FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

  FUENTE: Bertrand Russell, ¿Existe Dios?  Artículo escrito en 1952 y nunca publicado. Puede leerse el texto traducido en este  enlace .

  REFERENCIAS David Hume, Sobre el suicidio y otros ensayos . Madrid, Alianza, 1995. Otras referencias:

 

 

Según Deleuze, ésta es la primera mención de Nietzsche al tema de la muerte de Dios, en un fragmento correspondiente a El caminante y su sombra , 84. Citado por Deleuze en su obra Nietzsche , fragmento 19.

Bertrand Russell, a la edad de 16 años, en 1888, escribía estas reflexiones sobre Dios, la inmortalidad, la creación del mundo, etc. Extracto de su libro La evolución de mi pensamiento filosófico (1959), publicado por Alianza en 1982.

 RECULL DE VÍDEOS SOBRE TEORIES DE LA REALITAT INTRODUCCIÓ 1 INTRODUCCIÓ 2 EL MATERIALISME 1 EL MATERIALISME 2 L'IDEALISME SUBJECTES I OBJECTES TEORIA DELS OBJECTES TEORIA DE LA MENT 1 TEORIA DE LA MENT 2 TEORIA DE LA MENT 3 EL PROBLEMA DE DÉU 1 EL PROBLEMA DE DÉU 2 EL PROBLEMA DE DÉU 3 EL PROBLEMA DE DÉU 4 ...

Xenòfanes es va plantejar la qüestió del concepte de Déu fent abstracció de totes les formes particulars que hi va trobar en les diferents cultures que va arribar a conèixer (text de Popper relacionat amb la qüestió de l' antropomorfisme teològic ). Alesh ores va deduir un concepte abstracte (segons citen aquests testimonis): Existeix un sol déu, el més gran entre els déus i els homes, que no s'assembla als mortals ni en cos ni en pensament (Clement d'Alexandria, Strommateis ). Sempre roman en el mateix lloc, sense moure's per a res, ni li cal canviar d'un lloc a un altre sinó que, sense esforç, mou totes les coses només amb el pensament de la seva ment (Simplici, Física ). La id ea de Déu, com a concepte, és una idea pensable, no és auto-contradictòria, no conté contradiccions internes. Simplement respon a “la suma de totes les perfeccions possibles i pensables”. El conflicte rau en que poder ser pensat no implica existir, però els defensors de l'...

Ara que sé que totes les coses que concebo clarament i distintament Déu pot fer que siguin tal com jo les concebo, és suficient poder concebre una cosa sense una altra de manera clara i distinta per tenir la certesa que l’una és diferent de l’altra, perquè, si més no per mitjà de l’omnipotència divina, es podria donar una cosa sense l’altra […]. Per tant, a partir del fet que sé que existeixo i que m’adono que l’única cosa que pertany a la meva naturalesa és que sóc una cosa que pensa, concloc amb certesa que la meva essència rau solament en això: que sóc una cosa que pensa o una substància que no té per essència o naturalesa res més que pensar. I bé pot ser que jo tingui un cos estretament unit a mi […]; tanmateix, pel fet que d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix com a cosa que només pensa i és inextensa, i d’altra banda una idea distinta del cos com una cosa que només és extensa i no pensa, és clar que jo, és a dir, l’àn...

A partir de la demostración (sin duda problemática) de la existencia de Dios, Descartes procede a aprovechar tal figura para apuntalar la reconstrucción del mundo, que la duda metódica había dejado en escombros. No debemos olvidar que Dios es: Omnipotente Supremamente bueno Estas dos cualidades divinas son esenciales para que Dios se convierta en garantía de: Del buen funcionamiento de la razón frente a la amenaza del genio maligno. De mi sentido de la realidad: no me engaño cuando creo que estoy despierto, ni cuando creo que los sentidos nos proporcionan información de algo externo a nosotros, ni de la existencia de mi cuerpo, en el que mi alma ocupa un lugar como ser pensante. En definitiva, el sujeto pensante ya no está solo, sino acompañado de Dios y habitado en un Mundo material. Se trata, pues, de una realidad basada en tres substancias: cogito o res cogitan s, Dios o res infinita , Mundo o res extensa . A partir de aquí, Descartes se topa con un ...

Pierre Gassendi lanzó una réplica al argumento ontológico de Descartes (desarrollado en la V Meditación ): sugiere, en las Segundas Objeciones, que la existencia no es una perfección que pueda añadirse al listado de perfecciones de la idea de Dios. Esta idea fue reformulada por Kant, dos siglos después: la existencia no es una propiedad, sino una contingencia, algo que puede darse o no darse, de modo que no se puede añadir a la lista con que comparar un Dios inexistente y otro existente: no había diferencia, del mismo modo que no la hay entre la mesa verde que existe y la mesa verde que no. Hay que distinguir bien entre los planos del pensamiento y la realidad, pero Descartes los confunde. El principal argumento contra el ontológico ya fue planteado por los medievales, antes que lo hicieran Hume y Kant: en general, la existencia como tal no es algo que forme parte de la definición de algo. Podemos definir un triángulo, pero tal definición no incluye su existencia. O, dicho de otr...

Sobre el argumento cosmológico, Mersenne lanza una objeción importante: que la idea del ser más perfecto que pueda pensarse  no es lo mismo que el ser más perfecto que pueda existir , pero Descartes los confunde, mezcla los planos lógico y ontológico sin advertirlo ni advertirlo a los demás. Así, al decir que el sujeto (imperfecto) no puede ser la causa de la idea de Dios en su mente, porque esa idease refiere a la perfección suprema, Descartes ya está presuponiendo, dice Mersenne, que la idea existe como cosa.  De hecho, el mismo Descartes se destapa en el prólogo a la Meditaciones , cuando reconoce que podemos concebir la idea de Dios porque es imperfecta, mientras que a Dios como cosa no lo podemos concebir porque es infinitamente perfecto y por tanto inabarcable. De modo que ya hay un reconocimiento previo en Descartes de que la idea de una cosa perfecta y la cosa perfecta son entidades diferentes. De modo que la idea de perfección suprema no tiene que ser el...

Los argumentos que demuestran la existencia de Dios son razonamientos de carácter deductivo: desde la definición de Dios, como el ser más perfecto que pueda pensar, se concluye su existencia por tres diferentes vías alternativas a las vías más empiricistas de Tomás de Aquino. Para demostrar, sin embargo, la validez de los diferentes argumentos que Descartes presenta, hay una limitación: todavía está la amenaza del genio maligno , que podría engañarle y hacerle pensar que acierta cuando en realidad se equivoca al razonar. Esta es una de las objeciones de Mersenne sobre los argumentos cartesianos en pro de la existencia de Dios. ¿Si no podemos estar seguros de nada antes de conocer que Dios existe, qué seguridad hay en nuestro conocimiento de que Dios existe?, alega en las Segundas Objeciones, acusando a Descartes de introducir la circularidad en sus pruebas. ¿Cómo responde Descartes? Considera que sus argumentos no son realmente demostraciones deductivas, sino que tienen m...

Teisme, deisme i fideisme són postures properes, de fet hom diu que el deisme és un derivat del teisme, i totes dues s'oposen a l'ateisme. Segons el Diccionari de Filosofia  de Ferrater Mora: El teisme és una doctrina filo-teològica vigent en els segles XVII i XVIII, segons la qual hem de separar la llei divina (revelada) de la natural (racional; seguint la idea de la doble veritat, ja present en Tomas d'Aquino i els teòlegs medievals). Per als teistes, Déu és una persona creadora de la natura que governa el món, i té un caràcter específic i sobrenatural. Això vol dir que hi ha un ésser espiritual per sobre de la natura, que crea la natura i a nosaltres. Els teistes admeten admeten la Revelació i la Providència com a elements de la realitat (no racional). Aquesta doctrina s'identifica amb l'ortodòxia cristiana. El deisme és una derivació del teisme, però marca una substancial diferència: entén que la llei divina és semblant a la llei natural, i no contempla ...

Segons Ferrater Mora, en el seu Diccionari de Filosofia , el panteisme és la doctrina segons la qual Déu i el món són una mateixa cosa, és a dir, que Déu no és essencialment diferent del món (tot i que això no implica que siguin considerades algunes diferències entre ambdues instàncies, sense les quals no podríem parlar d'elles amb noms diferents). Encara que el panteisme és suggerit en doctrines antigues (alguns presocràtics com Anaxàgores i el seu concepte d' homeomeries , o els neoplatònics), no són pròpiament panteistes, i s'ha d'anar a l'època moderna per trobar una formulació veritablement panteista: la de Spinoza. La relació del panteisme amb les teories de la realitat (metafísica) està orientada vers el monisme (l'oposat del dualisme de Descartes, antecessor de Spinoza). El panteisme pren els dos termes, Déu i Món , les dues substàncies cartesianes, i les identifica. No obstant, en aquest esquema el panteisme pot presentar dues variants segons si...

L'argument del mal d'Epicur (segles IV-III a. C.) Partim de la premissa que el mal existeix en el món, i que aleshores cal explicar com poden existir el mal i a la vegada Déu (el déu totpoderós que Xenòfanes ja havia descrit, avançant-se al model monoteista, com abans hem vist). Pel que sembla, l'argument està inspirat en les idees del cirenaic Teodor l'Ateu (segle IV a. C.), i fou recollit per David Hume en els seus Diàlegs sobre la religió natural . Aleshores , Epicur només troba aquestes possibilitats: Déu és bo, vol eliminar el mal, però no pot (no és omnipotent). Déu pot eliminar el mal, però no vol (no és supremament bo). Déu ni vol ni pot eliminar el mal (ni és supremament bo ni es omnipotent). Aleshores, per què dir-li Deu? Afegim que hi ha una altra possibilitat: Déu vol eliminar el mal, i ho pot fer; potser Déu ha pres mesures contra el ma, però nosaltres no les entenem. Aquesta seria la rèplica dels part...

Aquesta pregunta roman associada a l'anterior, i també pertany als inicis del pensament humà, previ fins i tot a qualsevol plantejament racional. Els humans s'han explicat els misteris del seu entorn a partir de la divinització de la natura, fins a desenvolupar formes més complexes de religiositat (politeisme, monoteisme). S'ha de comptar amb què la idea de Déu és racional, no desencaixa en un pensament que vulgui ser racional i filosòfic, i aquesta idea ha estat un recurs filosòfic per sostenir o justificar altres elements d'una construcció filosòfica més complexa. Tot i això, sostenir l'existència de Déu, malgrat que sigui racional, pot conduir a paranys conceptuals que els filòsofs han anat desemmascarant al llarg de la història de la filosofia. Per tractar aquesta qüestió hem de separar-nos de qualsevol altra idea vinculada a la religió i la fe, només considerarem el concepte racional relatiu a Déu, com va fer Anselm  i de com fet, molt abans, va fer Xenò...