NIETZSCHE, LLENGUATGE I CONEIXEMENT

La crítica del llenguatge i el coneixement

Al llarg del text Sobre veritat i mentida, Nietzsche desenvolupa els temes de la seva crítica al llenguatge i el coneixement científic i filosòfic. Llenguatge i coneixement, cultura en general, són construccions humanes que han estat muntades des de la base d’un error que ja va ser enunciat per Parmènides: “no és possible el pas de l’ésser al no-ésser”, “no és possible pensar el no-ésser”, “hi ha una connexió entre el logos i l’ésser”.

Parmènides va oblidar que l’ésser és només una paraula, un concepte, va confondre el significat de la paraula (ésser és allò que existeix) amb una realitat substantiva efectivament existent (de la qual no en tenim constància perquè no podem sortir de l’àmbit del llenguatge), és a dir, la suposada connexió entre lògica i ontologia que va inaugurar el pensament racional grec.

Això és un error, i aquest error s’ha anat acumulant durant els dos mil·lennis de filosofia occidental. La història universal és una descripció del muntatge imaginari de l’ésser humà i la seva gran construcció, en vistes a un progrés, és una gran fal·làcia, una mentida, un engany (Sobre veritat i mentida, I, 1).

Recordem l’obra d’Arthur Lovejoy La gran cadena de l’ésser (1936), que analitza la història d’aquest principi des de les primeres formulacions entre els platònics fins al segle XVIII, època en què la metafísica basada en aquest principi ontològic (el que és pensat és real, l’ésser és ple, continu i ordenat jeràrquicament) entra en crisi en mans d’escèptics com Hume i Kant.

L’home occidental pensa que tot això és el més important: el coneixement i el sentit transcendental de tot ocupen un espai central en la cultura occidental. Però l’home modern no se n’adona que res no té cap sentit perquè tot és contingent i accidental: tots morirem i la vida en aquest planeta s’acabarà i serà com si res no hagués passat (Sobre veritat i mentida, I, 1). Tanmateix, hem construït un edifici de coneixement i l’hem afegit una visió transcendental, cosa que és una arrogància, una boira cegadora sobre el veritable sentit (l’absència de sentit) de la nostra existència (Sobre veritat i mentida, I, 2).

Nietzsche, en el seu text Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, explica la història d’aquest error des d’un hipotètic estat natural en què els humans van començar a assignar significats a les paraules i generar coneixements i veritats. En aquest esta natural trobem (Sobre veritat i mentida, I, 3-4):

• Homes forts, minoria: volen la veritat, valoren la sang i els budells, els elements immediats de la naturalesa humana, aquesta veritat en sentit extra-moral que és el coneixement immediat de les coses, els impulsos vitals, etc.
• Homes febles, majoria: volen veritats construïdes sobre convencions, disfresses, volen veure formes en comptes de coses, i fan servir l’intel·lecte per crear una ficció capaç d’amagar altres aspectes de la naturalesa humana.

La crítica de Nietzsche a la idea de veritat no és relativista ni escèptica en un sentit estricte, no s’ha d’entendre en clau “tot pot ser veritat en un moment determinat”, sinó que va més enllà i planteja la qüestió del valor de la veritat, és a dir, que la veritat no és l’únic valor que s’ha de buscar, sinó un entre d’altres.

No hi ha valors absoluts, universals i eterns, ni perspectives futures des de les quals parlar de veritat; ni tan sols la ciència pot afirmar trobar-se en el camí del veritable coneixement, perquè no és més que una interpretació entre altres interpretacions i no hi ha cap perspectiva des de la qual decidir si una interpretació és vertadera o no.

El veritable problema, segons Nietzsche, no és la veritat de quelcom, sinó el subjecte que la formula, és a dir, la genealogia de la veritat. Sobre veritat i mentida és precisament una genealogia de la veritat, d’on ve la idea de veritat amb què els homes moderns entenen la realitat?

• Així, Nietzsche explica que: els éssers febles, en aquell estat natural arcaic, van anteposar la necessitat de protegir-se dels homes forts a tot allò que significava la veritat genuïna, i van establir un contracte social o pacte epistemològic per neutralitzar els llops, pel qual la designació del nom de les coses dependrà del grup, de la voluntat de la majoria (Sobre veritat i mentida, I, 4).
• Això implica que el llenguatge es converteix en una convenció consolidada que acaba ocultant la realitat, perquè les designacions dels noms de les coses no es natural, sinó convencional, basada en la racionalitat, i no en la autoritat que tenen els forts per prendre aquestes decisions davant els febles.
• Aquesta idea ja va ser expressada per Plató en el Gòrgias, quan en boca del sofista Cal·licles diu que la societat és un acord entre els febles per defensar-se dels forts. Després va ser recollida pels contractualistes Hobbes i Locke.
• Nietzsche va més enllà del seu sentit primàriament polític, perquè hi afegeix conseqüències en l’àmbit ideològic i cultural: aquest va ser el primer pas vers la construcció social de la veritat col·lectiva.

A partir d’aquí, veritat i mentida han estat invertides:

“El mentider fa servir les designacions vàlides, les paraules [acordades col·lectivament], per tal de fer aparèixer allò irreal com a real” (Sobre veritat i mentida, I, 4).

El llenguatge, doncs, pot servir per disfressar la realitat, per fer créixer la construcció de la cultura humana en aquest camí de l’engany que oculta la realitat, mitjançant una designació del nom de les coses inventada que s’imposa com a vàlida i obligatòria. Així, doncs, la veritat, la realitat, per a Nietzsche, serà allò que ha quedat per de sota del llenguatge, en un nivell veritablement inabastable per als humans (Sobre veritat i mentida, I, 4).

Per exemple, “dir que quan es pensa cal que hi hagi alguna cosa que pensa”. Això és una errada cartesiana, fruit de la necessitat lògico-gramatical que hi hagi un subjecte. Aquesta necessitat és només llenguatge, gramàtica, no ha de tenir implicacions ontològiques.

Aquesta operació simbòlica és natural en l’ésser humà. El problema que Nietzsche detecta en el llenguatge és que l’ésser humà va més enllà del seu ús, de forma inevitable: el llenguatge és simbòlic, i substitueix la realitat per un signe, ignorant que l’assignació de significats als signes pertany al domini de la subjectivitat. Aleshores oblidem que fem aquesta substitució i quan parlem d’arbres creiem dir coses sobre els arbres reals, quan de fet només ens referim a les paraules i les relacions de paraules que establim. En dir que “la pedra és dura” creiem en una objectivitat que no existeix. La trampa que hauríem d’evitar és l’acte de l’oblit, escollir l’ordre sense tenir en compte l’aztar, Apol·lo sense Dionisos.

La majoria de nosaltres ens conformem amb il·lusions de veritats, associar estímuls sensorials a idees o imatges (Locke) és una metàfora, i associar idees a paraules és una altra. El llenguatge no ens permet saber de les coses en si mateixes (Sobre veritat i mentida, I, 5).

Els conceptes són invents humans per igualar el que és desigual (l’experiència subjectiva de les coses), i aleshores actuem com si en la realitat existís el concepte, com si la fulla concepte fos la causa de les fulles, i no a l’inrevés (Sobre veritat i mentida, I, 6).

El filòsof encara empitjora les coses, perquè crea noves categories a partir d’altres paraules sense una referència última a les coses. Per a Nietzsche, tots els conceptes produïts per la filosofia cauen en l’error de confondre la gramàtica amb l’ontologia:

Unitat

Identitat

Substància

Déu

Cosa

Causa

Necessitat

Ésser

Aleshores, què és la veritat? Només un conjunt de metàfores i il·lusions que han quedat fixades en la cultura, l’ús de les quals ha esdevingut obligatori. La veritt només és llenguatge en una cultura determinada, on la societat ens obliga a ser veraços i fer servir les metàfores per mantenir el lligam amb la convenció fixada, ens obliga a mentir inconscientment.

• El sentiment de veritat és el resultat de l’oblit que hem mentit en fer servir el llenguatge.
• Aleshores, confiem en les abstraccions que ens venen donades per ordenar la nostra vida, preferim la fredor del concepte a la immediatesa de les intuïcions sensorials particulars.
• Preferim així no atemptar mai contra l’ordre de les castes.

Saber que un camell és un mamífer (allò que s’ajusta a la definició de mamífer) és una veritat antropomòrfica, construïda i limitada.

“Si algú amaga una cosa darrera d’un arbust, fins i tot la torna a buscar allí mateix i la hi troba, aleshores en aquesta recerca i en aquest trobament no hi ha molt a lloar: això és el que succeeix, però, en cercar i trobar la veritat dins la circumscripció de la raó” (Sobre veritat i mentida, I, 8).

En aquest sentit, el problema no és creure si l’ésser humà és la mesura de totes les coses (relativisme epistemològic), sinó pensar que tenim al davant les coses pures quan només són coses que ja han estat fetes a la nostra mesura (nihilisme epistemològic: no podem conèixer la realitat) (Sobre veritat i mentida, I, 8).

No pot haver coneixement de la realitat perquè entre les esferes del subjecte i l’objecte no hi ha cap relació necessària, no hi ha connexió entre logos i ésser, raó i realitat: de fet, la necessitat també és un producte d’una cultura que reprodueix en el temps aquella relació com si fos necessària (Sobre veritat i mentida, I, 9).

A partir d’aquí, Nietzsche inicia la seva crítica a la ciència. La ciència aplica causes i efectes i genera regularitats necessàries perquè també està condicionada per la gramàtica (subjecte-predicat, causa-efecte), i oblida que no hi ha fets reals, sinó només interpretacions des de la perspectiva del llenguatge humà. Els conceptes de la ciència són també un producte humà contra la intuïció immediata de les experiències subjectives. La ciència és un edifici on l’home classifica les coses del món empíric, sense adonar-se que és un edifici antropològic. La ciència és la necròpolis de la intuïció (Sobre veritat i mentida, I, 10-11).

Aquest impuls per construir metàfores i fer servir el llenguatge per descriure la realitat és, però, inevitable, incontenible, humà. L’home necessita construir regularitats (Sobre veritat i mentida, I, 12). Nietzsche no nega aquesta manera de ser dels humans. El problema és caure en l’ús exclusiu de la raó (tornem a Apol·lo). Caldria afegir l’ús d’altres instàncies humanes: la imaginació, per exemple; aquest àmbit pot fer trontollar el món de la regularitat, introdueix la incoherència, l’art trenca amb la ciència, l’arbre pot parlar com una nimfa, el somni admet el mite i la bellesa (Sobre veritat i mentida, I, 12).

Aquesta alternativa és també una disfressa, no accedim a la realitat pura, sempre la construïm des de nosaltres. L’art és un excés metafòric però encisador, genera faules com si fossin veritats, com fa la raó, però sense ordre, alterant el lloc dels conceptes i la significació. També és boira, però l’edifici on ens expliquem el món és ara una joguina de la qual en som conscients (Sobre veritat i mentida, I, 13).

Aquesta actitud comporta, a més, un esforç. Nietzsche lloa el paper del l’home intuïtiu que ha de viure immers en un món racional, en una cultura feta sobre la base de ficcions que volen ser veritats. Aquest home és un heroi, la seva existència és heroica, és l’antecedent del superhome (Sobre veritat i mentida, I, 14):

• Contempla les necessitats des del punt de vista de l‘art: un gerro de fang no és un objecte necessari, sinó un objecte bonic.
• Viu amb alegria sense rebutjar el dolor i el patiment que suposa viure en un món racional, perquè no fa previsions i cau una i altra vegada en el parany de l’aventura atzarosa, sense buscar consol en la regularitat del món racional.
• Es manté dret sobre la mateixa desgràcia (que l’home racional intenta neutralitzar amb seguretats conceptuals fictícies), i realitza l’obra d’art de la ficció.