TEORIA DE LA COHERÈNCIA

Aquí es defineix la veritat com el resultat d’una inferència correcta a partir de proposicions correctes, o com la adequació entre conjunts de proposicions, d’acord amb les regles de la lògica: regles de formalització, de formació d’arguments, taules de veritat, fal·làcies, paradoxes, etc.

Aquesta teoria només es refereix a la validesa formal de les proposicions: quines condicions ha de satisfer una proposició per adquirir el valor de veritat, en relació amb un conjunt de proposicions que sí són vertaderes (axiomes). Parlem, doncs, de matemàtica, de lògica formal, però no ens referim a coneixement directe sobre el món empíric.

La veritat d’una proposició que es refereix al món empíric s’estableix mitjançant un altre criteri: la teoria de la correspondència.

Característiques:

• Equival a coherència lògica, a resultats no contradictoris, etc. Una proposició és vertadera si es dedueix d'altres proposicions vertaderes. El problema de la deducció és que obtenim veritats formals, indubtables, en relació a un conjunt de proposicions també veritables, però gairebé sempre sense que ens diguin res significatiu sobre el món.
• La coherència lògica o interna és un criteri que s'aplica a les proposicions sense necessitat de referir-se a fets verificables empíricament, en el sentit que només compten les regles de construcció i relació entre proposicions: si un argument està ben formulat, la veritat de la conclusió dependrà de la veritat de les premises. Abans o després verificarem les premisses, si cal, però aquí interessa només la forma de l'argument. Això és el que fa la lògica, estudiar les condicions formals de la veritat, al marge del contingut semàntic de les proposicions.
• Les proposicions que podem considerar a l'empar de la coherència lògica són:

• Proposicions matemàtiques i geomètriques (axiomes).
• Definicions de conceptes (solter és el mateix que no-casat).
• Arguments com ara el sil·logisme.
• Proposicions expressades en llenguatge simbòlic, com ara el de la lògica de classes (basada en la teoria de conjunts). Permet formalitzar les proposicions dels sil·logismes i establIr les condicions de veritat dels arguments sense tenir en compte la semàntica interna de les premisses.
• Proposicions expressades en llenguatge de la lògica proposicional (connectors i taules de veritat). Permet analitzar (trencar) les proposicions del llenguatge ordinari i formalitzar les seves relacions internes. D'aquesta manera s'elimina totalment la interferència de la semàntica en l'anàlisi dels arguments, que es basa solament en la relació sintàctica dels seus termes. Pel que fa a les taules de veritat, vegeu aquest enllaç.

Més enllà de la lògica formal, si acceptem com a vàlid un grup de proposicions referides al món, podem considerar la veritat d’una nova proposició segons la seva coherència dintre d’aquest grup de proposicions. Això es pot aplicar a creences, ideologies, sistemes filosòfics, etc. Per exemple, una concepció de l’anima immortal no encaixa bé en una teoria materialista de la realitat. També, un conte de fades pot ser absolutament coherent per dintre, però la seva coherència interna no ens serveix per esbrinar la relació entre els objectes fades i la realitat, no ens demostra si les fades existeixen o no.

Per això no podem oblidar que la teoria de la coherències no sempre és garantia de veritat d’una proposició, llevat que sigui dintre de sistemes formals (lògica, matemàtica).