PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dimecres, 4 de maig de 2016

STUART MILL I L'UTILITARISME

El punt de partida de Stuart Mill és el principi d’utilitat:
  • La bondat d’una acció està en relació amb la felicitat que procura, i a més amb la quantitat de persones que es poden veure afectades per aquesta acció.
  • La felicitat no és un concepte abstracte, sinó quelcom concret: plaer, benestar, sentir-se bé un mateix; és un concepte vinculat a l’egoisme.
  • La felicitat és un fi en si mateix, i la prova és que és desitjat com a tal.
  • La felicitat com a fi és compatible amb altres fins morals, com la virtut, que no és negada pels utilitarismes, només posada en segon pla moral.
  • Els fets i els conceptes morals han de ser avaluables en funció de les seves conseqüències, que han de poder ser també avaluables, mesurables i observables (això és positivisme, en el mateix sentit que Comte el va aplicar a la sociologia i el conductisme l’aplicà a la psicologia).
L’ésser humà busca la major felicitat possible, el major grau de plaer. Cal assenyalar que Stuart Mill no es refereix a un hedonisme groller, sinó que es remet a Epicur:
  • Els plaers corporals són necessaris, eliminen el dolor de la seva absència (la gana que produeix no menjar fa mal), però no satisfan completament la necessitat de felicitat del éssers humans.
  • Els plaers mentals, vinculats a la imaginació i els sentiments són més permanents, depenen només de l’individu. Aquests plaers són els preferits pels qui coneixen els dos tipus.
Com diu en un fragment:
“És millor ser una persona insatisfeta que no un gorrí satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el gorrí opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.”
Toquem ara la qüestió de la quantitat de felicitat: la felicitat del major nombre possible de persones, com a criteri per definir l’acció moral, nucli de l’utilitarisme, més enllà de la part purament individual i d’aplicació política.
Cal tenir present que l’individu moral que proposa Stuart Mill és un ésser orientat no només vers el seu propi plaer (egoisme) sinó també vers la felicitat dels altres (altruisme).
L’objectiu és determinar els criteris d’acció pels quals podria fer-se real en el major grau possible una existència plena i garantir-la a tota la humanitat. I Stuart Mill creu que es tracta d’una recerca raonable sempre que no es demani més del que la vida pot donar:
  • Procurar evitar els dolors.
  • Ser actiu en la recerca dels plaers, de la bona vida.
  • Combatre la passivitat i l’avorriment amb el cultiu de l’esperit, el desig de saber, la curiositat, etc.
  • Fer de l’educació un instrument per a aquest objectiu.
  • Millorar les condicions de vida per treure’s de sobre els impediments per a què la felicitat estigui a l’abast de gairebé tothom.
  • Potenciar la lliberta i eliminar la pobresa i la malaltia.

D’acord amb Stuart Mill, podríem definir la recerca de la felicitat com a virtut moral?
Per a Stuart Mill, cap tipus de renúncia a la felicitat és una virtut en si mateixa, això és un engany (i amb això coincidiria amb Nietzsche). La veritable virtut és voler la felicitat dels altres. L’ascetisme, els sacrificis, la renúncia a la felicitat i al plaer, tot això pot ser un bé, però no per si mateix, sinó si produeix felicitat en els altres.
Queda considerar la qüestió de l’utilitarisme en sentit social, és a dir, la relació entre la felicitat individual i l’interès comú, el bé dels altres. En aquest sentit, per a Stuart Mill:
  • La felicitat individual ha de ser compatible amb el bé general.
  • Cal que en la vida dels individus, la promoció del bé per als altres sigui un motiu moral, una motivació per a l’acció, quelcom de valor (però no un deure, que no és el mateix).
  • Només a escala política es pot pensar en la felicitat  a escala social, l’individu no abasta més enllà del seu cercle social.

Què se li retreu a l’utilitarisme de Stuart Mill (i ell mateix n’és conscient):
  • La seva fredor moral.
  • Ser un pur conseqüencialisme sense valors morals (però això és una interpretació pobra de l’utilitarisme).
  • Associar-la a l’ateisme.
  • Confondre la utilitat amb la conveniència.
  • Dependre massa del càlcul, que anul·la l’acció. Stuart Mill respon que això és una exageració, perquè hi ha elements de decisió que estan sancionats per l’ús social, i no cal calcular sempre les possibilitats de la utilitat per fer les coses bé. No cal posar a prova el principi d’utilitat a a cada opció d’actuar que ens trobem, sobre tot en la vida quotidiana.
Totes les doctrines morals, afirma, tenen conflictes i han d’explicar com s’apliquen a casos concrets i excepcionals, però això es fruit dels defectes de la naturalesa humana, no de les doctrines morals.


Auto Cad Tutorials