PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dissabte, 19 de desembre de 2015

LES ESCOLES SOCRÀTIQUES

L’any 399 a. C. mor Sòcrates condemnat pels atenesos. La majoria dels seus deixebles ha de fugir d’Atenes, incloent Plató. Això provoca la dispersió de les anomenades “escoles socràtiques”.
Entre els deixebles de Sòcrates cal distingir dos ramals:
  • Els més antics, vinculats al mestre des del 430 a- C. Hi pertanyen: Críties (un dels Trenta Tirans i més aviat sofista que socràtic), Antístenes, Euclides de Mègara (no l’hem de confondre amb el geòmetra), Alcibíades, Critó, Xenofont, Querefont, Querècrates, Esquines d’Esfetos, etc.
  • Els més joves, entre els que trobarem Plató.
A la mort del mestre, els deixebles disputen entre ells l’herència socràtica, però la dispersió dels diferents deixebles separa geogràficament les diferents tendències del socratisme. Així, torbarem:
  • L’Escola de Mègara. Fundada per Euclides, un dels primers deixebles de Sòcrates, que es va establir molt aviat a Mègara per difondre el missatge socràtic. En aquesta línia es fa èmfasi en la realitat del bé, per influència de Parmènides. Hi ha una identitat entre el bé i la realitat, amb les propietats de l’ésser de Parmènides, per la qual cosa hi ha la negació del canvi i de la realitat del món empíric. Segueixen una metodologia erística (disputa), que és també herència socràtica. Entre els seguidors d’aquesta línia hi trobem Eubúlides (autor de la fal·làcia del mentider), Diodor Cronos i Filó de Mègara (autor d’unes taules de veritat precursores de les desenvolupades per Wittgenstein).
  • L’Escola Cínica. Fundada per Antístenes, un altre dels deixebles antics. En morir Sòcrates, va voler imitar el seu estil de vida, el seu rebuig de les convencions, de les opinions, i la seva manca d’ambició mundana; tot això és la vessant cínica de Sòcrates, oposada a la vessant més metafísica. El nom de l’escola deriva del gimnàs in es varen establir, un establiment de segona fila, sovintejat per la classe baixa atenesa, anomenat Kynósargos, és a dir, del gos; per això els cínics pertanyen a l’escola del gos. El seu tarannà és antiplatònic: només reconeixen l’existència de les percepcions; rebuig de les convencions i les lleis; cosmopolitisme. La felicitat rau en el desinterès, i la virtut és l’autodomini, l’ascetisme i la manca de necessitats. Un altre cínic famós va ser Diògenes de Sínope. Influència posterior sobre els estoics i Epicur.
  • L’Escola de Cirene (ciutat de la costa de l’actual Líbia). Fundada per Aristip de Cirene, defensen una mena d’hedonisme que servirà de base a Epicur. Conmtacte amb el pitagorisme. Un altre seguidor és Teodor de Cirene o l’Ateu.


Auto Cad Tutorials