EL CONTEXT DE NIETZSCHE

La figura de Nietzsche s’emmarca en la crisi dels valors il·lustrats de mitjans dels segle XIX, com a reacció davant l’excés d’optimisme del positivisme i liberalisme en la societat industrial. Aquest corrent crític posa en qüestió la validesa de la idea de progrés i altres conceptes centrals en la modernitat: subjecte, consciència, objectivitat, món, realitat, raó, racionalitat i llibertat, veritat, ciència, Estat. Si aquests conceptes no són vàlids, potser la història del pensament occidental és la història d’un error.

La tradició occidental respon, segons Nietzsche, a un impuls racionalista basat en la voluntat de veritat. Aquesta voluntat que cerca la primacia de la raó i en la seva aplicació a tots els camps de l'activitat humana, ha permès als homes occidentals assolir diverses fites:

• La crítica racional i la superació de les supersticions i del pensament ancorat en el mite. Això és va iniciar ja amb el pas del mite al logos, entre els presocràtics.
• Superar la tradició oriental, ancorada en els mites.
• Superar els límits del pensament religiós i la seva base d'irracionalitat.

El context en què es configuren aquestes idees crítiques amb la Il·lustració és el següent:

• Sociopolític: derivat de la Segona Revolució industrial, que provoca nombrosos canvis en la societat europea, com ara el desenvolupament del moviment obrer, la orientació liberal de la burgesia, l'emergència del nacionalisme, etc. Nietzsche criticarà totes aquestes manifestacions.
• Ideològic: liberalisme, tradicionalisme, nacionalisme, socialisme utòpic, marxisme, anarquisme, són ideologies que durant el segle XIX acabaran enfrontant-se, política i socialment, en forma de lluita militat o luita social, entre estats o entre faccions al carrer. En conjunt, aquests enfrontaments són el resultat de l'enfonsament dels ideals de la Il·lustració, la manifestació de la crisis de la raó il·lustrada sobre la que es fonamentava la cultura europea durant el segle anterior. Nietzsche també en farà una crítica.
• Alemanya: el context alemany és especialment receptiu de tots aquests moviments abans assenyalats, atès que el país és el més avançat d'Europa tant a nivell econòmic com social i cultural, i arran les Guerres Napoleòniques acaba de unificar-se per primera vegada, sense arribar a ser un a nació-estat com ja era França, però, tot i que a partir de l'últim terç del segle, arran la guerra amb França, acaba de nèixer el II Reich, sota el domini de Prússia. Del nacionalisme passem a l'imperialisme, sense sortir d'Alemanya. En aquest sentit, Nietzsche serà un gran crític del nacionalisme i l'imperialisme: la seva consideració de l'Estat com a fruit del pacte dels febles davant els forts fa que vegi amb desconfiança qualsevol manifestació de l'Estat, i més encara si es tracta d'un de democràtic. La democràcia és el règim que permet el govern dels mediocres, mitjançant el sistema de partits i el vot popular. No podem oblidar l'exemple de la decadència d'Atenes sota la democràcia populista posterior a Pericles.
• Ciència: el segle XIX és el temps de la innovació tecnològica i científica, amb un impuls de desenvolupanent inèdit fins aquest moment. Pasteur, Darwin, Mendel, Marconi, Edison, etc. Tots els àmbits del coneixement reben aquest impuls, noves ciències inicien el seu recorregut, com ara la psicologia empírica (Wundt), la psicoanàlisi (Freud), la sociologia empírica (Comte, Tocqueville, Durkheim), la filologia científica (Wilamovitz-Möllendrf), l'arqueologia, etc. Nietzsche és sensible a aquest imparable recorregut de la ciència, i el veurà críticament (els científics com a servidors del poder polític, la universitat com a institució cultural del poder polític).
• Art i cultura: el segle XIX veurà l'aparició de nous corrents culturals i artístics, paral·lels als canvis socials i econòmics. Totes les manifestacions artístiques es veuran afectades pels canvis socials i ideològics, recollint-los en les seves produccions. Serà la música l'art en què Nietzsche posarà l'accent critic.
• Context filosòfic: el punt de partida seria la crisi del kantisme en mans dels seus seguidors, Fichte, Schelling i Hegel, que el transformen en idealisme i romanticisme, bressols del marxisme, que és el resultant de materialitzar l'idealisme hegelià. Nietzsche creix filosòficament en aquest escenari, on comencen a actuar altres actors: el positivisme de Comte, el socialisme científic (Marx), l'historicisme (Dithey), el nihilisme (Schopenhauer) i l'evolucionisme de Darwin.
• Schopenhauer: és el principal inspirador de Nietzsche, sense perdre de vista la filosofia grega, l'arcaica i la clàssica. Schopenhauer és un romàntic nihilista i pessimista, que afirma la mort, i Nietzsche assumirà el seu nihilisme però amb caràcter afirmatiu, com a afirmació de la vida.

Pensa Nietzsche que els resultats del procés racionalitzador originat a Grècia, no ha donat resultats tan revolucionaris ni alliberadors com semblava, sinó que en realitat són una continuïtat de l'esperit teològic que criticava, perquè la Il·lustració ha provocat la mort de Déu, l'home modern ja no hi confia, però no s'ha desfet d'un altre ídol, que és el manteniment de la voluntat de veritat en l'home modern, com és el cas de l'Absolut de Hegel (una divinització metafòrica).

Hegel havia fet una genealogia de la metafísica occidental, és a dir, va anar als orígens per veure com havien emergit els conceptes clau de la metafísica, però no en un sentit historiogràfic. El problema de Hegel, segons Nietzsche, és que la seva perspectiva és idealista, pressuposa l'existència d'essències i entitats intemporals, de manera que no va més enllà dels platejaments socraticocristians que pretenia analitzar, que Nietzsche considera a l'inici de la decadència de la cultura occidental.

Per això s'oposarà a:

• La tradició judeocristiana.
• Els ideals racionalitzats de la Il·lustració, que no han produït cam alliberament ni progrés, sinó nihilisme i voluntat de no-res.
• La història del pensament occidental, que ha de ser reinterpretada.

En tant que Nietzsche s’incorpora a aquesta línia de reflexió, la crítica de la Il·lustració, se’l considera part de l’anomenada “escola de la sospita” junt a Marx i Freud (més informació, en aquest enllaç: FILOSOFIA DE LA SOSPITA). Nietzsche no creu ni en la innocència ni en la bondat del coneixement, sospita de la pretensió de veritat de totes aquestes estratègies, sota les quals roman una visió del món, uns determinats valors interessats, que amaguen la realitat.