NIETZSCHE I LA REVOLTA DEL SUPERHOME

La revolta del Superhome és la proposta de Nietzsche per superar la decadència de la cultura europea. Aquesta revolta compta amb una sèrie de conceptes que han anat sortit al votant de la crítica de la moral:

El concepte de voluntat de poder: voluntat de ser més, de viure més, passió per la vida, afirmació del present i de l’atzar. Aquestes són les coses que valen. Aquesta voluntat és salvatge, bàrbara; és una altra caracterització de l'ésser noble, que es mou en la selva (Genealogia, part. I, cap. 11).

En la segona part del Així parlà zarathustra Nietzsche torna a tractar aquest tema. En essència, afirma que l'home, per poder crear una nova moral, necessita tenir la intenció de fer-ho, la voluntat de poder, de crear quelcom de nou.

Aquesta nova moral deriva del nou missatge: la mort de Déu. Si Déu ha mort, no té cap sentit la distinció entre el bé i el mal, que lliga l'home des de dalt a la por al càstig. Això serà un alliberament que permetrà el naixement d'un nou home.

Això suposa també una nova revelació sobre el món: allò que semblava ordre no era més que la projecció en el caos de la necessitat desesperada de l'home de creure en un ordre i una finalitat.

La mort de Déu suposa, a més, la destrucció de la consciència dels valors representats en ell, aquells valors que semblaven enterns i universals. Els valors als que Nietzsche es referirà són, doncs, finits i intrascendents.

Això comporta l’afirmació de l’etern retorn davant la immortalitat del més enllà que prometen les morals religioses. Nietzsche afirma la immortalitat del present, la força de l’etern retorn: desig de la repetició de l’instant present que s’ha gaudit i que es torna a cercar una i altra vegada. Cal viure de manera que desitgis torna a viure, no morir, perquè el teu present ja és immortalitzable.

La teoria de l'etern retorn expressa l'absurd d'aquest món, sense propòsit ni raó de ser (és a dir, l'assumpció del sentit tràgic de la vida, formulat al Naixement de la tragèdia). De fet, la perspectiva ètica de l'etern retorn és horrible, llevat que s'assumeixi el paper del superhome per afirmar-se per sobre d'aquest absurd del món. Això vol dir assumir el caràcter cíclic de la vida (no en el sentit històric sinó simplement vital), l'absència de progrés individual (ser sempre el mateix, un nen). El futur és nou, però no millor, perquè es repeteixen totes les circumstàncies.

Des del punt de vista cristià, l'acció present només té sentit de cara a un futur, de manera que nega el present mateix, nega la vida perquè pensa en la mort. Pel contrari, des del punt de vista de l'etern retorn, l'acció present cobra valor per si mateixa, en la seva pròpia condició tràgica que pot ser ridícula etèrnament repetida. Si la vida és així, mancada de sentit, només es pot valorar el present, que torni una  i una altra vegada.

Ser capaç de viure així, envoltat de gent que pensa en els valors tradicionals, suposa tenir una naturalesa preparada per a una existència heroica. Ens trobem, doncs, amb el superhome de Nietzsche. Aquest ésser és capaç de:

• Exaltar els valors afirmatius de la vida, com la innocència natural dels homes (nens).
• Manifestar una activitat desbordant en l’afirmació d’un mateix i la creació de valors propis, més enllà del bé i del mal (voluntat de poder).
• Assumir una vida en solitud.

Com s'arriba a ser un superhome?

Nietzsche estableix una mena d'evolució moral i cultural:

• El camell: és l'home de la cultura cristiana: realitza accions per obtenir mèrits de cara al més enllà, perquè creu en una altra vida millor i es sotmet a proves per demostrar la seva bondat. No l'importa ser un desgraciat perquè hi ha una altra vida.
• El lleó: quan el camell descobreix que Déu ha mort es transforma en lleó, que és una figura nihilista. ja no hi ha moral, ni valors, de manera que ja no es sotmet a res, però encara no afirma els seus propis valors (voluntat de poder), només nega sense crear.
• El nen: tornada a aquell estat natural primigeni. El nen pot crear nous valors atès que no té por de l'abisme de l'absència de sentit. Sent la nàusea davant l'abisme, perquè és humà, però la supera perquè no és massa humà. Passa del pessimisme a l'afirmació, gaudeix de la seva voluntat de poder i creativitat, opera sense normes establertes, des de zero.

Figures del Superhome: Alexandre, Juli Cèsar, Napoleó.