LA CONNEXIÓ LÒGICO-ONTOLÒGICA

Hem de comptar amb la idea de la connexió entre logos i realitat, el que s'anomena connexió lògico-ontològica. Es tracta d'un pressupost presocràtic, una idea que tothom accepta tàcitament i ningú gosa qüestionar: el pensament pensa la realitat, la paraula parla de la realitat, perquè el ser i el logos estan connectats. El que pot pensar-se i dir-se, ha de ser; el que no és, no pot pensar-se ni dir-se.

És una idea que s'admet sense qüestionar-se, un pressupost cultural d'origen mitològic. Segons Guthrie:

"Existe también simpatía entre las cosas y las personas y sus nombres. Hasta el escribir el nombre de un enemigo en una placa de plomo, atravesarla y enterrarla (esto último para entregarla a los poderes de ultratumba), podía trearle daño o causarle la muerte. Esta práctica, aunque en extremo primitiva, era corriente en las cercanías de Atenas misma en el siglo IV a. C., es decir, en los mismos días en que vivían Platón y Aristóteles. Para gentes que piensan así, el nombre es, evidentemente, tan real como la cosa, y le atañe muy de cerca" (Guthrie, Los filósofos griegos, pág. 18).

De vegades la filosofia deixar d'aplicar els seus propis procediments crítics per deixar passar alguna idea que s'escola sense que ningú pari esment. I aquesta n'és una de les grosses: que la realitat es reflecteix en el pensament per una mena de relació d'identitat, que el pensament pensa la realitat perquè ésser i logos ja estan connectats prèviament, que tot el que es pot anomenar pot ser, i allò que no és ni es pot dir ni pot ser pensat.

Emilio Lledó pensa que això és propi de totes les cultures arcaiques:

"La inseparabilidad de palabra y cosa es, pues, en una u otra forma, postulado de todas las épocas culturales positivas, y la separación entre palabra y cosa el comienzo del escepticismo y del relativismo."

El pes d'aquesta idea és tal que només els sofistes van iniciar un intent de separar les paraules de les coses, iniciant així el camí de la filosofia del llenguatge; en Plató també hi ha elements de discussió sobre els fonaments naturals o convencionals del llenguatge (Cràtil).