FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

L'evidència és un tipus de veritat que es dóna quan es satisfan aquestes condicions en una proposició: No es pot demostrar. No pot ser negada sense caure en contradicció o falsedat; no pot ser d'una altra manera, és una veritat necessària. La seva veritat es veu (evidència, veure de forma intel·lectiva) immediatament, per intuïció. Podem parlar de du es formes d'evidència: Evidència racional: es produeix quan dos elements o idees apareixen lligades en el pensament i no poden pensar-se separadament, ni negar-se sense caure en contradicció (l'anomenat principi de no contradiccó, que no equival al principi d'individuació o de forma semblant a la navalla d'Ockham..., però aquestes no aporten certesa de necessitat, sinó només sospita de la seva contingència). També s'anomenen veritats de raó . Parlem d'axiomes matemàtics, de definicións essencials (són autoreferencials, amb la forma a és b , subjecte i atribut en un enunciat copulatiu, que generalment pode

Desde finales de la década de 1980, la teoría dominante de los orígenes humanos ha sido que una «revolución cognitiva» (hace 50.000 años) condujo al advenimiento de nuestra especie, el homo sapiens. Como resultado de esta revolución, nuestra especie se extendió y reemplazó a todas las especies arcaicas de Homo existentes, lo que finalmente condujo a la superioridad de los humanos modernos. O eso creíamos. Como explica Clive Finlayson, los últimos avances en genética demuestran que hubo cruces significativos entre los humanos modernos y los neandertales. Todos los no africanos de la actualidad portan algunos genes neandertales. También hemos descubierto aspectos del comportamiento de los neandertales que indican que no eran cognitivamente inferiores a los humanos modernos, como alguna vez pensamos, y de hecho tenían sus propios rituales y formas de arte. Finlayson, quien está a la vanguardia de esta investigación, relata los descubrimientos de su equipo, evidenciando que los neandertale

PROBLEMAS DEL CRITERIO SE CORRESPONDENCIA:  LOS ENUNCIADOS PROTOCOLARIOS Dentro del criterio de la correspondencia empírica, hay que distinguir entre las formas de verificación pública (experiencia de hechos elementales, hasta ahora referida) y las formas de verificación privada (autoexperiencia, experiencia interna, en el sentido de que los estados mentales sean autorreferenciales). En este último caso, se trata de un tipo especial de enunciados, porque en ellos la verdad se deriva de forma inmediata e indudable, ya que el enunciado y el hecho referido por él están directamente relacionados. Hablaríamos entonces de lo que se llama evidencia empírica (enunciados protocolarios), en contraposición a la evidencia racional , derivada de enunciados axiomáticos matemáticos, con la que comparte el componente esencial de la inmediatez, la necesidad y la indudabilidad de sus proposiciones. Estos enunciados son evidentes por sí mismos e incorregibles aunque sean contingentes (no absolutamen

  Cèsar va ser assassinat És veritat que Cèsar va ser assassinat Si la primera proposició és certa, aleshores la segona no afegeix res de nou a la primera. Això és una redundància . Pot semblar una qüestió simple, però ens pot ajudar a entendre els límits del problema. Leibniz va ser el primer a formular aquesta teoria, sota el nom de “tesi de l’equivalència entre la proposició a i la proposició a és vertadera ”, de manera que a i a és vertadera tenen el mateix contingut de veritat, és a dir, que si a és vertadera, no cal afegir res més, a risc de caure en una redundància. La redundància té, però, una utilitat: pot tenir una funció estilística, o una funció lingüística.  En aquest cas, parlem de la funció pro-oracional , semblant a la dels pronoms, que substitueixen els noms per agilitzar el llenguatge ordinari. Per exemple: _Vindràs divendres a sopar? _Sí. Aquest sí equival a “vindré divendres a sopar”, és una partícula pro-oracional. En aquest sentit, l’expre

  Què és la veritat? “Els periodistes han de mostrar sempre la veritat”. Què vol dir això de veritat ? Aquesta sentència ens obre certs interrogants: I els pintors? I els novel·listes? I els historiadors? I els polítics, no han de mostrar sempre la veritat? En una societat com la nostra, on es demana la implementació de la societat de la transparència (què és això, que els actes polítics siguin transparents, que estiguin a la vista de tothom, fins a quin punt...?), veritat i transparència són equivalents? La veritat es mostra, es veu, es capta, s'intueix, se sent? Com definirem la veritat, què vol dir mostrar , sempre podem mostrar el que volem? Com podem apreciar, el tema de la veritat és retorçut. Abans de definir la paraula veritat , considerem el seu àmbit d'aplicació com a problema, és a dir, a quins tipus de problemes filosòfics afecta la qüestió de la veritat? Lògics o axiològics: quines són les condicions formals de la veritat? Metafísics: la veritat i la real

Un fragmento de Wittgenstein para comenzar a dar vueltas a este asunto. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Interpreta cada figura de acuerdo con el desarrollo del pensamiento de Descartes, sin olvidar los detalles importantes. FIGURA 1 FIGURA 2 FIGURA 3 FIGURA 4