FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

A rthur Schopenhauer (1788-1860) és el principal inspirador de Nietzsche, sense perdre de vista la filosofia grega, l'arcaica i la clàssica. Schopenhauer és un romàntic nihilista i pessimista, seguidor del vitalisme derivat d’influències orientals, i Nietzsche assumirà el seu nihilisme però amb caràcter afirmatiu, com a afirmació de la vida.     En Schopenhauer es manifesta l'apel·lació a la voluntat de viure , com a força interna (vitalisme) que no es pot explicar amb el llenguatge ni la raó, però que constitueix la realitat del món (com a representació i voluntat). Aquesta voluntat de ser és semblant al connatus de Spinoza. Per a Schopenhauer, com a fenomen som voluntat de viure malgrat saber que estem condemnats a morir, però ell escull renunciar a la vida, anul·lar aquesta voluntat, sota la influència de les seves lectures de filosofia hindú ( Upanishads ) i budista, per evitar el dolor de ser individu i així no sentir res. Per...

Com és possible que els judicis imperatius categòrics siguin un mandat, tinguin força per conduir-nos a l'acció moral, quan l'acció representada en ells no pot fonamentar-se en un supòsit previ, com sí passa en els judicis hipotètics (on la finalitat actua com a punt previ, i manen perquè si es desitja la finalitat, es desitgen també els mitjans i les accions necessàries per aconseguir-la). El problema és que no podem donar un exemple concret d'imperatiu categòric, perquè qualsevol exemple pot ser secretament hipotètic. No s'ha de prometre en fals , per exemple, pot ser categòric, però pot amagar inclinacions subjectives. La forma de l'imperatiu no pot ser concreta ni exemplar. A partir de la formulació de l'imperatiu categòric podem esbrinar com obliga a l'acció, com pot l'imperatiu ser un mandat sobre la voluntat, sense cap mecanisme impulsiu sinó només per deure? Aquest mandat, diu, no depèn de la naturalesa humana en sentit particular, perqu...

La voluntat és la capacitat humana, racional, de representar-se les lleis com si fossin lleis de la natura, i derivar les accions d'aquestes lleis representades, com sotmeses a una causalitat necessària. La voluntat, seguim, és la capacitat de no escollir una altra cosa que allò que la raó, independent de tota inclinació, coneix com a pràcticament necessari, és a dir, bo incondicionalment. Però la voluntat no obeeix la raó de forma necessària: les lleis morals són contingents en sentit subjectiu, encara que els fonaments d'aquestes lleis siguin objectivament necessaris. És a dir, podem trobar un fonament racional per escollir una acció, però no per això la seguirem. Tota llei pràctica o moral representa una acció possible com a bona, és a dir, com a necessària per a un subjecte de voluntat racional. Però no per això la seguirem. Com és possible que un imperatiu tingui força per convertir-se en un mandat efectiu davant una voluntat racional? Kant es pregunta això al ll...

Kant distingeix entre les coses bones i allò veritablement bo, i troba que només la bona voluntat és indiscutiblement allò bo, sense restriccions ni o objeccions. Totes les bones qualitats humanes poden conduir al mal si no van acompanyades de bona voluntat. La bona voluntat és bona per si mateixa, és bona simplement pel fet de voler, al marge d'allò que es pugui aconseguir o no. Si amb bona voluntat no aconseguim el que volem, el que queda té valor per si mateix, el fet de voler fer el bé, quelcom que val per si amb independència d'aconseguir fer el bé perquè altres circumstàncies ho hagin impedit. El concepte de bona voluntat va lligat al concepte de deure: es tracta de voler actuar per deure, pel deure d'actuar bé. En aquest punt, Kant estableix dos tipus d'accions: Aquelles que podem considerar bones pels seus resultats. Aquelles que tenen valor moral per si soles, perquè conjuguen la bona voluntat amb el deure. Què és el deure? No és allò pel...

Antecedent o pioner de l'estructuralisme, des d'una perspectiva filosòfica anomenada pragmatisme (o utilitarisme), segons la qual, la veritat deriva de l'ús o la utilitat. Germà del novelista Henry James, era un tipus interessat per tot: filosofia, lingüística, ètica, ciència, fenòmens paranormals, etc. El seu interès per a psicologia (compartit amb altres disciplines i àmbits del pensament) data de 1872, quan va ocupar un lloc de professor de la fisiologia a Harvard, i va començar a ensenyar psicologia fisiològca, en comptes de ciència mental , en referència a la filosofia de la ment (o fins i tot a la teologia de la ment, que era el que es feia en les universitats americanes en aquell moment). De fet, James va ser pioner en la nova psicologia americana: “la primera conferència sobre psicologia a què vaig assistir la vaig donar jo”, va dir. James va fer passar la psicologia des de la reflexió pura al laboratori (1875, a Cambridge, Mass.), en el mateix estil que Wund...

Significa en griego "falta de voluntad" o iniciativa. La persona que sufre este trastorno es incapaz de actuar o tomar decisiones de forma independiente. También es conocida como "enfermedad de Blocq". Los síntomas que presenta son: Dificultad para iniciar y mantener movimientos voluntarios. Ausencia de movimiento espontáneo. Reducción del movimiento espontáneo. Aumento del tiempo de respuesta. Pasividad. Reducción de la capacidad de respuesta emocional y la espontaneidad. Reducción de la interacción social. Reducción del interés en pasatiempos habituales. Alteración de la deglución (durante horas). Falta de apetito. Judith Huguet (Optativa de Psicología)

GILBERT RYLE Gilbert Ryle (1900-1976), profesor de metafísica en Oxford en los años 40.  Ryle se interesa por las relaciones entre lo material y lo mental, dando cierta primacía a lo físico (fisicalismo) e intentando con ello disolver el mito del dualismo cartesiano. El mito del dualismo cartesiano, el llamado fantasma en la máquina , es un cuento de hadas, dice Ryle, es la representación de los hechos pertenecientes a una categoría mediante las palabras apropiadas a otra. Por eso introduce la llamada “categoría de lo mental”.     La categoría de lo mental Al utilizar predicados mentales describimos la forma en que las personas dirigen parte de su conducta predominantemente pública. No hay acontecimientos mentales diferentes de los que se dan en otro supuesto estatus de realidad. La vida de una persona no es una doble serie de acontecimientos, mental y física. Hablar de la mente de una persona no es hablar de un depósito que puede albergar objetos...

La lluita entre nobles i esclaus Aquesta és la moral de l’esclau: una moral de reacció, de ressentiment, d’acció per als altres, amb virtuts com la humilitat, la paciència (de les vaques), l’obediència, l’acceptació del patiment en vistes a una promesa d’eternitat. La qüestió és que la moral dels esclaus ha vençut al cap dels mil·lennis. Ha vençut el poble, la plebs , el ramat, l’home vulgar, el populus , tots ells han quedat redimits dels antics senyors, els optimates . Aquesta és la cultura moderna; fins i tot els lliurepensadors i els demòcrates accepten aquest missatge sense Església ( Genealogia , part I, cap. 9). Si ens remetem al temps de Nietzsche, la seva crítica va adreçada als valors moderns, de la Il·lustració, punt àlgid de tot aquest procés d’immersió de l’individu en el ramat, en l’esperit de la col·lectivitat (sigui una religió, sigui un moviment polític com el proletariat en marxa). Tot s’adreça vers l’home del ramat, per satisfer les seves necessitats, per dir...

Si tenim voluntat, és possible la llibertat? La voluntat és una funció de la nostra ment on intervenen molts factors: La raó per deliberar de forma reflexiva i escollir de forma adequada. Les emocions que ens impulsen a decidir-nos sense pensar de vegades en les conseqüències no previstes. Ara bé, però, cal pensar que la llibertat està condicionada al fet de  poder escollir entre més d'una opció . Si no podem escollir, no ens plantegem si som lliures o no: és evident que no ho som. Si bé entenem que la deliberació és fruit de la lliure reflexió del subjecte, també hem de tenir present que l'impuls emocional pot condicionar-nos des de factors que no sempre controlem. Aquesta idea obre la porta al determinisme, que nega la realitat de la llibertat. Es pot dir que la llibertat és una sensació interna, però que un bon grapat de les nostres decisions s'han pres en un nivell biològic que no controlem. Les darreres investigacions en n...

Reseña mía del libro de J. A. Marina El misterio de la voluntad perdida  (Barcelona, Anagrama, 1997), publicada en Lateral , abril de 2003. Dicen que los libros de no-ficción han ganado terreno a los de ficción, al menos en número de ventas. Parece ser que los viejos lectores de novelas se han transformado poco a poco en lectores de crónicas, ensayo, biografía, etc. Creemos que a este cambio ha contribuido grandemente la obra de Marina, y de la cual tomamos como modelo El misterio de la voluntad perdida , uno de sus más logrados trabajos de divulgación y precisamente en un terreno donde Marina tiene mucho qué decir, la psicología. Una de las categorías favoritas de la posmodernidad es el sujeto débil. La decosntrucción de la cosa pensante cartesiana, aquel ser capaz de por si sólo fundamentar el conocimiento del mundo, ya no sirve no ontológica ni epistemológicamente para nada, porque ya desde Hume la razón y su voz, el sujeto ...

Reseña de Miquel Porta Perales sobre el libro de Marina, El misterio de la voluntad perdida (Barcelona, Anagrama, 1997). Se trata de una interesante reflexión sobre la deriva de la voluntad a través de la evolución de las ideas desde la modernidad hasta la posmodernidad, o más bien, como denomina Marina, ultramodernidad .

Reseña firmada por Victoria Camps sobre un libro de Fernando Savater, La ética como amor propio (Madrid, Mondadori, 1988).

Artículo mío en Lateral (noviembre de 2000), sobre la crisis de la democracia desde el punto de vista del ímpetu del populismo en Austria, de la mano de Haider. No hay que olvidar que el riesgo de la voluntad popular (esa que tan bien teorizó Rousseau) radica en que puede llevar sus límites hasta la frontera del totalitarismo y del terror, como la historia reciente ha demostrado sobredamente.

Fragmentos de las M editaciones IV, págs. 151-154 de la edición de Espasa-Calpe, 1984, donde Descartes expone sus ideas sobre la posibilidad del error en el entendimiento, como fruto de una voluntad que se precipita en la elección. Descartes propone la indiferencia cuando la verdad no se aprecia con perfecta claridad, contener la voluntad dentro de los límites del entendimiento. En consecuencia: si no me decido, si no apuesto, nunca me equivocaré. Sin embargo, Descartes constata que la verdad o la mentira, cuando son flagrantes, no generan indiferencia, sino que inclinan la voluntad hacia ellas; sea por error o por acierto, tienden a mover a las voluntades sensibles. ¿Es posible sustraerse a la atracción de la verdad o la mentira? ¿Es posible semejante ejercicio de funambulismo?