TEORIA DE L'EVIDÈNCIA

L'evidència és un tipus de veritat que es dóna quan es satisfan aquestes condicions en una proposició:

• No es pot demostrar.
• No pot ser negada sense caure en contradicció o falsedat; no pot ser d'una altra manera, és una veritat necessària.
• La seva veritat es veu (evidència, veure de forma intel·lectiva) immediatament, per intuïció.

Podem parlar de dues formes d'evidència:

• Evidència racional: es produeix quan dos elements o idees apareixen lligades en el pensament i no poden pensar-se separadament, ni negar-se sense caure en contradicció (l'anomenat principi de no contradiccó, que no equival al principi d'individuació o de forma semblant a la navalla d'Ockham..., però aquestes no aporten certesa de necessitat, sinó només sospita de la seva contingència). També s'anomenen veritats de raó. Parlem d'axiomes matemàtics, de definicións essencials (són autoreferencials, amb la forma a és b, subjecte i atribut en un enunciat copulatiu, que generalment poden intercanviar-se sota la forma b és a) i de tautologies (proposicions que són sempre veritat). No podem confondre les definicions amb les descripcions: vegeu Russell i la teoria de les descripcions: “Scott és l'autor de Waverley”, o “l'actual rei de França és calb” (ampliació). Exemples d'evidències racionals: no puc pensar la muntanya sense la vall, un solter és un home no casat o un triangle té tres costats. Alguns filòsofs racionalistes han fet servir l'evidència racional per donar cobertura a idees metafísiques no tan evidents, com ara quan Descartes va afirmar que no podia pensar la idea de Déu sense la seva existència (el conegut argument ontològic).
• Evidència empírica: és el resultat d'una proposició que descriu una experiència privada, una autoexperiència, de manera que hi ha una correspondència total entre la proposició i l'estat mental descrit en la proposició. Per aquesta raó, alguns autors situen aquesta forma de veritat en la teoria de la correspondència. S'anomena també evidència de percepció, autocertesa o  certesa prelògica. Aquesta forma de veritat no pot aplicar-se més enllà de la percepció immediata i privada, de manera que no pot ser fonament de cap coneixement públic. Per això Russell diu que es tracat de conceptes empírics indefinibles, com el sabor de la poma, o crec que la Sussi m'estima. Problema important: les proposicions basades en evidències empíriques són el fonament de la demostració empírica, aquelles que es fan servir en la constatació de dades empíriques en laboratori, que s'anomenen per això enunciats protocolaris (ampliació). La ciència experimental neix aquí. Això ha suscitat grans discusions sobre quina certesa se'n deriva d'aquestes proposicions, a efectes de constrastació pública d'experiències tals com "la substància A adquireix un color vermell en entrar en contacte amb la substància B", per exemple. Al cap i a la fi, el color vermell és un estat mental que no fa referència a un estat de coses, és a dir, a una experiència pública.