EL PAS DEL MITE AL LOGOS (ACTUALITZACIÓ)

A la costa jònica, al sud de l'actual Turquia, al segle VI a. C., per determinades raons, algunes persones cultes que habitaven les pròsperes colònies gregues d'aquesta zona van començar a sentir-se insatisfetes amb les explicacions habituals sobre el món i els seus misteris, basades en la mitologia. La mitologia és una explicació del món, però a aquestes persones no els va satisfer i van trobar problemes en les seves respostes a preguntes tals com com és el món?, com s'ha originat?, què passa després de morir?, etc.

Aquest procés històric es coneix com el pas del mite al logos.

Un altre factor que va afavorir la desconfiança d'aquests grecs de jònia va ser el fet que els navegants van traçar nous mapes de la Mediterrània i varen comprovar que hi havia prou diferències amb la cartografia mitològica (l'Odissea d'Homer, per exemple) com per anar amb compte i no refiar-se'n i obrir un procés de revisió dels continguts mitològics.

La insatisfacció que provocaven les respostes mitològiques va conduir aquestes persones a desenvolupar una altra manera de buscar respostes, un procediment nou basat en la racionalitat de les respostes: el caprici de la imaginació d'Homer o Hesíode no eren prou per assolir bones respostes.

Kirk & Raven (frag. 37 i 38, pàgs. 66-68), text sobre la cosmogonia òrfica de Damascio, De principiis:

el agua existía desde siempre y la materia de la que, por solidificación se formó la tierra [...], pues el agua era, según él [Orfeo], el principio de la totalidad de las cosas; del agua se formó el barro y de ambos nació un ser vivo, una serpiente con una cabeza de león superpuestas y, en medio de ella, el rostro de un dios, de nombre Heracles o Crono. Este Heracles engendró un huevo enorme que, rellenado completamente por la fuerza de su progenitor, se rompió en dos mediante fricción. Así, su parte superior se convirtió en Urano [cielo] y su parte inferior en Ge [tierra]. Y salió también un dios de dos cuerpos. Urano, tras unirse a Ge, engendra a Cloto, Láquesis y Átropo, femeninas...

Sobre aquesta qüestió, Jostein Gaarder, al seu llibre El món de Sofia tracta el pas del mite al logos amb una interessant presentació de mites escandinaus alternatius als típics exemples de la mitologia grega. En aquestes narracions els fenòmens naturals responen també a l'arbitrarietat de la voluntat dels déus.

La resposta a les mancances explicatives dels mites varen ser els primers intents filosòfics, en mans dels naturalistes jònics de Milet:

• Calia aplicar procediments racionals, proposar idees coherents i raonables per donar resposta als problemes que els mites no arribaven a satisfer.

De tota manera, en aquest moment no hi ha una clara oposició entre mite i logos, ja que el mite és també una forma de logos i, en el seu origen, era també una forma de saber, d'explicar-se el món mitjançant una narració. La filosofia grega no s'acaba de separar del mite, no trenca amb el mite de forma radical, i només a partir de cert moment el mite és oposat al logos. Per això cal tenir present que l'ús que Plató fa del mite té una intencionalitat pedagògica, comunicativa, que és distant de l'ús antic, inconscient d'aquesta funció.

A partir d'aquí cal esbrinar quins són els pressupostos bàsics de la cultura grega, és a dir, aquelles idees tàcites, implícites en la seva manera de mirar el mon, que potser no compartim. Com diu Guthrie (Los filósofos griegos, 1950), hi ha conceptes grecs que no podem traduir a la nostra llengua perquè el significat actual no coincideix amb l'original: dike, areté, theos, logos, mite, etc. Per entendre l'ús que els filòsofs grecs faran d'aquests conceptes cal aclarir la diferència entre el sentit implícit (intencional, connotatiu, que es pot assenyalar) i els significats extensionals, denotatius.