QUÈ VA SER DE LES OBRES ORIGINALS D'ARISTÒTIL
La mort d’Aristòtil arribà en un moment
crític per al món grec: l’any 323 havia mort Alexandre, després d’haver
conquerit bona part dels territoris bàrbars a l’est i al sud de Grècia. Les
circumstàncies d’aquest fet no es coneixen amb precisió, i els cronistes parlen
tant de malaltia com d’enverinament. Ni tan sols els contemporanis ho sabien
amb certesa, perquè les noticies arribaven a poc a poc, i pel camí quedaven
emmetzinades per rumors incontrolables. Dos anys enrere, una conspiració
interna havia estat a punt d’acabar amb Alexandre, en la qual estigué implicat
Cal·lístenes, nebot i deixeble d’Aristòtil, de manera que la sospita
d’enverinament era absolutament versemblant per als habitants d’Atenes. I ara
els rumors apuntaven novament a Aristòtil: deien que Alexandre havia estat
víctima d’una conspiració encapçalada pel regent, Antípatros, que podria haver
ordenat l’enverinament i reclamat l’ajuda d’Aristòtil, bon coneixedor de la
botànica, perquè li proporcionés el verí.[1]
A més, la mort d’Alexandre va propiciar
l’inici de revoltes contra els macedonis, i durant un temps Atenes va recuperar
la seva independència política sota el liderat de Demòstenes. Foren breus
moments de democràcia, suficients per acusar Aristòtil d’impietat a partir de
l’himne dedicat a la mort del tirà Hèrmies, amic dels macedonis. Aristòtil no
tenia, ni de bon tros, el tarannà de Sòcrates, i va aprofitar la primera ocasió
per fugir d’Atenes i així estalviar-li a la ciutat la comissió d’un nou crim
contra la filosofia. Es refugià a Calcis, a la finca de la seva mare, i allà
passà l’últim any de la seva vida, trist i solitari, fins que una malaltia
digestiva se’l va endur a l’altre món, la tardor del 322 a. C.
En morir el mestre, la direcció del Liceu
passà a mans de Teofrast, possiblement el més preparat de tots els seguidors
d’Aristòtil. Amb el càrrec, el nou director va rebre la custòdia dels
manuscrits del mestre. De fet, es tractava d’una cadena que no havia de
trencar-se mai, perquè malgrat que els directors arribaven i tard o d’hora
se’ls emportava la Parca, el Liceu havia de
ser sempre a Atenes, com la Biblioteca d’Alexandria. Aquells homes confiaren
uns papers per a ells sagrats dins un lloc també sagrat.
Però pel que explica Plutarc, el pla no va
sortir bé: en morir, Teofrast va fer testament, i hi establí les disposicions
necessàries per conservar l’escola i el material.[2]
Segons Laerci, s’havia de fer càrrec del Liceu un tal Neleu, i li deixà la
biblioteca en propietat, però a més aconsellava de seguir un règim comunitari
pel que feia a la propietat i les instal·lacions de l’escola.[3]
Tanmateix, el successor de Teofrast va ser un altre, un tal Estrató, i de Neleu
no se’n parlà mai més.[4]
Què va passar? Probablement, la inicial elecció de Neleu no va ser ben rebuda
per altres membres de la comunitat peripatètica, i la van revocar en una mena
de cop d’estat, i escolliren Estrató. Neleu, ofès, abandonà l’escola, sense
renunciar, però, al llegat de Teofrast: els llibres de la biblioteca amb els
originals de les obres que Aristòtil havia escrit mentre va ser alumne de
l’Acadèmia; precisament textos on es pot intuir un jove que segueix al peu de
lletra el dictat de la doctrina platònica. Plutarc afegeix que Neleu
probablement deixà el llegat en mans d’homes ignorants, el que equival a dir
que no eren de l’escola i que, per tant, no podien valorar-lo.
Els manuscrits acabaren en una cova per
evitar de ser interceptats pels bàrbars, i finalment foren custodiats a Atenes
per Atelycó de Teio, un funcionari de Mitrídates, rei de Pontus al segle I a.
C. Tanmateix, aquest amagatall tampoc no va resultar segur. El general romà
Sul·la, havent conquerit Atenes, es va quedar la biblioteca com a botí de guerra, i la va fer traslladar a Roma,
on Tiramió el Gramàtic se’n va fer càrrec, va corregir els textos i va permetre
que Andrònic de Rodes en fes còpies i les publiqués.[5]
Aquesta cadena d’esdeveniments va permetre que les obres d’Aristòtil arribessin
fins al nostres dies a partir de diverses edicions medievals musulmanes.
Andrònic va restaurar la cadena de
custòdia que havia estat trencada per Neleu, dos-cents anys enrere. Aquest
detall, de cap manera atzarós, no explica, però, per què només s’han conservat
les notes que els alumnes d’Aristòtil prengueren durant les seves classes. La
informació que donen els cronistes no permet aclarir: a) si en trencar la
cadena de custòdia, Neleu va fer perillar la conservació de tots els textos
aristotèlics o només d’una part; b) si a la biblioteca d’Atelycó encara hi eren
tots els textos d’Aristòtil o només una part, i c) si finalment Andrònic només
va publicar els tractats escolars perquè els textos exotèrics no li
interessaren o simplement perquè no els va recuperar. Només una cosa és
evident: la cadena de custòdia es va trencar per una lluita de poder, per una
qüestió successòria.
El paper d’Andrònic en aquest afer tampoc
no és casual: es trobava a Roma perquè el Liceu havia estat destruït. Sul·la
era un home perillós, ansiós de poder i procliu a l’abús. Segons explica
Plutarc, va conquerir Atenes i la seva regió a sang i foc; arribat a les portes
de la ciutat i necessitat de fusta per establir el campament, va talar tot
l’arbrat dels voltants d’Atenes, els jardins de l’Acadèmia, i a més arrasà el
Liceu.[6]
A primers de març de l’any 86 entrà a la ciutat per una escletxa entre els
murs, i va donar als seus soldats llicència per rapinyar i matar sense mesura
ni límit.
La sort del Liceu va ser curta si la
comparem amb la de l’Acadèmia. I és per aquesta raó que Andrònic, aleshores cap
dels peripatètics, es trobava a Roma i no a Atenes: la ciutadella de
l’aristotelisme havia estat enderrocada per la força d’un bàrbar genocida. No
hi ha massa informació sobre Andrònic: sembla que es va fer càrrec de l’escola
peripatètica romana entre el 78 i el 47 a. C., temps que va dedicar a l’estudi
del llegat del mestre, l’ordenació dels escrits i la publicació. Enderrocada la
ciutadella física, Andrònic dirigí la ciutadella del pensament i l’esperit
aristotèlic i va fer tot el necessari per preservar el llegat del mestre.
Comentarios
Publicar un comentario
Deja un comentario, a ser posible relacionado con la entrada. Gracias.