CURIOSITAT FILOSÒFICA
La
curiositat
és un impuls imparable que es mou de forma semblant al riu, que no
pot evitar anar a parar al mar (Dante, Paradís
X). Seguim: tots els éssers humans tenen per naturalesa el desig de
saber (Aristòtil, Metafísica
980a 21). Aquesta aptitud humana és representada en figures com Eva,
Pandora, Ulisses, etc., víctimes d'aquest ardore
per saber més del que està a la vista, fruit de la insatisfacció.
N'hi ha més interrogants que respostes, i de les respostes, molt
poques són segures, diu Agustí d'Hipona.
Ens fem preguntes
_curiositat_ perquè quelcom no encaixa _insatisfacció_, quelcom que
ens porta al per
què
perquè no entenem quelcom i necessitem una raó o una causa per
explicar o intentar explicar allò que no entenem o que no encaixa on
esperem que encaixi. Tot això és un cercle, un cercle virtuós,
evidentment: satisfer una pregunta amb una resposta no acaba de
tancar el procés, tot i que hi ha el risc que passi, sinó que obre
pas a nous interrogants perquè es respostes, tard o d'hora,
presenten zones fosques, nous elements que no encaixen.
Hume també
teoritza sobre la relació entre curiositat i insatisfacció: no tot
desperta en nosaltres la curiositat, sinó només allò que causa
dubte o insatisfacció arran de la seva inconsistència amb
nosaltres, a una manca de encaix en el nostre cap que, en
conseqüència, ha de causar cert dolor (Hume, Tractat
de la naturalesa humana).
“La curiositat, diu, neix de la consciència de la nostra pròpia
ignorància” davant una manifestació del món que no encaixa en
les nostres expectatives o la nostra experiència, perquè és
evident que podem saber moltes coses sobre el món, però precisament
en tant que sabem podem arribar a ser conscients de la nostra
ignorància, més aviat que per ser ignorants.
Inspirat en Alberto
Manguel, Una
historia natural de la curiosidad.
Madrid, Alianza, 2015.
Comentarios
Publicar un comentario
Deja un comentario, a ser posible relacionado con la entrada. Gracias.