FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

LA MÁQUINA DE VON NEWMANN (abril 2026) La pregunta por el tiempo ha sido, sin lugar a dudas, una de las cuestiones filosóficamente más potentes. Es algo muy extraño. Nos da la impresión de que es algo que transcurre, que pasa de forma, además, inevitable. Y nos parece que va siempre en una misma dirección, inexorablemente hacia el futuro, dejando siempre atrás un pasado inamovible, imposible de modificar una vez transcurrido, fosilizado. Además, ese futuro que en la juventud significa sueños, ambiciones y esperanzas, en la madurez va tornándose sombrío al anunciar el evento más fatal de todos: la muerte. Llegados a cierta edad, a nadie le gusta cumplir años. El tiempo también significa deterioro, desorden, entropía. El tiempo lo devora todo: todos los grandes logros que el hombre contempla orgulloso, serán algún día engullidos por un implacable Cronos. Los grandes hombres mueren y su legado se olvida, y los grandes imperios sucumben ante hordas de bárbaros, dejando solo humeantes ruina...

 RECULL DE VÍDEOS SOBRE TEORIES DE LA REALITAT INTRODUCCIÓ 1 INTRODUCCIÓ 2 EL MATERIALISME 1 EL MATERIALISME 2 L'IDEALISME SUBJECTES I OBJECTES TEORIA DELS OBJECTES TEORIA DE LA MENT 1 TEORIA DE LA MENT 2 TEORIA DE LA MENT 3 EL PROBLEMA DE DÉU 1 EL PROBLEMA DE DÉU 2 EL PROBLEMA DE DÉU 3 EL PROBLEMA DE DÉU 4 ...

IMATGE COPIADA DEL BLOG  LA PITXA UN LIO

En la década de 1920, hubo una cena en la que se le pidió al físico Robert W. Wood que respondiera a un brindis ... "A la física y la metafísica". Ahora, por metafísica se entiende algo como filosofía, verdades a las que se puede llegar simplemente pensando en ellas. Wood se tomó un segundo, miró a su alrededor y respondió a lo largo de estas líneas: El físico tiene una idea, dijo. Cuanto más lo piensa, más sentido tiene para él. Él va a la literatura científica, y cuanto má s lee, más prometedora parece la idea. Así preparado, él inventa un experimento para probar la idea. El experimento es minucioso. Se eliminan o se tienen en cuenta muchas posibilidades; La precisión de la medición es refinada. Al final de todo este trabajo, el experimento se completa y ... se demuestra que la idea no tiene valor. Luego, el físico descarta la idea, libera su mente (como decía hace un momento) del desorden del error y pasa a otra cosa. La diferencia entre física y metafísica, concluyó...

Kant distingeix entre: Coneixements purs de l'enteniment, és a dir, aquells vinculats a l'experiència, amb els quals es pot construir el coneixement natural. Coneixements transcendentals de la raó, és a dir, que no es donen en l'experiència ni poden ser contradits per l'experiència. Són aquells que entren en l'àmbit de la raó pura, que juga només amb els conceptes. Per exemple, la idea d'ànima, de la qual, en tant que totalment aliena a l'experiència, no podem obtenir un coneixement sobre la seva naturalesa, sobre si és un ens simple o compost, per exemple. De fet, la raó ens conduirà a pensar tant que l'ànima pot ser un ens simple com un ens compost. Aleshores, per a què serveixen aquestes idees? No per fer de la metafísica una ciència, però sí en un terreny diferent, el de la raó pura pràctica. Quan la metafísica, com a intent de la raó de conèixer, vol posar-se per sobre de l'experiència, aleshores no pot competir amb la...

Parmènides, al contrari que Heràclit, no admet aquesta oposició dialèctica, entre contraris. La seva perspectiva és ben diferent: la idea de canvi és totalment contrària a la idea d'ésser, així que no hi ha conciliació possible. Per què pensa d'aquesta manera? El seu punt de partida és, com en els altres presocràtics, la connexió entre llenguatge i realitat (lògica-ontologia). Les paraules fan referència a la realitat, i no podem trencar aquesta relació (entesa de forma màgica, encara que no ho vulguin manifestar) (Guthrie). Compte, doncs: el verb ser en grec també significa existir . Nosaltres distingim dos funcions del verb ser : Copulativa o predicativa: la fulla és verda Existencial: la fulla és (existeix) Parmènides no fa distincions, però: quan es diu d'alguna cosa que no és, equival a dir que no existeix. Si la fulla no és verda , estem dient també que la fulla no és, que no existeix . Entendre així la relació entre llenguatge i realitat co...

Se trata de uno de los principales problemas filosóficos que atraviesan la filosofía medieval tardía. Ante todo se trata de distinguir los universales de los particulares o singulares, es decir, las palabras que designan modos universales (hombre, mesa, flor, triángulo) de las palabras que designan entidades concretas (Dios, Hugo, María). Los universales son también llamados nociones genéricas e ideas abstractas . El problema de los universales no es sino la cuestión de su estatus ontológico, si son reales o no, y en qué sentido son reales, qué clase de entidades son los universales. Aunque el origen del problema se remite a Platón y Aristóteles, se considera que es un asunto específicamente medieval, pero con implicaciones que van más allá de su interés historiográfico, puesto que actualmente se extiende la discusión al ámbito de la índole de las entidades matemáticas y el estatus ontológico de los valores o de las clases  o entidades abstractas (lógica). El origen de este p...

Per a Aristòtil, els éssers són un compost de matèria i forma. Pel que fa a la matèria: És un substrat de la cosa, una massa informe que no aporta propietats a la cosa, però determina quines propietats pot tenir aquesta cosa, i quines altres no. La matèria és l'únic que té existència per sí, és una substància, amb atributs que canvien. El bronze no pot convertir-se en formiga, però sí que es pot esculpir una formiga amb bronze. La matèria és el subjecte del canvi, allò que no canvia. Els canvis són canvis de forma dintre d'una mateixa matèria, que roman immutable. Per entendre això, cal pensar que tot canvi és un procés des de la privació vers l'adquisició d'una forma determinada. La matèria és respecte de la cosa, allò que és l'or respecte de l'anell. Pel que fa a la forma: La forma equival als diferents atributs de la matèria, tot allò que una mateixa matèria és en un moment determinat. El vermell pot ser la pro...

Segons Ferrater Mora, en el seu Diccionari de Filosofia , el panteisme és la doctrina segons la qual Déu i el món són una mateixa cosa, és a dir, que Déu no és essencialment diferent del món (tot i que això no implica que siguin considerades algunes diferències entre ambdues instàncies, sense les quals no podríem parlar d'elles amb noms diferents). Encara que el panteisme és suggerit en doctrines antigues (alguns presocràtics com Anaxàgores i el seu concepte d' homeomeries , o els neoplatònics), no són pròpiament panteistes, i s'ha d'anar a l'època moderna per trobar una formulació veritablement panteista: la de Spinoza. La relació del panteisme amb les teories de la realitat (metafísica) està orientada vers el monisme (l'oposat del dualisme de Descartes, antecessor de Spinoza). El panteisme pren els dos termes, Déu i Món , les dues substàncies cartesianes, i les identifica. No obstant, en aquest esquema el panteisme pot presentar dues variants segons si...

Según Ferrater Mora ( Diccionario de Filosofía ), el concepto de dualismo ha de entenderse en sentido general como la contraposición de dos tendencias irreductibles entre sí (materia y espíritu, por ejemplo). En cuanto que teoría metafísica, el dualismo se opone, pues, al monismo: s on dualistas las teorías que afirman la existencia simultánea de dos substancias diferentes (materia y espíritu), frente a las monistas, que sólo admiten una (o materia o espíritu).  Estos términos están más bine vinculados a la filosofía cartesiana y post-cartesiana, en relación con el problema de las sustancias. Por eso Descartes es considerado como genuinamente dualista; Spinoza mantendría una posición monista (materialismo, una sola substancia) y Berkeley también, pero de signo espiritualista (subjetivismo, una sola substancia espiritual). Pueden ser consideradas dualistas las doctrinas filosóficas basadas en la oposicion de contrarios (la teoría de los opuestos en los pitagóricos), pero e...

Espiritualisme o idealisme: la nostra experiència del món és una aparença, dades dels sentits en la nostra ment, però que no corresponen a la realitat. Si neguem la realitat material, només ens queda l'opció de les idees, és a dir, que no n'hi ha una realitat exterior, objectiva, sinó que el que veritablement existeix és quelcom immaterial, la nostra ment o ànima, que té idees o connecta amb un món on existeixen només les idees. Plató, la primera gran manifestació de l'idealisme. Més informació en aquest  enllaç . Berkeley, l'idealisme subjectivista. Ampliació en aquest text de  Bertrand Russell .

Materialisme: la nostra experiència del món remet a una realitat material, externa i objectiva (encara que les sensacions siguin subjectives). La realitat són els cossos, fets de matèria (cada corrent filosòfic materialista especificarà com és aquesta matèria i quina relació té amb nosaltres); amb això, el materialisme ha d'explicar què és la ment, quelcom immaterial, en relació amb la materialitat, que generalment s'interpreta com a fruit de la matèria. Hi trobarem diversos exemples: Tales i l'aigua com a essència de les coses. Anaxímenes i l'aire com a essència de les coses. Anaximandre i l' apeiron . Parmènides i l'ésser material immutable. Els atomistes i l'ésser fet miques. Ampliació per a l 'ESCOLA DE MILET . Informació ampliada sobre  Parmènides . Informació ampliada sobre els  pluralistes i atomistes .

PRIMER PROBLEMA: DEFINIR LA REALITAT Primer de tot hem de definir la realitat, què entenem per realitat , per diferenciar-lo d'allò que no considerem real. D'entrada no val a dir que hi ha una oposició clara entre realitat i aparença, perquè encara que pensem que les aparences són subjectives podem dir que són una manifestació de la realitat en els nostres sentits. Podem admetre que hi poden haver dificultats per accedir a la realitat, però sense negar el paper clau dels sentits per interpretar-la. Tanmateix, podem dir que no hi ha una realitat objectiva més enllà de la nostra ment, i que la informació sensorial no es correspon amb cap realitat, però de cap manera podem negar l'existència de les aparences, sinó que les haurem de contemplar com a part real i inevitable de l'engany. Les aparences són, doncs, un intermediari entre la nostra ment i el món, encara que no tinguem clar què és allò real, si la nostra ment o el món. Definirem la realitat com “la totalitat ...

DIVERSES RESPOSTES A UNA PREGUNTA CABDAL: COM ÉS LA REALITAT?

Reseña del libro de Habermas, Pensamiento postmetafísico en su primera edición en alemán (Frankfurt, Suhrkam Verlag, 1989), firmada por Reyes Mate para El País , 12 de febrero de 1989. Reseña del libro de Habermas, Pensamiento postmetafísico (Madrid, Taurus, 1990), firmada también por Reyes Mate y publicada en El País , 12 de agosto de 1990.

Especial de la sección de libros de El País (26 de febrero de 1987), dedicado a Heidegger, con artículos firmados por José María Valverde, Miguel Morey y Eugenio Trías, entre otros.