FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

NOTA: las marcas y las anotaciones son autoría del primer propietario de este libro, Ramón Portavella, y datan de 1967.  

Se trata de explicar el cambio respetando las condiciones lógicas estipuladas por Parménides, es decir, que el ser siempre es y no puede no ser, es decir, que en todo cambio ha de haber alguna cosa que permanezca. Para ello, Empédocles recurre a los cuatro elementos tradicionales, que él denomina raíces , y que son las esencias primarias que no cambian y, por tanto, reales, depositarias de las condiciones marcadas por Parménides para aceptar que algo es real, que es el ser, del cual surge todo (el arkhé ): su inmutabilidad. La diversidad del mundo natural se debe a las posibles combinaciones de estas cuatro raíces, en proporciones variables, en el seno de un cuerpo. Por ejemplo, según él, los huesos responden a 2 partes de tierra, 2 partes de agua, y 4 de fuego (Guthrie, Los filósofos griegos , pág. 56). Así, las únicas realidades son las raíces o substancias que existen desde siempre y existirán siempre. Las combinaciones de tales raíces no son reales, sino combinaciones de los el...

 

 

Según la tradición, la filosofía occidental nació en el siglo VII a. C., en las costas jonias de Asia Menor. Aristóteles explica en la Metafísica (I, 2) que su aparición tuvo por causa la admiración y el intento de librarse de la ignorancia, pero no buscando la utilidad, sino simplemente el saber. En este proceso, el problema práctico cedió su puesto al teorema abstracto, a la extracción de alguna verdad general. Así, vemos que la geometría egipcia, desarrollada para resolver problemas de agrimensura, al ser tratada por Tales derivó en teoría pura, en generalización no destinada a resolver problemas concretos, sino a expresar una verdad, aunque sin por ello renunciar a una posible aplicación práctica, pues el mismo Tales sacó provecho y fortuna de sus conocimientos. "La razón halló gozo en saber que los ángulos de la base de un triángulo isósceles son siempre iguales" (Cornford, Antes y después de Sócrates ). Del mismo modo, la astronomía babilónica quedó separada de su c...

H em de comptar amb la idea de la connexió entre logos i realitat, el que s'anomena connexió lògico-ontològica . Es tracta d'un pressupost presocràtic, una idea que tothom accepta tàcitament i ningú gosa qüestionar: el pensament pensa la realitat, la paraula parla de la realitat, perquè el ser i el logos estan connectats. El que pot pensar-se i dir-se, ha de ser; el que no és, no pot pensar-se ni dir-se. És una idea que s'admet sense qüestionar-se, un pressupost cultural d'origen mitològic. Segons Guthrie: "Existe también simpatía entre las cosas y las personas y sus nombres. Hasta el escribir el nombre de un enemigo en una placa de plomo, atravesarla y enterrarla (esto último para entregarla a los poderes de ultratumba), podía trearle daño o causarle la muerte. Esta práctica, aunque en extremo primitiva, era corriente en las cercanías de Atenas misma en el siglo IV a. C., es decir, en los mismos días en que vivían Platón y Aristóteles. Para gentes que piens...

Relacionada amb les tradicions populars transmeses en els textos homèrics. El seu origen es pot situar en el segle IX a. C.. És la cultura dels micènics (aqueus), adoptada després pels invasors jònics i després marginada pels invasors doria, de manera que va quedar en mans del poble, dels pagesos i els mariners, que colonitzaren més endavant la costa oriental meditarrània. Tot aquest moviment colonitzador ja es veu en els relats de l' Odissea i la Ilíada . És una cultura de l'acció davant els elements (el mar), i els déus també romanen sotmesos a aquestes forces còsmiques, divinitzades en la figura del Destí (Hado). Això implica una certa consciència de la separació dels déus, i de les seves limitacions. Els grecs homèrics són uns descreguts. Els déus no poden alterar la natura. Homer és un pioner del racionalisme religiós que portarà del politeisme al monoteisme de Xenòfanes, i a la teologia racional present en Heràclit, Anaxàgores, Plató i Aristòtil. En aquest context...

Según la tradición, la filosofía occidental nació en el siglo VII a. C., en las costas jonias de Asia Menor. Aristóteles explica en la Metafísica (I, 2, fragmento ) que su aparición tuvo por causa la admiración y el intento de librarse de la ignorancia, pero no buscando la utilidad, sino simplemente el saber. En este proceso, el problema práctico cedió su puesto al teorema abstracto, a la extracción de alguna verdad general. Así, vemos que la geometría egipcia, desarrollada para resolver problemas de agrimensura, al ser tratada por Tales derivó en teoría pura, en generalización no destinada a resolver problemas concretos, sino a expresar una verdad, aunque sin por ello renunciar a una posible aplicación práctica, pues el mismo Tales sacó provecho y fortuna de sus conocimientos. "La razón halló gozo en saber que los ángulos de la base de un triángulo isósceles son siempre iguales" (Cornford, Antes y después de Sócrates , pág. 12). Del mismo modo, la astronomía babilónica q...

La cultura griega arcaica tiene sus bases en lo mitológico. El discurso mítico, propio de los pueblos primitivos, fue prodigiosamente elaborado por los griegos, y de él no pudieron prescindir ni los mejores filósofos, como Platón. No hay una oposición clara entre mito y logos , ya que el mito es también una forma de logos y, en sus orígenes, una forma de saber, de representación del universo mediante una narración explicativa. Sólo a partir del desarrollo pleno de la filosofía griega, en su momento clásico, el mito es puesto en oposición al logos. Por eso es preciso señalar la diferencia entre el uso platónico del mito, claramente consciente en su intencionalidad pedagógica, y el uso arcaico e inconsciente del mismo, para captar el sentido primigenio del esquema mítico. Las mitologías pueden entenderse como “preludios significativos de los intentos propiamente racionales de explicar el mundo” (Kirk & Raven), es decir, de la filosofía. Pero no se puede considerar un salto entre ...

 Las mitologías pueden entenderse como “preludios significativos de los intentos propiamente racionales de explicar el mundo”, es decir, de la filosofía. Pero no se puede considerar un salto entre unas y la otra, sino que hay entre ambas una transición. Dentro de los discursos mitológicos hay algunos que son el resultado de un modo de pensar más empírico y menos simbólico, de manera que se acercan a las posteriores formulaciones de los naturalistas jonios, las primeras que pueden calificarse de filosóficas. Así, pues, el paso del mito al logos tiene un estadio intermedio, cuasi-racionalista, que se centra principalmente en explicar el nacimiento o la creación del mundo (cosmogonía), preocupación que también encontraremos en los naturalistas de Mileto.  Entre estas mitologías pre-filosóficas, transicionales, Kirk & Raven destacan diversas temáticas narrativas que luego tendrán cierta relevancia en relación con las posteriores formulaciones ya filosóficas. Consideran, pu...

X enòfanes de Colofó (segles VI-V a. C.): no pertany tan clarament a aquest corrent, però importa perquè va tenir un tarannà semblant al dels naturalistes jonis i va fer observacions sobre la cultura religiosa del seu entorn, va viatjar i va veure que cada poble adorava unes divinitats semblants als homes del país (segons el color de la pell, per exemple). Aquesta diversitat la va associar a l'antropomorfisme, i a partir d'aquí va dubtar sobre la realitat d'aquests déus. Finalment, va arribar a la formulació d'un concepte más abstracte de Déu, que apunta al monoteísme. Cronològicament anterior a Parmènides, el toquem de forma particular per la seva incidència en el pensament teològic del seu moment, en introduir un referent crític vers la mitologia i el politeisme, amb una primera noció del monoteisme; sobre tot perquè representa un gran exemple de com funciona l'esperit crític i el raonament en l'activitat filosòfica.

Es tracta d’una perspectiva molt més moderna que la jònica, vinculada a rituals iniciàtics que combinen el culte a Apol·lo amb creences tràcies sobre la reencarnació. Segons aquesta tradició, que no presenta un cos doctrinal homogeni, l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat. Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se; la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de...

A la costa jònica, al sud de l'actual Turquia, al segle VI a. C., per determinades raons, algunes persones cultes que habitaven les pròsperes colònies gregues d'aquesta zona van començar a sentir-se insatisfetes amb les explicacions habituals sobre el món i els seus misteris, basades en la mitologia. La mitologia és una explicació del món, però a aquestes persones no els va satisfer i van trobar problemes en les seves respostes a preguntes tals com com és el món? , com s'ha originat? , què passa després de morir? , etc. Aquest procés històric es coneix com  el pas del mite al logos . Un altre factor que va afavorir la desconfiança d'aquests grecs de jònia va ser el fet que els navegants van traçar nous mapes de la Mediterrània i varen comprovar que hi havia prou diferències amb la cartografia mitològica (l' Odissea d'Homer, per exemple) com per anar amb compte i no refiar-se'n i obrir un procés de revisió dels continguts mitològics. La insatisfacc...

El problema del canvi és un pas inevitable en el desenvolupament de la filosofia presocràtica. És un problema molt relacionat amb el de l'essència: si l'essència de la fulla és aigua, com és possible que la fulla quedi seca, canviï de color, textura i, finalment, deixi de ser una fulla perquè la seva matèria es desfà en caure a terra i desapareix? La resposta de Tales i la resta dels naturalistes vindria a dir que tot això passa degut als canvis de proporció de l'aigua o els altres elements en els cossos, que seria així la causa de totes les variacions en la matèria. En aquest cas, el problema del canvi és subsidiari del problema de l'essència. Des de la perspectiva dels pensadors eleàtics, el problema del canvi deixa de ser subsidiari dels altres problemes, ara serà el problema central, plantejat d'una manera més radical: Si una fulla era abans verda i passa a ser marró, perquè està seca, aquest procés només es pot explicar com un pas de A a no-A, de ...