procés històric hi ha un determinisme absolut o no. Marx parla de la lluita de classes com a motor de la història, però tot respon a un conjunt de forces impersonals regides per lleis inevitables (historicisme). Ferrater Mora considera que no podem parlar d'un determinisme fort, que Marx contempla lleis que regeixen les transformacions socials, les relacions estructurals, però no funcionen com les lleis naturals, atès que Marx admet la possibilitat de la intervenció humana (en cert sentit, imprevisible) en el moviment històric. És la filosofia de la praxis: pensar el món per canviar-lo. Atès que una dialèctica pura i plenament determinista fa inevitable el canvi social, sense la via de l'acció (humana, proletària), però, quin sentit té parlar de revolució?
No obstant, aquesta atenció marxista a la praxis serveix per posar en qüestió el caràcter científic de la seva sociologia i la seva interpretació de la història. El marx sociòleg no és un observador de la realitat, sinó que vol canviar-la per la via de la intervenció o interferència en els procesos socials reals. Es tractaria doncs d'una filosofia partidista, una filosofia social de la classe treballadora, assenyala Ferrater Mora, que serveix per impulsar la revolució i l'alliberament social i polític dels obrers. Una nova ideologia que vol desemmascarar les altres ideologies.
En aquest sentit, cal distingir diverses interpretacions posteriors del pensament social de Marx:
  • Destaquen el seu caràcter sociològic:
    • W. Pareto
    • K. Mannheim
    • M. Weber
  • Destaquen el seu caràcter filosòfic i ideològic:
    • Lukács
    • Sartre
    • Marcuse
  • Destaquen els seus elements polítics:
    • Lenin
    • Mao


MARX Y LAS TESIS SOBRE FEUERBACH

FUENTE: Salvador Giner, Historia del pensamiento social. Barcelona, Ariel, 1975, págs. 455-457.




Auto Cad Tutorials