PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dimarts, 22 de setembre de 2015

SOBRE L'ACTIVITAT FILOSÒFICA

L'activitat filosòfica consisteix a fer servir tres competències que la defineixen:

1. Problematitzar.
Actitud crítica i reflexiva per detectar problemes i fer preguntes. Es tracta de veure problemes en el món, en l'ús comú del llenguatge i les explicacions comunes sobre els problemes que el món planteja a tothom, en la manifestació dels costums i de la vida material i espiritual dels éssers humans. Veiem problemes perquè les explicacions comunes no ens són satisfactòries, perquè els conceptes que se'ns donen fallen en algun dels elements que intenten explicar per satisfer la necessitat humana de conèixer, per satisfer la curiositat natural dels humans. La curiositat i la insatisfacció són el motor de la filosofia (i de la ciència, de l'art, i de la literatura: “quan tinc necessitat de religió, pinto”, deia Van Gogh). Totes les ciències s'enfronten a problemes, però en la filosofia aquest punt de partida és essencial. Tanmateix, la filosofia actua només en l'àmbit de les idees i el llenguatge: pren un concepte, una definició, i la converteix en problema, la contrasta amb altres idees i delibera si respon a totes es possibilitats derivades de la definició que s'ha donat, la revisa per arribar a una definició que no tingui cap fissura. De ben segur un altre pensador inquiet en trobarà alguna, insatisfet amb la primera definició. La filosofia converteix els problemes de la realitat (les inquietuds que la realitat ens genera) en problemes de llenguatge, els trasllada a les paraules i els conceptes que havien servit per explicar-los inicialment, per tal de valorar si els expliquen totalment o adequadment. Al final, la filosofia és només un joc-pugna-lluita d'idees. Un text de Nietzsche ens il·lustra sobre això: fragments de La gaia ciència.
Hi ha un grapat de problemes que el filòsof no abandona malgrat saber que no n'hi ha una solució definitiva, no els abandona perquè necessita trobar alguna solució encara que sigui parcial'0, alguna resposta i alguna via de sortida per a la seva necessitat de saber i entendre. I aquesta necessitat està arrelada en l'ésser humà des del principi. Quan comença l'ésser humà a plantejar-se aquests problemes?
Sovint la nostra capacitat analítica està altament desenvolupada abans que posseïm un gran coneixement del món i, al voltant dels catorze anys, molta gent comença a pensar pel seu compte sobre problemes filosòfics: sobre el que realment existeix, si podem saber alguna cosa, si alguna cosa és realment bona o dolenta, si la vida té algun significat, si la mort és el final. S'ha escrit sobre aquests temes durant milers d'anys, però la matèria prima filosòfica prové directament del món i de la relació que hi tenim, no pas dels criteris del passat. Aquesta és la raó perquè, una vegada o una altra, qui mai no hagi llegit res sobre aquests problemes se'ls acabi plantejant (Thomas Nagel, Qué significa todo esto?)(versió digital en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/07/la-filosofia-com-recerca-de-problemes.html).
Una altra lectura interessant sobre com encarar problemàticament el món, que és el principal tret de la filosofia com a activitat intel·lectual: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2014/09/que-es-la-filosofia-segons-martin-cohen.html.

2. Conceptualitzar amb procediments racionals
Es tracta de definir idees per descriure i diagnosticar els problemes que detectem, per explicar-los i satisfer totes les qüestions possibles, tapar tots es forats possibles, cobrir totes es possibilitats, experiencials i ideals. Però aquests conceptes no poden donar-se de qualsevol manera: han de ser racionals, no poètics o metafòrics. Han de ser el més a prop possible de definicions universals (Sòcrates). És aquí on la filosofia es diferencia de les altres formes de buscar respostes.
Consisteix en l'ús racional del llenguatge, a diferència de la literatura i la poètica, que es poden permetre llibertats creatives a les quals no arriba la filosofia (tot i que de vegades el llenguatge filosòfic ultrapassa aquests límits, com és el cas de Nietzsche, Heidegger o el retret que li fa Aristòtil a Plató amb el concepte de participació).
No podem oblidar que en aquest moment activem una aptitud essencial en l'ésser humà: la imaginació. Es tracta d'un element d'ordre antropològic, evolutiu, que defineix l'ésser humà des dels inicis de la seva evolució en tant que va servir de mecanisme de supervivència en un ambient hostil, cosa que estudiarem més endavant. El cas és que en la formació de la cultura humana, la imaginació té un pes importantíssim perquè intervé en la creació de mites i narracions que serveixen per explicar les coses que passen. També en la filosofia: la imaginació serveix per produir conceptes-idees, és a dir, recreacions o simulacions d'una suposada realitat per tal de comprovar si tot encaixa d'acord amb els problemes prèviament plantejats (ampliació d'aquest assumpte, en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/08/imaginacion.html).
Per resoldre els problemes generats en la fase anterior, la filosofia construeix conceptes-idees que tracten d'explicar aquests problemes. Aquesta és la funció de la filosofia: fer, crear conceptes per explicar allò que abans semblava o explicat o no totalment explicat (Deleuze, mes informació en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2014/07/que-es-la-filosofia-1995.html).
Això la diferencia d'altres formes d'explicar el món:
  • La ciència crea prospectes: funcions que manifesten relacions entre elements quantificables.
  • L'art formula preceptes i afectes a partir de la ficció.
  • La religió formula esperances a partir d'una pretensió de coneixement que s'anomena creença, de cap manera comparable a la filosofia en mètode o finalitats, tot i que de vegades els continguts d'ambdues acaben encavalcant-se.
Com construeix conceptes la filosofia? Mitjançant definicions que poden arribar a ser molt complexes, i després mitjançant relacions entre conceptes, és a dir, generant interrelacions entre definicions, de forma coherent.
Pen entendre millor això, cal explicar què és una definició: definir és delimitar, identificar els límits d'una cosa o d'una paraula o concepte, cosa que permet assolir la seva essència de forma intel·lectual, tot i que de vegades cal contrastar-ho tot amb dades empíriques, per exemple, perquè no es pot parlar del món d'esquenes al món; però això és una altra operació diferent de definir, això és comprovar, verificar, comparar, discernir, etc., segons el Diccionari de filosofia de Ferrater Mora.
Finalment, cal saber quins tipus de definicions poder fer servir:
  • Definicions operatives: consisteix a assenyalar les diferents accions que condueixen a la realització de una cosa. Per exemple, poder definir enginyer com aquell que ha cursat enginyeria; soldat com aquell que forma part de l'exèrcit; filòsof com aquell que ha estudiat filosofia i practica una sèrie d'activitats que pertanyen a l'àmbit d'aquesta disciplina.
  • Definicions causals: semblants a les operatives, ja que es fa servir la causa de la cosa com a element definitori. Per exemple: Tuberculosi, malaltia provocada pel bacil de Koch. Pot arribar a quedar molt lluny d'explicar-nos què és una cosa, que és més aviat funció de les definicions essencials.
  • Definicions tautològiques: aquelles on a cosa definida i la definició són equivalents de forma absoluta: solter és aquell que no està casat. La definició no ens diu més del que ens diu la paraula que volem definir. És pot pensar que els judicis aritmètic són tautologies: 2 + 2 = 4; el cas és que no resulta tan senzill pensar-ho si considerem l'operació 344554 + 687979 =  1032533.
  • Definicions ostensives, denotatives o exemplars: aquelles on per tal de definir la paraula cal  exhibir-ne un exemple. Aquesta no és la millor manera de definir res, i és particularment oposada a la definició essencial, com es fa palès als diàlegs platònics. Per exemple: llibre és el tipus d'objecte que el lector té a les seves mans quan llegeix aquestes línies. No obstant, aquest tipus de definició és l'única possible en determinats casos: vermell és el color de la rosa vermella; blau és el color del mar. Això passa perquè mai no podem donar una definició essencial dels colors, sabors i altres qualitats que són subjectives.
  • Definicions essencials o universals: deriven de considerar la classe a què pertany la cosa definida, per tal de situar-la en un determinat nivell o jerarquia en relació amb altres coses de la mateixa classe, o amb altres classes. Amb la definició universal donem el gènere i la diferència de la cosa definida. Per exemple: l'ésser humà és animal racional; diem animal com a gènere i racional com a diferència respecte d'altres animals. Per tal que la definició sigui bona, cal que els elements de la definició exhaureixin totes les possibilitats de l'essència de a cosa definida, perquè si en falta alguna, la cosa pot ser confosa amb una altra. A més, allò definit no ha de sortir a la definició. Aquesta mena de definicions és la més important en l'activitat filosòfica des que Sòcrates va introduir el seu mètode, tot i que la filosofia no exclou altres maneres de definir les coses i els conceptes (una explicació més extensa del mètode socràtic en aquests enllaços: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/search/label/método socrático). També en Descartes podem trobar un mètode d'anàlisi de les idees que serveix per cercar definicions universals indubtables (aquest text ens ho explica amb les seves paraules: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2012/09/textos-descartes-y-el-tema-de-la-certeza.html).
  • Definicions reals: quan el que es vol és definir una cosa del món: per exemple, home, com a animal racional.
  • Definicions nominals: quan el que es vol és definir el significat d'una paraula, d'un mot: per exemple, el mot home, que vol dir animal racional. És molt important distingir aquests dos vessants, el ontològic i el lògic o lingüístic, perquè la filosofia navega entre aquestes dues ribes que, de vegades, formen un estret.
  • Definicions verbals: són les definicions pròpies d'un diccionari, com ara piròscaf, que és un vaixell de vapor.

3. Argumentar, dialogar per procediments lògics
La filosofia entra en discussió interna sobre la validesa dels conceptes que fa servir. És una discussió dintre d'un pla racional, argumentatiu, un joc de paraules per defensar el propi o criticar a l'altre, però sotmès a determinades regles (lògica), realitzat amb la intenció de definir millor l'explicació del problema. Es tracta de fer servir les relacions entre conceptes per defensar els nostres conceptes o problematitzar els altres que no ens satisfan. Argumentem per expressar els problemes que hem trobat en els conceptes que se'ns donen, o en els nostres (revisió, reflexió).
Com veiem, l'argumentació està lligada també a la problematització dels conceptes.  Tot està lligat en la filosofia, i tot això té una finalitat que és essencial en l'actitud del filòsof: per assolir el saber, per acostar-se a la veritat i per afany de totalitat (perquè la veritat a mitges no val).



Auto Cad Tutorials