FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

Nous uniformes per a velles estratègies Alba Sidera Gallart, per a la web IDEES, 30 de setembre de 2020 (extracte) El 2004, l’informàtic italià Alberto Brandolini va formular una teoria –coneguda des d’aleshores com a llei de Brandolini – que serveix per explicar l’èxit de les fake news : el principi d’asimetria de la falòrnia, segons el qual la quantitat d’energia necessària per desmentir una mentida és sempre més alta que la que es requereix per crear-la. Brandolini va arribar a aquesta conclusió observant el pare de tots els populismes actuals: Silvio Berlusconi. L’estratègia de l’ex-Cavaliere ha sigut sempre la mateixa: tirar pel dret, acaparar els mitjans i repetir mentides una rere l’altra, sense donar temps als interlocutors –o als periodistes– a rebatre’l. I així ha creat un personatge poderós que ha servit d’exemple a la resta de líders populistes d’avui dia. Berlusconi no va ser només el pioner d’aquesta manera de fer que ha creat escola –va ser Trump abans que Trump–, sinó q...

 

En su gran obra Vigilar y castigar  (1975), Foucault menciona la existencia de panfletos y papeles sueltos, que contenían narraciones sobre crímenes y confesiones de criminales condenados, género conocido como "discurso del patíbulo" o "últimas palabras de un condenado". Foucault desconfía de la sinceridad de estas confesiones, en realidad cocinadas al margen del reo, a quien se obligaba luego a leerlas como si fueran una declaración espontánea de arrepentimiento.  Estos breves escritos circulaban por las calles, distribuidos a propósito por las autoridades para preparar el terreno ante un inminente suplicio y ejecución de un condenado, hasta mediados del siglo XVIII. Las clases populares los escuchaban con interés, seguramente leídos en voz alta por los pocos que supieran leer. Este material servía como ejemplo de exhortación para una moral popular, preventiva del crimen. Se trata de hacer pública una verdad  sonsacada en secreto mediante la tortura, naturalmente. ...

Las tres vidas de Hannah Arendt Hannah Arendt, una de las pensadoras más influyentes del siglo XX y gran teórica del totalitarismo, vivió en carne propia la persecución nazi y el exilio. Sin embargo, esto no le impidió desarrollar una sólida teoría política sobre la responsabilidad y la ética en ‘Los orígenes del totalitarismo’ (1951), una obra magna con plena vigencia en la actualidad. En el cómic   Las tres vidas de Hannah Arendt. La tiranía de la verdad  (Salamandra Graphic, 2021) , las ilustraciones del dibujante de la revista New Yorker , Ken Krimstein, rinden tributo a la vida de la filósofa alemana perseguida por el nazismo que se convirtió, con sus reflexiones sobre el poder político y los totalitarismos,  en la pensadora más influyente del siglo XX. PUBLICADO EN ETHIC , octubre de 2021 LEER MÁS...  

El crepúsculo del mundo compartido El magnífico ensayo de Máriam Martínez-Bascuñán demuestra que cuando los hechos alternativos arrasan la verdad y condenan a la democracia a la soledad, como advirtió Arendt, lo que se derrumba no es la política, sino el suelo mismo de la ciudadanía. Rubén Amón, para Ethic , octubre de 2025 El concepto de «hechos alternativos» podría haber sido un sarcasmo si no hubiera terminado convirtiéndose en la coartada de una época. Fue el bautismo de fuego del  trumpismo , pero también la piedra angular de  un tiempo político donde la verdad se convierte en materia fungible, moldeable, sustituible . No es que la mentira sea un hallazgo reciente —ahí están los sofistas, los propagandistas, los censores de todos los tiempos—. Lo inquietante es la naturalización de su valor de uso, la  banalidad  con la que se nos invita a habitar un espacio común corroído por la duda, la sospecha y la descomposición de los consensos mínimos. Máriam Martínez-Bas...

 

  FUENTE: Martin Cohen, 101 problemas de filosofía . Madrid, Alianza, 2008.

Foucault en la Casa Blanca La nuestra es una época donde hemos modificado el valor de las verdades fundacionales de la sociedad contemporánea en sus mejores episodios. por Maruan Soto Antaki 19 febrero 2025  en  Letras Libres

El poeta, según la visión de Píndaro, es un educador, capacitado para ello en virtud de su propia condición, de su naturaleza como poeta. El poeta es un sabio, tiene un conocimiento profundo de las cosas, relacionado con verdades intemporales reflejadas en los mitos. Es veraz frente a otros poetas mentirosos, que saben usar los recursos poéticos para el engaño. Aquí aparece tempranamente la polémica sobre si la poesía es engañosa o no. Píndaro reconoce que hay poetas que usan los recursos de su arte para engañar, pero distingue entre estos y los verdaderos poetas, los que reciben inspiración divina y usan las técnicas poéticas para canalizarla en un lenguaje bello, atractivo y seductor. No obstante, hay que reconocer el poder seductor de la poesía, como arma para el engaño. “El arte alado del poeta sabe revestir de majestad hasta las mentiras, y las ficciones del genio nos seducen y nos engañan”, escribe (Nemeas, VII), o “la poesía, de la que nacen todos los encantos para los ojos de l...

 

Rechazados los criterios de la fe y la autoridad, descartada también la opción del escepticismo derivado de la crisis tardomedieval de tales criterios, Descartes inaugura la era de la confianza en la razón, expresada sobre todo en el área del conocimiento humano. Descartes decide no someterse a otra autoridad que su propia razón, a partir de lo segura que parece ser en las matemáticas. Su criterio de verdad, de conocimiento y, en última instancia, de vida, será la evidencia racional, y esta evidencia se caracteriza por dos propiedades esenciales en el desarrollo de su pensamiento: la claridad y la distinción. La razón es una capacidad que todos los humanos poseemos por igual. A esto llama Descartes buen sentido , aquello de cuya posesión nadie está descontento. Así, pues, la existencia de la razón se convierte en una condición previa a toda posterior especulación, a toda investigación filosófica que ha de basarse en una mínima confianza en la razón. En Descartes, esta confianza se ...

Es pot dir que la teoria de la correspondència és la més important i de major pes entre les diverses teories de la veritat. Es pot formular així: la veritat és una forma dfe correspondència o adequacío entre una proposició i el fet a que la proposició es refereix. És a dir: un enunciat és vertader si el seu contingut es correspon o és equivalent al fet que descriu. És una teoria molt antiga, es pot trobar en Plató i en Aristòtil. També va tenir un gran resó en el pensament medieval, sota el nom d’ adequatio . Aquesta teoria planteja dos nivells: Lògic: connexió entre pensament i llenguatge, entre subjecte i predicat, que és gairebé der sentit comú. Ontològic: connexió entre les coses i les propietats de les coses. El problema de fons és la possibilitat de relacionar la lògica i l’ontologia, que hi hagi una relació de correspondència o isomorfisme entre les paraules i els fets del món. Però, què són els fets? Els fets són equivalents a a realitat? L’abast ontològic dels judicis ...

Aquí es defineix la veritat com el resultat d’una inferència correcta a partir de proposicions correctes, o com la adequació entre conjunts de proposicions, d’acord amb les regles de la lògica: regles de formalització, de formació d’arguments, taules de veritat, fal·làcies, paradoxes, etc. Aquesta teoria només es refereix a la validesa formal de les proposicions: quines condicions ha de satisfer una proposició per adquirir el valor de veritat, en relació amb un conjunt de proposicions que sí són vertaderes (axiomes). Parlem, doncs, de matemàtica, de lògica formal, però no ens referim a coneixement directe sobre el món empíric. La veritat d’una proposició que es refereix al món empíric s’estableix mitjançant un altre criteri: la teoria de la correspondència. Característiques: Equival a coherència lògica , a resultats no contradictoris, etc. Una proposició és vertadera si es dedueix d'altres proposicions vertaderes. El problema de la deducció és que obtenim veritats formals, in...

L'evidència és un tipus de veritat que es dóna quan es satisfan aquestes condicions en una proposició: No es pot demostrar. No pot ser negada sense caure en contradicció o falsedat; no pot ser d'una altra manera, és una veritat necessària. La seva veritat es veu (evidència, veure de forma intel·lectiva) immediatament, per intuïció. Podem parlar de du es formes d'evidència: Evidència racional: es produeix quan dos elements o idees apareixen lligades en el pensament i no poden pensar-se separadament, ni negar-se sense caure en contradicció (l'anomenat principi de no contradiccó, que no equival al principi d'individuació o de forma semblant a la navalla d'Ockham..., però aquestes no aporten certesa de necessitat, sinó només sospita de la seva contingència). També s'anomenen veritats de raó . Parlem d'axiomes matemàtics, de definicións essencials (són autoreferencials, amb la forma a és b , subjecte i atribut en un enunciat copulatiu, que generalment pode...

PROBLEMAS DEL CRITERIO SE CORRESPONDENCIA:  LOS ENUNCIADOS PROTOCOLARIOS Dentro del criterio de la correspondencia empírica, hay que distinguir entre las formas de verificación pública (experiencia de hechos elementales, hasta ahora referida) y las formas de verificación privada (autoexperiencia, experiencia interna, en el sentido de que los estados mentales sean autorreferenciales). En este último caso, se trata de un tipo especial de enunciados, porque en ellos la verdad se deriva de forma inmediata e indudable, ya que el enunciado y el hecho referido por él están directamente relacionados. Hablaríamos entonces de lo que se llama evidencia empírica (enunciados protocolarios), en contraposición a la evidencia racional , derivada de enunciados axiomáticos matemáticos, con la que comparte el componente esencial de la inmediatez, la necesidad y la indudabilidad de sus proposiciones. Estos enunciados son evidentes por sí mismos e incorregibles aunque sean contingentes (no absolut...

  Cèsar va ser assassinat És veritat que Cèsar va ser assassinat Si la primera proposició és certa, aleshores la segona no afegeix res de nou a la primera. Això és una redundància . Pot semblar una qüestió simple, però ens pot ajudar a entendre els límits del problema. Leibniz va ser el primer a formular aquesta teoria, sota el nom de “tesi de l’equivalència entre la proposició a i la proposició a és vertadera ”, de manera que a i a és vertadera tenen el mateix contingut de veritat, és a dir, que si a és vertadera, no cal afegir res més, a risc de caure en una redundància. La redundància té, però, una utilitat: pot tenir una funció estilística, o una funció lingüística.  En aquest cas, parlem de la funció pro-oracional , semblant a la dels pronoms, que substitueixen els noms per agilitzar el llenguatge ordinari. Per exemple: _Vindràs divendres a sopar? _Sí. Aquest sí equival a “vindré divendres a sopar”, és una partícula pro-oracional. En aquest sentit...

  Què és la veritat? “Els periodistes han de mostrar sempre la veritat”. Què vol dir això de veritat ? Aquesta sentència ens obre certs interrogants: I els pintors? I els novel·listes? I els historiadors? I els polítics, no han de mostrar sempre la veritat? En una societat com la nostra, on es demana la implementació de la societat de la transparència (què és això, que els actes polítics siguin transparents, que estiguin a la vista de tothom, fins a quin punt...?), veritat i transparència són equivalents? La veritat es mostra, es veu, es capta, s'intueix, se sent? Com definirem la veritat, què vol dir mostrar , sempre podem mostrar el que volem? Com podem apreciar, el tema de la veritat és retorçut. Abans de definir la paraula veritat , considerem el seu àmbit d'aplicació com a problema, és a dir, a quins tipus de problemes filosòfics afecta la qüestió de la veritat? Lògics o axiològics: quines són les condicions formals de la veritat? Metafísics: la veritat i la real...

 

FUENTE: Nicolás & Frápolli, Teorías actuales de la verdad, Diálogo filosófico  38 (1997), pp. 154-155.

DOS INTERESANTES ARTÍCULOS SOBRE EL TEMA DE LA VERDAD REVISTA DIÁLOGO FILOSÓFICO (núm. 38, verano de 1997):  Teorías actuales sobre la verdad REVISTA QUADERNS DE FILOSOFIA I CIÈNCIA (núm. 17, 1990):  Reflexions sobre el problema de la veritat  (texto en catalán)