WILLIAM JAMES (1842-1910)

Antecedent o pioner de l'estructuralisme, des d'una perspectiva filosòfica anomenada pragmatisme (o utilitarisme), segons la qual, la veritat deriva de l'ús o la utilitat. Germà del novelista Henry James, era un tipus interessat per tot: filosofia, lingüística, ètica, ciència, fenòmens paranormals, etc.

El seu interès per a psicologia (compartit amb altres disciplines i àmbits del pensament) data de 1872, quan va ocupar un lloc de professor de la fisiologia a Harvard, i va començar a ensenyar psicologia fisiològca, en comptes de ciència mental, en referència a la filosofia de la ment (o fins i tot a la teologia de la ment, que era el que es feia en les universitats americanes en aquell moment). De fet, James va ser pioner en la nova psicologia americana: “la primera conferència sobre psicologia a què vaig assistir la vaig donar jo”, va dir. James va fer passar la psicologia des de la reflexió pura al laboratori (1875, a Cambridge, Mass.), en el mateix estil que Wundt, com una mena d'aventura metodològica.

Amb el temps, es va comprometre en la redacció d'un textbook sobre la matèria, que va aparèixer en 1890, tot i que no com a manual sinó com a obra monumental. Es tracta dels Principis de psicologia, que van ser reconeguts com a innovadors en el seu camp i va ser llibre de consulta durant 50 anys.

Les seves idees psicològiques es poden resumir així:

• La psicologia com a ciència de la ment ha d'estar assimilada a la biologia i a la teoria de l'evolució (funcionalisme): el pensament huma i el coneixement són instruments en la lluita per la supervivència de l'espècie. Per al funcionalisme, l'adaptació al medi és la clau explicativa de les funcions biològiques i la conducta de qualsevol organisme. Això és una mena de pragmatisme: redueix tota explicació a la utilitat, i condiciona tota veritat a la seva utilitat: les idees no són veritables o falses, sinó útils o inútils. Allò que no s'adapta a un medi concret, esdevé fals en relació a aquest medi concret. I a més, mor. En tant que parem de la relació d'un ésser amb el seu entorn que el condiciona, aleshores ja tenim una primera formulació estructuralista.
• No és experimentalista, però defensa els principis de la psicofísica (fisiologia) com a punt de partida de la investigació psicològica: l'efecte dels procesos físics sobre els procesos mentals.
• Però, contra les idees dels psicòlegs alemanys (Wundt), no era determinista, sinó voluntarista. Si els humans són capaços de tenir voluntat, aleshores cal pensar que són lliures, tot i que no vol caure en la il·lusió espiritualista de l'ànima lliure del cos (dualisme cartesià).
• La conciència (el jo) és una mena de fluxe mental continu, no pot dividir-se en unitats més simples sense deixar de ser el que és.
• La conciència és una estructura: només podem estudiar la seva utilitat pràctica, la seva funció, però no podem indagar el seu interior (caixa negra).
• La conciència no és quelcom independent, separabe del cos, que es pugui aïllar. No és una substància, com diria Descartes, sinó una funció. Així que no té sentit distingir entre ment i matèria.
• Estudia la memòria a llarg i curt temini.
• Els hàbits humans són conductes adaptatives (darwinisme). James va introduir la pauta de 21 dies per consolidar hàbits.
• Proposa una teoria de les emociones molt innovadora: “somriure et farà feliç”. Podem parlar d'autosugestio, de conductisme babau, però respon coherentment al funcionalisme: primer de tot, l'alegria és un estat del cos, i després esdevé emoció. Aquesta teoria es coneix també com a teoria James-Lange (Carl Lange va ser un metge danès).
• Emocions: són causades per estímuls que alteren els òrgans i els procesos fisiològics, i causen efectes visibles en les persones: ens posem nerviosos perquè s'accelera el nostre cor; no plorem perquè ens posem tristos, sinó que ens posem tristos perquè plorem. Tot és reductible a fisiologia.