LA CULTURA EN EL RENACIMIENTO

Suplemento especial de El País, octubre de 1992, enmarcado en el Centenario del viaje de Colón.

ASTROLABIO núm. 21 (2018)

Acaba de salir al aire (a la nube, más bien) el número 21 de la revista Astrolabio, dedicada a la filosofía política. En esta ocasión dedica un interesante dossier a Richard Rorty. 

Se puede consultar en este enlace.

INTRODUCCIÓ A L'ESCOLA DE MILET

A partir d'aquesta perspectiva per mirar el món (la connexió lògico-ontològica), els primers filòsofs varen iniciar la seva activitat. Tot sembla haver començat a Milet, capital colonial del sud de l'actual Turquia.

• Ambient d'intercanvi comercial i prosperitat va afavorir el desenvolupament d'un pensament lliure de lligams mitològics i religiosos (no hi ha un llibre sagrat entre els grecs, cap ortodòxia a respectar o alterar).
• Entre gent benestant, la possibilitat de dedicar l'oci al pensament especulatiu (sense objectius materials) es va donar, a la vegada que el comerç facilitava també la lliure circulació d'idees entre diversos pobles. No hi ha proves, però possiblement aquests primers filòsofs van ser gent acomodada, amb les necessitats materials cobertes.
• Desconfiança en els relats mitològics, que no expliquen bé el món (la cartografia homèrica, per exemple, ja no satisfà als mariners).

Els naturalistes de Milet, aleshores, varen mirar el món en tant que natura (physis) a l'abast del coneixement humà (connexió lògico-ontològica). Es preguntaren de què està fet el món i com està organitzat.

• Van separar els problemes humans (i religiosos) dels naturals. La seva pregunta era: de què està fet el món? És una pregunta semblant a laque intenta respondre la mitologia, però els naturalistes de Milet van trobar una forma diferent de respondre: si ens preguntem per la naturalesa, la resposta no pot anar més enllà de la naturalesa. D'això se'n diu immanència.
• Els naturalistes observen el canvi contant en la natura, i volen esbrinar si hi ha algun tipus de permanència que doni raó d'un ordre i unitat que desitgen trobar.
• Volien esbrinar el problema de l'origen i l'essència (stofa) del món (cosmos), i varen fer cosmogonia i cosmologia amb propostes naturals i racionals, allunyades de mitologies.
• Buscaven el principi generador i rector dels canvis que pateixen les coses (arkhé), per poder explicar perquè les coses són com són sense haver de recórrer a elements mitològics, perquè aquest arkhé ha de ser explicat com a força interna de la natura. Sens dubte, aquesta estratègia naturalista, empírica, va posar les bases de la futura ciència occidental.
• Els naturalistes de Milet constaten el problema del canvi (és una evidència natural, observable des de qualsevol perspectiva), però el van plantejar des de la necessitat de trobar explicacions en favor de la permanència. D'alguna manera desplacen el canvi perquè volen la permanència, sembla que o volen saber què és el canvi en si mateix. Però el problema tornarà a sortir. Per exemple, no es varen plantejar la qüestió del primer canvi: si el món és essencialment d'una sola forma (stofa), què ha passat i com perquè presenti tantes varietats de formes (els quatre elements), derivades de la primera segons diferents vies de transformació (arkhé). No necessitaven explicar un primer canvi, perquè pensaven que en la natura hi ha un principi automotriu: les onades de mar, el vent, etc. Això els fa pensar també que l'univers és un ésser animat, viu. I per això pensen també que la stofa és divina (però compte amb l'ús d'aquesta paraula, divina): vol dir que es situa al marge d'allò humà.

LA CONNEXIÓ LÒGICO-ONTOLÒGICA

Hem de comptar amb la idea de la connexió entre logos i realitat, el que s'anomena connexió lògico-ontològica. Es tracta d'un pressupost presocràtic, una idea que tothom accepta tàcitament i ningú gosa qüestionar: el pensament pensa la realitat, la paraula parla de la realitat, perquè el ser i el logos estan connectats. El que pot pensar-se i dir-se, ha de ser; el que no és, no pot pensar-se ni dir-se.

És una idea que s'admet sense qüestionar-se, un pressupost cultural d'origen mitològic. Segons Guthrie:

"Existe también simpatía entre las cosas y las personas y sus nombres. Hasta el escribir el nombre de un enemigo en una placa de plomo, atravesarla y enterrarla (esto último para entregarla a los poderes de ultratumba), podía trearle daño o causarle la muerte. Esta práctica, aunque en extremo primitiva, era corriente en las cercanías de Atenas misma en el siglo IV a. C., es decir, en los mismos días en que vivían Platón y Aristóteles. Para gentes que piensan así, el nombre es, evidentemente, tan real como la cosa, y le atañe muy de cerca" (Guthrie, Los filósofos griegos, pág. 18).

De vegades la filosofia deixar d'aplicar els seus propis procediments crítics per deixar passar alguna idea que s'escola sense que ningú pari esment. I aquesta n'és una de les grosses: que la realitat es reflecteix en el pensament per una mena de relació d'identitat, que el pensament pensa la realitat perquè ésser i logos ja estan connectats prèviament, que tot el que es pot anomenar pot ser, i allò que no és ni es pot dir ni pot ser pensat.

Emilio Lledó pensa que això és propi de totes les cultures arcaiques:

"La inseparabilidad de palabra y cosa es, pues, en una u otra forma, postulado de todas las épocas culturales positivas, y la separación entre palabra y cosa el comienzo del escepticismo y del relativismo."

El pes d'aquesta idea és tal que només els sofistes van iniciar un intent de separar les paraules de les coses, iniciant així el camí de la filosofia del llenguatge; en Plató també hi ha elements de discussió sobre els fonaments naturals o convencionals del llenguatge (Cràtil).

LA PERSPECTIVA ITÀLICA (ORFISME)

Espiritualista, carregada de misticisme, amb arrels egipcis, i vinculada als cultes mistèrics (Eleusis, a prop d'Atenes) i òrfics (Sicília, sud d'Itàlia). Aportarà un matís religiós a la filosofia grega que recolliran els pitagòrics i les escoles sicilianes, i més endavant el propi Plató. De fet, l'orfisme es molt important en la historia de la filosofia grega: per a l’orfisme, l’ànima està lligada a l’èter o substància dels astres, és a dir, a un pas de la divinitat.

Què és, però, l’orfisme?

L'orfisme és una cosmogonia, és a dir, una explicació mitològica de l'ordre còsmic i el seu origen en les formes divinitzades de les forces naturals primigènies, és a dir, que també és una teogonia. Comparteix nombrosos elements amb la teogonia jònia, però amb variacions importants (la presència d'un ou primigeni). El cas és que Ouranos és el déu suprem, pare amb Gea de els primers déus grecs importants: Cronos, Rea, Zeus, Hera, etc. Ouranos vol desfer-se dels fills però són els fills el que el destrueixen i ocupen el seu lloc, com és el cas de Zeus.

L'orfisme és també una antropogonia, a través del mite de Zagreu, el nen cornut fill de Zeus i Persèfone-Koré. Es tracta d’una perspectiva molt més moderna que la jònica, vinculada a rituals iniciàtics que combinen el culte a Apol·lo-Dionisos amb creences tràcies sobre la reencarnació. Segons aquesta tradició, que no presenta un cos doctrinal homogeni, l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra) i Ouranos (el cel); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, amb el seu cor fabrica una poció que fa prendre a Demèter, deesa de la terra, de la qual reneix Zagreo sota la forma de Dionisos; a partir de les restes, enterrades (o de les seves cendres dispersades arreu) van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat (Cornford, pàgs. 111-112). Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, en un procés de purificacions (rituals, ètiques), fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se i aconseguir una existència semblant a la dels déus. La vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible, un pas obligat per purificar l'ànima fins a la següent reencarnació i fins alliberar-la de la roda de les reencarnacions (Eliade). D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.

Aquestes idees tenen un clar origen egipci (i vincles amb l'Índia). Varen ser adoptades pels pitagòrics, que varen agafar aquesta idea mitològica i la varen absorbir dintre del seu misticisme matemàtic. Més endavant, Plató va entrar en contacte amb ells i li interessà molt aquest conte sobre l’ànima, i l’aprofità pels seus desenvolupaments filosòfics i epistemològics. Posteriorment els cristians varen aprofitat la teologia neoplatònica.

En general es considera que la mitologia òrfica gairebé no influeix en el desenvolupament de les primeres filosofies naturalistes, massa allunyades del seu misticisme, i també perquè l'orfisme té un desenvolupament posterior als de Milet.

LA PERSPECTIVA HOMÈRICA

Relacionada amb les tradicions populars transmeses en els textos homèrics. El seu origen es pot situar en el segle IX a. C.. És la cultura dels micènics (aqueus), adoptada després pels invasors jònics i després marginada pels invasors doria, de manera que va quedar en mans del poble, dels pagesos i els mariners, que colonitzaren més endavant la costa oriental meditarrània. Tot aquest moviment colonitzador ja es veu en els relats de l'Odissea i la Ilíada. És una cultura de l'acció davant els elements (el mar), i els déus també romanen sotmesos a aquestes forces còsmiques, divinitzades en la figura del Destí (Hado).

Això implica una certa consciència de la separació dels déus, i de les seves limitacions. Els grecs homèrics són uns descreguts. Els déus no poden alterar la natura. Homer és un pioner del racionalisme religiós que portarà del politeisme al monoteisme de Xenòfanes, i a la teologia racional present en Heràclit, Anaxàgores, Plató i Aristòtil.

En aquest context s'ha realitzat el pas del mite al logos, aquestes idees populars constitueixen el marc cultural en que neix la filosofia occidental. És des d'aquí, i no des de la perspectiva itàlica (orfisme), que es realitza aquest pas, perquè en ell és possible donar-lo. Servirà de base als primers pensadors jònics, els milesis, de tarannà científic i naturalista, cosmològic i cosmogònic, i veritablement decidits a fer el pas del mite al logos.

Passem a descriure alguns trest propis d'aquesta perspectiva:

• Pessimisme: els humans som com les fulles, que el vent arrossega al seu caprici (Homer, Ilíada VI 146 ss). Malalties, patiment, vellesa, tristesa. 
• Text d'Aquiles: “Los dioses destinaron a los míseros mortales a vivir en la tristeza, y sólo ellos están descuitados. En los umbrales del palacio de Zeus hay dos toneles de dones que el dios reparte: en uno están los males y en el otro los bienes, unas veces topa con la desdicha y otras con la buenaventura; pero el que tan sólo recibe penas vive con afrenta, una gran hambre le persigue sobre la divina tierra, y va de un lado a otro sin ser honrado ni por los dioses ni por los hombres” (Ilíada XXIV)). 
• L'home homèric és un ésser desgraciat que estaria millor mort; de fet, el milor seria no haver nascut (Sòfocles, Edip a Colonnos 1219 ss); episodi del rei Mides i el Silè referit per Nietzsche al Naixement de la tragèdia, cap. 3.
• La mort tampoc és la solució de les desgràcies de la vida. Quan el cos mor, l'ànima sobreviu però no va enlloc que sigui millor, sinó que va a parar a l'Hades, un lloc tenebrós desconnectat dels déus. L’ànima és un alè, una entitat separada del cos que li dóna l’impuls de la vida; quan mor el cos, l’ànima sobreviu per portar una existència desgraciada a l’Hades, perquè no s’uneix als déus, ja que el món humà continua separat del diví, per la qual cosa (i aquesta és la clau homèrica)
• Vitalisme: en conseqüència, la vida humana és, malgrat tot, quelcom únic que s'ha d'aprofitar. Viure és millor que morir, el grec jònic sempre preferirà estar viu.
• Homes i déus viuen en àmbits diferents, inconnexos. Els déus volen interferir en els assumptes humans, però els humans no poden obtenir tot el que vulguin dels déus, ni viure en comunió amb ells, ni amb ells quan morin. L'home no és una criatura divina.
• La vida humana està sotmesa al destí (Hado), al fil diví filat per les moires o aises; també va lligada a la justícia (Diké), que sotmet els déus també. Fer el que cal, seguir el decurs de les coses, el que s'espera d'una persona, del seu lloc en la ciutat, complir amb els deures i portar una vida amb virtut, amb excel·lència (areté humana). Viure amb plenitud i dignitat en el present.
• Exaltació del gaudi de viure, de la bellesa i l'alegria. Els festivals religiosos homèrics tenen la funció de portar això a l'àmbit col·lectiu, d'exaltar col·lectivament aquests valors vitals.

La filosofia natural jònica, els pluralistes i els atomistes, Sòcrates, etc., son hereus d'aquesta perspectiva. Podem referir-nos al final de l'Apologia de Sòcrates, quan aquest descriu què farà en arribar a l'Hades, tot i que Sòcrates representa un gir de massa gran en mans de Plató. Tot això es el que Nietzsche categoritzarà com a sentit tràgic de la vida.

LOS PRESOCRÁTICOS EN ESQUEMA

LÍMITS DE LA LLIBERTAT

LLIBERTAT I DETERMINISME

ARISTÓTELES Y LA FILOSOFÍA COMO ACTIVIDAD INÚTIL