KANT: LA IL·LUSIÓ DE LA METAFÍSICA

Kant distingeix entre:

• Coneixements purs de l'enteniment, és a dir, aquells vinculats a l'experiència, amb els quals es pot construir el coneixement natural.
• Coneixements transcendentals de la raó, és a dir, que no es donen en l'experiència ni poden ser contradits per l'experiència. Són aquells que entren en l'àmbit de la raó pura, que juga només amb els conceptes. Per exemple, la idea d'ànima, de la qual, en tant que totalment aliena a l'experiència, no podem obtenir un coneixement sobre la seva naturalesa, sobre si és un ens simple o compost, per exemple. De fet, la raó ens conduirà a pensar tant que l'ànima pot ser un ens simple com un ens compost.

Aleshores, per a què serveixen aquestes idees? No per fer de la metafísica una ciència, però sí en un terreny diferent, el de la raó pura pràctica.

Quan la metafísica, com a intent de la raó de conèixer, vol posar-se per sobre de l'experiència, aleshores no pot competir amb la ciència, perquè aquest no és el camí del coneixement. Les referències que pretenen superar els marge de l'experiència estan mancades de fonament, i a la vegada, són víctimes de la tendència natural de la raó a sobrepassar aquests límits, i en conseqüència acaba caient en il·lusions de poder conèixer la totalitat.

En canvi, cal un ús crític de la raó, per tal de regular el seu propi funcionament en la facultat de conèixer i evitar que es perdi en dogmatismes, que poden adoptar diverses formulacions en el tractament dels anomenats objectes transcendentals, com ara l'ànima, el món, Déu, els objectes reals, etc.

Aquestes formulacions dogmàtiques poden ser de tres tipus:

• Paralogismes o falsos sil·logismes, com és el cas del cogito cartesià.
• Antinòmies o judicis contradictoris (tesi, antítesi), que semblen veritats i de les quals es pretén obtenir un coneixement del món com a totalitat (síntesi).
• Proves de l'existència de Déu.

Tot això cau en el terreny de l'especulació, però mai no serà ciència. Ara bé, Kant considera que la raó pot moure's sense caure en il·lusions quan tracta de qüestió de l'acció humana al marge de l'experiència.

Com és possible això?

Hem vist que fer servir categories com la causalitat per esbrinar relacions causals entre els objectes de l'experiència, té com a resultat l'establiment d'un coneixement segur, universal i necessari, la ciència.

Hem vist que fer servir la causalitat sense tenir en compte l'experiència deriva en les il·lusions de la raó.

Però quan la raó s'ocupa de la determinació de la voluntat, aleshores sí podem aplicar la causalitat sobre aquest assumpte. La facultat de determinar-se un a si mateix per obrar, és una forma de determinar la seva causalitat. La raó, en aquest àmbit, pot pensar els principis de determinació universal de la voluntat (la voluntat de causar), perquè és un terreny configurat per la pròpia raó sense la necessitat de l'experiència. La voluntat actua com a causalitat en l'àmbit de la raó pura pràctica, i pot aspirar a la universalitat de les seves formulacions sense por de perdre's en il·lusions.