KANT: LA FORÇA DE L'IMPERATIU CATEGÒRIC

Com és possible que els judicis imperatius categòrics siguin un mandat, tinguin força per conduir-nos a l'acció moral, quan l'acció representada en ells no pot fonamentar-se en un supòsit previ, com sí passa en els judicis hipotètics (on la finalitat actua com a punt previ, i manen perquè si es desitja la finalitat, es desitgen també els mitjans i les accions necessàries per aconseguir-la).

El problema és que no podem donar un exemple concret d'imperatiu categòric, perquè qualsevol exemple pot ser secretament hipotètic. No s'ha de prometre en fals, per exemple, pot ser categòric, però pot amagar inclinacions subjectives. La forma de l'imperatiu no pot ser concreta ni exemplar.

A partir de la formulació de l'imperatiu categòric podem esbrinar com obliga a l'acció, com pot l'imperatiu ser un mandat sobre la voluntat, sense cap mecanisme impulsiu sinó només per deure?

Aquest mandat, diu, no depèn de la naturalesa humana en sentit particular, perquè el mandat ha de valer per a totes les voluntats, per a tots els éssers racionals. Si derivés dels sentiments o les tendències, no esdevindria llei sinó mera màxima, principi subjectiu però no llei moral.

Aquest mandat funciona a partir d'una finalitat o motiu que pugui servir a la voluntat com a fonament per a la seva autodeterminació, de manera que aquesta finalitat, racional, ha de voler per a tots els éssers racionals. No valen els fins subjectius o materials, que són merament instrumentals (imperatius hipotètics).

Aquest fi objectiu i racional serà aquell que tingui un valor absolut, un fi en si mateix. I, quin ésser natural té aquest valor? L'ésser humà: és un fi en si mateix, no pot ser mitjà per a un altre fi. La resta de les coses del món són mitjans per a un fi.

Així que aquest principi que fa la llei mani sobre les voluntats és el fet que l'ésser racional existeixi com a fi en si mateix, objectiu, vàlid per a totes les voluntats racionals. Cosa que comporta una nova formulació de l'imperatiu categòric:

Obra de tal manera que utilitzis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi i no solament com a mitjà.

Però aquesta idea no por ser equivalent al típic o tòpic no desitgis per als altres en que no vulguis per a tu, perquè aquesta és una màxima subjectiva, no implica un deure per a un mateix.