PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dilluns, 28 de març de 2016

RESUM DE LA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ DE DARWIN

La teoria de l'evolució intenta explicar la diversitat i a la vegada semblança de les restes fòssils que podem trobar, considerant que la teoria alternativa, la creació particular de cada espècie, no respon adequadament a aquesta diversitat i a la vegada semblança.

Primer cal fer un repàs als antecedents de la teoria de l'evolució, perquè Darwin no va ser el primer a suggerir-la.
  • Empèdocles, que va introduir el concepte d’evolució en quatre estadis, referint-se als éssers vius, i una teoria de la supervivència dels éssers adaptats, que es pot considerar com a precedent del darwinisme (Kirk & Raven, fragments 442-447, especialment aquest últim, que pertany a la Física d’Aristòtil (II 8, 198 b 29).
  • Aristòtil proposa la teoria de la immutabilitat de les espècies, considerant que tota la natura és un sistema jeràrquic on l'ésser huma ocupa el lloc més alt.
  • Charles Bonnet (1720-1793): ampliació.
  • James Burnett (Lord Monboddo) (1714-1799): ampliació.
  • Positivisme i Herbert Spencer (1820-1903). A partir de les idees de Comte, Spencer va posar en circulació en Anglaterra una versió de l’historicisme positivista que enllaça amb el concepte d’evolució biològica, avançant fins i tot la idea de supervivència dels més aptes.
  • Jean Baptiste Lamarck (1744-1829) ha via estat l’autor de la Filosofia zoològica (1809), on va separar els regnes vegetal i animal en dues formes que havien sortit de la mateixa matèria per generació espontània, però que després segueixen línies evolutives separades i impulsades per la necessitat d’adequar-se al medi, desenvolupant canvis que després es transmeten per herència. Aquesta teoria va ser vigent fins a l’establiment del darwinisme. Segons aquesta teoria:
    • Totes les espècies evolucionen gradualment, en sentit ascendent vers una major complexitat (concepció finalista)
    • La funció crea l'òrgan: l'activació dels òrgans deriva en el seu desenvolupament, i al contrari, el desús provoca l'atròfia de l'òrgan (concepció funcionalista).
    • Els caràcters adquirits per l'ús (o el desús) es transmeten als descendents.
    • Les girafes tenen el coll llarg per haver forçat l'anatomia per arribar a les branques més altes, i aquest canvi en un òrgan (adquirit) esdevé permanent en els descendents.
    • El principal obstacle de la teoria lamarckiana és la pretensió que els canvis anatòmics esdevenen permanents, hereditaris. Però fins al descobriment de l'ADN no es podia donar cap tipus de resposta en aquest sentit. La crítica de Darwin a Lamarck s'adreça al seu finalisme i funcioalisme, perquè Darwin es veu en la necessitat de respondre a unes preguntes més complexes, sense comptar amb els conceixements actuals sobre genètica.
Darwin (1809-1882) va reformular la teoria lamarckiana amb dades empíriques obtingudes durant els seus viatges, i aportà un element clau: el concepte de selecció natural, complement necessari perquè l’adaptació al medi sigui motor de l’evolució, ja que només amb l’adaptació no es pot explicar tot el procés: la selecció permet descartar de la línia evolutiva aquells canvis que no són adaptatius.
Els elements principals de la teoria de l’evolució de Darwin són:
  • Les espècies no són quelcom fix i immutable, sinó que canvien perquè s'adapten als canvis ambientals, de manera que esdevenen noves espècies de forma lenta i gradual.
  • Els canvis són resultat de la necessitat (canvis ambientals) i l'atzar (variacions en els individus). Rebutja el finalisme i el funcionalisme de Lamarck.
  • Tots els éssers vius participen d’un avantpassat comú, de manera que podem parlar d'una continuitat en les espècies.
  • La variabilitat és present en totes les formes de vida (principi expansiu).
  • L’herència transmet les formes orgàniques similars d’una generació a la següent (principi conservador).
  • En el món orgànic, la lluita per la supervivència en un entorn ple de canvis està sotmesa a possibles alteracions orgàniques (variabilitat individual, per atzar, avui sabem que genètica), que permeten la supervivència dels individus que han patit aquestes alteracions exitoses però atzaroses, per la qual cosa, els fills d’aquests que s’han adaptat hereten aquells canvis que han tingut èxit (conservació). Això, i no una altra cosa, és la selecció natural. La selecció determina les variacions que suposen avantatges als subjectes en un determinat entorn, avantatges sobre els subjectes que no han variat. D’aquesta manera s’alteren les espècies per una reproducció selectiva natural.
  • Les avantatges també poden tenir relació amb formes de conducta i el desenvolupament de la intel·ligència, més enllà dels trets físics. L'evolució animal està vinculada a la conducta animal, i l'evolució humana també.

La posició de Darwin respecte de l’ésser humà es pot concretar en aquest fragment:

"L’ésser humà i tots els altres animals vertebrats foren construïts segons el mateix model general, passen a través dels mateixos estadis primitius de desenvolupament i conserven certs trets en comú. En conseqüència, hem d’admetre amb franquesa que tenen un origen comú. Únicament el nostre prejudici natural i aquella supèrbia que dugué els nostres avantpassats a declarar-se descendents de semidéus, ens indueixen a dubtar d’aquesta conclusió."


Els fonaments genètics de la teoria darwinista van arribar més tard, de la mà de Gregor Mendel (1822-1884): els canvis estructurals depenen de factors específics, els elemente, que són els vector de l'herència; avui els identifiquem com a gens, els portadors de la informació genètica.

Va ser més endavant, en 1901, que Hugo de Vries va identificar que els canvis hereditris depenen de mutacions, és a dir, anomalies que, per atzar, són avantatjoses i per tant, acaben transmetense per herència, mentre que les simples modificacions funcionals originades pels canvis ambientals no es transmeten als descendents.

Auto Cad Tutorials