TEORIA DE LA CORRESPONDÈNCIA
Es pot dir que la teoria de la correspondència és la més important i de major pes entre les diverses teories de la veritat. Es pot formular així: la veritat és una forma dfe correspondència o adequacío entre una proposició i el fet a que la proposició es refereix. És a dir: un enunciat és vertader si el seu contingut es correspon o és equivalent al fet que descriu.
És una teoria molt antiga, es pot trobar en Plató i en Aristòtil.
També va tenir un gran resó en el pensament medieval, sota el nom d’adequatio.
Aquesta teoria planteja dos nivells:
- Lògic: connexió entre pensament i llenguatge, entre subjecte i predicat, que és gairebé der sentit comú.
- Ontològic: connexió entre les coses i les propietats de les coses.
El problema de fons és la possibilitat de relacionar la
lògica i l’ontologia, que hi hagi una relació de correspondència o isomorfisme
entre les paraules i els fets del món. Però, què són els fets? Els fets són
equivalents a a realitat?
L’abast ontològic dels judicis empírics és problemàtic:
hi ha un salt qualitatiu entre l’enunciat hi ha un rellotge a l’aula i existeix
fora de mi el rellotge que hi ha a l’aula. Ja hem vist aquest problema quan
parlàvem de les evidències empíriques o enunciats protocol·laris (ampliació).
Comentarios
Publicar un comentario
Deja un comentario, a ser posible relacionado con la entrada. Gracias.