QUÈ ÉS L'ORFISME
Es
tracta d’una perspectiva molt més moderna que la jònica,
vinculada a rituals iniciàtics que combinen el culte a Apol·lo amb
creences tràcies sobre la reencarnació. Segons aquesta tradició,
que no presenta un cos doctrinal homogeni, l’ànima humana neix del
cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels
titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força
del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves
restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans
havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu
ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material
i malvat. Més encara, com que l’ànima
té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per
alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions
d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se;
la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan
diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material
perquè la veritable vida és més enllà del món sensible. D’aquí
es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter
fisiològic, sexual, litúrgic, etc.
Tot això és molt
important per a nosaltres: els pitagòrics varen agafar aquesta idea
mitològica i la varen absorbir dintre del seu misticisme matemàtic.
Més endavant, Plató va entrar en contacte amb ells i li interessà
molt aquest conte sobre l’ànima, i l’aprofità pels seus
desenvolupaments filosòfics i epistemològics.
Comentarios
Publicar un comentario
Deja un comentario, a ser posible relacionado con la entrada. Gracias.