FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

 

Es pot dir que la teoria de la correspondència és la més important i de major pes entre les diverses teories de la veritat. Es pot formular així: la veritat és una forma dfe correspondència o adequacío entre una proposició i el fet a que la proposició es refereix. És a dir: un enunciat és vertader si el seu contingut es correspon o és equivalent al fet que descriu. És una teoria molt antiga, es pot trobar en Plató i en Aristòtil. També va tenir un gran resó en el pensament medieval, sota el nom d’ adequatio . Aquesta teoria planteja dos nivells: Lògic: connexió entre pensament i llenguatge, entre subjecte i predicat, que és gairebé der sentit comú. Ontològic: connexió entre les coses i les propietats de les coses. El problema de fons és la possibilitat de relacionar la lògica i l’ontologia, que hi hagi una relació de correspondència o isomorfisme entre les paraules i els fets del món. Però, què són els fets? Els fets són equivalents a a realitat? L’abast ontològic dels judicis ...

Aquí es defineix la veritat com el resultat d’una inferència correcta a partir de proposicions correctes, o com la adequació entre conjunts de proposicions, d’acord amb les regles de la lògica: regles de formalització, de formació d’arguments, taules de veritat, fal·làcies, paradoxes, etc. Aquesta teoria només es refereix a la validesa formal de les proposicions: quines condicions ha de satisfer una proposició per adquirir el valor de veritat, en relació amb un conjunt de proposicions que sí són vertaderes (axiomes). Parlem, doncs, de matemàtica, de lògica formal, però no ens referim a coneixement directe sobre el món empíric. La veritat d’una proposició que es refereix al món empíric s’estableix mitjançant un altre criteri: la teoria de la correspondència. Característiques: Equival a coherència lògica , a resultats no contradictoris, etc. Una proposició és vertadera si es dedueix d'altres proposicions vertaderes. El problema de la deducció és que obtenim veritats formals, in...

L'evidència és un tipus de veritat que es dóna quan es satisfan aquestes condicions en una proposició: No es pot demostrar. No pot ser negada sense caure en contradicció o falsedat; no pot ser d'una altra manera, és una veritat necessària. La seva veritat es veu (evidència, veure de forma intel·lectiva) immediatament, per intuïció. Podem parlar de du es formes d'evidència: Evidència racional: es produeix quan dos elements o idees apareixen lligades en el pensament i no poden pensar-se separadament, ni negar-se sense caure en contradicció (l'anomenat principi de no contradiccó, que no equival al principi d'individuació o de forma semblant a la navalla d'Ockham..., però aquestes no aporten certesa de necessitat, sinó només sospita de la seva contingència). També s'anomenen veritats de raó . Parlem d'axiomes matemàtics, de definicións essencials (són autoreferencials, amb la forma a és b , subjecte i atribut en un enunciat copulatiu, que generalment pode...

PROBLEMAS DEL CRITERIO SE CORRESPONDENCIA:  LOS ENUNCIADOS PROTOCOLARIOS Dentro del criterio de la correspondencia empírica, hay que distinguir entre las formas de verificación pública (experiencia de hechos elementales, hasta ahora referida) y las formas de verificación privada (autoexperiencia, experiencia interna, en el sentido de que los estados mentales sean autorreferenciales). En este último caso, se trata de un tipo especial de enunciados, porque en ellos la verdad se deriva de forma inmediata e indudable, ya que el enunciado y el hecho referido por él están directamente relacionados. Hablaríamos entonces de lo que se llama evidencia empírica (enunciados protocolarios), en contraposición a la evidencia racional , derivada de enunciados axiomáticos matemáticos, con la que comparte el componente esencial de la inmediatez, la necesidad y la indudabilidad de sus proposiciones. Estos enunciados son evidentes por sí mismos e incorregibles aunque sean contingentes (no absolut...

  Cèsar va ser assassinat És veritat que Cèsar va ser assassinat Si la primera proposició és certa, aleshores la segona no afegeix res de nou a la primera. Això és una redundància . Pot semblar una qüestió simple, però ens pot ajudar a entendre els límits del problema. Leibniz va ser el primer a formular aquesta teoria, sota el nom de “tesi de l’equivalència entre la proposició a i la proposició a és vertadera ”, de manera que a i a és vertadera tenen el mateix contingut de veritat, és a dir, que si a és vertadera, no cal afegir res més, a risc de caure en una redundància. La redundància té, però, una utilitat: pot tenir una funció estilística, o una funció lingüística.  En aquest cas, parlem de la funció pro-oracional , semblant a la dels pronoms, que substitueixen els noms per agilitzar el llenguatge ordinari. Per exemple: _Vindràs divendres a sopar? _Sí. Aquest sí equival a “vindré divendres a sopar”, és una partícula pro-oracional. En aquest sentit...

FUENTE: Nicolás & Frápolli, Teorías actuales de la verdad, Diálogo filosófico  38 (1997), pp. 154-155.