LA PERSPECTIVA ITÀLICA (ORFISME)

Espiritualista, carregada de misticisme, amb arrels egipcis, i vinculada als cultes mistèrics (Eleusis, a prop d'Atenes) i òrfics (Sicília, sud d'Itàlia). Aportarà un matís religiós a la filosofia grega que recolliran els pitagòrics i les escoles sicilianes, i més endavant el propi Plató. De fet, l'orfisme es molt important en la historia de la filosofia grega: per a l’orfisme, l’ànima està lligada a l’èter o substància dels astres, és a dir, a un pas de la divinitat.

Què és, però, l’orfisme?

L'orfisme és una cosmogonia, és a dir, una explicació mitològica de l'ordre còsmic i el seu origen en les formes divinitzades de les forces naturals primigènies, és a dir, que també és una teogonia. Comparteix nombrosos elements amb la teogonia jònia, però amb variacions importants (la presència d'un ou primigeni). El cas és que Ouranos és el déu suprem, pare amb Gea de els primers déus grecs importants: Cronos, Rea, Zeus, Hera, etc. Ouranos vol desfer-se dels fills però són els fills el que el destrueixen i ocupen el seu lloc, com és el cas de Zeus.

L'orfisme és també una antropogonia, a través del mite de Zagreu, el nen cornut fill de Zeus i Persèfone-Koré. Es tracta d’una perspectiva molt més moderna que la jònica, vinculada a rituals iniciàtics que combinen el culte a Apol·lo-Dionisos amb creences tràcies sobre la reencarnació. Segons aquesta tradició, que no presenta un cos doctrinal homogeni, l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra) i Ouranos (el cel); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, amb el seu cor fabrica una poció que fa prendre a Demèter, deesa de la terra, de la qual reneix Zagreo sota la forma de Dionisos; a partir de les restes, enterrades (o de les seves cendres dispersades arreu) van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat (Cornford, pàgs. 111-112). Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, en un procés de purificacions (rituals, ètiques), fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se i aconseguir una existència semblant a la dels déus. La vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible, un pas obligat per purificar l'ànima fins a la següent reencarnació i fins alliberar-la de la roda de les reencarnacions (Eliade). D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.

Aquestes idees tenen un clar origen egipci (i vincles amb l'Índia). Varen ser adoptades pels pitagòrics, que varen agafar aquesta idea mitològica i la varen absorbir dintre del seu misticisme matemàtic. Més endavant, Plató va entrar en contacte amb ells i li interessà molt aquest conte sobre l’ànima, i l’aprofità pels seus desenvolupaments filosòfics i epistemològics. Posteriorment els cristians varen aprofitat la teologia neoplatònica.

En general es considera que la mitologia òrfica gairebé no influeix en el desenvolupament de les primeres filosofies naturalistes, massa allunyades del seu misticisme, i també perquè l'orfisme té un desenvolupament posterior als de Milet.