KANT I LA FELICITAT
Quan
atenem a un propòsit tan general com la felicitat, aleshores se'n
deriven imperatius que representen la necessitat pràctica de l'acció
com a mitjà per aconseguir la felicitat, on l'acció no és
formulada en sentit absolut, sinó com a fi per a un altre propòsit,
el de la felicitat.
Però és molt difícil formular un concepte
determinat de la felicitat, encara que tothom la vol assolir, ningú
no pot especificar el que desitja, en què consisteix sense
excepcions. Això passa perquè tots els elements que intervenen en
l'assoliment de la felicitat són empírics, però el que s'espera de
la felicitat sembla ser un absolut, inabastable.
Ningú no és capaç
de determinar amb plena certesa què és allò que el faria
veritablement feliç. De manera que els imperatius hipotètics de
sagacitat no poden formular-se amb certesa, perquè si no és
possible determinar la forma de la seva finalitat, aleshores molt més
difícil serà determinar la forma dels mitjans per aconseguir-la. De
manera que serà molt difícil obtenir uns imperatius que imposin un
mandat immediat per a l'acció.
La felicitat, diu Kant, no és un
ideal de la raó, sinó de la imaginació, i descansa sobre
l'experiència, i això suposa confiar-nos a nombroses formes
condicionants de la nostra acció, que no podem imaginar. Així que
nombrosos imprevistos poden interposar-se entre nosaltres i la
finalitat, enfonsant-nos en la infelicitat que no havíem previst
(tenir una llarga vida pot semblar-nos un exemple de felicitat, però
una llarga vida pot ser també una llarga misèria).
Comentarios
Publicar un comentario
Deja un comentario, a ser posible relacionado con la entrada. Gracias.