LA PERSPECTIVA HOMÈRICA


Relacionada amb les tradicions populars transmeses en els textos homèrics. El seu origen es pot situar en el segle IX a. C.. És la cultura dels micènics (aqueus), adoptada després pels invasors jònics i després marginada pels invasors doria, de manera que va quedar en mans del poble, dels pagesos i els mariners, que colonitzaren més endavant la costa oriental meditarrània. Tot aquest moviment colonitzador ja es veu en els relats de l'Odissea i la Ilíada. És una cultura de l'acció davant els elements (el mar), i els déus també romanen sotmesos a aquestes forces còsmiques, divinitzades en la figura del Destí (Hado).
Això implica una certa consciència de la separació dels déus, i de les seves limitacions. Els grecs homèrics són uns descreguts. Els déus no poden alterar la natura. Homer és un pioner del racionalisme religiós que portarà del politeisme al monoteisme de Xenòfanes, i a la teologia racional present en Heràclit, Anaxàgores, Plató i Aristòtil.
En aquest context s'ha realitzat el pas del mite al logos, aquestes idees populars constitueixen el marc cultural en que neix la filosofia occidental. És des d'aquí, i no des de la perspectiva itàlica (orfisme), que es realitza aquest pas, perquè en ell és possible donar-lo. Servirà de base als primers pensadors jònics, els milesis, de tarannà científic i naturalista, cosmològic i cosmogònic, i veritablement decidits a fer el pas del mite al logos.
Passem a descriure alguns trest propis d'aquesta perspectiva:
  • Pessimisme: els humans som com les fulles, que el vent arrossega al seu caprici (Homer, Ilíada VI 146 ss). Malalties, patiment, vellesa, tristesa. 
  • Text d'Aquiles: “Los dioses destinaron a los míseros mortales a vivir en la tristeza, y sólo ellos están descuitados. En los umbrales del palacio de Zeus hay dos toneles de dones que el dios reparte: en uno están los males y en el otro los bienes, unas veces topa con la desdicha y otras con la buenaventura; pero el que tan sólo recibe penas vive con afrenta, una gran hambre le persigue sobre la divina tierra, y va de un lado a otro sin ser honrado ni por los dioses ni por los hombres” (Ilíada XXIV)). 
  • L'home homèric és un ésser desgraciat que estaria millor mort; de fet, el milor seria no haver nascut (Sòfocles, Edip a Colonnos 1219 ss); episodi del rei Mides i el Silè referit per Nietzsche al Naixement de la tragèdia, cap. 3.
  • La mort tampoc és la solució de les desgràcies de la vida. Quan el cos mor, l'ànima sobreviu però no va enlloc que sigui millor, sinó que va a parar a l'Hades, un lloc tenebrós desconnectat dels déus. L’ànima és un alè, una entitat separada del cos que li dóna l’impuls de la vida; quan mor el cos, l’ànima sobreviu per portar una existència desgraciada a l’Hades, perquè no s’uneix als déus, ja que el món humà continua separat del diví, per la qual cosa (i aquesta és la clau homèrica)
  • Vitalisme: en conseqüència, la vida humana és, malgrat tot, quelcom únic que s'ha d'aprofitar. Viure és millor que morir, el grec jònic sempre preferirà estar viu.
  • Homes i déus viuen en àmbits diferents, inconnexos. Els déus volen interferir en els assumptes humans, però els humans no poden obtenir tot el que vulguin dels déus, ni viure en comunió amb ells, ni amb ells quan morin. L'home no és una criatura divina.
  • La vida humana està sotmesa al destí (Hado), al fil diví filat per les moires o aises; també va lligada a la justícia (Diké), que sotmet els déus també. Fer el que cal, seguir el decurs de les coses, el que s'espera d'una persona, del seu lloc en la ciutat, complir amb els deures i portar una vida amb virtut, amb excel·lència (areté humana). Viure amb plenitud i dignitat en el present.
  • Exaltació del gaudi de viure, de la bellesa i l'alegria. Els festivals religiosos homèrics tenen la funció de portar això a l'àmbit col·lectiu, d'exaltar col·lectivament aquests valors vitals.


La filosofia natural jònica, els pluralistes i els atomistes, Sòcrates, etc., son hereus d'aquesta perspectiva. Podem referir-nos al final de l'Apologia de Sòcrates, quan aquest descriu què farà en arribar a l'Hades, tot i que Sòcrates representa un gir de massa gran en mans de Plató. Tot això es el que Nietzsche categoritzarà com a sentit tràgic de la vida.





Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

KANT Y LA MENTIRA

EL DUALISMO CARTESIANO (actualización)

LOS GRIEGOS Y LA LIBERTAD INDIVIDUAL