KANT I LA FELICITAT


Quan atenem a un propòsit tan general com la felicitat, aleshores se'n deriven imperatius que representen la necessitat pràctica de l'acció com a mitjà per aconseguir la felicitat, on l'acció no és formulada en sentit absolut, sinó com a fi per a un altre propòsit, el de la felicitat. 
Però és molt difícil formular un concepte determinat de la felicitat, encara que tothom la vol assolir, ningú no pot especificar el que desitja, en què consisteix sense excepcions. Això passa perquè tots els elements que intervenen en l'assoliment de la felicitat són empírics, però el que s'espera de la felicitat sembla ser un absolut, inabastable. 
Ningú no és capaç de determinar amb plena certesa què és allò que el faria veritablement feliç. De manera que els imperatius hipotètics de sagacitat no poden formular-se amb certesa, perquè si no és possible determinar la forma de la seva finalitat, aleshores molt més difícil serà determinar la forma dels mitjans per aconseguir-la. De manera que serà molt difícil obtenir uns imperatius que imposin un mandat immediat per a l'acció. 
La felicitat, diu Kant, no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació, i descansa sobre l'experiència, i això suposa confiar-nos a nombroses formes condicionants de la nostra acció, que no podem imaginar. Així que nombrosos imprevistos poden interposar-se entre nosaltres i la finalitat, enfonsant-nos en la infelicitat que no havíem previst (tenir una llarga vida pot semblar-nos un exemple de felicitat, però una llarga vida pot ser també una llarga misèria).

Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

DESCARTES Y LOS DIFERENTES TIPOS DE IDEAS

KANT Y LA MENTIRA