INTRODUCCIÓ AL PROBLEMA DE LA VERITAT

JOSEP PRADAS

 

Què és la veritat?

“Els periodistes han de mostrar sempre la veritat”.

Què vol dir això de veritat?

Aquesta sentència ens obre certs interrogants: I els pintors? I els novel·listes? I els historiadors? I els polítics, no han de mostrar sempre la veritat? En una societat com la nostra, on es demana la implementació de la societat de la transparència (què és això, que els actes polítics siguin transparents, que estiguin a la vista de tothom, fins a quin punt...?), veritat i transparència són equivalents? La veritat es mostra, es veu, es capta, s'intueix, se sent? Com definirem la veritat, què vol dir mostrar, sempre podem mostrar el que volem?

Com podem apreciar, el tema de la veritat és retorçut. Abans de definir la paraula veritat, considerem el seu àmbit d'aplicació com a problema, és a dir, a quins tipus de problemes filosòfics afecta la qüestió de la veritat?

  • Lògics o axiològics: quines són les condicions formals de la veritat?
  • Metafísics: la veritat i la realitat, són equivalents? En quin sentit allò vertader és també real?
  • Epistemològics: volem conèixer amb certesa, volem tenir la veritat sobre el món, allunyar-nos del dubte, però això és possible?
  • Ètics: dir la veritat és un valor moral, però hem de dir la veritat sempre?
  • Polítics: quina relació té el poder polític amb la veritat? Què és més important, el bé dels ciutadans o la veritat?

Tornem a la idea d'abans: “Els periodistes han de mostrar sempre a veritat”. Quin tipus de proposició és aquesta? Sembla ser una mena de norma, ens diu què hem de fer, o què han de fer determinades persones en determinades circumstàncies. Manifesta un ús imperatiu del llenguatge. Manifesta també un cert compromís amb la realitat (metafísic), perquè aquesta pugui ser coneguda (epistemològic), perquè és una obligació moral mostrar-la tal i com és (ètic) perquè sigui possible canviar-la si s'escau, o el mal del món quedi en evidència davant els ulls dels observadors (polític). A la vegada, manifesta el fet que la veritat és un valor (axiològic), semblant a la bellesa, la valentia, el bé, ja que els humans donem valor a les proposicions que són vertaderes i adquireixen així el valor de veritat. La veritat ens agrada igual que ens agrada la bellesa.

Amb tot, així s'explica que la nostra frase inicial sembli correcta, indubtable, i si li posem un interrogant, tendim a respondre afirmativament: Sí, els periodistes han de mostrar sempre la veritat, faltava més!!

 

Etimologia

La paraula veritat deriva del llatí verus/veritas, en castellà diem de veras, en català veracitat, veritable, vertader.

En altres llengües antigues tenim:

  • Hebreu: ‘emeth, de la qual deriva el nostre amén, que vol dir així sigui, cosa que expressa necessitat, seguretat en els esdeveniments futurs.
  • Grec: alêtheia (el nom propi Alícia), que vol dir descobriment, desvetllament, treure el vel de Maia, el vel que tapa la realitat.


Implicacions filosòfiques

El concepte de veritat té dos components d’abast filosòfic:

  • Epistemològic: la veritat és una propietat dels enunciats o proposicions que descriuen el món (el que passa en el món, els fets), la nostra experiència del món.
  • Ontològic: les proposicions vertaderes es refereixen a una realitat més enllà de les proposicions.

Aquests dos elements no es poden separar:

  • L’element ontològic necessita de l’epistemològic.
  • L’element epistemològic no té sentit si no es refereix a una realitat.

 

Dificultats per tractar el tema de la veritat

Els periodistes han de mostrar sempre la veritat

Una pedra impulsada cap a dalt, sempre torna a caure

Els solters són sempre homes no casats

La suma dels angles d'un triangle sempre és 180º

Si una proposició és vertadera, la seva negació serà sempre falsa; si una proposició és falsa, la seva negació serà sempre vertadera

Aquestes proposicions tenen en comú un sempre, i semblen descripcions, lleis o prescripcions que s'han de complir, fins i tot al marge de la nostra voluntat. En què són diferents, però? D'entrada, són diferents tipus de proposicions, que intentarem classificar, perquè podria ser que cada tipus de proposició estigués relacionat amb una definició específica de veritat.

Tenim, però, altres problemes:

  • Definir el concepte de veritat té dues vessants:
    • Allò que és veritat (vertader), la veritat d’una cosa o d'un fet, les condicions de la veritat.
    • Allò que és la veritat en si mateix.
  • Determinar els criteris de veritat, com obtenir certesa, si és possible.
  • Els diferents tipus de veritat.
  • La relació de la veritat (teoria) amb l’acció (praxis)

A tot això intenten respondre les teories de la veritat, tot i que no sempre poden aconseguir-ho completament.

 

Comentarios

Publicar un comentario

Deja un comentario, a ser posible relacionado con la entrada. Gracias.

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

JOSEP PRADAS
Las ideas innatas son contenidos puros de la mente (sin la interferencia de los sentidos o la imaginación). Los contenidos puros son aquellos que no pueden ser fruto de los sentidos: alma, Dios, causa, sustancia, etc. Su origen no puede atribuirse a un principio externo al yo. Descartes otorga validez a tales conceptos puros desde el principio, ya que desconfía de los sentidos. Pero en el momento en que comienza a indagar en el interior de su mente y descubre tales contenidos, tampoco puede apoyarse en nada más que el cogito . La reflexión cartesiana no puede trascender el propio yo, de modo que esas ideas puras o innatas que Descartes encuentra en su mente de forma más o menos espontánea sólo pueden atribuirse a la propia razón, al pensamiento en sí mismo. Así, pues, las ideas innatas son contenidos de la razón, forman parte del bagaje racional humano. Con ese bagaje no nos representamos imágenes sino que se hacen inteligibles objetos no imaginables, a los que Descartes llamará i
ENTRADAS ANTERIORES

KANT Y LA MENTIRA

JOSEP PRADAS
¿Mentir? iJamás! Así pues, la mentira, definida simplemente como declaración intencionadamente falsa dirigida a otro hombre, no necesita el complemento de que tenga que perjudicar a otro, como lo exigen los juristas para su definición [...]. Pues siempre perjudica a otro, que, aunque no sea otro hombre, sí es la humanidad en general, en cuanto que hace inutilizable la fuente de su derecho. Pero esa mentira bondadosa puede también resultar por accidente ( casus ) punible según las leyes civiles; mas lo que escapa a la penalidad por mera casualidad puede también ser juzgado como injusto por las leyes exteriores. Así, por ejemplo, si mediante una mentira tú has impedido obrar a alguien que se proponía cometer un asesinato, eres jurídicamente responsable de todas las consecuencias que puedan seguirse de ello. Pero si te has atenido estrictamente a la verdad, la justicia pública no puede hacerte nada, sea cual fuere la imprevista consecuencia de ello. En cambio, es posible que,
ENTRADAS ANTERIORES

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

JOSEP PRADAS
El pensamiento platónico se desarrolla a lo largo de varias etapas, y sus obras pueden clasificarse según ese mismo esquema temático-cronológico. El orden cronológico se puede establecer a través de un análisis del estilo, del cual ha derivado una lista estilométrica, confeccionada bajo el criterio de que la fecha de un texto resulte menos incierta dentro del grupo de libros al que se asigna que entre los grupos diferentes. Este criterio permite a Popper, por ejemplo, colocar el Criton delante de la Apología , saltando las ordenaciones tradicionales, e incluso se dice que Laques  también estaría al principio de la lista (Popper, La sociedad abierta , cap. 3, nota 5). No obstante, aquí presentaremos la lista de las obras platónicas según la ordenación tradicional: 1. Diálogos socráticos   Entre 399 y 393 a. C., Platón escribe influenciado por la memoria de su maestro, Sócrates, muerto en 399. Son los llamados diálogos socráticos o menores, escritos fuera de Atenas y posible
ENTRADAS ANTERIORES

KANT: LA BONA VOLUNTAT I EL DEURE MORAL

JOSEP PRADAS
Kant distingeix entre les coses bones i allò veritablement bo, i troba que només la bona voluntat és indiscutiblement allò bo, sense restriccions ni o objeccions. Totes les bones qualitats humanes poden conduir al mal si no van acompanyades de bona voluntat. La bona voluntat és bona per si mateixa, és bona simplement pel fet de voler, al marge d'allò que es pugui aconseguir o no. Si amb bona voluntat no aconseguim el que volem, el que queda té valor per si mateix, el fet de voler fer el bé, quelcom que val per si amb independència d'aconseguir fer el bé perquè altres circumstàncies ho hagin impedit. El concepte de bona voluntat va lligat al concepte de deure: es tracta de voler actuar per deure, pel deure d'actuar bé. En aquest punt, Kant estableix dos tipus d'accions: Aquelles que podem considerar bones pels seus resultats. Aquelles que tenen valor moral per si soles, perquè conjuguen la bona voluntat amb el deure. Què és el deure? No és allò pel
ENTRADAS ANTERIORES

DESCARTES Y LA DUDA (actualización)

JOSEP PRADAS
LA DUDA METÓDICA Para Descartes, la tarea de la filosofía consiste, sobre todo, en descubrir la verdad. Y esa verdad consiste en algo, una proposición que sea indudable y absolutamente evidente. De este modo, hace de la duda su método, la duda metódica mediante la cual irá despejando dudas sobre el conocimiento, hasta hallar aquello sobre lo que no sea posible dudar.  El propósito es dudar de todo aquello que no sea absolutamente evidente. Se trata de barrer todo lo que no sea seguro, hacer limpieza y poder reconstruir un nuevo edificio sobre los escombros del anterior, sobre bases más firmes y sólidas, dado que ha puesto a prueba su resistencia a la duda. Así, el punto de partida consiste en sospechar de la verdad de todo cuanto se presente como información sobre el mundo, para deshacerse así de las creencias infundadas, pero para ir también más allá con la intención de no dejar nada en pié hasta alcanzar alguna idea clara y evidente por sí misma. Como él mismo cuenta, estudi
ENTRADAS ANTERIORES