NOTES SOBRE ÉMILE DURKHEIM (1858-1917)

Sociòleg francès. Professor a Burdeos (1896) i La Sorbona (des de 1902). Seguidor de l'orientació positivista en la sociologia, defensada abans per Comte, i oposat a fer de la investigació social una deducció a partir de lleis generals (com efectivament va fer Comte amb la seva teoria dels tres estadis històrics).  Per a Durkheim, la sociologia ha d'establir lleis o categories que puguin descriure amb cura les relacions socials, sempre fidels als fets.

Des d'aquesta perspectiva, Durkheim proposa un funcionalisme semblant al de la biologia, però en un sentit específic per a les ciècies socials, segons el qual una explicació funcional ha de permetre relacionar diversos factors o sistemes (estructures), és a dir, permetre veure de quina manera les activitats, institucions, sistemes de creences, etc., presents en una societat, es relacionen amb aquesta societat com a conjunt. Els fets socials tenen significat en el nivell social, no en el nivell individual.

Sota aquesta idea d'inspiració positivista (recordem que el funcionalisme ja apareix en la psicologia molt abans) hi ha una concepció prèvia de la societat com a un tot col·lectiu que justifica plenament la recerca de funcions en les parts d'aquest tot, a la manera d'un organisme biològic. Estem davant d'una concepció comunitarista de la societat. Durkheim pensava que la societat és més que la suma dels individus, que té una vida i existència pròpia més enllà de les experiències personals. Quan l’individu arriba al món, ja s’hi troba amb la  societat, que tindrà una gran influència en la seva vida i seguirà existint quan l’individu mori.  La societat té estructures que impliquen pautes estables de comportament, aquestes estructures són fets socials, amb realitat objectiva: normes, valors, creences. La societat té poder per influir en els pensaments i accions dels individus, dels quals espera obediència i normativitat, és a dir, assumpció de la norma. Els individus interioritzen els valors i les normes de la societat i organitzen les seves vides d’acord amb aquests. La societat imprimeix als individus una disciplina moral que posa límits i restriccions morals als desigs “insaciables” dels individus que els portarien a l’autodestrucció.

En aquest sentit, els interessos de la investigació sociològica de Durkheim s'orienten vers l'establiment de tipologies socials des de les més simples i primitives fins a les més complexes, des de les normals fins les anormals o patològiques. Defineix l'anormalitat com a absència o feblesa de les relacions funcionals (és a dir, en un ésser particular pot donar-se la situació d'anormalitat en relació amb el grup, a la norma del grup). En aquest tipus d'estudis encaixen els que va realitzar sobre el suïcidi.

Obres de Durkheim:

1889  Elements de sociologia

1893  La divisió social del treball (tesi doctoral)

1895  Les regles del mètode sociològic

1897  El suïcidi

1912  Les formes elementals de la vida religiosa

L'Escola de Durkheim

Va tenir gran influència a França, en assumir la tendència empírica en la investigació sociològica. Els seus seguidors van ser nombrosos, però no sempre fidels als postulats del mestre. Entre d'altres podem citar:

• George-Ambroise Davy (1883-1976), especialitzat en sociologia del dret.
• François Simiand (1873-1936), especialitzat en sociologia econòmica.
• Henri Hubert (1872-1927) i Marcel Mauss (1872-1950), amb estudis sobre sociologia de les religions.
• Maurice Halbwachs, estudis de sociologia de la memòria.