DESCARTES I EL PRINCIPI D'INDIVIDUACIÓ

Ara que sé que totes les coses que concebo clarament i distintament Déu pot fer que siguin tal com jo les concebo, és suficient poder concebre una cosa sense una altra de manera clara i distinta per tenir la certesa que l’una és diferent de l’altra, perquè, si més no per mitjà de l’omnipotència divina, es podria donar una cosa sense l’altra […]. Per tant, a partir del fet que sé que existeixo i que m’adono que l’única cosa que pertany a la meva naturalesa és que sóc una cosa que pensa, concloc amb certesa que la meva essència rau solament en això: que sóc una cosa que pensa o una substància que no té per essència o naturalesa res més que pensar. I bé pot ser que jo tingui un cos estretament unit a mi […]; tanmateix, pel fet que d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix com a cosa que només pensa i és inextensa, i d’altra banda una idea distinta del cos com una cosa que només és extensa i no pensa, és clar que jo, és a dir, l’ànima per la qual sóc el que sóc, és plenament i veritablement distinta del cos, i que pot existir sense ell.

René Descartes, Meditacions metafísiques VI



Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

BRANQUES DE LA FILOSOFIA

DESCARTES Y LOS DIFERENTES TIPOS DE IDEAS

KANT Y LA MENTIRA