EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ

El procés de socialització és aquell mecanisme pel qual acabem adoptant (assimilant, creient, conformant) tot allò que la nostra societat valora com a bo i veritable, amb els prejudicis corresponents. Cal que passem per aquí, però, podem arribar a un punt des del qual mirar cap a enrere i analitzar el que som com si estiguéssim més enllà del que som? Tindrem ocasió, en algun moment de la nostra vida, de reflexionar sobre tot això que ens han fet creure? Podrem revoltar-nos? Podrem sortir ben parats de la revolta? Què passa amb les persones que no es revolten i s'adapten al món?

Definim el procés de socialització com el mecanisme pel qual els individus aprenem, interioritzem i assimilem (fem nostres) les normes, idees i conductes del nostre grup social (aquell en què desitgem ser acceptats).

També, el procés mitjançant el qual un individu que neix en un grup social aprèn i interioritza la cultura de la societat a la qual pertany. La cultura, encara que varia entre les generacions, manté moltes semblances i aquestes semblances es mantenen precisament degut a la socialització que pot ser definida, per exemple, com:

L'aprenentatge que capacita a un individu per a realitzar rols socials" (Johnson) o bé " el procés mitjançant el qual la persona humana aprèn e interioritza durant la seva vida, els elements socioculturals  del seu medi ambient, els integra a l' estructura de la seva personalitat, sota la influència d' experiències i d' agents socials significatius, i s' adapta així a l' entorn social en el qual ha de viure (Rocher).

La socialització es pot entendre també com a internalització de rols: pautes de comportament per saber què es pot esperar dels altres, com s'ha de reaccionar, que n'esperen els altres i tot això tenint en compte les diferents situacions en què l'individu es pot trobar: com a pare, com a fill, germà, alumne, professor, dona, home; també quines conseqüències pot tenir el fet de desviar-se de les pautes de comportament socialment acceptades. 

• Els grups primaris són els primers agents de la socialització. En aquests grups predominen les relacions basades en els sentiments, el coneixement personal i la relació directa, i l'expressió de la personalitat es pot fer amb una relativa llibertat. Família i grup d'amics són grups primaris. 
• Un centre d'ensenyament, un sindicat, un partit polític són grups secundaris. Diem que els grups primaris juguen un paper important en la socialització perquè abasten una etapa de la vida en la qual la nena i el nen són especialment receptius i a més és allà on s'aprèn la xarxa bàsica dels elements culturals amb una motivació emocional molt forta. La resta de l'aprenentatge social s'organitzarà al voltant de les pautes de referència assolides en els grups primaris.

Totes aquestes pautes de comportament van associades a rols, els papers que els actors socials realitzen, ja sigui per...

·        Adscripció de l'estatus: tots som fills/es d' algú, homes o dones.

·        Adquisició de l'estatus: podem casar-nos o no, ser metgesses o perruquers.

Segons l'estatus que ocupin, desenvoluparan uns rols. Cada estatus genera unes expectatives de rol (fer el que toca) i el fet de complir-les o no ens enfronta a sancions positives o negatives, formals o informals, tant més importants com més greu sigui l’incompliment o més acurat el compliment de les esmentades expectatives.

Quan aprenem a desenvolupar els rols que ens corresponen, no simplement fem un exercici de memòria, més aviat interioritzem, és a dir fem nostres, les pautes de comportament de manera que ja no ens semblen una cosa aliena i imposada, sinó que passen a formar part de la nostra personalitat. La personalitat social és el conjunt dels rols que l' individu aprèn a desenvolupar en el "teatre de la vida".

Els mecanismes de socialització són les diverses vies per les quals assimilem els papers que la societat ens reserva, i els valors de la nostra cultura. Són de diversos tipus:

• Imitació. Alguns autors, com Gabriel Tarde, defensaven que el mecanisme fonamental era la imitació.
• Consciència col·lectiva, segons Durkheim, que pressiona l'individu fins obligar-lo a acceptar les normes socials. Així, la socialització seria el resultat de la coacció del grup sobre l'individu. Les dues opinions són compatibles i la imitació, mitjançant l'assaig i l'error, és especialment important en els primers anys.
• Aprenentatge motivat. En el moment de nàixer, les criatures no tenen cap interès en aprendre a controlar les seves necessitats, desigs i impulsos ni en respectar normes d'higiene, horari... així i tot nens i nenes acaben aprenen tot això i comportant-se d'acord amb el que aprenen. Això passa perquè les pautes de comportament se'ls presenten acompanyades d'una motivació: aprovació, benestar, integració en el grup. La conducta esperada és reforçada amb premis materials o emocionals i la conducta indesitjada és rebutjada amb càstigs, desaprovació, exclusió.
• Interiorització de l'altre. Segons Margaret Mead, el "joc" representa un paper molt important en el procés de socialització. Nenes i nens se n'adonen que els seus pares esperen un determinat comportament, al principi senzill i cada vegada més complex. Es juga a "fer de fill o filla" fent el que els pares esperen i el joc es transforma en realitat fins que la nena (o el nen) es veu a ella mateixa com a filla o germana i s'identifica amb el seu paper com a membre del grup.

El procés de socialització és llarg, des de l'infant a l'adult, que passa per aquestes estacions:

• Individuació o desenvolupament de la personalitat (temperament i caràcter). Implica diferenciació respecte dels altres (sentir com sona la nostra màscara).
• Desenvolupament cognitiu.
• Maduració i desenvolupament físic (maduresa sexual).
• Socialització: adquisició de pautes de comportament del grup de referència, assolides com a identitat individual.
• Culturització: aprenentatge de les característiques de la nostra cultura, que ens dóna sentit com a persones.

En aquest procés intervenen diversos agents:

• Família: és el primer agent en el temps, i el més important, l'experiència social primària, el context idoni per aprendre les normes i la conducta social, perquè és un aprenentatge emocional, inconscient. La criatura rep de la família el recolzament material sense el qual seria un ésser totalment desvalgut, i dins la família fa l'aprenentatge de les tècniques i recursos bàsics pel desenvolupament de la personalitat: llenguatge i formació de conceptes bàsics per a la interpretació del món, en un clima marcat per l'afecte. La psicoanàlisi ha demostrat que les relacions afectives entre pares i fills són molt importants pel desenvolupament de la personalitat. Transmissió vertical, jeràrquica, amb vincles parentals, com ara pares, avis, etc. Primer grup de pertinença.
• Escola: segona etapa de l'aprenentatge social, de les normes, la transmissió de continguts i valors culturals. La funció de l'escola va més enllà de la transmissió dels coneixements. Sovint s'expliciten els valors i normes, i sovint es transmet alguna cosa més o alguna cosa diferent del que s'explicita. Teòricament, s'ensenya ordre, sentit de la disciplina, rigor científic o la importància de l'èxit. En general, la institució educativa transmet els valors propis de les classes mitjanes, fet que fa que en societats amb diferències de classe molt marcades, l'alumnat procedent de les classes baixes tingui especial dificultat en assolir aquests valors. Transmissió obliqua, jerarquitzada, però sense vincles parentals.
• El grup: en l'adolescència, per assolir habilitats socials i rols sexuals (tot i que en la família també). Aquí, i a diferència de la família, l'estatus de la criatura és, en principi, igual al dels altres components del grup. Si en la família s'aprèn a ser fill o germà, en el grup s'aprèn a ser amic, líder, seguidor o marginat. La igualtat formal i l'opcionalitat de la pertinença ofereixen més marge de llibertat psicològica per expressar actituds, judicis i desenvolupar l'esperit crític. Transmissió horitzontal, entre iguals. En relació amb la família, els grups d'amics poden operar com a grups de referència (allò que es vol adquirir, allò on es vol pertànyer).
• Mitjans de comunicació: missatges plens de continguts socialitzants, però també antisocials. La importància dels mitjans de comunicació és decisiva en una societat que valora la informació com a poder i que al temps se sustenta sobre el control de la informació. El paper socialitzador dels mitjans de comunicació no es redueix als programes educatius, hi ha evidència empírica de l'èxit dels programes que transmeten valors, normes i actituds. El caràcter informal, gràfic, divertit i proper a l'espectador amb el qual es transmet el missatge, contribueix a la seva eficàcia activant mecanismes inconscients d'identificació o rebuig. Aquests mecanismes són tant més eficaços, i perillosos en tant que l'espectador es troba en una actitud de receptor passiu i, consegüentment, s' anul·la la seva capacitat crítica davant el missatge. L'acceptació sense crítica del missatge publicitari substitueix l'avaluació crítica dels fets i la utilització massiva d'eslògans ofega la comunicació personal. La importància dels mitjans de comunicació en la nostra societat, atès que envaeixen l'àmbit d' intimitat, contribueix a la formació d'estats i corrents d'opinió freqüentment al servei dels interessos de les elits del poder econòmic, militar, polític, religiós etc. Generen valors de referència.
• Altres agents socialitzadors: el lloc de treball és un agent important del procés de socialització, que de fet dura tota la vida. A les comunitats tradicionals el treball no suposa desplaçaments lluny de la llar ni està separat de la resta de les activitats de la vida quotidiana. A les societats industrials, grans quantitats de persones surten cada dia de les seves llars per anar a treballar, l'entorn laboral és exigent, no sols en els aspectes estrictament laborals sinó també en altre com el tracte social o l' aparença física. Les associacions voluntàries com clubs esportius o altres, esglésies, ONGs, esplais... també influeixen en les idees i activitats dels seus membres.

A més, hi ha un procés semblant que s'anomena resocialització. Quan es produeix un trencament dels valors i comportament prèviament adquirits i s'adopten altres radicalment diferents podem parlar de resocialització. Per exemple, quan algú ha d'anar a la presó, caserna , internat o similar, o quan algú entra en una secta. Un cas extrem va ser els dels presoners del camps de concentració i el dels qui són sotmesos a interrogatoris i tortures. En principi els presoners intentaven mantenir les actituds de la seva vida anterior; però els resultava impossible, alguns van perdre totalment la voluntat i van morir aviat; altres es comportaven com a nens, irreflexivament. Els que aconseguien sobreviure oblidaven molts detalls de la seva vida anterior i intentaven imitar els guàrdies, un dels efectes més terribles dels maltractaments i les tortures és que sovint la víctima desenvolupa sentiments d' afecte cap al torturador, això és degut a que es produeix una tornada enrere en el procés de socialització i la víctima se sent com un nen desprotegit que hagués de començar el procés.

Socialització i llibertat individual. Des del naixement fins la mort estem en contínua interacció amb altres, això condiciona la nostra personalitat, valors i comportament, però la socialització és també l'origen de la nostra individualitat i de la nostra llibertat, cada dona i cada home desenvolupen una identitat pròpia capaç de pensar i actuar de manera independent. Per exemple l'aprenentatge de la llengua, al qual tothom és sotmès, ens permet posteriorment adquirir autoconsciència i creativitat i el domini pràctic de l' entorn.