EMPIRISME, RACIONALISME I FILOSOFIA CRÍTICA



  • Experiència (empirisme): totes les idees tenen un origen empíric.
    • L'empirisme epistemològic afirma que tot coneixement deriva de l'experiència (bàsicament sensorial).
    • L'experiència també és garantia del coneixement: tot el que coneixem ha de poder ser verificat per la informació dels sentits (proves empíriques).
    • L'experiència és també el límit del coneixement: tot allò que vagi més enllà de l'experiència no suposa cap coneixement segur, cap tipus de certesa.
    • Hi ha la convicció que tota idea (per racional que pugui semblar) ha de referir-se a alguna experiència sensorial per ser acceptada com a idea vàlida. Si no trobem el referent empíric d'una idea, aleshores podem dubtar de la seva veritat.
    • La confiança en l'experiència també esdevé metafísica: no hi ha cap altra realitat que no sigui l'empírica, accessible pels sentits. Això és compatible amb el materialisme (Aristòtil), el mecanicisme (Hobbes), i l'idealisme (Berkeley). El problema d'aquesta postura és el concepte de substància, que per definició es troba al darrere de les qualitats sensorials d'un cos. Hi és realment, la substància?
    • Representants: Aristòtil, Sext Empíric, Francis Bacon, Hobbes, Locke, Berkeley, Hume, etc. L'empirisme és un corrent essencialment modern, tot i que entre els autors antics hi trobem trets empiristes. En la modernitat hi ha una separació entre l'empirisme anglès i el racionalisme continental, que en certa forma ha arribat fins al present de la metafísica i l'epistemologia.
  • Racionalisme: l'experiència és dubtosa, i cal explicar d'on vénen les idees que no poden ser empíriques (Déu, causa, etc.). Representants: Parmènides, Plató, Descartes, Spinoza, Leibniz, etc.
    • El racionalisme considera que la raó és la instància adequada per assolir el coneixement. La raó és font i també garantia de coneixement. El mètode dels racionalistes és preferentment la deducció lògica, la filosofia geomètrica, el sil·logisme, etc. Per això ha arribat a tenir conflictes amb la ciència i el seu mètode experimental, basat en la inducció lògica.
    • Generalment, el racionalisme epistemològic va acompanyat de racionalisme metafísic, és a dir, que la realitat té un caràcter racional (per la qual cosa la raó és el millor instrument per conèixer-la. Tot i això, aquestes dues formes de racionalisme es poden presentar una independentment de l'altra.
    • El empiristes no rebutgen la raó, ans al contrari, en algun sentit són racionalistes perquè fan servir la raó per fonamentar algunes conclusions. El principi d'individuació, per exemple, és racional, no empíric.
    • Als racionalistes se'ls pot retreure el seu excés de confiança en la raó, que els porta a un dogmatisme lluny dels inicis cartesians del racionalisme, com és el cas de Leibniz.
    • És típic del pensament grec associar el llenguatge amb la realitat (connexió lògico-ontològica), és a dir, que el llenguatge la reprodueix veritablement.
    • El pensament antic ja presenta formulacions racionalistes, com és el cas de Parmènides (si no puc pensar el no-ser, aleshores el canvi no és possible, encara que els sentits m'indiquin que sí). El corrent eleàtic és d'aquest tarannà, i la seva influència arriba fins a Plató, que és també un racionalista metafísic (la realitat és el món de les idees); en el coneixement, Plató admet graus, és a dir, que un coneixement empíric correspon al que passa en el món de les aparences, però sempre sotmès a l'àmbit de la opinió.
    • D'Aristòtil es pot dir que és un empirista i materialista que encara manifesta un alt component de racionalisme en els seus plantejaments, fruit de l'herència platònica.
    • Amb Descartes s'inaugura el racionalisme modern. El seu és un intent de racionalitzar la realitat des de la primacia de la teoria del coneixement. Per això, l'epistemologia és el tema central de la modernitat fins a Kant i la Il·lustració.
    • Spinoza, Leibniz i Hegel són exemples de racionalisme epistemològic i metafísic. A més, en Hegel, la raó serveix per interpretar també la història humana com a procés de progrés i emancipació. Marx, en aquest sentit, també és racionalista.
    • Entre els racionalistes comptem amb Husserl (fenomenologia), el positivisme lògic, el primer Wittgenstein i fins i tot Popper i el seu racionalisme crític.
  • Filosofia crítica o idealisme crític o transcendental (Kant): síntesi de les anteriors línies de pensament, de fet és una crítica al dogmatisme racionalista (Leibniz) i a l'escepticisme radical de l'empirisme (Hume), que havien tancat el camí per poder explicar el coneixement d'acord amb les noves pautes introduïdes per la ciència experimental des de Newton. Per a Kant, el coneixement no es fonament en l'experiència exclusivament, sinó que l'experiència és interpretada per l'enteniment d'acord amb categories innates: temps, espai, causa, etc. La ment humana posa les condicions prèvies per interpretar l'experiència de forma en forma de lleis universals.





Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

DESCARTES Y LA DUDA (actualización)

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

KANT Y LA MENTIRA

KANT: LA BONA VOLUNTAT I EL DEURE MORAL