FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

Anaxímenes compara el aire cósmico, como esencia de todas las cosas, con el concepto de pneuma  o aliento, es decir, una de las primitivas ideas sobre el alma, asociada a la fuente de la vida. Por lo visto, esta idea primitiva le pudo servir para considerar al aire como origen de todas las cosas. Aecio I, 3, 4 (frag. 163 de Kirk & Raven): "Y así como nuestra alma, que es aire, dice [Anaxímenes], nos mantiene unidos, de la misma manera el viento (o aliento) envuelve a todo el mundo." Es una concepción arcaica que Anaxímenes recoge, pero hay razones filológicas para dudar de la interpretación que hace el doxógrafo Aecio, demasiado moderna . Kirk  Raven sugieren que hay que equiparar el aire como esencia tanto en relación con la materia humana como en relación con la materia del mundo, de modo que sería mejor interpretar el texto así: "el aire nos mantiene unidos desde dentro, y al mundo desde fuera". El mundo, aquí, es como un hombre o un animal a escala

Pitágoras fue el primero en erigir una ciudadela verdaderamente corporativa, que será la simiente de lo que luego habrá de conocerse como ‘universidad’, con todas las virtudes y los defectos que la caracterizan, entre la erudición y el sectarismo. La ciudadela de Pitágoras fue fortaleza, prisión y recinto sacro a la vez, y las universidades también han desarrollado esos tres papeles a lo largo de su historia, en ocasiones simultáneamente. Sólo hay que recordar el ofrecimiento de la Universidad de Heidelberg a Spinoza, que el filósofo declinó para permanecer libre y ajeno a los dictados de los jerarcas. De hecho, desde sus inicios las universidades nunca quedaron exentas de vigilancia externa, y aún hoy sería discutible el grado de flexibilidad o disensión interna que se permite a quienes habitan el interior de sus claustros protectores. Como dice Arendt, con cierto escepticismo, "las universidades no podrían sobrevivir si desaparecieran el distanciamiento intelectual y la desint

La seva importància en la psicologia humanista radica en la introducció d'un nou mètode de pràctica clínica, l'anomenada teràpia centrada en el client . Considerava que qualsevol pacient és capaç de recuperar la seva salut psíquica per si sol (com Freud), i per aconseguir-ho només calia donar-li confiança en ell mateix, segons el mètode de deixar-lo parlar i preguntar només a partir de la informació donada. En relació amb la teoria de Maslow, que comparteix, afegeix que l'autorealització ha d'entendre's més aviat com a procés que com a resultat, que és quelcom que s'aconsegueix constantment si es donen les condicions òptimes.

Psicòleg interessat en el tema de la motivació i la personalitat. Per a ell, els éssers humans tenen una sèrie de necessitats que cal satisfer en una escala d'exigència fins a arribar a l'autorealització de la persona (una mena de realització del seus potencials o capacitats personals, en un sentit que Aristòtil acceptaria). En aquest sentit, Maslow estableix una piràmide, una organització jeràrquica dels motius humans (el que ens mou a actuar), on l'autorealització ocupa el punt més alt. Les quatre necessitats inferiors són aquelles que exigeixen una satisfacció primària, satisfan una mena de necessitats de carència , que condiciona les següents: no em preocupa la meva autoestima si em persegueix un lleó, però arriscaré la meva seguretat per buscar menjar. La necessitat superior és anomenada de creixement . Segons Maslow, només un 1% de la població satisfà la necessitat de l'autorrealització, la resta dels humans es troben en algun punt més baix de la p

Planteja una alternativa no freudiana a la teoria de la personalitat (com es configura la personalitat). Per a Allport, només els neuròtics estan dominats per les forces de l'inconscient, i només ells responen bé a la teoria psicoanalítica de la personalitat. Les persones sanes són diferents, i el que fa Freud és extrapolar el coneixement derivat de l'estudi dels neuròtics a la resta de la població. Per a Allport, les experiències infantils no necessariament condicionen la nostra vida adulta, la personalitat està sotmesa a una evolució relacionada amb les circumstàncies de cada moment. La personalitat humana és dinàmica. Per a Allport, la part central de la personalitat és el propium , una instància molt semblant al Jo freudià, però més autònoma i independent de pressions inconscients. Allò que ens fa éssers individuals i únics forma part del propium , que evoluciona a partir de les relacions establertes desde la infantesa fins l'adolescència. Allport reconeix l

La concepción del alma en tales es cercana a un animismo prefilosófico, más elaborado que el animismo primitivo y vinculado a la concepción del alma como humedad natural  (Aecio, I 7, fragmento 95 de Kirk & Raven. Su concepción responde a la idea de que el mundo está de algún modo vivo y experimenta un cambio espontáneo, natural, como un organismo vivo (hilozoísmo). Algunos fragmentos apoyan esta interpretación: "Y algunos afirman que [el alma] está mezclada en el todo [universo], por lo que tal vez Tales creyó que también todas las cosas están llenas de dioses" (Aristóteles, De anima  411 a 7). "Parece que también Tales, a juzgar por lo que cuentan, supuso que el alma era algo cinético [movimiento], si es que afirmó que la piedra [magnética] posee alma porque mueve el hierro" (Aristóteles, De anima  405 a 19). "Algunos pensadores menos rigurosos, como Hipón, declararon que el alma era de agua. Esta creencia parece tener su origen en el he

Eris (Discordia entre los romanos), es hija de Nyx (Noche) y hermana de Ares (Marte romano). Hay que tener en cuenta que Nyx es una divinidad de la segunda diferenciación, es decir, situada en niveles cosmogónicos y teogónicos primarios.  Eris es diosa de la lucha, la disensión, la contienda, el desacuerdo; como su hermano, que es dios de la guerra; la encontaremos en el vestíbulo del Averno, junto a Ares y Euménides (Furias o Erinias, divinidades infernales encargadas de ejecutar la sentencia de los jueces sobre aquellas almas culpables, y también ministras de la venganza de los dioses; aunque en unas versiones son hijas de Urano, por la acción de Cronos, y en otras son hijas de Cronos, por la acción de Zeus, Hesíodo también las hace hijas de Eris).  Es representada montada a caballo, rodeada de serpientes y de lazos sangrantes, el rostro lívido, ojos asustados, espuma en la boca y lengua rezumante de veneno; en sus manos lleva una antorcha o un puñal, y un cilindro o ro

Estudia les lleis de l'aprenentatge, on el subjecte té un paper actiu (a diferència del condicionament clàssic). És la conducta adequada la que provoca l'aparició de l'estímul reforç; si la conducta torna a produir-se, es veu reforçada novament. Estudi del condicionament operant o instrumental en quatre tipus: Reforç positiu: premi després d'una resposta desitjable, que incrementa la possibiitat que la conducta torni a donar-se. Càstig: reforç que té com a objectiu extingir certes conductes (indesitjables). Omissió: mena de càstig que consisteix a eliminar el reforç positiu, per extingir la resposta. Reforç negatiu: estímul desagradable i constant que provoca el canvi de conducta (el jugador que juga malament i és escridassat pel públic). L'acabament de l'estímul aversiu reforça la conducta que condueix a evitar aquest estímul. Respecte del càstig, Skinner no el veia com el millor mètode d'ap

La seva investigació connecta amb l'enfocament biològic evolucionista (funcionalisme) i ambientalista. Com Pavlov, va investigar sobre animals. Obres: 1898            Intel·ligència animal 1903            Psicologia educativa Estudis sobre la conducta de gats, tancats en gàbies des de les quas veuen el menjar a fora, al qual poden accedir si aprenen a pitjar un mecanisme que obre la porta. En el moment que casualment el gat pitja el mecanisme i obre la porta, s'activa el seu aprenentatge i acaba fent servir el mecanisme per arribar al menjar en noves ocasions, i cada vegada més ràpid. Thorndike va arribar a la conclusió que el mètode de l'assaig i l'error és adequat per aprendre en animals i humans. Estableix la llei de l'efecte: un hàbit (pitjar un mecanisme per obrir una porta) s'anirà refermant si va seguit d'un reforç (menjar). Considera que l'adquisició de l'hàbit és una conducta adaptativa, un aprenentatge. A diferència

Fundador del conductisme americà, inspirant-se en les primeres formulacions de Pavlov (estudis sobre animals), cap al 1913. Per a Watson, la psicologia només pot investigar allò que podem observar: la conducta, o les aleracions físiques de l'organisme. Els procesos mentals no són d'interès per a la psicologia conductista, ja que no són observables (caixa negra), només poden veure l'ambient, els estímuls i les respostes, no la conciència (no admet la validesa de la introspecció), però la psicologia ha d'anar més enllà de la fisiologia, atès que investiga conductes i l'adquisició de conductes. En 1908 ensenya psicologia animal, i treballa amb experimentació amb animals. Per a Watson, no hi hacap línia divisòria entre animals i humans, en tant que la psicologia no estudia estats mentals, sinó només conductes, segons un model determinista de causa-efecte. És partidari de l'ambientalisme davant l'herència genètica (crítica a Galton); no cal fer eugenèsia,

IVAN PAVLOV Investigador rus, va portar a terme estudis sobre fisiologia animal i humana (era metge de formació). En 1885 va ser professor de fisiologia a Alemanya, especialitzat en procesos digestius. En 1890 dirigeix un laboratori de fisiologia a l'Institut de Medicina Experimental de Sant Petersburg. Pavlov vol estudiar les lleis que governen l'organisme viu a través de la seva interacció amb el medi. El resultat d'aquesta interacció és la conducta , que es pot observar, mesurar, etc. La conducta és un mecanisme adaptatiu orientat a la supervivència ( funcionalisme ). Investiga sobre els procesos digestius de gos, concretament la secreció salivar provocada pel contacte o la proximitat del menjar, i després per elements diferents del menjar. Aquests estudis serviran per establir les lleis del condicionament clàssic ). Reflex incondicionat: respostas automàtiques de l'organisme davant un estímul propi del medi (menjar), que es poden mesura

Per a la Gestaltpsychologie , el cervell no agafa elements separats i els agrupa segons determinades lleis, sinó que organitza la percepció en forma de configuracions o totalitats, on els elements queden integrats sense poder considerar-se per separat. Aquesta mena d'organització de la percepció, previa a la formació de les idees, es desenvolupa segons les lleis de la gestalt . És important tenir present que en la percepció, el cervell transforma les dades dels sentits per acomodar-les a les seves exigències, encara que el resultat alteri la correspondència entre l'objecte percebut i la imatge generada pel cervell en la ment de l'observador. Bàsicament, el cervell: Organitza la percepció de manera que sigui estable, senzilla i consistent. Identifica contorns o perfils, que resalta per generar figures. Una figura és un element que destaca respecte dels elements que l'envolten. Separa la figura del fons. El fons és tot allò que no constitueix una figura

Ch. Ehrenfels És una escola psicològica vinculada a la noció d'estructura. El seu nom deriva de l'alemany gestalt , que vol dir “figura”.  El primer a fer servir aquest nom va ser Christian Ehrenfels (1859-1932), filòsof austríac que en 1890 va fer servir aquest terme per referir-se a dades complexes dels sentits que no poden ser sentides immediatament: per exemple, una recepció aïllada de so no ens dóna una idea de cap melodia, que necessita quelcom més per ser captada, és a dir, que cal captar tots els components per esdevenir una gestalt o estructura completa. Ehrenfels també va aplicar aquesta teoria a la lògica i els nombres. A més, va desenvolupar l'anomenada teoria de valor , aplicada a la psicologia com a funció del desig: les persones assignen valor a certs objectes que esdevenen així els eixos de la seva vida social i ètica. La gestalt és una teoria de la percepció: no accepta que la percepció sigui el producte de la unió de sensacions o impressions aï

Deixeble americà de Wundt, aposta per la primacia de la fisiologia en la investigació psicològica. Per això obre un laboratori a la Universitat de Cornell, d'orientació experimentalista, on estudia els procesos perceptius, com les sensacions, així com els pensaments, entesos com a estructures de la ment (categories organitzades que ens fan possible la comprensió de la realitat). Vol estudiar la ment com a estructura, però no tant com a fluxe sinó com a manifestació de conductes que es poden predir. Fa servir el mètode introspectiu per fer conscients els estats de la ments (però el plaer d'escoltar una música es dilueix quan hom intenta captar-lo).

ACTIVIDADES PARA PSICOLOGÍA

A partir d'aquí podem combinar les opcions segons un criteri més quantitatiu: Monisme: aquelles metafísiques on la realitat s'expressa només d'una manera, que exclou qualsevol altra possibilitat: o la realitat és material o és immaterial. Dualisme: aquelles metafísiques on la realitat conté dues formes diferenciades, totes dues en el mateix pla de realitat, és a dir, que totes dues són reals, que l'una no exclou l'altra. El millor exemple d'aquest tipus de teoria de la realitat és el dualisme de Descartes  (però no Plató) ( ampliació ).

Les diverses teories sobre la realitat que trobem a la història de la filosofia es poden diferenciar en dos branques principals: Materialisme: la nostra experiència del món remet a una realitat material, externa i objectiva (encara que les sensacions siguin subjectives). La realitat són els cossos (corporeitat), amb forma, límits, extensió, fets de matèria (cada corrent filosòfic materialista especificarà com és aquesta matèria i quina relació té amb nosaltres); amb això, el materialisme ha d'explicar què és la ment, quelcom immaterial, en relació amb la materialitat, que generalment s'interpreta com a fruit de la matèria. Problema, explicar la ment i la relació amb el cos:  tot podria ser un estat mental (H. Putnam) ,  problema ment-cos segons Nagel (la xocolata) , i  un cas real . Idealisme o espiritualisme:  la nostra experiència del món és una aparença, dades dels sentits en la nostra ment, però que no corresponen a la realitat. Si neguem la realitat materi

És una de les qüestions fundadores de la filosofia occidental. D'una banda tenim  el que és o està , que es caracteritza per la seva permanència ; d'altra tenim la necessitat de fer compatible aquesta permanència amb el canvi o moviment que caracteritza el món físic. Com compatibilitzar aquests dos elements ha estat un dels primordials afanys de la filosofia, considerant que el seu punt de partida fou una noció senzilla del canvi: pas del ser al no-ser. Les possibles respostes a aquesta pregunta han condicionat tota la filosofia posterior. Qualsevol teoria sobre la realitat implica haver de respondre a aquestes qüestions: Aclarir la relació entre ser, existir, haver, estar (coses i fets). El fet que a l'aula hi hagi un rellotge, vol dir que aquest rellotge és real, que existeix, però en quin sentit existeix? Allò que pot ser pensat (la muntanya daurada, per exemple) és existent simplement pel fet de poder ser pensat (com a estat mental)? Un aclariment des de la per

Primer de tot hem de definir la realitat, què entenem per realitat , per diferenciar-lo d'allò que no considerem real. D'entrada no val a dir que hi ha una oposició clara entre realitat i aparença, perquè encara que pensem que les aparences són subjectives podem dir que són una manifestació de la realitat en els nostres sentits. Podem admetre que hi poden haver dificultats per accedir a la realitat, però sense negar el paper clau dels sentits per interpretar-la. Tanmateix, podem dir que no hi ha una realitat objectiva més enllà de la nostra ment, i que la informació sensorial no es correspon amb cap realitat, però de cap manera podem negar l'existència de les aparences, sinó que les haurem de contemplar com a part inevitable de l'engany. Les aparences són, doncs, un intermediari entre la nostra ment i el món, encara que no tinguem clar què és allò real, si la nostra ment o el món. Definirem la realitat com “la totalitat d'allò que existeix” (sigui el que sigui).

Roger Scruton distingeix entre història de la filosofia i història de les idees : Una idea puede tener una historia compleja e interesante, aun cuando carezca de valor para cualquier filósofo. Por ejemplo, la idea de que hay más de un dios. De la misma manera, una idea puede tener un denso contenido filosófico pero no debe su influencia a su verdad, sino al deseo de los hombres de creen en ella. Por ejemplo, la idea de redención. Para formar parte de la historia de la filosofía una idea debe poseer una significación filosófica intrínseca, capaz de despertar el interés del hombre contemporáneo y de representar algo discutible y hasta verdadero. Para formar parte de la historia de las ideas sólo se requiere que una idea en cuestión tenga influencia histórica en los asuntos humanos. […] Sin duda, procede adecuadamente el historiador de la filosofía que se ocupa de la ética de Kant e ignora Sobre la voluntad sometida de Lutero, aun cuando, desde el punto de vista histórico, la primera

SRINIVASA RAMANUJAN RAMANUJAN I LALITHA GODFREY HAROLD HARDY JOHN EDENSOR LITTLEWOOD PERCY MACMAHON BERTRAND RUSSELL WITTGENSTEIN EN CAMBRIDGE