STUART MILL I LA LLIBERTAT

Sobre la llibertat, el principal llibre de filosofia política de Stuart Mill, tracta dels límits de l’acció humana i els límits del poder polític sobre els individus. Per a Stuart Mill, el problema consisteix a delimitar aquests dos àmbits que es creuen, el de la llibertat individual i el de l’ordre social, que demana límits a la llibertat individual per fer possible la convivència (cap. 4, que és lectura obligatòria).

Com podem veure, es tracta d’un plantejament no gaire distant del que hem trobat en Locke, només que en un context més proper a les lluites socials característiques del segle XIX, que Locke no va viure en el seu segle.

Per a Stuart Mill hi ha uns principis que són punt de partida per a la seva reflexió:

• Defensa de la llibertat individual. La llibertat no és un concepte abstracte, sinó concret: es tracta de poder fer coses, poder actuar en la mesura que no hi trobem impediments a la nostra voluntat (el que Isaiah Berlin anomenarà llibertat negativa).
• La llibertat individual suposa certs riscos col·lectius: pràctiques corruptes entre els polítics i administradors públics, dictadures de les majories ideològiques contràries a l’ordre, ignorància dels votants que els portarà a escollir polítics inadequats, etc. No són problemes que ens hi quedin lluny.

Davant aquests riscos, l’opinió de Stuart Mill és que:

• La llibertat individual no pot ser restringida.
• La societat pot imposar deures als individus, sigui legalment o per la via de l’opinió pública.
• Però la societat, en nom de l’ordre, no ha de posar cap limitació allà on només intervenen els interessos individuals i personals, mentre no afectin las interessos d’altres individus.
• No es pot legislar sobre l’esfera privada, sinó només sobre les conductes que tinguin conseqüències públiques. Això és la llibertat positiva, segons Isaiah Berlin.

Aquí introdueix el principi de la pròpia estimació (egoisme): cadascú obra per obtenir el seu propi content, la seva satisfacció, i som lliures per escollir les nostres pròpies vies per aconseguir-ho. Per això:

• La societat no pot interferir en els plantejaments individuals i subjectius que cadascú adopti pel que fa a la seva recerca de satisfacció.
• Només s’accepta aquesta interferència quan la nostra satisfacció pot alterar els afers personals dels altres, és a dir, la llibertat d’acció dels altres.
• El límit de la llibertat personal és la llibertat dels altres. No cal complicar les coses més, és un criteri molt senzill.
• Els límits de la nostra acció, en cas de ser contrària als costums socials, serà l’opinió pública, però res més. Els vicis morals només són susceptibles de reprovació moral, si no ultrapassen l’àmbit individual. Els pecats no són delictes. El delicte és una acció sancionable que deriva de l’alteració de la llei, i només això. S’ha de separar l’àmbit legal del moral i religiós. La legislació no pot inspirar-se en la religió.
• El que anomenen deures envers nosaltres no són socialment obligatoris; l’únic deure en si mateix és l’amor propi, i pel qual no he de rendir comptes davant ningú ni cap autoritat social, política o religiosa.
• Si algú ens desagrada podem expressar-li el nostre disgust o podem ser-li indiferent, però no li farem la vida impossible.
• L’opinió pública suposa una mena de correctiu per a qui sigui massa llibertari, sobre tot de cara a preceptes morals col·lectius. Però s’ha d’anar en compte amb l’opinió pública, que de vegades tendeix a sobrepassar el límit de la llibertat individual; de vegades, l’opinió pública no distingeix la frontera entre la part privada i la pública en relació a la moral.
• Per exemple, el tema de la prohibició de l’alcohol. Per a Stuart Mill, l’acte de beure alcohol és privat, mentre que l’acte de vendre alcohol és públic, però la prohibició i la sanció moral van contra el primer, el privat, en comptes de controlar el segon , que és públic.
• Un altre exemple, modern: la llei de Reagan contra els actes sexuals contra-natura.
• Un altre, de l’autor: els mormons, que han patit intolerància pel seu costum de la poligàmia (vigent en l’època de Stuart Mill). Podem desaprovar aquest costum, però com que es tracta d’una relació voluntària no cal dir res més. Faríem el mateix amb els costums culturals-religiosos dels musulmans.
• Cap comunitat té dret a forçar una altra a civilitzar-se.
• El drets socials no poden ser drets absoluts contra la llibertat de les persones. Protegir la societat no pot ser excusa per limitar conductes que no ultrapassen l’àmbit privat.

Stuart Mill proposa una sèrie de mesures perquè tot això funcioni sense posar en risc la llibertat individual i alhora mantenir l’ordre social i polític.

• Establir un sufragi universal progressiu (inclòs el femení).
• Foment de l’educació per evitar els riscos de la ignorància combinada amb el sufragi universal (cal que els obrers votin adequadament).
• L’educació és el fonament de l’ordre social i de la participació política. Això suposa una concepció de l’educació que mira vers l’adaptació de l’infant al medi, força vigent en aquests moments.
• Respectar la llibertat de les minories.
• Separació entre govern i religió.
• La llibertat individual només té com a límit el benestar col·lectiu, protegir la llibertat de tots.
• Defensa del relativisme cultural, no hi ha cultures superiors i inferiors.
• Principis ètics universals: tots els pobles respecten un certs principis bàsics (una ètica mínima universal, tema molt actual).
• Però no totes les conductes poden ser acceptables: algunes són contràries a la llibertat individual.