TEORIA DE LA CORRESPONDÈNCIA

Es pot dir que la teoria de la correspondència és la més important i de major pes entre les diverses teories de la veritat. Es pot formular així: la veritat és una forma dfe correspondència o adequacío entre una proposició i el fet a que la proposició es refereix. És a dir: un enunciat és vertader si el seu contingut es correspon o és equivalent al fet que descriu.

És una teoria molt antiga, es pot trobar en Plató i en Aristòtil. També va tenir un gran resó en el pensament medieval, sota el nom d’adequatio.

Aquesta teoria planteja dos nivells:

  • Lògic: connexió entre pensament i llenguatge, entre subjecte i predicat, que és gairebé der sentit comú.
  • Ontològic: connexió entre les coses i les propietats de les coses.

El problema de fons és la possibilitat de relacionar la lògica i l’ontologia, que hi hagi una relació de correspondència o isomorfisme entre les paraules i els fets del món. Però, què són els fets? Els fets són equivalents a a realitat?

L’abast ontològic dels judicis empírics és problemàtic: hi ha un salt qualitatiu entre l’enunciat hi ha un rellotge a l’aula i existeix fora de mi el rellotge que hi ha a l’aula. Ja hem vist aquest problema quan parlàvem de les evidències empíriques o enunciats protocol·laris (ampliació).

 

Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

KANT Y LA MENTIRA

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

KANT: LA BONA VOLUNTAT I EL DEURE MORAL

LA MÁQUINA DE EXPERIENCIAS DE NOZICK