KANT: LA BONA VOLUNTAT I EL DEURE MORAL

Kant distingeix entre les coses bones i allò veritablement bo, i troba que només la bona voluntat és indiscutiblement allò bo, sense restriccions ni o objeccions.

Totes les bones qualitats humanes poden conduir al mal si no van acompanyades de bona voluntat. La bona voluntat és bona per si mateixa, és bona simplement pel fet de voler, al marge d'allò que es pugui aconseguir o no. Si amb bona voluntat no aconseguim el que volem, el que queda té valor per si mateix, el fet de voler fer el bé, quelcom que val per si amb independència d'aconseguir fer el bé perquè altres circumstàncies ho hagin impedit.

El concepte de bona voluntat va lligat al concepte de deure: es tracta de voler actuar per deure, pel deure d'actuar bé. En aquest punt, Kant estableix dos tipus d'accions:

• Aquelles que podem considerar bones pels seus resultats.
• Aquelles que tenen valor moral per si soles, perquè conjuguen la bona voluntat amb el deure.

Què és el deure?

No és allò pel qual ens sentim inclinats o motivats. El deure no és una motivació, allò que ens mou a actuar. Ser honest pot voler-se per viure conforme al deure, però una cosa és actuar segons el deure i una altra actuar per deure. A més, de vegades podem ser honestos no per deure sinó per profit, per amor, per egoisme, per por, etc.

Actuar per deure vol dir actuar sense inclinació emocional, sense commoció, i només així aquesta acció té valor moral. Un temperament fred té més valor moral que un temperament bondadós, diu Kant.

Ser moral és fer el bé per deure, encara que cap inclinació ens hi empenyi i fins i tot sota un sentiment d'aversió, vençuda per la bona voluntat.