Entradas

Mostrando entradas de noviembre, 2016

FONAMENTS DEL CONEIXEMENT

RACIONALISME, EMPIRISME I FILOSOFIA CRÍTICA Experiència (empirisme): totes les idees tenen un origen empíric. L'empirisme epistemològic afirma que tot coneixement deriva de l'experiència (bàsicament sensorial). L'experiència també és garantia del coneixement: tot el que coneixem ha de poder ser verificat per la informació dels sentits (proves empíriques). Hi ha la convicció que tota idea (per racional que pugui semblar) ha de referir-se a alguna experiència sensorial per ser acceptada com a idea vàlida. Si no trobem el referent empíric d'una idea, aleshores podem dubtar de la seva veritat. La confiança en l'experiència també esdevé metafísica: no hi ha cap altra realitat que no sigui l'empírica, accessible pels sentits. Això és compatible amb el materialisme (Aristòtil), el mecanicisme (Hobbes), i l'idealisme (Berkeley). El problema d'aquesta postura és el concepte de substància , que per definició es tro

QUÈ PODEM CONÈIXER

Què podem conèixer? Caldria recordar que hi ha diversos enfocaments sobre la possibilitat del coneixement: Nihilisme: no podem conèixer res, ni tan sols l'ésser (que és). Per exemple, Gòrgies, que en les seves obres ( Sobre la natura o Sobre el no ser ) formula la seva famosa sentència: res no es; res no es pot conèixer; res no es pot comunicar. Més informació sobre Gòrgies, en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/10/gorgies-una-introduccio.html . Res no és: es tracta de la mateixa afirmació d'Heràclit, és a dir, que tot és sotmès a canvi i tot deixa de ser immediatament. Res no es pot conèixer: llenguatge i realitat són àmbit diferents que els homes no poden lligar; el pensament fa servir conceptes, però no pot anar més enllà dels conceptes, del llenguatge. Res no podem dir amb significació que tothom pugui compartir; el llenguatge només transmet paraules, que són els sons, però el significat des quals és pri

QUÈ VA SER DE LES OBRES ORIGINALS D'ARISTÒTIL

La mort d’Aristòtil arribà en un moment crític per al món grec: l’any 323 havia mort Alexandre, després d’haver conquerit bona part dels territoris bàrbars a l’est i al sud de Grècia. Les circumstàncies d’aquest fet no es coneixen amb precisió, i els cronistes parlen tant de malaltia com d’enverinament. Ni tan sols els contemporanis ho sabien amb certesa, perquè les noticies arribaven a poc a poc, i pel camí quedaven emmetzinades per rumors incontrolables. Dos anys enrere, una conspiració interna havia estat a punt d’acabar amb Alexandre, en la qual estigué implicat Cal·lístenes, nebot i deixeble d’Aristòtil, de manera que la sospita d’enverinament era absolutament versemblant per als habitants d’Atenes. I ara els rumors apuntaven novament a Aristòtil: deien que Alexandre havia estat víctima d’una conspiració encapçalada pel regent, Antípatros, que podria haver ordenat l’enverinament i reclamat l’ajuda d’Aristòtil, bon coneixedor de la botànica, perquè li proporcionés el verí. [1]

EXISTEIX DÉU?

EL CONCEPTE DE DÉU Davant d'aquesta cal separar el seu sentit filosòfic del fet irracional de creure en allò de què no tenim constància. La pregunta, davant l'afirmació del creient, està orientada a la necessitat de trobar un sentit racional que permeti tenir certesa i superar així la part irracional de la creença. Cal constatar, a més, que hi ha força dificultats per trobar una demostració de l'existència de Déu, però també per demostrar el contrari. La idea de Déu és un concepte, quelcom pensable, que no és autocontradictori (no conté contradiccions internes evidents). Això no vol dir que no sigui una idea problemàtica, sobre tot quan passem de la idea a l'existència de la idea.  XENÒFANES La primera formulació del concepte racional de Déu prové de Xenòfanes , un filòsof grec del segle VI a. C. Si considerem els fragments dels seus escrits (en aquest  enllaç ), veurem que segueix uns passos que ja coneixem (problematitzar, conceptualitzar, etc.): Con

EL SÍMIL DE LA LÍNEA EN LA REPÚBLICA DE PLATÓN

Imagen

QUÈ ES LA REALITAT?

Abans de fer preguntes sobre la realitat, cladria definir a què ens referim amb aquesta paraula. En fer preguntes cal tenir cura dels conceptes que fem servir. Si busquem en un diccionari el terme realitat , ens trobem amb aquesta definició: Realitat: allò que té existència efectiva. Problema: ens trobem amb una altra paraula problemàtica, l'existència. Això ens ha de fer pensar que hem d'anar amb compte amb el llenguatge, ple de paranys. Mirem que diu el diccionari del terme existència : Existència: el fet d'existir. Existir: ésser algú o alguna cosa real. Veiem, doncs, que hem acabat en un cercle lingüístic, que per definir una paraula necessitem l'altra, i viceversa. Hi ha significats que compartim sense conflictes perquè es refereixen a coses que podem assenyalar, però de vegades ens trobem amb paraules que no es refereixen a res concret, i no les podem definir com fem amb les paraules que sí es refereixen a coses que veiem. Pe

L'ÀNIMA I EL CONEIXEMENT EN PLATÓ

Per a Plató, el coneixement de les idees (FORMES) és possible perquè ja el tenim en la ment, en la raó, en la nostra ànima, sota la forma de conceptes. El procés d'aprenentatge és necessari perquè en néixer ho oblidem tot, i en el món de les aparences hem de ser capaços de recordar allò que hem oblidat ( reminiscència o anàmnesi ). Hem de tenir present que per a Plató, el coneixement de cap manera és sobre el món de les aparences (com s'ha vist en el símil de la línia), sinó de les coses eternes i perfectes, immutables i per això reals, les idees com a FORMES. Això és un procés de reminiscència perquè recordem quelcom que ja hem vist abans, però no amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de l'intel·lecte. I hem vist les formes perquè en algun moment hem estat allà, en el món de les idees, abans de néixer, i després d'haver mort. En altres paraules: l'ànima és immortal, viatja del cos material a un món immaterial, on té l'ocasió de contemplar les formes, i