DE QUÈ VA , TOT AIXÒ?

LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE LA REALITAT

L'assumpció de rols associats als estatus són uns indicadors de la posició de cada persona en la societat. Ajuden a definir la realitat social. El coneixement dels rols propis i aliens ens permet moure'ns per un terreny conegut, però cal aclarir que aquest terreny, l'anomenada realitat social, és una construcció feta entre les persones que formen l'entramat social. La vida social exigeix saber de què va tot això, què fan els altres al nostre voltant, en quina direcció en mouen per poder saber què hem de fer nosaltres i encaixar en el conjunt, per la necessitat d'una conformitat social que ens fa acceptar les normes establertes i fins i tot allò que els altres fan de forma majoritària. No captar els rols dels altres, ni els propis, és un gran obstacle per a la normal interacció social.

Un exemple d'això el tenim en l'experiment de Mann sobre la cua de l'autobús.

Quan les persones interactuen van definint la situació en què es troben (interaccionisme simbòlic o paradigma de l’acció). El paradigma de l’interaccionisme simbòlic (o de l’acció) manté que la realitat és definida per les persones. La interacció social implica una negociació contínua entre les persones que hi participen. En general es parteix d’un acord bàsic (una mena de contracte social tàcit, no escrit però que cal conèixer) sobre el que està passant, encara que el que està passant pot canviar.

Hem de tenir en compte el teorema de Thomas: “Quan una situació es defineix com a real, acaba fent-se real mitjançant les seves conseqüències”. És a dir, encara que la realitat és relativament manipulable, quan es defineix (per nosaltres) d'una o altra manera, té uns efectes reals i concrets.

L’etno-metodologia estudia la forma en què les persones donen sentit a la vida quotidiana: les suposicions i enteniments que donem per fets i que fan possible la interacció. Una forma d’estudiar el tema es veure què passa quan algú viola expressament les regles de la interacció social: comportar-se a la pròpia casa com a convidats, fer trampes en un joc, apropar-se massa a una persona amb la qual parlem, cantar al mig d’una classe. Normalment tot això desencadena en els altres situacions de nerviosisme.